1. UNITAT 16
Els microorganismes
1

2. Què estudiarem?
1. Característiques dels microorganismes
2. Els microorganismes procariotes
3. Els microorganismes eucariotes
4. Els virus
2

3. 1. Característiques dels
microorganismes
• Éssers de mida microscòpica.
• Es medeixen en: micres (µm), nanòmetres (nm)
i angstroms (Ǻ)
1 mm = 1000 µm= 1000000 nm = 10000000 Ǻ.
• Poden ser unicel·lulars o pluricel·lulars.
• Poden ser procariotes o eucariotes.
• Poden ser autòtrofs o heteròtrofs.
• La cèl·lula microbiana du a terme totes les
funcions vitals (nutrició, relació i reproducció).
• Es troben en els tres dominis en que es
divideixen els éssers vius: bacteria (eubacteris),
archaea (arquobacteris) i eukarya.
3

4. • L’arbre es basa en l’estudi de les diferències de
seqüències de rRNA comú a tots els éssers vius.
• Es pot observar com hi ha una arrel (LUCA), que es
l’últim avantpassat comú a totes les cèl·lules modernes
(compartit per tots els éssers vius). Aquesta arrel
coincideix amb un microorganisme hipertermòfil (viu a
115º).
4

5. CARACTERÍSTIQUES BACTERIA ARCHAEA EUKARYA
Embolcall nuclear Absent Absent Present
Orgànuls
Absent Absents Presents
membranosos
Peptidoglicans a la
Present Absent Absent
paretcel·lular
RNA-polimerasa Una classe Diverses classes Diverses classes
Aminoàcid iniciador
de la síntesi de Formilmetionina Metionina Metionina
proteïnes
Histones associades
Absents Presents Presents
amb el DNA
Cromosoma circular Presents Presents Absent
Bicapa lipídica Amb enllaços èster Amb enllaços èter Amb enllaços èster
Capacitat de créixer a
temperatures No Alguns No
superiors a 100ºC
5

6. 2. Els microorganismes
procariotes
• Dins dels dominis bacteria i archaea.
• No tenen nucli cel·lular (DNA dispers al citoplasma).
• Organismes estructuralment molt simples, però amb un
metabolisme complex.
• Només alguns (cianobacteris) poden formar colònies
pluricel·lulars.
Escherichia coli Vibrio cholerae
6

7. 2.1. Bacteris
• Els bacteris (del grec βακτηρία, bastó) o procariotes (del
grec pros = abans ikarion = nucli).
• Actualment es coneixen unes 9000 espècies de bacteris
(1% de totes les que poden existir a la Terra).
• Mida: des de 1’5µm fins a 600µm (Epulopiscium
fishelsoni)
)
• Organismes simples, amb escasses estructures internes
i tan sols quatre tipus morfològics.
7

8. • Es coneixen quatre tipus morfològics:
– Cocs: forma esfèrica
– Bacils: forma de bastó
– Espirils: forma helicoïdal
– Vibrions: forma de coma
8

9. • Poden formar diferents tipus d’agrupacions:
– Cocs:
• Diplococs (parelles).
• Estreptococs (cadenes).
• Estafilococs (formen raïms).
• Sarcines (associacions irregulars).
– Bacils forma de bastó.
9

10. Exemples:
• Amb forma de cocs:
– 1.Stafilococcus aureus
– 2.Diplococcus
pneumoniae
– 3.Streptococcus
pyogenes
• Amb forma de bacils:
– 4.Bacillus subtillis
– 5.Corynebacterium
diphteriae
– 6.Ebertheria typhi
• Amb forma de vibrios i
espirils:
– 7.Vibrio comme
– 8.Spirillum volutans
– 9.Treponema pallidum
10

11. 2.2. Estructura bacteriana
• L’estructura interna és simple però l’externa és
complexa. Les principals parts són:
– Càpsula bacteriana.
– Paret bacteriana.
– Membrana plasmàtica.
– Ribosomes.
– Inclusions.
– Orgànuls especials.
– Cromosoma bacterià.
– Flagels.
– Pèls.
11

12. 2.2.1. Càpsula bacteriana
• Capa rígida ben definida, formada per una sèrie
de polímers orgànics (polisacàrids) que envolta
la paret bacteriana.
• Generalment conté glicoproteïnes i un gran
nombre de polisacàrids diferents, incloent
alcohols i hidrats de carboni.
• Capa amb capacitat de absorbir aigua, es
denomina capa mucosa o glicocàlix.
• La presenten algunes bactèries (tant gram
positiu i gram negatiu) i que es dipositen a
l'exterior de la seva paret cel·lular.
12

13. • La presència de
càpsula va associada a
factors de virulència
(capacitat d'un
microorganisme de
causar malaltia).
• La càpsula els
serveixen a les bateries
com a:
– Coberta protectora
resistent a la fagocitosi.
– Dipòsit d'aliments.
13

14. 2.2.2. Paret bacteriana
• Coberta rígida que dóna forma a les cèl·lules
bacterianes. Amb un gruix de 50 a 100Ǻ.
• Presenta una capa de mureïna (peptidoglican).
Aquesta capa es permeable a sals minerals i
molècules orgàniques petites.
• Sensible a lisozim (trenca enllaços glicosídics
dels peptidoglicans).
• En funció de la composició de la paret
bacteriana se'n distingeixen dos tipus de
bacteris:
– Gram +: només presenten capa de mureïna (es
tenyeixen de blau).
– Gram -: a més de la capa de mureïna, presenten una
membrana externa (es tenyeixen de rosa).
14

15. 15

16. • Per diferenciar els dos tipus de bacteris s’utilitza
la tinció de gram, que es resumeix en quatre
passes:
– 1. Es tenyeixen tots els bacteris de color blau amb
cristall violeta.
– 2. S’afegeix lugol que provocarà que només els
bacteris que tenen la capa de mureïna es tornin
impermeables a l’alcohol (Gram +).
– 3. S’afegeix alcohol que destenyirà els bacteris
sense capa de mureïna exposada.
– 4. Es tenyeix amb safranina els bacteris que no han
absorbit el cristall violeta (Gram -).
16

17. 2.2.3. Membrana plasmàtica
• Igual que la membrana plasmàtica de qualsevol
eucariota excepte en que no té colesterol.
• Delimita el bacteri (present tant a Gram + com a
Gram -) i regula el pas de substàncies.
• La membrana plasmàtica conté nombrosos
sistemes enzimàtics que duen a terme les
següents funcions:
– Dirigir la replicació del DNA (DNApolimerasa).
– Realitzar la respiració bacteriana (ATPsintetases).
– Realitzar fotosíntesi (bacteris fotosintètics) ja que té
Fotosistemes I.
– Assimilació de nitrogen (NO3-, NO2-, N2).
– Presència de nitrogenasa.
17

18. 18

19. 2.2.4. Ribosomes
• Partícules globulars (d’uns 200Ǻ).
• A cada cèl·lula es troben entre 5000 i
20.000.
• Poden agrupar-se formant poliribosomes.
• Els ribosomes procariotes son més petits
que els eucariotes (70S).
19

20. 2.2.5. Inclusions
• Grànuls de substàncies que actuen com a reserva
d’energia (midó, lípids) o com a precursors per a
components estructurals i macromoleculars.
• Algunes d’aquestes inclusions poden estar tancades en
membranes atípiques que les separen de la resta de la
cèl·lula (Exemples: Bacteris vermells del sofre:
Isocromatium buderi, bacteris amb magnetosomes:
Magnetospirillum magnetotacticum).
20

21. 2.2.6. Orgànuls especials
• Pot haver-hi de diversos tipus:
– Tilacoides: amb pigments fotosintètics
(cianobacteris).
– Orgànuls diminuts: delimitats per membranes de
proteïnes. Hi ha diversos tipus:
• Vacúols de gas (contenen aire).
• Clorosomes o vesícules de clorobi (amb pigments
fotosintètics).
• Carboxisomes o cossos polièdrics (amb Rubisco).
21

22. 2.2.7. Cromosoma bacterià
• Constituït per una doble cadena circular (encara que hi
ha excepcions) situada al nucleoide (regió nuclear).
• Associat a RNA i proteïnes. A més á més esta altament
enrotllat i unit a proteïnes de membrana plasmàtica.
• Les bactèries també poden contenir plasmidis (DNA
circular amb replicació autònoma).
• El DNA dels bacteris està constituït per una sola
molècula en doble hèlix (molt gran en comparació al
tamany de la bactèria), circular, superenrrotllada.
22

23. 2.2.8. Flagels
• Apèndix llargs formats per un filament mòbil que s’utilitza pel moviment
cel·lular.
• Pot haver-hi un o varis (100) al mateix bacteri.
• Amb estructura diferent als flagels de les cèl·lules eucariotes.
Monòtrics (amb un)
Lofòtrics (diversos en un sol pol)
Amfítrics (flagels en ambdós pols)
Perítrics (envolten al bacteri)
Àtrics (no tenen)
23

24. 2.2.9. Pèls
• Només presents als bacteris Gram -.
• Són estructures allargades i buides,
mitjançant les quals s’adhereixen a
diferents superfícies.
• Constituïdes per pilina (proteïna).
• N’hi ha de dos tipus:
– Pili sexuals (pèls de conjugació).
– Fímbries (pèls d’unió).
24

25. 2.3. Fisiologia bacteriana
• Tots els bacteris desenvolupen les tres funcions
vitals (nutrició, relació i reproducció).
• Per estudiar la seva fisiologia són cultivats al
laboratori (tan sols són cultivables un 1%).
• Cada bacteri té un medi de cultiu específic en
funció de les seves condicions de creixement
(CO2, SO4-, etc).
• Els medis de cultiu es poden preparar en medi
líquid o en forma de gel (agar-agar).
25

26. 2.3.1. Nutrició
• Els bacteris poden dur a terme tots el tipus de
metabolisme coneguts
• Autòtrofes: font de carboni inorgànica.
– Fotolitòtrofes: utilitzen la llum com a font d’energia.
– Quimiolitòtrofes: utilitzen la energia alliberada en
les reaccions químiques.
• Heteròtrofes: font de carboni orgànica.
– Fotoorganòtrofes: utilitzen la energia lluminosa.
– Quimioorganòtrofes: utilitzen la energia de les
reaccions químiques. La majoria dels bacteris
pertanyen a aquet grup.
26

27. • En funció de les seves necessitats
d’oxigen, els bacteris es classifiquen:
– Bacteris aerobis estrictes. Exemples:
Bacillus, Mycobacterium, etc.
– Bacteris anaerobis estrictes. Exemple:
Clostridium spp.
– Bacteris anaerobis facultatius. Exemples:
Enterobacteris (E. coli, Salmonella spp.)
Clostridium perfringens
en medi SPS 27

28. 2.3.2. Relació
• Molts bacteris posseeixen mobilitat:
– Mitjançant reptació.
– Per moviment de contracció/dilatació.
– Mitjançant flagels.
• Com a resposta a canvis brusc en el medi,
alguns bacteris (Bacillus, Clostridium)
tenen la capacitat de formar espores com
a formes de resistència.
• Aquestes espores poden viure en forma
latent (criptobiosi) fins que les condicions li
siguin favorables.
28

29. 29

30. 2.3.3. Reproducció
• La seva reproducció és asexual:
– Abans de dividir-se la cèl·lula es duplica el
DNA (cromosoma circular).
– Té lloc una bipartició o fissió binària.
• Les colònies de bacteris estan formades
per individus clònics (idèntics).
30

31. • Els bacteris tenen mecanismes parasexuals pels
quals intercanvien informació genètica amb
altres bacteris. Els més importants són:
– Conjugació. Transferència d’un fragment de DNA
(plasmidi), amb contacte entre la cèl·lula donadora i
la receptora a través dels pèls o pili sexual.
Els plasmidis que es poden insertar dintre del
cromosoma bacterià reben el nom d’episoma. Els
bacteris que tenen episoma s’anomenen Hfr (High
frequency recombination).
– Transducció. Intercanvi de DNA per mitjà d’un
bacteriòfag (agent transmissor).
– Transformació. Hi ha una transferència de DNA que
estava lliure al medi. Permet que hi hagi variabilitat
entre bacteris de la mateixa espècie.
31

32. Conjugació Transducció
Transformació
32

33. • El creixement bacterià té diverses fases:
– Latència: no hi ha augment de població (adaptació al
medi).
– Exponencial o logarítmica: fase de creixement (la
població es duplica en cada generació).
– Estacionària: Hi ha un equilibri entre reproducció i
mort cel·lular.
– Decliu o mort: La població decreix per falta de
nutrients i acúmuls de productes tòxics (creats pel
seu propi metabolisme).
33

34. 2.4. Tipus de bacteris
• Bacteris purpuris i verds:
– Fotosintètics (amb bacterioclorofil·la) i anaerobis.
– Posseeixen clorosomes (amb PSI).
– Es diferencien en dos tipus: Sulfuris (utilitzen H2O) i no sulfuris
(utilitzen matèria orgànica)
• Cianobacteris:
– També anomenats cianofícies o algues verdes.
– Amb un pigment blau (ficodianina) a més de la clorofil·la a.
– Poden formar colònies filamentoses.
– Amb paret cel·lular semblant a la dels Gram -.
– Al citoplasma es distingeixen dues regions:
• Centroplasma(material genètic).
• Cromoplasma o zona perifèrica (amb sàculs, ribosomes,
carboxisomes, etc) .
34

35. • Bacteris nitrificants:
– Quimioautòtrofs.
– Utilitzen o bé l’ió de l’amoni (Nitrosomones) o bé els
oxidants de nitrit (Nitrobacter).
• Bacteris fixadors de nitrogen:
– Aerobis Gram -.
– Azotobacteri Rhizobium.
– Fonamentals per fonamentar el cicle biogeoquímic
del nitrogen.
• Bacteris entèrics:
– Viuen a l’intestí d’alguns animals (flora), però també
poden ser patògens.
– Solen ser bacils gram negatius anaerobis facultatius.
– γ-Proteobacteris: Escherichia, Shigella, Salmonella,
Proteus, etc.
35

36. • Espiroquetes:
– Bacteris mòbils amb forma d’espiral.
– El més conegut, el patogen humà causant de la sífilis.
• Bacteris de l’àcid làctic:
– Gram +. Anaerobis tolerants de l'oxigen.
– Viuen en els productes de fermentació d’origen
vegetal i animal.
– En general no són patògens (ex. Bifidobacterium).
• Micoplasmes o afragmobacteris:
– Molt petits i sense paret bacteriana i la seva
membrana conté esterols.
– Són molt patògens (Mycoplasma pneumoniae).
36

37. 2.5. Arqueobacteris
• Són procariotes, generalment anaerobis.
• Solen viure en ambients extrems de temperatura,
salinitat, etc.
• Amb membrana plasmàtica que pot ser monocapa o
bicapa, sense àcids grassos.
• La seva membrana conté hidrocarburs isoprenoides
(apolars o polars) que s’uneixen a la glicerina mitjançant
enllaços èter (-C-O-C-).
• Parets sense peptidoglicans ni D-aminoàcids (contenen
pseudoèptidoglicans i polisacàrids o proteïnes).
• Genoma format per una única molècula de DNA circular
associat a histones.
37

38. • En general, son considerats com a fòssils
vivents, ja que viuen als ambients que recorden
la Terra primitiva.
• Se’n distingeixen diferents tipus:
– Halòfils. Habiten aigües hipersalines (mar Mort).
Exemple: Halobacterium.
– Termòfils. Viuen a temperatures superiors als 80º.
Exemples: Termofilus aquaticus o Pyrococcus
furiosus (viu a temperatures de 104º).
– Metanògens. Anaeròbics que generen metà
(CO2+4H2→CH4+2H2O) i que, generalment, viuen en
ambients fermentadors com els fons marins,
l'estómac dels remugants (vaques). Exemple:
Methanobacterium.
38

39. 3. Els microorganismes
eucariotes
• Microorganismes formats per cèl·lules
amb nucli, posseeixen orgànuls cel·lulars.
Pertanyen al grup dels eukarya.
– Regne protoctistes: algues i protozous.
– Regne fungi: fongs microscòpics.
• Tots els protozous son microorganismes,
mentre que les algues i els fongs tenen
representants macroscòpics.
39

40. 3.1. Algues microscòpiques
• Contenen cèl·lules amb cloroplasts (fotosíntesi) i
diferents pigments (clorofil·les, xantofil·les i
carotenoids).
• La seva paret cel·lular està constituïda per
cel·lulosa.
• Hi ha unicel·lulars i pluricel·lulars.
• Realitzen la fotosíntesi oxigènica, per lo que es
localitzen a la zona fòtica de la columna d’aigua.
• Poden reproduir-se sexual o asexualment.
• Viuen preferentment a medis aquàtics. Al mar
formen el fitoplàncton (productors a la cadena
tròfica marina).
40

41. 3.1.1. Tipus d’algues microscòpiques
• Algues euglenoides (fílum euglenòfits):
– Unicel·lulars amb un únic flagel.
– Amb un estigma (taca pigmentada sensible a la llum).
– Sense paret cel·lular però amb membrana externa
(per sobre de la membrana plasmàtica).
– La substància de reserva que utilitzen es el paramil.
– Viuen en aigües dolces i en llocs humits.
– La majoria són autòtrofs, però també n’hi ha
d'heteròtrofs.
41

42. • Algues dinoflagel·lades (fílum pirròfits):
– Unicel·lulars fotosintètics amb dos flagels
disposats perpendicularment.
– Moltes tenen paret cel·lular o teca de
cel·lulosa.
– Utilitzen el midó com a substància de reserva.
– Algunes espècies marines, si hi ha
abundància de nutrients es reprodueixen tant
ràpidament que tenyeixen de vermell
determinades zones (marees roges) que
poden ser perjudicials per altres espècies
(creen toxines).
42

43. 3.2. Protozous
• Unicel·lulars (3-800µm), eucariotes (sense paret cel·lular
ni cloroplast).
• Tenen capacitat de desplaçament (pseudopodis, cilis o
flagels) i sensibilitat davant diferents estímuls.
• Presenten nutrició heteròtrofa. En quant a captura de
l’aliment poden ser paràsits, comensals, simbiòtics
(similars als animals).
• Algunes espècies poden formar colònies.
• Viuen en ambients aquàtics o terrestres molt humits.
• Es reprodueixen de forma asexual per:
– Divisió binària.
– Divisió múltiple o esporulació.
• Algunes espècies (ciliòfors) poden presentar reproducció
sexual per conjugació (fusió temporal de dos individus).
43

44. 3.2.1. Tipus de protozous
• Mastigòfors o flagelats:
– Es mouen mitjançant flagels.
– La seva reproducció es per fissió longitudinal o bé per
gàmetes (sexual).
– Viuen en aigües dolces o són paràsits.
• Sarcodines o amebes:
– Es mouen per pseudopodis.
– La seva reproducció es per fissió simple o múltiple o
per gàmetes.
– Poden tenir la teca calcària (foraminífers) o de sílice
(radiolaris).
44

45. • Apicomplesxos o esporozous:
– Es mouen per contracció del cos.
– La seva reproducció es per alternança sexual
i asexual o per esporulació (formació
d’espores, asexual).
– Són endoparàsits.
– Plasmodium: causant de la malària utilitza
com a vector un mosquit.
• Ciliòfors o ciliats:
– Es mouen mitjançant els cilis.
– Es reprodueixen per conjugació.
– Hi ha diverses classes.
45

46. 3.3. Fongs microscòpics
• Organismes eucariotes unicel·lulars o pluricel·lulars.
• Sense pigments fotosintètics.
• Amb nutrició heteròtrofa: secreten enzims digestius a
l’exterior, sobre la matèria orgànica, i després
absorbeixen les molècules originades.
• Es poden distingir els següents tipus:
– Fongs saprofítics: s’alimenten de matèria orgànica en
descomposició.
– Fongs paràsits: s’alimenten de la matèria orgànica d’animals i
plantes.
– Fongs unicel·lulars: destaquen els llevats.
• Reproducció asexual (per gemmació).
• Importants per obtenir vi, cervesa, pa, etc.
– Fongs pluricel·lulars: les floridures.
• Filamentosos (constituïts per hifes).
• Hifes sexuals (conidis).
46

47. Característiques dels principals tipus de fongs
Filum Tipus d’espores Hifes Hàbitat Exemples
El sòl i vegetals en Floridura del
Zigomicets Zigòspores Sifonades
descomposició pa
El sòl i vegetals en
Ascomicets Ascòspores Septades Llevats
descomposició
El sòl i vegetals en
Basidiomicets Basidiòspores Septades Bolets
descomposició
Florits de
Oomicets Oòspores Sifonades L’aigua
l’aigua
El sòl i vegetals en
Penicillium,
Deuteromicets Conidiòspores Septades descomposició i la pell dels
peu d’atleta
animals
47

48. 4. Els virus
• Partícules molt petites (2500Ǻ) d’estructura molt senzilla.
• Paràsits obligats intracel·lulars o intrabacterians
(bacteriòfags).
• Contenen un genoma format per un sol tipus d’àcid
nucleic (RNA o DNA).
• Presenten la mínima informació genètica (replicació i
estructura).
• No tenen activitat sintetitzadora de lípids, glúcids ni
aminoàcids.
• S’organitzen a partir d’un procés d’autoensamblatge a
partir d’uns components performats.
• Els virus no creixen ni es divideixen, es repliquen.
• Dintre del hoste, són elements vius, però fora d’ells són
components metabòlicament inerts.
• Posseeixen capacitat de perpetuació biològica.
48

49. • Poden presentar dues fases:
– Fase extracel·lular:
• Es troben fora de les cèl·lules i són totalment
inerts.
• En aquesta fase reben el nom de partícules
víriques o virions.
– Fase intracel·lular:
• S’adhereixen a la superfície de les cèl·lules (hoste)
on introdueixen el seu material genètic (DNA o
RNA) i fan ús dels recursos de la cèl·lula que han
infectat per reproduir-se.
49

50. 4.1. Estructura dels virus
• Es classifiquen atenent diversos criteris:
– Segons l’hoste que parasiten: bacteriòfags (fags),
virus vegetals i virus animals.
– Segons el tipus de material genètic (ssRNA, dsRNA,
ssDNA, dsDNA).
– Segons el tipus de càpsula proteica que els envolta .
50

51. • Estan formats per tres elements:
– Genoma víric:
• O bé tenen DNA o bé tenen RNA.
– Càpsida:
• Coberta proteica que envolta el genoma víric.
• Protegeix l’àcid nucleic.
• Està formada per capsòmers (proteïnes globulars
col·locades de forma simètrica).
• El conjunt d’àcid nucleic i càpsida rep el nom de
nucleocàpsida.
– Coberta membranosa (embolcall):
• Embolcall que envolta la nucleocàpsida, compost
d’una doble capa lipídica (que procedeix de la
cèl·lula hoste).
51

52. • Les càpsides poden ser:
– Càpsida icosaèdrica:
• 20 cares triangulars.
• Capsòmers en forma d’hexons o pentons.
• Els hexons tenen 6 molècules de proteïna (protòmers) i els
pentons 5.
• Exemple: virus del refredat.
– Càpsida helicoïdal:
• Capsòmers idèntics disposats helicoïdalment formant una
estructura tubular buida.
• Exemple: virus del mosaic del taba.
– Càpsida complexa:
• En virus especialitzats a parasitar bacteris.
• Té dues parts, cap i cua (a la base i ha la placa basal on
s’uneixen les fibres i les espines)
• Exemple: Bacteriòfag.
– Càpsida amb embolcall:
• Capsòmers envoltats d’una coberta que conté glicoproteïnes.
• Exemple: virus de la grip.
52

53. 53

54. 4.2. Cicle dels virus
• Els virus no es divideixen, es repliquen, és a dir,
reprodueixen altres cadenes d’àcids nucleics
idèntiques a les seves i amb embolcalls propis.
• En aquest procés de multiplicació, tots els
components moleculars són sintetitzats per
separat i després s’uneixen formant virions
complets.
• Si és un virus ADN, el material genètic s’inserta
en l’ADN cel·lular. Si és ARN, abans ha de
transformar-lo.
• El seu cicle vital es pot desenvolupar de dues
maneres:
– Cicle lític.
– Cicle lisogen.
54

55. 55

56. 4.2.1. Cicle lític
• Condueix a la destrucció de la cèl·lula hoste. Un
exemple són els bacteriòfags.
• Hi ha diferents fases:
– Fixació: Els virus entren en contacte amb la superfície
cel·lular i s’hi adhereixen.
– Penetració: El fag perfora (lisozims) la paret cel·lular del
bacteri i introdueix l’àcid nucleic.
– Eclipsi: El material genètic es fa amb el control del nucli
cel·lular i dirigeix la síntesi de noves còpies tant del propi
material genètic com de les proteïnes que formen la
càpside.
– Acoblament: Quan s’ha acumulat una quantitat suficient
d’ambdós components comença la unió entre ells per
formar nombrosos virions dins la cèl·lula infectada.
– Lisi o alliberament: Finalment els nous virus acabats
de formar trenquen la membrana cel·lular alliberant-se al
medi per infectar altres cèl·lules.
56

57. 57

58. 4.2.2. Cicle lisogen
• Alguns virus, un cop han penetrat dins el citoplasma
cel·lular poden incorporar el seu material genètic al nucli
de la cèl·lula i romandre en estat latent, sense activar la
síntesi de les seves proteïnes i àcids nucleics, durant un
temps indefinit de fins a diversos anys.
• Aquests virus es van reproduint aprofitant les divisions
cel·lulars però sense produir la infecció. En un moment
determinat aquests virus s’activen i desenvolupen un
procés molt semblant al cicle lític.
58

59. 4.3. Viroides i prions
• A part dels virus es coneixen agents infecciosos
més simples:
– Viroides:
• Constituïts exclusivament per molècules de RNA circular de
pocs centenars de nucleòtids.
• Infecta a cèl·lules vegetals.
• Exemple: malaltia de cadang-cadang, afecta als cocoters.
– Prions:
• Proteïnes (generalment de membrana de les neurones) amb
la mateixa o pràcticament la mateixa seqüència d’aminoàcids
que una proteïna normal, però amb una estructura parcial
diferent (anormalment plegada).
• Són resistents a tractaments físics i químics
• Exemple: síndrome de CreutzfeldtJjakob (degradació del
sistema nerviós).
59

60. 60