Redaccions

1. 2n premi Jocs Florals de 1r ESO
EL QUE IMPORTA
-Madhuri, aixecat!- Em va cridar la meva mare des d'algun racó de la casa,
despertant-me del meu bonic somni.
-Què vols?- Li vaig preguntar mig adormida.
-Pots anar a comprar aquestes coses al supermercat, si et plau?
Vaig fer rodar els ulls en escoltar la meva mare, sempre m’ havia de despertar de
les meves migdiades per fer-me anar a comprar.
-Ja vaig- Li vaig respondre de mala manera.
-Gràcies!- em va dir contenta.
Sí, és clar, ella contenta i jo ... aquí, amb un mal humor que no podia descriure.
No és que no m' agradi anar a comprar o ajudar la meva mare, però no m' agrada
que em despertin quan estic al setè cel, tranquil·la i sense preocupacions.
Crec que hauria de presentar-me:
Em dic Madhuri Dixit, tinc 17 anys. Visc a Barcelona amb la meva impacient
mare, que es va mudar fa anys de l’ Índia a Barcelona. Jo he nascut aquí. Tinc el
cabell llarg i de color marró fosc, com els meus ulls, sóc una mica moreneta.
M'agrada molt llegir, ballar música clàssica de l'Índia, m' encanten les cançons de
Arijit Singh i Ankit Tiwari. El meu actor preferit és Salman Khan! Crec que m' estic
anant del tema. Tornem on estàvem.
Vaig posar-me les meves vans negres (que eren les meves preferides), em vaig
fer una cua alta, em vaig posar perfum i vaig decidir trucar a la meva millor
amiga per preguntar-li si em podia acompanyar a comprar, però em va dir que
no podia perquè havien vingut uns convidats a casa seva i la seva mare no la
deixava sortir de casa, perquè segons ella era de mala educació.
La meva mare em va tornar a cridar perquè m’ apressés i em va ficar a la butxaca
la llista de la compra. Jo, com bona filla, vaig posar una agradable bona cara
(mentida: si la meva mare em veia amb cara de pocs amics, em començaria a
donar un discurs ben llarg i no em venia de gust escoltar-lo).
Un cop al supermercat i ja feta la comanda, vaig dirigir-me a la caixa, on
esperava pacientment una renglera interminable de carros plens.
“Dimonis, quanta gent, no podré sortir mai d'aquí, em moriré aquí mateix! És que
la gent no té una altra cosa a fer que anar al supermercat?
Mare, amics, familiars, us dono les gràcies per estar sempre al meu costat. Us
estimo molt”. Vaig dir-me mentalment.
Sí ja sé, sóc molt exagerada i, de vegades, dic ximpleries com aquesta. Però, de
veritat, vaig estar com 10 minuts esperant que em van semblar hores!.
Lamentava molt no tenir el meu mòbil amb mi, com que sóc molt intel·ligent, me
l’ havia deixat abandonat a casa i estava incomunicada!.
Per fi va ser el meu torn de pagar a al caixa. La noia de la caixa em va preguntar
com estava i jo li vaig respondre que estava una mica estressada per l' estudi,

2. però com que ja venien les vacances d' estiu estava.... com dir-ho?... més
relaxada. Em va desitjar sort, jo li vaig pagar i me n’ hi vaig anar d'allà. Realment
volia arribar a casa per continuar fent la meva migdiada.
Per tornar a casa havia de passar per un parc molt bonic, que em portava molts
bons records perquè era on sempre jugava de petita amb el pare, la meva mare
i el meu germà gran, en Varun. Em vaig asseure en un banc mentre contemplava
el parc solitari en aquelles primeres hores de la tarda.
De sobte, la meva mirada va recaure en un nen d'uns 3 o 4 anys, assegut en un
altre banc no lluny del meu. Estava plorant? Què feia tan sol?. Vaig decidir
ajudar-lo, primer perquè no m' agrada que els nens plorin i segon perquè
semblava perdut. Mentre m'acostava a ell, em vaig adonar que era molt bonic,
tenia els cabells rossos i uns ulls profunds i blaus com el cel.
Al principi es va espantar i va plorar més fort, però em vaig asseure al seu costat
i el vaig abraçar. Ell va respondre a la meva abraçada i es va calmar una mica. Li
vaig preguntar com es deia i quants anys tenia, em va contestar que es deia
Noah. M' ho va dir d'una manera tan dolça que em van donar ganes d'abraçar-lo
fins ofegar-lo. Vaig poder endevinar, a través de les seves paraules retallades,
que s' havia perdut en venir al parc amb el seu germà.
Li vaig oferir un gelat de xocolata que portava de la compra i, mentre se'l
menjava, vam anar a buscar el seu germà. El vam buscar molta estona fins que
el vam trobar. Era igual de bonic que el Noah, només que ell tenia els cabell de
color marró. Es deia Dylan. Quan va veure al seu germà petit es va posar a plorar
i també a demanar-li perdó. A mi, em va causar molta tendresa. Dylan em va
donar moltes vegades les gràcies i com a recompensa em va portar a casa meva
perquè es va fer molt tard.
Em van agradar molt els dos germans.
Just quan vaig obrir la porta de casa, la mare va començar a dir-me coses que no
entenia.
-Es pot saber on hi eres? - em va preguntar enfadada- Però jo sabia que estava
més preocupada que realment enfadada.
-Quan vaig sortir del supermercat em vaig trobar un nen de 4 anys que estava
perdut i vaig ajudar-lo mentre tornaven a buscar-lo - vaig explicar.
- Com un petit àngel caigut del cel per ajudar-nos a ser bones persones - va dir la
mare amb una brillantor especial als ulls, després de sentir-me explicar amb
detall el que havia viscut al parc.
-T'estimo, mama.
-Jo també.
Aishleen Kaur 1r ESO

3. I PER A TU QUÈ ÉS EL TEMPS?
I per a tu, què és el temps? Segons els diccionaris, és un concepte físic, un
conjunt de successos continus o un període durant el que es realitza una acció.
Per a mi, no! No pot ser només això! És impossible definir-lo amb termes tan
freds i impersonals! Les nostres vides evolucionen al marcapassos del seu ritme i
ell les condiciona. Escolteu els meus arguments i digueu-me si vaig lluny d’
osques!
Des del punt de vista del meu ull humà, el temps és el trajecte de l’experiència.
Ell és savi, i a la llarga es troba amb el seu amic inseparable, el destí. Nosaltres
som els genets que cavalquem sobre la vida en una cursa anomenada temps.
Alguns pensen que el resultat d’aquesta cursa ja està decidit abans de començar,
i a això l’ anomenen destí o sort. A més de savi, també és un gran guaridor, cura
les ferides que van apareixent durant la carrera.
Com va dir Benjamin Franklin" Si el temps és el més valuós, la pèrdua de temps
és el més gran dels malbarataments”.
El pas del temps pot esdevenir ferotge, ja que la inflexibilitat del rellotge no el
deixa aturar-se mai. Moltes vegades ens adonem que hem malgastat el temps
quan ja és massa tard, i l’únic que podem fer és lamentar-nos. Però a vegades no
és massa tard, i podem solucionar els errors del passat. L’ important és saber
avançar apropant-nos a allò que ens ajudi a ser feliços.
Ja sabem que el temps i la felicitat fugen a una gran velocitat, i una vegada
s’escapen, no és fàcil tornar-los a aconseguir tots dos. Però això té solució: hem
d’aprendre a valorar-los, i no els podem deixar marxar fins que no els hàgim
aprofitat al màxim.
Enteneu ara per què no em resulta tan fàcil definir-lo?
I per a vosaltres? Què és el temps?
Sara Rodrigo 2n ESO

4. LLUITA PELS SOMNIS
No lluny d’aquí, en un petit poble de Catalunya, un grup de 4t d’ ESO feia rodar el
cap sobre els possibles destins del seu viatge de fi de curs. Semblava una dèria
encomanadissa, però tots desitjaven intensament anar a visitar Londres. La seva
tutora, la professora d'anglès, els havia explicat les meravelles d'aquella ciutat,
ella les coneixia prou bé, hi havia nascut allà, però s'havia quedat en aquell poble
per amor i per necessitats econòmiques.
Els alumnes, quan van arribar a les seves cases, van insistir molt perquè els
pares s’hi fessin còmplices del seu desig i els paguessin el viatge somniat, però,
per més que ho van intentar, no van aconseguir-ho i no sabien el motiu.
Passats uns dies, ja havien perdut les esperances. Malaguanyat viatge! A l'aula
totes les cares estaven tristes i angoixades. Tampoc en parlaven.
Els amics i familiars es van preocupar molt, els van explicar que no podien
realitzar el viatge, no perquè no els deixessin, sinó perquè no es podien permetre
aquella despesa just aquell any, després del terrible terratrèmol que va fer estralls
al poble.
Aquest va ser el tret de sortida que els va despertar l’enginy. Van començar a
rumiar idees per recaptar diners. Van pensar a vendre números i subhastar
alguns objectes personals de valor. I així ho van fer, però, malgrat tot, encara en
necessitaven més, perquè al poble hi havia poca gent a la qual vendre-li coses.
Després d'uns dies, en Biel, un noi que sempre estava callat, va tenir la idea
d'organitzar entre tots un concert, vendre les entrades i les consumicions. Però
llavors, la Marta va remarcar que si ho feien, necessitaven almenys algú amb
talent musical. D'aquesta manera van deixar córrer aquesta idea, n’haurien de
pensar d’ altres més pràctiques.
Al dia següent, en arribar a l'escola, la professora va il·luminar-los amb un raig
d’esperança, els va comentar la sortida que emprendrien la setmana següent:
tenien la responsabilitat d'anar a comprar la loteria de Nadal del poble a
Barcelona. I així ho van fer. A Barcelona, van comprar la loteria, van anar a
menjar un entrepà a les Rambles i després van tornar al poble, a portar-los el
paperet miraculós.
Quan s'apropava el Nadal, tothom estava molt il·lusionat i desitjava bones festes,
mentre deixaven anar sospirs d’anhels pensant en la Grossa. Però no va poder
ser! Només l'últim número va tenir el detall de ser-los propici! Així que, com a
mínim, els retornarien els euros que havien pagat.
El dia de Nadal tot el poble es va congregar a la plaça per dinar tots junts, com
cada any. Acabat el dinar, l'alcalde va llegir una carta en representació de tot el
poble. La carta agraïa l'esforç realitzat al llarg dels anys per l'escola i avançava
una notícia imprevisible... Com que aviat acabarien de pagar el finançament de
les obres de reconstrucció, el poble es comprometia a ajudar-los en les
despeses del viatge de fi de curs! Volien premiar la insistència, l'energia i l'alegria
que s'havia posat per aconseguir el seu somni. Els alumnes estaven encantats!
Tothom en ple estava il·lusionat en compartir un desig i fer-lo realitat.

5. Finalment, van anar a Londres i no només van fer turisme. La seva professora
també hi va anar i va poder visitar a la seva família, a la qual feia molt temps que
no la veia.
Amb el pas dels anys, s'ha anat explicant aquesta història, de la mateixa manera
que jo us l'explico a vosaltres i algú me l'ha explicada a mi.
De vegades, no n'hi ha prou amb l'esforç d'una sola persona o d'un grup. Però si
es fa amb il·lusió i esforç, altres persones es podran contagiar de la teva alegria i
ajudar-te a aconseguir el teu somni.
Núria Pérez 3r ESO

6. 2n premi Jocs Florals 4t ESO
ALGÚ MÉS AMB MI
Aquest estiu anàvem de viatge a París!! Jo estava molt entusiasmada perquè era
la primera vegada que viatjava amb avió deixant enrere la meva frontera...
Ben d’ hora, a les cinc de la matinada, sense cap mandra, ens vam despertar
tota la família per anar a l’aeroport, ja que l’avió sortia a les set i mitja. Quan vam
arribar-hi vam anar a deixar les maletes per passar el control. Un cop a l’avió em
vaig asseure al costat de la meva germana Helena, estava molt nerviosa i la seva
proximitat em relaxava .
En arribar a París vam anar directament a l’hotel, es deia Hotel de Paris Monte
Carlo. Els meus pares van anar a recepció a buscar la tarja de l’habitació, que
era prou espaiosa per acollir-nos: tenia una bany, la sala principal amb un llit de
matrimoni i una altra habitació amb dos llits.
Després d’instal·lar-nos vam anar a dinar a l’hotel. Mentre dinàvem, vaig veure un
noi que em va cridar l’ atenció per la seva samarreta de voluntari de la Creu Roja
i per la seva mirada viva i intel·ligent. La meva germana i jo, quan tornàvem cap
a l’habitació, ens el vam topar i, de manera espontània, es va presentar. Es deia
Roger i era de Barcelona. A partir d’ aquell moment ens vam fer amics, dinàvem
junts, quedàvem cada tarda, anàvem a passejar i a recórrer tots els racons de
París. Quines vacances insospitades!
Però, al cap de dues setmanes, vaig tornar a Girona. Roger, París, les meves
noves il·lusions quedaven enrere, mentre jo m’ allunyava enlairant-me, de nou,
amb el mateix avió que em va portar fins a ells.
Em vaig adonar que trobava a faltar en Roger, que hi pensava cada dia. Crec que
em vaig enamorar, ho vaig saber del cert quan em va arribar un whatsapp seu al
mòbil dient que m’ enyorava. I ara què? Per a quan una nova oportunitat?
Sé que ens tornarem a trobar, pot ser aquí, o a París o .... Roger, ens donarem
una abraçada ben forta i passejarem pels mateixos carrers... M’ agrada sentir
aquest sentiment que m’ omple, aquest meu primer amor.
Júlia Silva 4t ESO

7. 2n premi Jocs Florals 2n Cicle de Primària
EL LLIBRE MÀGIC
Hi havia una vegada, una nena que es deia Martina a qui li agradava molt llegir.
Llegia tant contes com diaris.
El dia del seu aniversari, la seva mare li va regalar un llibre. El llibre era marró,
ben gros, amb un gran títol, que era el que més destacava: “Contes” ... I una
cosa que ningú no sabia: aquell llibre era màgic! Contenia contes, rondalles,
històries, llegendes…
Aquella mateixa nit, la Martina es va asseure al seu llit a llegir el llibre. El primer
conte era Blancaneus i els set nans, i va començar a llegir-lo.
Mentre llegia va començar a entrar dintre del llibre, i ella no se’n va adonar. Quan
va apartar la vista del llibre, ja estava dintre del conte! Estava en la mina on
treballaven els 7 nans! Es va amagar rere una roca, fins que un dels nans la va
trobar.
- T’has perdut?- li va preguntar.
– Sí, on sóc?- va preguntar la Martina.
– Ets en una mina, aquí és on treballem nosaltres. - va contestar el nan.
Tots intentaven ajudar-la a tornar a casa seva, i la van acompanyar fins a la
caseta dels nans. Des d’ allà, la Martina se’n va anar sola. Mentre caminava per
aquell gran bosc, va entrar al següent conte: Peter Pan!.
Quan va arribar, va conèixer a en Peter Pan, fins que un capità molt dolent la va
arrestar i se la va emportar al seu vaixell, on la va tancar al camarot. Per una
finestreta que hi havia, va poder veure a en Peter Pan lluitant amb el Capità, fins
que la va salvar. Li va donar les gràcies i ell li va regalar una moneda d’or. Era
molt tard ja i se’n va quedar a dormir allà.
Quan va obrir els ulls, estava a la seva habitació estirada en el llit, amb el llibre al
costat.
- Vinga, a dormir que és tard, ja seguiràs llegint el llibre demà!. - li va dir la
mare.
– D’acord – va contestar la Martina.
Va desar el llibre al prestatge, va obrir el llit i s’hi va ajeure, quan estava estirada
va veure una resplendor brillant sota l’armari. Podria ser la moneda d’or! .
Tot va ser un somni, o no?
Emma Silva 6è Primària