1. Tema: Si vas en moto, tu ets la carrosseria
Participant: Juan Abel
El meu nom es Pau, i avui fa un any des que vaig morir. El dia de la meva mort era un gran dia,
ningú hagués dit que m’havia d’ocórrer allò, però anem poc a poc. Va ser un divendres al matí,
quan me van donar el resultat d’un examen que havia estat bastant complicat, i vaig treure molt
bona nota. Al pati, el meu millor amic me va dir que faria una festa a casa dels seus oncles
perquè aquests s’anaven de viatge tot el cap de setmana. A les tres, sortíem de classe, i jo
estava molt emocionat per dir-li a la meva mare la nota que havia tret a aquell examen. Això no
pareix gran cosa, però el meu pare estava ingressat des de feia dos mesos, perquè estava en
coma, i la meva mare estava molt trista. I com jo últimament passava de l’institut i veié que la
meva mare estava encara pitjor per aquest motiu, vaig decidir esforçar-me només per veure-la
una mica millor. Mentre anava a casa caminant, a causa de que la meva mare me va castigar
sense moto, pensava en com l’alegraria saber la nota que havia tret, i saber que havia tornat a
tenir interès pels estudis. En arribar a casa la vaig veure plorant, el metge l’havia trucat per dir-li
que el meu pare segurament no tornaria a despertar, però que encara havia possibilitats
mínimes. Jo la vaig abraçar fortament, durant un minut. El meu pare mai m’havia agradat, i ens
dúiem molt malament, però podia entendre el que suposava per ella. Seguidament li vaig
comentar la nota de l’examen, i que volia seguir estudiant, encara que això últim fos mentida...
només la volia veure feliç. Ella es va eixugar les llàgrimes, i me va donar les gràcies, molt
emotivament. En aquell moment va caure una llàgrima per la meva cara. Una estona més tard
me va demanar si volia acompanyar-la a veure al meu pare a l’hospital, però li vaig contestar
que no, que m’havia de preparar per una festa, i que ja aniríem al dia següent. Ella va estar-hi
d’acord, i a més me va dir que podia anar a la festa amb la moto, que ja no estava castigat.
Quan ja estava llest per anar-me’n, vaig trucar a la meva al·lota i li vaig dir si volia que la
dugués en moto a la festa. Ella va acceptar, i ens vam veure una estona més tard. Només tenia
un casc, però li vaig donar a ella, degut a que me sentia tan content i afortunat aquell dia que
estava seguríssim que res dolent ens podria ocórrer. Vam partir quan començava a fer-se fosc,
i com la meva al·lota havia trigat massa en preparar-se, arribàvem tard. Vam anar més ràpid del
que estava permès, però no m’importava res, estava content i me sentia afortunat, així que no
m’importava. Mentre pensava en la meva mare, i que al dia següent havia d’anar a veure al
meu pare amb ella, va ocórrer una cosa terrible. Com estava despistat, no vaig veure una
senyal de STOP, i un cotxe ens va envestir. Jo i la meva al·lota vam sortir disparats, i jo vaig
xocar contra el terra amb el cap. Com podreu imaginar, vaig morir. La meva al·lota, per sort, va
sobreviure gràcies al casc. Allà va acabar la meva vida, però això no és el pitjor de tot, el pitjor
és el buit que vaig deixat dins cada persona que me coneixia, que m’estimava. Ja no podia
anar amb la meva mare a veure al meu pare, ni podia estar amb la meva al·lota, ja no podia
quedar amb els meus amics per fer bajanades, res. I la meva mare quedà tota sola, això és el
pitjor, perquè el pitjor no és que ja no els tenc a ells, perquè jo ja estic mort i res importa ara,
sinó que ells ja no em tenen a mi. Tampoc tornaré a veure al meu pare, a qui trobaré a faltar,
perquè mai li podré dir com n’estic de penedit, per haver-lo tractat tan malament, encara que ell
ho va donar tot per mi. Voleu saber la lliçó d’aquesta història? Quan condueixis respecta les
normes de seguretat, sempre. Cap emoció que sentis t’ajudarà contra un accident. Quan
t’arrisquis a perdre la vida, no penseu en el que vos importa a vosaltres perdre la vida, sinó en

2. com sou d’important per la gent que coneixeu. Tampoc no tracteu malament a les persones
que vos estimen, o el dia que no les tingueu vos penedireu d’haver-ho fet. Per cert, tampoc li
podré agrair mai al meu pare que tres mesos abans de la meva mort m’empenyés, evitant que
m’atropellés un cotxe, i provocant que l’atropellés a ell, deixant-lo en coma.