1. LA LITERATURA CATALANA DEL SEGLE XIX: LA RENAIXENÇA
1) Definició
La Renaixença és un moviment cultural i nacional que s'imposa a Catalunya, i també amb més o
menys intensitat al País Valencià i a les Illes Balears, entre els anys 1830 i 1880 i que té com
objectiu principal la recuperació de la cultura autòctona catalana.
Els intel·lectuals i els escriptors burgesos pretenen desenvolupar la consciència nacional catalana.
L'oda La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau, que elogia la llengua catalana i la pàtria,
marca l'inici d'aquest moviment.
Hem de recordar que no hi hauria hagut Renaixença si no hi hagués hagut Decadència. Ambdós
termes són cronològicament correlatius, però es contraposen, perquè la Decadència fa referència a
una situació lingüística i literària; en canvi, la Renaixença és un moviment cultural i polític.
2) Causes
El moviment de la Renaixença es va desenvolupar gràcies als tres factors següents:
• El treball lingüísticocultural dels il·lustrats
Al final del segle XVIII i al començament del XIX, uns quants il·lustrats (Ignasi Ferreras, Antoni de
Capmany, Pau Ballot) van estudiar i escriure sobre la llengua i la història de Catalunya. Les
apologies de la llengua i la coneixença d'un passat històric gloriós van desvetllar la consciència
nacional dels renaixentistes.
• El Romanticisme
Mentre Europa vivia en plena efervescència el Romanticisme -moviment cultural i artístic que
s'inicia durant la segona meitat del segle XVIII i que, segons els països, dura fins a la segona meitat
del segle XIX-, la societat catalana iniciava la difícil recuperació cultural, política i econòmica,
després del cop duríssim sofert durant el segle XVIII.
Recordeu que les característiques i els ideals d'aquest moviment cultural ajudaran a
configurar, en terres catalanes, el pensament i la cultura del segle XIX, és a dir, de la
Renaixença.
◦ Importància de l'individu i la seva llibertat creadora.
◦ Redescobriment del paisatge com a tema.
◦ La lluita contra la societat convencional.
◦ El gust pels llocs o països exòtics.
◦ Els estats nacionals són comunitats d'homes i dones lliures.
◦ Importància de la cultura popular.
• El context historicosocial
◦ El segle XIX comença econòmicament bé per a la burgesia catalana; el permís obtingut
per comerciar amb les colònies americanes afavoreix les condicions per caminar vers la
Revolució Industrial.
◦ La consolidació de la Revolució Industrial comportarà el naixement d'una nova classe
social: el proletariat, és a dir, els obrers de les fàbriques, que rebien un sou miserable a
canvi de moltíssimes hores de treball. Aquest proletariat català, que viu a la ciutat i que
majoritàriament treballa en el ram del tèxtil, busca també, per diversos camins, la
forma d'organitzar-se: reivindicacions per millorar les condicions de treball a través de
sindicats.
◦ Políticament, l'aparell estatal que s'havia creat a Catalunya com a conseqüència del
2. Decret de Nova Planta s'afebleix i canvia durant l'ocupació dels francesos (1808). Quan
s'acaba el conflicte contra les tropes franceses de Napoleó, el panorama polític, social i
econòmic comença a canviar lentament però progressiva.
◦ A partir de la segona meitat del segle XIX, la burgesia catalana industrial, que es veu
econòmicament forta, s'oposa a l'oligarquia agrària espanyola, que domina
políticament i que no es fa ressò de les transformacions estructurals que Catalunya
necessita.
3) Programa
El 1841 Joaquim Rubió i Ors redacta un pròleg als seus poemes, en el qual proposa un seguit
d'accions reivindicatives per recuperar la cultura catalana:
− Recollir i fixar la literatura popular i tradicional que, fins aquell moment, s'havia transmès
oralment.
− Reconstruir la història de l'edat mitjana, època de plenitud de les lletres i la cultura
catalanes i, a més, recuperar i donar a conèixer els autors clàssics medievals.
− Crear models depurats de la llengua, és a dir, normativitzar-la.
− Potenciar les institucions que ja existien, com la Reial Acadèmia de Bones Lletres de
Barcelona, i crear-ne de noves, com els Jocs Florals.
− Crear una literatura en tots els gèneres i també unes editorials i una premsa en llengua
catalana.
4) Els inicis de la Renaixença literària
Romanticisme i Renaixença són dos moviments que s'interrelacionen ideològicament i literària al
llarg del segle XIX.
4.1. Poesia:
Bonaventura Carles Aribau fou un autor de formació il·lustrada que formava part de la redacció de
la revista El Europeo (revista de caràcter romàntic que va començar a publicar-se a Barcelona l'any
1823). L'Oda La Pàtria es va convertir, a partir de la seva publicació l'any 1833 a la revista El Vapor
(una altra revista de Barcelona i de caràcter romàntic que inicià la divulgació d'obres i d'autors
romàntics europeus) en l'inici del moviment de recuperació de la cultura catalana, la Renaixença, i
en el primer poeta romàntic escrit en català. La Pàtria tracta de forma romàntica el tema de
l'enyorança i la identificació entre llengua i pàtria:
Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Joaquim Rubió i Ors, que signava amb el pseudònim Lo Gaiter del Llobregat, va ser un altre poeta
romàntic significatiu que publicava els seus poemes en la premsa de l'època. Rubió és important
com a poeta romàntic perquè tracta els temes que més endavant seran el lema dels Jocs Florals:
pàtria, fe i amor, a més a més va ser un dels ideòlegs de la Renaixença.
Els Jocs Florals van ser restaurats el 1859 (els primers Jocs Florals es crearen el 1393), després de la
insistència manifestada pels intel·lectuals i escriptors en diversos articles periodístics. Aquesta
festa literària va servir per potenciar noues escriptors, editar i publicar obres i crear un públic
lector. Normalitzava, per tant, la llengua, perquè demostrava que la llengua catalana era apta per a
la poesia i per a qualsevol gènere literari.
3. 4.2. Teatre:
Segons els objectius que s'havien proposat els renaixentistes, calia aconseguir un teatre romàntic
culte en llengua catalana. Frederic Soler, que fins al 1865 havia parodiat els drames romàntics i
s'havia mostrat contrari al Romanticisme, estrena, l'any 1866, Les joies de la Roser, un drama
romàntic que va tenir molt d'èxit.
4.3. Novel·la:
Les primeres novel·les romàntiques es van publicar en castellà: Ramon López Soler publica Los
bandos de Castilla (1830), una novel·la històrica de tipus romàntic que imita els models
novel·lístics de l'anglès Walter Scott.
L'orfeneta de Menargues d'Antoni de Bofarull, és la primera novel·la històrica escrita en català i de
temàtica històrica catalana.
5. La consolidació de la Renaixença literària
Aquest moviment de recuperació de la cultura catalana en tots els àmbits arriba al seu punt
culminant l'any 1877 quan els escriptors Verdaguer i Guimerà resulten premiats als Jocs Florals.
Amb tot, la consolidació de la Renaixença literària no arribarà fins a la dècada dels vuitanta,
moment en què es produeix una literatura de qualitat, escrita en català, i representativa de tots els
gèneres. Les figures més rellevants en poesia, teatre i novel·la són, respectivament, Jacint
Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller.
5.1. Poesia: Jacint Verdaguer
Va néixer a Folgueroles, fill d'una família humil i de pocs recursos econòmics, motiu pel qual va
anar a estudiar al seminari de Vic. Va exercir com a sacerdot en la parròquia d'un petit poble,
Vinyoles d'Orís, on escrivia poemes de tema religiós i de caràcter popular, que presentà als Jocs
Florals. L'any 1873 començà a trobar-se malament i es traslladà a Barcelona, on li diagnosticaren
anèmia cerebral i se li recomanaren aires de mar. A partir d'aquell moment, fou capellà d'un vaixell
de la Companyia Transatlàntica del marqués de Comillas i durant dos anys viatjà amb vaixell a
través de l'Atlàntic (Cuba i Espanya). Va ser en aquells moments quan acabà de redactar i precisar
el seu famós poema èpic L'Atlàntida amb el qual aconseguí guanyar els Jocs Florals i consagrar-se
com el millor poeta èpic en llengua catalana.
El marquès de Comillas demanà a Verdaguer que fos el capellà de la família. Es va dedicar sobretot
a escriure l'altre gran poema èpic, Canigó (1889), a dir mises i a viatjar amb el marquès. Sabem
que va viatjar a Terra Santa, des d'on va escriure Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (1889), obra
que Josep Pla qualificà com la millor prosa del segle XIX.
En tornar d'aquest viatge, Verdaguer sofrí diverses crisis personals: pràctiques exorcistes,
enfrontaments amb les jerarquies eclesiàstiques, expulsió del Palau de Comillas, tancament per
bogeria, depressió moral i espiritual... Morí víctima de la tuberculosi a Vallvidrera l'any 1902.
La poesia lírica de Verdaguer tracta sobretot dos temes: pàtria i fe. És a dir, paisatges, tradicions,
llegendes, devoció mariana, etc.
Canigó (1886) és un poema èpic de caràcter patriòtic i ambientat a la Catalunya medieval, on se'ns
descriuen els orígens de la Catalunya cristiana i les lluites contra els sarraïns. S'estructura en dues
parts:
− Dotze cants, en els quals l'acció se situa al voltant de l'any 1000, que narren les aventures
4. de Guifré, Tallaferro, i el seu fill Gentil. Aquest abandona la lluita contra els sarraïns perquè
s'enamora de Flordeneu, una fada que l'ha encisat. Guifré el mata i l'abat Oliba l'obliga a
contruir un monestir que contraresti el poder de les fades.
− L'epíleg és un diàleg entre dos campanars, el de Sant Miquel de Cuixà i el de Sant Martí del
Canigó, els quals enyoren els temps passats. L'acció se situa al segle XIX.
A més dels personatges històrics i llegendaris que hi apareixen, els elements de la natura són
també, en aquesta obra, els veritables protagonistes. Verdaguer coneixia bé el paisatge que ens hi
descriu, per les nombroses excursions que havia realitzat al Pirineu.
Canigó, imbuïda dels ideals romàntics de l'època, representa la culminació de l'esperit de la
Renaixença.
5.2. Teatre: Àngel Guimerà
Nasqué a Sanra Cruz de Tenerife, on visqué fins als divuit anys. Després, la família es traslladà al
Vendrell. La seva formació va ser en castellà, però progressivament entrà en contacte amb la
realitat cultural i lingüística, de primer del Vendrell, després de Barcelona.
Com a escriptor inicià la seva vida literària a través de la poesia, va ser premiat als Jocs Florals, i la
seva poesia és de caràcter romàntic. Després, a l'edat de trenta-quatre anys i quan ja era un
escriptor reconegut, va començar a interessar-se pel teatre. Primer escrigué tragèdies romàntiques
en vers, com ara Mar i cel. Mitjançant l'ús de versos decasíl·labs va recrear ambients passats i
tractà la història de forma subjectiva.
Després, i sempre dins una línia renovadora, va abandonar la tècnica del vers i escrigué en prosa
drames de caràcter realista situats en el present i que tractaven el tema de la possessió amorosa.
Destaca la trilogia: Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar.
Guimerà va ser, sobretot, un home de la Renaixença ja que, durant tota la seva vida, va defensar
els ideals del catalanisme polític i cultural -la llengua i la pàtria- de la burgesia conservadora,
escrivint articles i pronunciant discursos.
A les seves obres es reflecteix la seva peculiar visió del món, la qual parteix de la bondat natural de
les persones i de l'efecte corruptor de la civilització. Es tracta d'una visió rousseauniana del món,
en el qual s'enfronten la societat urbana amb la societat rural, cosa que trobem, per exemple, a
Terra baixa.
5.3. Novel·la: Narcís Oller
La novel·la que es produïa arreu d'Europa i també a la resta d'Espanya, durant la segona meitat del
segle XIX, reproduïa la realitat i els costums de la burgesia.
El Realisme i el Naturalisme eren els corrents literaris que hi predominaven, i els escriptors que en
formaven part usaren la novel·la com a gènere. Els trets principals són:
• El realisme literari abandonà els temes històrics i llegendaris, i s'interessà per la
quotidianitat. L'escriptor observava la realitat -ambients, personatges, fets, etc.- i els
descrivia minuciosament en les seves novel·les.
• El naturalisme literari representava una evolució del Realisme perquè es basava en la
descripció científica, en l'anàlisi de les característiques ambientals i hereditàries. La novel·la
havia de tenir un valor experimental, científic i social.
5. Narcís Oller publicà l'any 1882 la seva primera novel·la realista-naturalista, La papallona, la qual és
considerada la primera novel·la moderna escrita en català. Va ser traduïda a diverses llengües i
Émile Zola, pare del naturalisme francès, al pròleg de l'edició en francès, va afirmar que Oller no
arribava a ser naturalista perquè el narrador interferia en el text, hi incloïa sentiments, i un
naturalista total havia de ser científic, positivista i determinista.
Després de l'èxit de La papallona escrigué cinc novel·les més de caràcter realista-naturalista:
L'escanyapobres, Vilaniu, La febre d'or, La bogeria -que va significar un avenç en la tècnica
narrativa del punt de vista, perquè utilitza la tècnica del procediment indirecte, és a dir, el
coneixement de la història a partir dels diàlegs entre tres amics i amb el protagonista. La història es
basa en un procès de demència que pateix el protagonista. El tema que tracta és típicament
naturalista: el determinisme hereditari-, i la seva última gran novel·la, Pilar Prim, on Oller intenta
posar-se al dia amb l'anàlisi psicològica dels protagonistes prenent com a model les noves
tècniques modernistes.
6. Conclusió
La Renaixença acabà amb un balanç totalment positiu ja que s'assoliren, en gran part, els objectius
del programa proposat per Rubió i Ors. Literàriament parlant, oferí les bases i les condicions
perquè es conreessin diversos gèneres literaris. No és gens estrany, doncs, que l'obra poètica de
Jacint Verdaguer, l'obra dramàtica de Guimerà i l'obra novel·lística d'Oller -autors sorgits de la
Renaixença- siguin les més importants del segle XIX i reconegudes universalment.
