Malgrat totes les investigacions científiques que s'han fet i que es continuaran realitzant, no hi ha dubte que l'amor no és tan sols un mecanisme químic, hi ha molts altres aspectes que hi intervenen... La química de l'amor és un reportatge basat en les investigacions que s'han fet sobre els processos biològics que intervenen en l'enamorament, els sentiments d'amor i tot el que s'hi relaciona.

1. 1
Més enllà de la ciència...
quedarà sempre l’amor?
per Wendy Guerrero i Sergio Tomàs
Segurament tots tenim la percepció que
l'amor sempre ha estat un tema reservat
durant temps immemorables per als
poetes i literats, així com els pintors i
artistes musicals, o els trobadors que
cantaven els seus èxtasis i agonies.
Potser el filòsof medieval i trobador
Richard de Fournival quan va escriure
que «l'amor és una bogeria d'esperit, un
foc inextingible, una fam insaciable,
una tasca sense repòs i un repòs sense
feina», ja s'havia adonat que es tractava
d'un tema que desconeixem en gran
mesura.
Podríem anar destacant innumerables
cites i, fins i tot, obres senceres
dedicades a l'amor com a protagonista,
com a malaltia, com a estat sagrat i
místic, malèfic i mil cares més amb què
l'han descrit els diferents autors, les
diferents víctimes i, també, els
afortunats. Però recentment, a la nostra
època i societat de la informació, dels
avenços científics i anhels per estudiar-
ho tot amb clau racional i objectiva,
buscant una resposta "lògica" -diuen-,
els científics, antropòlegs i psicòlegs
també han començat a analitzar l'amor
i els seus efectes en les persones. La
màxima erudita que representa aquest
col·lectiu d'estudiosos en el tema de
l'amor és Helen Fisher, professora
d'antropologia a la Universitat de
Rutgers (Nova Jersey) que, mitjançant
imatges per ressonància magnètica
funcional (IRMf), fa més de trenta anys
que estudia el cervell de persones
bojament enamorades o deprimides per
la pèrdua d'un gran amor i ha
descobert la importància dels factors
biològics i hormonals de les substàncies
químiques en el procés d'estimar. Així,
Fisher, després de realitzar la seva
investigació, va escriure el llibre Per què
estimem: naturalesa i química de l'amor
romàntic, on explica el procés i resultats
d'aquest estudi amb un llenguatge
entenedor i proper. D’aquesta manera
és com es converteix en la primera
professional en parlar -amb testimonis i
dades objectives-, sobre els tres tipus
d'amor que ha observat en l'ésser
humà, donant, així, una explicació
lògica a totes aquelles expressions
poètiques i romàntiques que solem
pregonar quan vivim aquest sentiment.
LA QUÍMICA DE L’AMOR
Malgrat totes les
investigacions
científiques que
s'han fet i que es
continuaran
realitzant, no hi ha
dubte que l'amor no
és tan sols un
mecanisme químic,
hi ha molts altres
aspectes que hi
intervenen...
9d’Abrilde2013
L'ésser humà ha aconseguit gestes, al principi, mai imaginades ni assolides per cap altre animal: ha construït
piràmides colossals, creat màquines intel·ligents, trepitjat la lluna, descobert cures per a nombroses malalties, i un
extens etcètera de proeses dignes de ser esmentades en aquesta llista. No obstant, existeix encara un tema que
l'ésser humà, després de segles d'evolució i avenços, encara no ha entès totalment: l'amor.

2. 2
LAQUÍMICADEL’AMOR
El primer tipus d'amor que Fisher ens
presenta és aquell que anomena
«amor sexual». Es tracta d'un
sentiment fonamental que posseeix
l'ésser humà i que es sol despertar en
nosaltres entre els 12 i els 14 anys. Pot
emergir mentre veiem la tele, cuinem,
fem esport, escoltem música o
qualsevol altre moment. De la mateixa
forma, el perill, la novetat, determinats
olors, els dolços o la roba sexi són
alguns dels desencadenants que poden
despertar aquest tipus de sentiment. El
desig sexual s'activa per les hormones
de la testosterona i sobretot en regions
del cervell com l'hipotàlem i l'amígdala.
És un mecanisme més primari que el
de l'amor romàntic (un altre tipus
d'amor) i menys coincident amb ell.
Una vegada sentim aquest desig sexual,
es necessita saciar aquesta provocació
mantenint relacions íntimes amb
aquella persona que va encendre el
nostre foc.
En general, la libido sexual masculina
aconsegueix el seu punt àlgid entorn
als 20 anys, quan els nivells de
testosterona (l'hormona encarregada
de l’impuls sexual i el desig que hi ha
entre les parelles) són més elevats.
Moltes dones senten un major desig
durant els seus dies d'ovulació, quan els
seus nivells hormonals augmenten.
També s'ha constat que homes i dones
amb alts nivells de testosterona
tendeixen a desenvolupar una major
activitat sexual. D'altra banda, la mala
salut, la infelicitat, l'excés de treball, la
falta d'oportunitats, la mandra, l’estrès
o l'avorriment, contribueixen a la
disminució del desig sexual. Per
estimular-lo cal tenir en compte el sexe
de la persona: homes i dones s'exciten
de diferent forma. Als homes els
agrada mirar, s'exciten amb els estímuls
visuals, fins i tot quan fantasiegen o
recorden imatges de parts del cos i
d'anteriors copulacions. Els psicòlegs
del Face Research Laboratory – de la
Universitat d'Aberdeen al Regne Unit
–, confirmen que els alts nivells de
testosterona en l'home es correlacionen
amb el seu gust pels trets físics de la
dona: ulls grans, llavis carnosos, llarga
cabellera, etcètera. D'altra banda,
segons afirma Fisher «Les dones se
senten més estimulades per les paraules
i les converses romàntiques; en les seves
fantasies sexuals s'inclou també un
major nivell d'afecte, compromís i sexe
amb parelles a les quals ja coneix.»
El segon tipus d'amor de què Helen
Fisher parla és l' «amor romàntic».
Descrit per molts com la passió i frenesí
incontrolables que sentim per una
persona, que sovint no podem calmar
ni ens deixa relaxar el nostre cos i
ment. La doctora Stephanie Ortigue –
professora assistent de Psicologia de la
Universitat de Siracusa, Nova York –
afirma que només triguem mig segon a
enamorar-nos, ja que és el temps que
triga el nostre cervell a alliberar les
molècules neurotransmisores que
generen les diferents respostes
emocionals. Aquesta dada podria
significar l’explicació a la tan coneguda
expressió «amor a primera vista».
Els «símptomes» que presenta
qualsevol enamorat són bàsics i
evidents, alguns d'ells són enumerats
per Fisher: «El significat especial: la
persona estimada es converteix en
alguna cosa única i increïblement
important; l'atenció concentrada:
l'enamorat és capaç de recordar detalls
insignificants i associar-los amb el seu
estimat; el pensament intrusiu: es tracta
del constant pensament que tenim
sobre l'estimat, incessant i continu; el
foc emocional: la sensació que sent
l'enamorat quan l'estimat s'apropa, li
comença a tremolar tot, s’enrojola,
quequeja, se li accelera la respiració o,
fins i tot, diu sentir foc al cor». Aquests
i molts més indicis com l'eufòria, el
canvi de prioritats o l'esperança, són
sensacions que sorgeixen amb aquest
tipus d'amor.
L’hormona que podria explicar per
què els enamorats anhelen tant a la
seva parella o fins i tot s'obsessionen
amb ella, és la dopamina. Les
concentracions elevades d' aquesta
substància en el cervell produeixen
hiperactivitat, pèrdua de l'apetit,
acceleració dels batecs del cor,
respiració entretallada, ansietat, entre
d’altres que segurament tots hem
experimentat o experimentarem en
algun moment de la nostra vida. Quan
la dopamina augmenta, el cervell
produeix en major freqüència alts
nivells de testosterona.
Una altra substància important és la
norepinefrina, derivada de la
dopamina i que explica els estats
d’eufòria, energia excessiva i insomni.
L'augment dels nivells de la
norepinefrina podria explicar per què
l'enamorat recorda amb facilitat,
inclús, els detalls més insignificants de
l'estimat, ja que aquesta substància està
associada a la capacitat de recordar
estímuls nous.
Helen Fisher, reputada
professora
d'antropologia a la
Universitat de Rutgers
(Nova Jersey), va ser la
primera en constatar
l'existència de tres
tipus d'amor.
«L’hormona que podria
e x p l i c a r p e r q u è e l s
enamorats anhelen tant a la
seva parella o fins i tot
s'obsessionen amb ella, és
la dopamina. »

3. 3
LAQUÍMICADEL’AMOR Un interessant treball elaborat pel
departament de Psiquiatria i
Neurobiologia de la Universitat de Pisa
(Itàlia), publicat en Psychoneuro-
encocrinology, va estudiar a 24 persones
de tots dos sexes que acabaven
d'enamorar-se, és a dir, que estaven en
la segona fase, l’ «amor romàntic». Els
homes presentaven un nivell menor de
testosterona i FSH (hormona del
sistema reproductor) de l'habitual i les
dones, en canvi, més alt. És a dir, en la
segona fase de l'amor, les dones
tendeixen a voler mantenir més
relacions sexuals amb la seva parella
que els homes.
L’amor és etern?
No obstant aquestes dades biològiques,
la sofisticació de l'amor humà com a
sentiment, és enorme. Constantment
s'ha discutit, per exemple, si l'encesa de
l'amor inicial és per sempre. La teoria
més estesa és que amb el temps perd
intensitat i la parella comparteix més un
afecte, un acompanyament, uns
interessos, que no pas una passió sexual
sempre fogosa. I per això mateix se sol
posar data de caducitat a aquest amor
inicial. Sigmund Freud – el destacat
neuròleg austríac de mitjans dels anys
vuitanta i principi dels noranta -
considerava, fins i tot, que si perdurava
l’amor passional i a vegades compulsiu,
era signe de patologia. Ara, des d'un
punt de vista científic s'ha comprovat
que tot aquest cúmul de passió
concentrada és de durada finita.
Un grup de neuròlegs, al costat d'Helen
Fisher, van afirmar que aquesta passió i
arravatament dura entre 12 i 18 mesos,
depenent de les persones implicades.
No obstant això, un estudi realitzat a
Regne Unit l'any 2010, va afirmar que
l'amor acaba després de 10 anys i 11
mesos. El 20% dels enquestats va
reconèixer que la seva vida sexual havia
aconseguit un «punt mort» passat
aquest període, i que ja no es mostraven
entusiasmats amb la idea de fer l'amor.
El que aquí succeeix, segons Helen
Fisher, és que el cervell dóna pas a dues
possibles sortides: o bé l'amor s'acaba i
la parella posa fi a la seva relació, o bé
passen a un nou tipus d'amor anomenat
«amor afectiu o d'afecció».
Aquest tercer i últim tipus d'amor,
l'afectiu, és aquell que conceben les
parelles després de portar uns anys
junts, quan la flama de l'intens i fogós
amor sexual i romàntic s'apaga. Els
i nve s t i g a d o r s a fi r m e n q u e l a
serotonina, un neurotransmissor que
controla la ira, l’odi, la temperatura
corporal, el somni, la sexualitat i
l’apetit, és la substància que intervé en
el procés en què les persones
enamorades (amor romàntic) passen a
l'amor afectiu. És llavors quan sorgeix
aquest afecte que resulta més profund i
molt més calmat, tranquil i apaivagat.
La parella es fon també en hormones
com l'oxitocina i vasopresina,
(relacionades amb els patrons sexuals i
amb la conducta maternal i paternal);
causants d'aquesta unió calmada i
profunda que tots dos membres
sentimentals podrien sentir. L'anhel,
l'obsessió, l'ànsia i l'èxtasi, doncs,
s’assosseguen una mica i donen pas a
una relació més tranquil·la. Si la parella
té sort i sap portar la relació, tots els
sentiments dels dos primers tipus
d’amor no moriran, sinó que
simplement canviaran per uns altres, i
passaran a ser sentiments de seguretat,
comoditat, calma i unió. És a dir, se
seguiran estimant recíprocament però
de manera diferent.
Segons la psicòloga i sexòloga Pilar
Sampedro – actual directora de la
Clínica del Centre Pilar Sampedro. a
Gijón –, i en part coincidint amb Helen
Fisher, afirma que la línia del procés en
l ' a m o r s ó n : i n i c i s o b t a t ,
hiperidealització de la parella, i viure en
una simbiosi, formant així, entre els
estimats, un tot indissoluble. Però cal
puntualitzar que els tres tipus d'amor,
(desig sexual, amor romàntic i amor
afectiu) poden ser independents i no
sorgir sempre en aquest ordre. És a dir,
un mateix individu pot sentir els tres
amors cap a diferents persones. Això no
vol dir, però, que aquests tres estats de
l'amor no mantinguin una lleugera
connexió entre sí, responsable que una
parella comenci amb una relació sexual
i acabi casant-se, amb la possibilitat de
viure també un amor afectiu.
No tot és química...
Malgrat tot el que se sap fins ara sobre
l'amor, encara no es resolen tots els seus
misteris. És cert que ja comencem a
tenir coneixença sobre els processos
biològics que experimentem quan
sentim atracció sexual, quan ens
enamorem o quan portem anys amb la
p a r e l l a . Pe r ò t o t e s a q u e s t e s
investigacions científiques no expliquen
per què a uns els hi va tan bé i altres
són tan desgraciats, rebutjats o traïts en
l’amor. Tampoc entenem encara per
què una persona es pot enamorar d'una
altra que, per personalitat, o fins i tot
per genètica, sembla ser la seva “mitja
taronja” perfecta, però després d’anys
de relació, tot se’n va en orris. Per què?
Què ha canviat? La genètica, els factors
externs? Tal vegada no estaven
preparades una o altra per l'amor. És a
dir, hi ha factors que poden estressar
una relació, moltes experiències que
influiran més enllà de la biologia, com
ara la cultura o la creença religiosa i
altres temes que s’han d’estudiar amb
clau psicològica.
Una altra qüestió que cal destacar i que
també és un tema antic, estereotipat,
però emergent i actualment d’interès
social, és l’amor homosexual. Si tal i
com afirma Helen Fisher en el seu
llibre, l'amor va anar evolucionant per
una qüestió de descendència, què passa
aleshores amb les parelles lèsbiques i
gais? No s’enamoren per aquesta
necessitat de tenir descendència, tot és
una qüestió de reproducció? Per què
s'enamoren les parelles homosexuals?
Això demostra que, encara que en els
últims anys s'hagin revelat molts
aspectes, la biologia no explica
científicament tot sobre l'amor. Cal
recórrer a altres ciències, com la
sociopsicologia, però encara falten
estudis amb més població i més
diversitat de parelles.
.

4. 4
Plantejant-nos interrogants com els anteriors s’evidencia que,
al circuit de l'amor, hi ha moltes portes que encara no hem
pogut obrir ni desxifrar. Per això, els estudiosos de diferents
disciplines socials i científiques segueixen amb la constant
recerca sobre tot el relacionat amb aquest sentiment. El
psicòleg Arthur Aron de la Universitat de Nova York-Stony
Brook, per exemple, estudia ara la biologia de les “cares
negatives” de l'amor, com l'ànsia o la gelosia (en què
l'oxitocina, hormona que segregada en gran quantitat en
l'acte sexual i en el part, també té una funció important).
Bianca Acevedo –neurocientífica de la Universitat Cornell a
Nova York– ja va estudiar l'amor passional més obsessiu
concloent que no sol durar i resulta menys satisfactori
respecte l'amor durador. Ara investiga sobre el que ella
anomena «amor compassiu».
Estimar: un acte natural
Una qüestió amb clau ètica sobre què reflexionar, per
l’envergadura científica i pels coneixements futurs que es
podrien arribar aconseguir, és la següent: si s’arribés a
conèixer la fórmula química de l'amor, no és una bogeria
pensar en la probabilitat que es comercialitzés. Així mateix,
creure en la possibilitat de crear una «píndola de l'amor», no
sembla avui dia que fos una història de ciència ficció. Alguns
psicòlegs i neurobiòlegs ja l'han apuntat i, de fet, es
comercialitza una suposada oxitocina, encara que no estan
provats els seus efectes. Però un punt de vista més
encoratjador respecte aquests supòsits, és que ni Helen Fisher
ni Arthur Aron creuen que s’arribi a comercialitzar una
píndola de l'amor, encara que fos possible reproduir
artificialment la fórmula química (igual que hi ha drogues que
alteren diferents punts del cervell o fàrmacs per modular la
producció de serotonina o d'hormones) i pogués ser útil per a
teràpies contra la depressió o per a problemes de parella.
Segurament pensen això perquè l'amor no és tan sols un
mecanisme químic, hi ha altres aspectes associats: moments
compartits en parella, el que fa especial a l’estimat o
estimada, i altres fets intangibles que propicien que la relació
es nodreixi positivament. Això són alguns aspectes molt
difícils de reproduir només amb fàrmacs. I encara que es
descobreixen explicacions racionals sobre l’amor o fórmules
químiques per reproduir-lo artificialment, les persones sempre
tendirem a idealitzar-lo, a dotar-lo de màgia i misteri,
romanticisme i tendresa. Volem que sigui un element
inexplicable perquè així és com ens pot ajudar a viure més
feliços, encara que sigui durant un temps limitat. Enamorar-se
de manera natural i no voler estimar de forma abstracta i
artificial és el que preferim les persones: som romàntics,
amants del que és natural i genuí, ja sigui per herència
cultural o biològica, pel referent històric o per tradició
literària, artística o religiosa.
I en referència a totes aquestes suposicions mèdiques i de
creació artificial sobre l'acte d'enamorar-se o estimar, que per
lògica sembla ser poc factible, cal puntualitzar un assumpte
de salut que preocupa seriosament a Helen Fisher i a una
gran part de la població mèdica: els antidepressius, que estan
relacionats amb l'amor indirectament, i així mateix el poden
inhibir.
A Estats Units cada any s'expedeixen més de 100 milions de
receptes d'antidepressius i, actualment, estan estenent-se per
tot el món. Mentre aquí, a Espanya, el consum d'aquests
medicaments s'ha triplicat en els últims deu anys, segons han
confirmat els infermers reunits al Congrés Nacional
d'Infermeria de Salut Mental en 2011. Cada vegada són més
les persones que prenen antidepressius per un llarg període de
temps i no de manera indispensable, precisament. És
important saber que aquestes drogues eleven els nivells de
serotonina, els quals en pujar suprimeixen el circuit de la
dopamina (associada a l'amor romàntic), i no només aquesta,
si no que el desig sexual també es veu afectat negativament.
Els antidepressius causen així efectes secundaris com
l'augment de pes, la disminució del nostre apetit sexual fins a
un 70% i la possibilitat de sofrir discapacitat per aconseguir
l'erecció, l'ejaculació i fins i tot l'orgasme. D'aquesta manera,
si hi ha una absència reiterada de l'orgasme en les relacions
sexuals, es restringeix el flux de substàncies associades amb
l'amor romàntic i el d’afecció. Les hormones que fan possible
l’acte d’estimar i que estan involucrades en l’existència de
l’amor, tenen la seva importància en el nostre cervell, i quan
s’interfereix en algun dels processos naturals del sistema
cerebral, també s’alteren d’altres que es poden veure afectats
de manera negativa, a llarg o a curt termini. Tot això provoca
que un tractament d'antidepressius pugui causar una inhibició
de l'amor en la persona.
En definitiva, l’ altra cara de la medicina, els avenços científics
i semblants, també poden perjudicar -en certa manera- a
temes humans com l'amor. Si en la nostra societat es
consumeixen cada cop més aquestes drogues, aconseguirem
que l'amor cada dia sigui més difícil de viure’l i, per tant,
menys freqüent. Una vida sense amor, pot significar una vida
amarga, sense estímuls i sense desitjos afables de cap mena. Si
actualment, tot i que ja ens trobem amb dificultats en territori
de l'amor, encara gaudim d'ell, no volguéssim imaginar com
seria una vida sense aquesta experiència sentimental, del cor,
del cervell i de tot el que som en essència.
LAQUÍMICADEL’AMOR
« Les persones som romàntiques, amants del
que és natural i genuí, ja sigui per herència
cultural o biològica, pel referent històric o
per tradició literària, artística o religiosa. »