1. Laura Segovia (4t ESO B)
És realment increïble com vivint tots al mateix planeta i tenint tots característiques
semblants, valorem totalment diferent la mateixa cosa arreu del món.
Estic apuntada a la associació de Metges sense Fronteres i acabo d’arribar ara mateix a
casa meva després d’haver estat sis mesos ajudant a nens de totes les edats. La veritat,
es valora molt tornar a casa i no sol per la família, sinó perquè les coses a l’Índia van
totalment diferents. La meva experiència comença quan...
-Xènia, agafa la bossa que ja estem arribant al campament!- em diu l’Ignasi emocionat.
Ell sabia que no anava a ser una experiència gaire agradable però sentia certa curiositat
per saber què es trobaria.
Vam arribar de bon matí i sabíem que treball no ens faltaria. Aquell any ens va tocar
anar a Chennai. Era una ciutat no gaire polida, la gent venia al carrer amb mantes. Els
nens no anaven a escola, estaven tot el dia carregant fustes, maons i cistelles plenes de
menjar, anaven sense sabates i portaven poca roba. Jo ja sabia que no era un país ric,
però estava a plena carrera i encara era jove, aquesta experiència em va impactar molt.
A la primera casa que vam visitar, la malalta era una nena de cinc anys, tenia la malària.
Tot i que no teníem la cura exacta, existien mètodes per retrasar-ne el procés. Com a tot
nen, li anàvem fent preguntes per tal de poder-la entretenir i que no li fes mal el que li
estàvem fent. Ens va dir que no tenia mare ni pare, van morir en un terratrèmol ja fa un
temps, vivia amb els seus avis i el seu germà que de moment era l’únic que treballava i
podia portar diners a casa. Aquella nena ens va dir que no tenien quasi per menjar ni
beure, ni tan sols per vestir-se però que l’important era romandre units i lluitar per la
mateixa causa; seguir endavant. Em va sorprendre molt que una nena tan petita ja parlés

2. com un adult, però és que en ella la tractaven com a tal, no li faltava gaire per començar
a treballar.
El nostre treball en aquella casa havia acabat, era hora de marxar i havíem d’anar per
feina. Ens vam acomiadar de la nena, ella em va venir corrents i tot donant-me una forta
abraçada:
-Noto a faltar a la meva mare, però gràcies per tot, Xènia -els meus ulls brillaven de
felicitat i alhora de pena, les llàgrimes acumulades em demanaven permís per poder
sortir però vaig ser forta, jo no tenia motius per plorar, la nena sí i si ella no ho feia, jo
tampoc. Havia d’ajudar-la i plorar no seria la millor manera de fer-ho.
Un cop fora d’aquella petita cabana al centre de la ciutat, ens vam dirigir a un altre
habitatge:
-Hola, què hi ha algú?- Jo esperava quieta a la cortina de l’entrada neguitosa per saber
què m’esperaria. No devia haver-hi gaires diners en aquella família, doncs a l’Índia la
riquesa també se sap pel tipus de porta que es té, i aquella casa tenia sol una cortina.
-Endavant, l’Oriyala és al llit, no pot aixecar-se té molta febre i fred -una dona gran ens
havia obert la porta. Suposo que era l’àvia del nen.
Ens encaminem a l’habitació. Al arribar veiem a l’Oriyala tremolant i amb els ulls molt
vermells. Li posem el termòmetre, indica 38, just, té febre. Intentem calmar-lo i sanar-lo
amb el remei adequat.
-Et trobes millor? Això costa una mica en fer efecte però veuràs com així se’t passa.-
Estava intentant que no es preocupés, era massa petit per dir-li el que tenia i el que li
podia passar.

3. -Encara no ho noto, però em fio de vosaltres, hi enteneu força. -ens va dir amb una
aguda veueta de nen malalt.- Tinc molta gana! -va exclamar.
-Què no has menjat res, Oriyala? No fa falta que estiguis en dejú. Vés i menja, que et
sentiràs millor. -vaig dir-li per calmar-lo.
-Aquest és el problema, jo menjaria si pogués però a la cuina no hi ha suficient menjar
per a tots, s’ha de repartir i jo no tinc prioritat, és el pare qui la té. –jo no vaig poder
respondre-li res. Tot i que estava totalment en contra d’aquesta manera d’actuar, no
podia dir res, era la seva manera de fer les coses i de pensar, no sóc ningú per posar-me
al mig. És un tema força delicat.
-Bé, doncs ja estem. Esperem que et recuperis aviat, Oriyala! No m’agradaria no poder-
te veure corrent i jugant pel carrer aquests propers dies que em queden per marxar!.
-Si pogués sortir, tampoc em veuries, Xènia. Treballo tot el dia, acabo molt cansat i per
mala sort, quan arribo a casa moltes vegades no hi ha menjar. Però no passa res, aquesta
situació és comuna en molts amics meus també. A veure quan ve una bona fàbrica a la
ciutat i ens paga un bon sou! Adéu, Xènia, espero que tot us vagi perfecte i que si torneu
a la meva ciutat algun dia, les coses per aquí hagin canviat.-
No em creia el que sentia, estava buscant solucions a la seva pobresa, però no va indicar
amb cap moment que volia cap joguina i cap luxe, simplement diners per poder tenir un
plat de menjar calent al davant, per a ell i la seva família. L’únic luxe que l’Oriyala
desitjava amb totes les seves forces era el de poder repetir plat sense patir què s’acabés
el menjar, o sense patir per quantes persones eren a casa aquell dia i si hi hauria menjar
per a tots.

4. El meu temps en aquella ciutat s’estava esgotant. Aquella experiència havia estat
inoblidable sens dubte. Sentia que aquells nens semblava que es valguessin per sí sols
en quan a fer-se el dinar, comprar i treballar, però en veritat els hi faltava caliu, amor,
tendresa, amistat i sobretot una cosa que ja no podrien tenir mai, la infantesa. Els faltava
la infantesa de poder aixecar-se pel matí sabent que aniran a escola i que es trobaran
amb els amics, que jugaran i gaudiran al pati. Aniran a dormir els divendres sabent que
al dia següent és dissabte i no hauran de matinar. Però sobretot es despertaran cada dia
amb la mateixa il·lusió que l’anterior, amb un gran somriure a la cara i amb orgull de
ser un nen, un nen petit que encara ha de créixer i per tant, no poden fer-lo actuar com
un adult.
El meu viatge ha acabat, és hora de tornar de nou a Barcelona, la meva ciutat. Un cop
allà, la mama, el papa i la Mariona (la meva germana), em donen una abraçada
col·lectiva familiar, d’aquelles que m’agraden, d’aquelles que he enyorat tot aquest
temps. Amb un somriure gegant a la cara em pregunten:
-Què, com ha anat? Esperem que tot bé! Com et sents ara?-
-Que com em sento? Em sento orgullosa de poder tenir uns metges especialitzats que
em curen i em cuiden quan estic malalta. Estic contenta de poder tenir un plat a taula
cada dia, per poder menjar i no quedar-me mai amb gana, però sobretot estic feliç de
poder tenir una família que sé que m’estima i sempre estarà al meu costat.