1. LA DIVERSITAT HÍDRICA
D’ESPANYA
•ELS RIUS PENINSULARS
•ELS LLACS I LES ZONES HUMIDES
•ELS AQÜIFERS
2on de Batxillerat. Geografia . IES Antoni Llidó. Xàbia. Professora: Vicenta Maria Ros

2. FACTORS QUE CONDICIONEN ELS RIUS
CLIMÀTICS RELLEU, SÒL I VEGETACIÓ
L’ÉSSER HUMÀ
CABAL
CONQUES,
VESSANTS I
CURSOS
ESCOLAMENT EROSIÓ
ÚS I CONSUM OBRES
HIDRÀULIQUESCRESCUDES
I
ESTIATGES…
FÍSICS

3. EL CLIMA CONDICIONA MITJANÇANT LES
PRECIPITACIONS I LES TEMPERATURES LA
DIVERSITAT DELS RIUS. LES PRIMERES
DETERMINEN EL CABAL I LES SEGONS LA
MAJOR O MENOR EVAPORACIÓ
ES POT AFIRMAR QUE A
MÉS PRECIPITACIONS
MAJOR CABAL I AL
REVÉS

4. TANMATEIX A LA PENÍNSULA IBÈRICA ELS RIUS MÉS CABALOSOS NO
SÓN ELS QUE TRAVESSEN ZONES CLIMÀTIQUES MÉS PLUJOSES
RIUS Mitjana de
precipitacions en la
conca en mm
Cabal mitjà en la
desembocadura
m3/seg
Miño 1353 340 a Tuy
Ebre 591 615 a Tortosa
Duero 587 660 a O Porto
Tajo 600 500 a Lisboa
Guadalquivir 615 165 a Sevilla
Xúquer 520 50 a Cullera
Guadiana 534 100 a Ayamonte

5. El CABAL ABSOLUT cal que el posem en relació amb la conca del riu, és el que es
coneix com CABAL RELATIU.
MAPA DE PRECIPITACIONS ANUALS MAPA DE CABALS RELATIUS
ALESHORES SI QUE COINCIDEIXEN PRECIPITACIONS I CABAL.

6. LES PRECIPITACIONS
INFLUEIXEN TAMBÉ SOBRE
EL RÈGIM FLUVIAL, QUE ÉS
EL COMPORTAMENT DEL
CABAL D’UN RIU AL LLARG
DE L’ANY.
ELS CABALS DELS RIUS I LA SEUA
REGULARITAT VARIEN
PRINCIPALMENT EN FUNCIÓ DEL
CLIMA (PRECIPITACIONS, FUSIÓ
DE LES NEUS, EVAPORACIÓ). LA
REPRESENTACIÓ GRÀFICA AMB
HIDROGRAMES PERMET EL SEU
ANÀLISI I OBSERVAR LES
DIFERÈNCIES ENTRE ELS RIUS DE
LES DIVERSES ÀREES
CLIMÀTIQUES D'ESPANYA.

7. El règim fluvial és el comportament
del cabal d'un riu al llarg de l'any en
quant a quantitat i regularitat. Els
tipus de règims fluvials que es
poden distingir són:
-Nival: el riu naix en las altes
muntanyes, presentant el màxim
cabal a primavera i estiu, coincidint
amb el desgel, i el mínim a l’hivern,
al produir-se les precipitacions en
forma de neu, ja que queda
retinguda la precipitació.
-Pluvial: la major part del cabal
procedeix de les pluges,
normalment es redueixen a l’estiu.
Es poden establir distints tipus,
atenent la distribució estacional de
les pluges: PLUVIAL OCEÀNIC,
PLUVIAL MEDITERRANI i PLUVIAL
SUBTROPICAL
-Pluvio-nival, nivo-pluvial o mixt:
quan el seu cabal procedeix tant de
l’aigua de pluja com del desgel.

8. RÈGIM NIVAL
Reben les màximes aportacions del
desgel de la neu, de maig a juliol. El
seu estiatge és a l’hivern. Són rius
cabalosos.
Són pocs a Espanya i es localitzen a les
serralades amb neus perpètues.
Riu d’Escarpinosa, Pirineus d’Osca.

9. RÈGIM NIVOPLUVIAL I PLUVIONIVAL
Tenen aigües màximes a la
primavera més o menys
depenent de l’altitud i de la
latitud de la medició. El
nivopluvial pot tenir el seu
estiatge a l’hivern, en canvi el
pluvionival sempre el té a l’estiu.
Riu Eresma
Riu Segre
NIVOPLUVIAL
PLUVIONIVAL

10. RÈGIM PLUVIAL OCEÀNIC
Correspon als rius del vessant
cantàbric i el nord-oest peninsular
atlàntic. El cabal és abundant amb
aigües altes a l’hivern i estiatge a
l’estiu (no tan acusat com en el
mediterrani. Reben les seues
màximes aportacions de les pluges
de clima atlàntic o oceànic.
Riu Miño

11. RÈGIM PLUVIAL MEDITERRÀNI COSTANER O
PUR
El Millars al seu pas per MontanejosEs correspon amb eles rius del vessant
mediterrani. Presenta tres pics màxims
(coincidint dos d’ells amb les precipitacions
de primavera i l’altre amb les de la tardor) i
tres mínims menys acusats ( un correspon a
l’estiu i els altres a períodes intermèdia en
primavera i hivern).

12. RÈGIM PLUVIAL MEDITERRÀNI
CONTINENTALITZAT
És característic dels rius de
l’interior de la península.
Tenen estiatge llarg i
pronunciat a l’estiu i dos
moments de màxims que
corresponen a les pluges de
tardor i primavera.
Hoces del rio Lozoya

13. RÈGIM PLUVIAL SUBTROPICAL
Correspon als rius més
meridionals de la península.
Tenen un cabal molt escàs i
irregular. Estiatge llarg (fins a set
mesos per davall de la mitjana).
Màxims al final de l’hivern.Guadalhorce

14. CONCEPTES RELACIONATS AMB ELS RÈGIMS FLUVIALS
CRESCUDA: MOMENT DE MÀXIM
CABAL D’UN CORRENT D’AIGUA
REGULARITAT: QUAN UN RIU PRESENTA POQUES DIFERÈNCIES EN EL SEU CABAL. ELS
MÉS REGULARS SÓN ELS RIUS CANTÀBRICS
IRREGULARITAT: PRESENTA CRESCUDES I ESTIATGES MÉS O MENYS ACUSATS. ELS RIUS
MÉS IRREGULARS SÓN ELS DEL VESSANT MEDITERRANI

15. ESTIATGE: MOMENT DE CABAL MÉS
BAIX D’UN RIU
INUNDACIONS: QUAN LES CRESCUDES SOBREEIXEN EL LLIT DEL RIU.

16. EL RELLEU ÉS ALTRE FACTOR BÀSIC PER A ENTENDRE ELS RIUS ESPANYOLS:
•Determina el traçat o curs d’un riu.
•Estableix la seua direcció.
•Compartimenta la seua conca.
•Crea zones endorreiques.
En el traçat o curs d’un riu es distingeixen tres parts:
Tram amb major
força erosiva
En aquest tram augmenta el
cabal, perquè al llarg del
recorregut els rius han anat
reben les aigües de torrents, de
rierols i d’altres rius (afluents).
Tram on sol haver més cabal. Recorre les
terres pròximes a la costa. Les aigües tenen
poca força i dipositen a la desembocadura
els materials que han transportat al llarg
del recorregut.

17. EL CURS ALT O CAPÇALERA

18. EL CURS MITJÀ

19. EL XÚQUER PROP DE LA DESEMBOCADURA A CULLERA
EL CURS BAIX

20. EL CURS BAIX
Desembocadura
del Ulla en la ria
d’ArosaDelta de l’Ebre
Santoña, Cantabria

21. LES GRANES UNITATS DEL RELLEU CREEN ELS VESSANTS I LES CONQUES
DELS PRINCIPALS RIUS.
Una conca hidrogràfica és la superfície de terreny les aigües del qual vessen a través
d'afluents i rius cap un riu principal. Està delimitada pels cims o línia divisòria de les aigües.
L'ús dels recursos hídrics es regula administrativament amb les demarcacions hidrogràfiques,
gestionades per les Confederacions Hidrogràfiques, organismes públics que estudien,
construeixen i exploten les infraestructures hidràuliques d'interès general en el territori de
cada conca hidrogràfica, a més de gestionar i vigilar els recursos d'aigua de domini públic.
Els rius
circulen
per un llit
o caixer,
dins de la
conca

22. Un vesant hidrogràfic és el conjunt de conques les aigües de les quals aboquen a la mateixa
mar. La basculació de la Meseta cap a l'oest amb el plegament alpí i la disposició de les
serralades peninsulars properes a la costa, ha originat una xarxa hidrològica dissimètrica: els
rius del vessant atlàntic drenen les aigües del 70% del territori peninsular, són més llargs i
amb pendent menuda, mentre que els rius mediterranis ocupen una superfície molt més
menuda, el 30%, són curts i han de salvar el desnivell des del seu naixement fins la costa en
un curt tram, exceptuant l'Ebre.

24. •Curts, naixen en muntanyes
pròximes a la costa.
•Cabalosos, reben aportacions
hídriques importants per les
precipitacions.
-Amb una gran força erosiva pels
desnivells que han de salvar (Ex.:
congostos del Cares i del Deva en
Picos de Europa).
-Règim regular per la constant
pluviositat.
-Aprofitant aquestes
circumstancies i la facilitat que
ofereix la topografia abrupta, es
construeixen pantans destinats a
la producció d’energia elèctrica.
- Destaquen: Bidasoa, Nervión
Nalón, Navia i Sella.
RIUS DEL VESSANT CANTÀBRIC

25. RIUS DEL VESSANT ATLÀNTIC
-Els rius gallecs: Miño, Tambre i Ulla,
tenen característiques pròximes als rius
de la vessant cantàbrica (per la seua
semblança climàtica i orogràfica)
-Els rius Duero, Tajo, Guadiana i
Guadalquivir són llargs, ja que naixen
prop de la mediterrània i desemboquen a
l’Atlàntic. Tenen escassa força erosiva.
Discorren per planures en les quals a
penes s’enfonsen. El seu règim és
irregular. Presenta estiatge a l’estiu
coincidint amb el mínim de
precipitacions, i crescudes amb les pluges
de tardor i primavera.

26. Duero per Zamora
Tajo per Toledo
Guadalquivir per Còrdova
Guadiana per Mérida

27. RIUS DEL VESSANT MEDITERRANI Excepte l’Ebre, els rius mediterranis són
curts, de forta pendent i cabal irregular, a
causa de les pluges escasses. A l’estiu
presenten estiatge, freqüentment es
converteixen en rambles o llits secs
durant un temps; a la tardor tenen fortes
crescudes per l’augment de
precipitacions, que causen vertaderes
catàstrofes. A conseqüència d’això, ha
sigut necessari construir embassaments
per regularitzar el cabal i proveir d’aigua a
la població, la indústria i l’agricultura. Els
principals rius són els de les conques
catalanes (Ter Llobregat, Francolí), els
valencians i murcians (Túria, Xúquer,
Segura) i els de la conca sud a Andalusia
(Guadalhorce, Almanzora).
Al vessant mediterrani són també freqüents els
torrents, sols porten aigua quan plou, la major
part de l’any es troben secs, els seus llits són
rambles.

28. L'Ebre per Tortosa
Rambla de la Colaita, riu Magre
El Gorgos sense aigua
Segura per Calasparra

29. Aquests dos arxipèlags manquen de
rius pròpiament dits. L’abastiment
d’aigua es fa principalment a partir
de les aigües subterrànies, zones
humides i dessaladores.
En el cas de Balears la gestió de
l’aigua li correspon al Consorci
d’Aigua del Govern Balear, mentre
que a Canàries és el cabildo insular
de cadascuna de les illes qui
gestiona les aigües del seu territori.

30. ELS RIUS ESPANYOLS: ORGANITZACIÓ I GESTIÓ
Organització Gestió: Confederació hidrogràfica
Conca hidrogràfica
Inter comunitàries
Intracomunitàries
La gestió la du l’Estat:
Nord, Duero, Tajo,
Guadiana, Guadalquivir,
Ebre, Segura, Xúquer.
La gestió la du les
CC.AA.

31. ELS LLACS
LLACS
ENDÒGENS
EXÒGENS
Tectònics
Volcànics
Glacials
Càrstics
Litorals
Eòlics
Arreics
La Janda (Cádiz)
Campos de Calatrava
(Ciudad Real)
Llacs pirenaics;
Sanabria
Llacunes de Ruidera
(Ciudad Real)
Tablas de Daimiel
(Ciudad Real)
Mar Menor, Albufera
València
Closes de l’ Empordà

32. Llac de Sanàbria, Zamora
Les closes de l'Empordà
L’Albufera de València
Les llacunes
de Ruidera

33. EL RELLEU CREA ZONES ENDORREIQUES O SENSE ESCOLAMENT
En Espanya no creen grans llacs, però sí interessants ecosistemes
L'endorreisme o
conca endorreica és
la xarxa hidrogràfica
que no troba una
sortida cap a rius i
oceans. Les aigües
superficials
desguassen als
sectors més
deprimits i
constitueixen llacs i
aiguamolls
d'extensió variable

34. LES ZONES HUMIDES
Són extensions desiguals de terreny
cobertes per aigües, generalment poc
profundes. Inclouen llacunes, albuferes,
maresmes i deltes.
Són d’importància ecològica degut a
l’adaptació de la seua fauna i flora a un
ecosistema de transició entre l’aigua i la
terra.
Són lloc d’acollida d’aus migratòries.
Entre les zones humides de la península es
troben les del Parc Nacional de las Tablas
de Daimiel, les llacunes de Toledo, Ciudad
Real, Albacete i vall de l’Ebre, les maresmes
del Guadalquivir, el delta de l’Ebre i les
albuferes de València i del mar Menor.
L’Albufera de València
Tablas de Daimiel

35. L’AIGUA SUBTERRÀNIA: ELS AQÜÍFERS
Són embossaments d’aigua subterrània emmagatzemada a sota el sòl per la infiltració a
través de roques permeables. S’hi acumulen quan troben un estrat impermeable. Quan
arriben al màxim nivell d’emmagatzemament (nivell freàtic) les aigües afloren a la
superfície a través de brolladors, rius, fonts, o van directament al mar.
La península Ibérica té molts aqüífers en les depressions dels principals rius, en les
planes litorals mediterrànies i en les illes Balears i Canàries.
Les aigües subterrànies, generalment de bona qualitat, proveeixen a nombrosa població,
encara que la sobreexplotació pot provocar la salinització de les aigües.

36. AQÜÍFERS, SURGÈNCIES I BROLLADORS
Els sòls calcaris solen originar rius i llacs subterranis (elements del
paisatge càrstic)

37. Els sòls impermeables són els més aptes per a les obres d’embassament d’aigua
Embassament de El Atazar, Madrid.

38. LA VEGETACIÓ PROTEGEIX ELS RIUS DE DIVERSES FORMES:
• PROTEGINT-LOS D’UNA EXCESSIVA EVAPORACIÓ DURANT ELS MESOS D’ESTIU.
• PROTEGINT-LOS D’UN APORT EXCESSIU DE SEDIMENTS, AIXÍ LES SEUES AIGÜES
SÓN MÉS PURES.
Els embassaments sense vegetació protectora
es colmaten enseguida.