1. El poema d’amor al llarg del temps:
joia i dolor d’estimar
Què pensaríeu si us digués que m’he enamorat, que l’amor m’ha pres
com un foc roent, empenyent per sortir enfora, i se m’ha fet
paraula? Però no era pas la meva, no; m’ha arribat de ben lluny, d’una
veu antiga, i m’hi he reconegut.
Amor s’ha apoderat de mi, com senyor potent, invencible, i m’ha
exigit servei; me n’he fet vassall i he entrat en milícia al servei del
rei més absolut que pugueu imaginar. Per això ressonen en mi les
paraules del mestre més savi que mai hagi gosat parlar d’amors. És
Ovidi, poeta il·lustre, que assenyala per als amants camí d’esforç i
de conquesta; és dolç el combat, però aspra la batalla que cal
menar, i exigent la prova que promet tan feliç recompensa.
Tanmateix, m’hi sotmeto de grat.

2. nos venerem tutam concessaque furta canemus,
inque meo nullum carmine crimen erit.
principio, quod amare velis, reperire labora, 35
qui nova nunc primum miles in arma venis.
proximus huic labor est placitam exorare puellam:
tertius, ut longo tempore duret amor.
hic modus, haec nostro signabitur area curru:
haec erit admissa meta terenda rota. 40
Ovidi, s. I aC, Ars amatoria
http://apuntesdelechuza.wordpress.com/2012/07/26/ovidio-el-amor-en-roma/

3. Jo cantaré l’amor sense perills i les unions
permeses; en el meu poema no hi haurà
cap delicte. Primer de tot, tu, que com un
soldat t’enfrontes ara per primera vegada
a batalles noves, procura trobar allò que
vols estimar; la feina següent és convèncer
la noia que estimes; i, en tercer lloc,
aconseguir que l’amor duri llarg temps.
Aquest serà el meu objectiu, aquest serà
el terreny on el meu carro deixarà el seu
senyal, aquesta serà la meta que ha de
fregar la meva roda en marxa.
[OVIDI, Ars amatoria, I, 33-40]
http://www.poemas-del-alma.com/blog/biografias/biografia-de-publio-ovidio-nason

4. He resseguit les roderes marcades
pel mestre; m’he fet, com ell,
cavaller ardit, menant carro d’amor.
Però la divinitat és malagradosa i no
sempre satisfà els seus servents.
Amor no es complau a fer-me gustar
la seva recompensa saborosa, i jo he
esdevingut desesperat amant; dolor
d’amor em fereix i em puny més que
a ningú en el món. Per això crido a
tots els vents l’orgull altiu de la
dama que em refusa i em té més a
prop dels morts que dels vius:
Ausiàs March, s. XV
http://www.nuvol.com/opinio/valencia-fuster-i-el-march-dazorin/attachment/ausias-march/

5. Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a mi, qui vaig afanys passant
e veig a vós, bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant
Ausiàs March, Poema LXXXI (fragment)

6. Però tant és misteriós i obscur el cor dels homes, que sembla
rabejar-se en la sofrença sens fi que fa desitjar aquell terme
fatal de què abans us parlava, la mort:
Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure?
Amic de plors e desamic de riure,
com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita’t, doncs, a la mort, qui t’espera,
e per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera
Ausiàs March, Poema XI (fragment)

7. Ara bé, cal dir que el déu entremaliat no sempre ha estat tan
esquerp amb mi. Així, he pogut tastar les delícies d’amor i, fins
i tot, el gust agredolç de l’enyorança; aquella absència de
l’estimada que el cor omple de records, acariciant la tendresa
del retorn:

8. Quan tu te’n vas al teu país d’Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se’n va, que creix en sa llargària
despert de nit; somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s’esmuny.
Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny
Raimon, Com un puny (1973, fragment)
Raimon, s. XX
http://www.famososvalencianos.com/raimon/

9. Així jo, que m’imaginava sempre en dolça companyia, he patit el
temps de la soledat, aquest precipici de l’ànima que només
poblen els records dels éssers estimats:

10. Desert d’amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc e en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d’enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no veig algú que de mé s’haja cura
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.
Jordi de Sant Jordi (s. XV), Presoner
(fragment)
http://blogs.ccrtvi.com/jordicervera.php?blogid=46&archive=2011-5-26

11. Ara que he esdevingut mestre d’amor, els aprenents em
demanen per goig i plaer. Jo els responc que gairebé no
recordo com eren, sinó és que s’entremesclen amb dolor
i agonia.
En la dansa sens fi d’aquests dos contraris, hi entro i
m’hi moc com expert dansaire, giravoltant en roda
perpètua, ara tibant-me la joia del goig, ara estrebant-
me la fiblada de dolor:

12. D’aquesta amor sóc molt sofrent,
però és tan dolç el seu sabor
que cent cops moro de dolor
i joiós revisc altres cent.
Bernat de Ventadorn (s. XII), No és
meravella si el meu cant (fragment)
http://portfoli21t.blogspot.com.es/

13. Veu narrativa: Paula Almeida i Melodía López
Rapsodes: Martí Palma,
Blanca Pérez,
Roger Navarro,
Pau Torres,
Dani Martín
Inés Bermejo
Música: Piano: Ainhoa Astasio
Violí: Lia Manchón
Saxo: David Marín
Il·lustracions: Melodía López i Laura Fernández