2. Caracteristiques de l’atletisme:
L’atletisme és un esport que es pràctica dins d’un estadi i que té moltes
modalitats. No és un esport més, és l’esport amb més tradició, amb més
història, i el més proper a la gent. La seva historia es remunta a la Grècia
antiga. Qualsevol persona pot fer una carrera contra un altre en quasi
qualsevol lloc. Normalment, l’estratègia no compta tant com en altres
esports.
L’atletisme és l’esport rei dins d’uns jocs olímpics, i no s’entenen uns jocs
olímpic sense l’atletisme. Es pot practicar en pista coberta o a l’aire lliure, i
hi ha competicions per a aquestos dos llocs. Totes les seves modalitats
poden ser practicades per homes i dones. També hi ha versions per a gent
amb discapacitats, psíquiques, físiques o sensorials.
Ara farem referència a les diverses modalitats, ja que és un esport molt
plural que mou en tots els músculs del cos i que treballa la velocitat, la
potencia, la resistència. Hi ha tres grans branques: Córrer, saltar, llançar.
CÒRRER
És la modalitat més bàsica. Hi ha proves de velocitat pura, de resistència,
d’una barreja entre les dos. Les de resistència poden ser de mig fons i de
fons. El Marathon és una prova especial, que es fa fora de l’estadi. També
està la marxa, que encara que no es corre, perquè sempre hi ha un peu
tocant terra, té moltes similituds amb les carreres de llarga distancia i
també tenim el cross. Un altra classificació és córrer sobre superfície llisa o
amb obstacles. És una modalitat individual, però també existeix la modalitat
per equips en els relleus. Enumerem ara les diferents proves que hi ha:
-100 m
-110 m tanques
-200 m
-400 m
-400 m tanques
-800 m
-1500m
3. -3000m obstacles
-5.000
-10.000.
-Marathon
-4x100 (relleus per equips)
-4x400 (relleus per equips)
SALTAR
És altra de les grans branques de l’Atletisme. Exercita sobretot els
músculs de les cames. Trobem les següents proves
-De longitud
-Triple salt de longitud
-D’altura
-De pèrtiga
LLANÇAR
Aquesta és l’última modalitat. Exercita especialement els músculs
dels braços.
-Pes
-Martell
-Disc
-Javelina
4. Prova dels 100 metres:
Primer diré unes generalitats sobre les proves de velocitat. De totes
les activitats esportives, les curses de velocitat són les més
practicades, i en els Jocs Olímpics van ser incloses des del seu
començament. Consisteixen en recórrer un curt espai (fins a 400 m)
en el menor temps possible. Hi ha la prova de 100 metres, de 200
metres i de 400 metres, aquesta és una barreja de velocitat i
resistència. No és possible l’estratègia, es tracta de córrer tot el que
es pugui. Son proves de potència, per la qual cosa aquests corredors
tenen uns músculs molt desenvolupats, perquè necessiten molta
força explosiva.
Els 100 m és la carrera més curta en el calendari d'activitats a l'aire
lliure i amb els anys, els 100 m ha substituït a la marató com a
prova reina de l'atletisme per l'augment del nombre de competidors i
l'interès que suscita entre els espectadors. És també una de les
proves més antigues ja que s'han trobat indicis d'aquesta cursa al
segle XV aC, si ens basem en Homer i els poetes grecs. La distància
original iniciada pels britànics va ser de 110 iardes (100,52 m) i
després 100 iardes (91,44 m) fins que el metro es va convertir en la
norma oficial. [31] A principis de segle, el periodista George Prade
definir els 100 m com a «l'aristocràcia en moviment». Segons ell, cal
poc entrenament per obtenir bons resultats, ja que la velocitat és
innata en l'atleta.
En canvi ara sabem que això no és veritat, que cal molt
d’entrenament. Durant anys s’ha pensat que seria molt difícil baixar
les marques aconseguides als anys 80 i 90, però l’aparició de l’atleta
jamaicà Usain Bolt, amb una musculatura i altura impressionants ha
canviat aquesta opinió. Ha batut vàries vegades el record de 100
metres, i l’ha deixat en 9’58, i encara no se sap quin és el seu límit.
En una cursa de 100 metres la velocitat màxima s’alcança en el pas
dels 70 metres i s’arriba als 45 kms per hora.
La tècnica compta bastant en aquesta carrera. La sortida és
fonamental. Hi ha penalitzacions en cas de sortir abans que els altres
i només se’n tenen dues oportunitats. Al principi se sortia dempeus,
però ja fa temps que surten quasi agenollats sobre uns dispositius
especials. La reacció del corredor al tret que dóna el jutge a la sortida
també és important, així com la llargada i carència en el seu pas.
5. L’arribada també és important, es tracta de llençar el cos cap a
endavant per guanyar unes centèsimes.
