la guerra civil (3)

1. L’evolució de la guerra
La Segona República i la Guerra Civil espanyola

3. fases de la guerra

4. La campanya de Madrid
• La presa de Madrid es va convertir en l’objectiu
principal dels insurrectes.
• El govern de la República va abandonar la capital i
encomanar-ne la defensa a una junta militar.
• Davant el fracàs de l’atac a Madrid, els “nacionals”
van concentrar els esforços en altres fronts.

5. La campanya de Madrid
Territori ocupat per les
tropes franquistes
Territori ocupat per
l’exèrcit republicà
29 de juliol de 1936

6. La campanya de Madrid
•L’ofensiva franquista sobre Madrid va topar amb una resistència més forta
de la que esperaven els militars.
•Davant la possibilitat de la caiguda de la capital, el 29 d’octubre, va decretar-
se la mobilització general per aturar l’ofensiva i la República va veure’s
obligada a desplaçar-hi tropes procedents d’altres fronts.
•Els combats van ser intensos als ravals de la ciutat, fortificats per a la
defensa.
•És el moment del naixement de consignes que esdevindrien mítiques per a
la resistència republicana com “¡No pasarán!” o “¡Madrid será la tumba del
fascismo!”.
•Malgrat l’atac frontal dels insurrectes i les constants incursions aèries,
Madrid va resistir en mans dels republicans, que mantindrien el seu domini a
la capital fins al final del conflicte.

7. La campanya de Madrid
L’arribada de les primeres Brigades
Internacionals, de les primeres
remeses d’armament soviètic i de les
columnes de voluntaris catalans
(d’entre elles una dirigida pel líder
anarcosindicalista Buenaventura
Durruti que perdria la vida durant la
defensa de Madrid en circumstàncies
estranyes) van ser decisives en la
resistència madrilenya davant els
franquistes.

8. La campanya de Madrid
•Amb l’excusa dels fets de maig a Barcelona, el 17 de
maig, el president de la República, Manuel Azaña, va
encarregar que es constituís un nou govern presidit
per Juan Negrín, del qual van ser exclosos els
anarquistes.
•El govern Negrín va reforçar el poder central, va
unificar la direcció bèl·lica, va integrar totes les milícies
en l’Exèrcit Popular i va establir el control sobre la
producció industrial i agrària.
•En aquest context, va dissoldre’s el Consell de
Defensa d’Aragó, dominat pels anarquistes. Semblava
Juan Negrín que Espanya i Catalunya assolien finalment una
estabilitat política, i de fet el govern Negrín es
mantindria fins a la fi de la guerra, però l’estabilització
política sota el domini comunista només podia ser
efectiva si arribaven victòries militars.

9. El front del nord
• Les tropes de Franco es van dirigir al front nord amb
la intenció de prendre les zones industrials del País
Basc.
• El 26 d’abril de 1937 l’aviació alemanya (legió
Condor) va dur a terme el bombardeig de Guernica.
• Aquest fet va afavorir la caiguda del País Basc,
Santander i Astúries.
• La caiguda del nord va ser un cop dur per als
republicans, ja que els insurgents van aconseguir tots
els recursos industrials i miners d’aquella zona.

10. El front del nord
Jacinto Antón, Las tres horas de la Cóndor, El País, 22/04/2012
http://politica.elpais.com/politica/2012/04/21/actualidad/1335035232_931674.html
“Lo que pasó aquellas tres horas largas de aquel día
de hierro del 26 de abril de 1937 está claro:
aeroplanos alemanes tripulados por aviadores de
esa nacionalidad y puestos por Hitler al servicio de
Franco arrasaron Gernika. Lo que sigue suscitando
controversia 75 años después es el motivo. ¿Porqué
la Legión Cóndor destruyó la pequeña ciudad
vasca? Historiadores de diferente adscripción
ideológica ofrecen explicaciones distintas.”
“Hay que recordar que los propagandistas de Franco
trataron de negar en primera instancia la humeante
obviedad de la destrucción de Gernika y luego la
achacaron a que había sido dinamitada ¡por los
propios vascos! “

11. El front del nord
Jacinto Antón, Las tres horas de la Cóndor, El País, 22/04/2012
“Según la tendencia a considerar el ataque un simple hecho de guerra
y a rebajar su intensidad, versión que defiende por ejemplo el
historiador español especialista en aviación de la Guerra Civil Jesús
Salas Larrazábal, los alemanes, y algunos efectivos aéreos italianos,
atacaron Gernika a causa de su valor estratégico y militar al ser un
importante nudo de comunicaciones, y punto. Trataron de destruir el
puente sobre el río Oca (el llamado puente de Rentería) para evitar la
retirada del enemigo hacia las posiciones defensivas de Bilbao, las
carreteras y la estación ferroviaria que conectaba con la capital. Fue la
humareda y la polvareda causadas por los primeros ataques, la mala
visibilidad, lo que habría provocado que las siguientes oleadas de
aviones lanzaran sus bombas en el lugar equivocado, concretamente
sobre la ciudad.”

12. El front del nord
Jacinto Antón, Las tres horas de la Cóndor, El País, 22/04/2012
“Historiadores como Paul Preston sostienen que hay que enmarcar el
ataque en los ensayos de las técnicas de bombardeo salvaje que
llevaba a cabo la aviación alemana en España y que luego
incorporarían a la Blitzkrieg y a la devastación de ciudades en la II
Guerra Mundial. El jefe de la aviación de la Cóndor, Wolfram von
Richthofen (primo del Barón Rojo), señala Preston en La Guerra Civil
española (Debate, 2006), era un profesional exigente y metódico
“firmemente convencido del uso del terror”. Preston y otros
historiadores apuntan que el uso masivo en Gernika de bombas
incendiarias —absurdas contra un puente de piedra— y el que no se
utilizaran los precisos bombarderos en picado Stuka, de los que los
alemanes disponían, prueban que la cosa no iba precisamente de
ataque fino.”

13. El front del nord
Jacinto Antón, Las tres horas de la Cóndor, El País, 22/04/2012
“Otro prestigioso historiador que abona la tesis de la aniquilación
premeditada es Antony Beevor. En La Guerra Civil española (Crítica,
2005), describe como las escuadrillas de bombarderos Heinkel 111 y
Junker 52, hasta cuarenta aparatos, sobrevolaron en oleadas la
ciudad lanzando alrededor de 30 toneladas de bombas mientras los
cazas Heinkel 51 “ametrallaban sin piedad a hombres, mujeres y niños
y hasta al ganado”. Beevor señala que según el diario personal de
Richthofen, el coronel Juan Vigón, jefe de Estado Mayor de Mola, dio
su visto bueno al ataque. Beevor concluye que independientemente
de que también hubiera objetivos bélicos grandes o pequeños, “lo que
se pretendía era llevar a cabo un experimento de entidad para verificar
los efectos del terror aéreo”.
Gernika pasó a los anales como la primera ciudad europea devastada
por la aviación. Muchas seguirían...”

14. El front del nord
“Otro prestigioso historiador que abona la tesis de la aniquilación
premeditada es Antony Beevor. En La Guerra Civil española (Crítica,
2005), describe como las escuadrillas de bombarderos Heinkel 111 y
Junker 52, hasta cuarenta aparatos, sobrevolaron en oleadas la
ciudad lanzando alrededor de 30 toneladas de bombas mientras los
cazas Heinkel 51 “ametrallaban sin piedad a hombres, mujeres y niños
y hasta al ganado”. Beevor señala que según el diario personal de
Richthofen, el coronel Juan Vigón, jefe de Estado Mayor de Mola, dio
su visto bueno al ataque. Beevor concluye que independientemente
de que también hubiera objetivos bélicos grandes o pequeños, “lo que
se pretendía era llevar a cabo un experimento de entidad para verificar
los efectos del terror aéreo”.
Gernika pasó a los anales como la primera ciudad europea devastada
por la aviación. Muchas seguirían...”

15. El front del nord
“De aquel bombardeo sobrevive el recuerdo de los niños. Es una memoria
inocente, que mezcla juegos, carreras, explosiones y llamas. Aquellos niños
son hoy abuelos y supervivientes de lo que sucedió el 26 de abril de 1937
entre las cuatro y las seis y media de la tarde en Gernika, cuando aquella
localidad vasca fue aplastada por las bombas y arrasada por el fuego en el
que fue el primer gran ensayo de un bombardeo a gran escala sobre una
población civil. Durante 75 años han ejercido de testigos vivos de aquel
episodio, como si la vida se detuviera en aquella fecha y no les hubiera
permitido hacer otra cosa que envejecer para contarlo. Y, a pesar de todo,
Andone Bidagueren todavía enrojece cuando se le pide por enésima vez que
cuente lo que vivió aquella tarde. “Todavía me acaloro, no lo puedo evitar”,
se reprocha.”
Almudena López, Memoria de bombas y niños, EL País, 21/04/2012
Continueu llegint en
“http://politica.elpais.com/politica/2012/04/21/actualidad/1335034415_047853.html

16. El front del nord
Comenteu el documental: El Guernica, pintura de guerra.
http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2012/04/el-guernica-pintura-de-guerra.h

17. El final de la guerra
• A finals de 1937, Franco es va dirigir al front de l’est: el seu
exèrcit va prendre Terol i després va avançar cap el
Mediterrani i va aïllar Catalunya de la resta de la zona
republicana.
• Per salvar aquesta situació les tropes republicanes van
travessar l’Ebre i van atacar l’exèrcit franquista des de la
reraguarda. Aleshores va tenri lloc la batalla de l’Ebre, que va
durar més de tres mesos i en la qual l’exèrcit republicà va
quedar pràcticament destruït.
• Sense oposició, l’exèrcit franquista va prendre Barcelona
(gener de 1939) i poc després, Madrid (març de 1939).
• La guerra, amb la caiguda de les ciutats més importants, es va
donar per acabada.

18. El final de la guerra
• Al novembre de 1937, Negrín va decidir traslladar el
govern de la República de València fins a Barcelona,
on també es trobava el govern basc, refugiat des de
la caiguda del nord. La decisió va estar motivada per
la necessitat de controlar els recursos econòmics i
militars d’una de les zones més riques i poblades que
quedaven sota el control republicà. Amb el govern
Negrín arribaven també els aparells centrals dels
partits i les institucions espanyoles.

19. El final de la guerra
El govern republicà, un cop instal·lat a Barcelona, va
assumir l’ordre públic, la gestió dels proveïments, el
comerç exterior, l’administració de justícia i la
industria de guerra, tot deixant de banda
l’administració d’un govern de la Generalitat molt
afeblit per les circumstàncies i que veia amb
impotència com les seves competències reals
s’anaven reduint.

20. El final de la guerra
El 1938 la situació ja era desesperada en el territori republicà.
Hi mancaven aliments, els desastres militars eren continus i
entre la població començaven a fer-se evidents la
desmoralització i el cansament derivats d’una guerra llarga.
Davant aquesta situació, Negrín, amb l’esperança
d’aconseguir suports internacionals, va proposar una sortida
negociada que posés fi a la guerra i va publicar el Programa
dels Tretze Punts on exposava les condicions necessàries pel
cessament de la violència. Però aquests van ser rebutjats per
Franco i tampoc van rebre l’aval internacional necessari per
forçar el bàndol nacional, que comptava amb el suport del
nazisme i el feixisme, a la negociació.

21. El final de la guerra
• En el marc de la política d’apaivagament practicada pel
govern britànic, el setembre de 1938 es signava el Pacte de
Munic, mitjançant el qual la Gran Bretanya i França
reconeixien l’annexió dels Sudets per part d’Alemanya i
claudicaven davant l’expansionisme nazi per mantenir la pau.
• Tanmateix, Negrín no va perdre l’esperança i, amb el suport
dels comunistes, va insistir en la necessitat de resistir
militarment.
• La guerra, però, estava perduda.

22. El final de la guerra
La derrota i ocupació de Catalunya pels franquistes, entre
gener i febrer de 1939, va significar l’exili per als diferents
governs que s’havien instal·lat a Barcelona.
Així, el govern central, el govern de Catalunya i el govern del
País Basc, així com tots els seus dirigents polítics i sindicals
van haver de creuar la frontera.
Mentre, a les darreries de febrer, Gran Bretanya i França
reconeixien el règim de Franco com a govern d’Espanya,
Manuel Azaña dimitia com a president de la República des de
l’exili francès.
Vicente Moreno Cullell, El govern Negrín (maig de
1937-març de 1939), Ciències Socials en xarxa,
04/04/2011 http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/04/04/el-govern-negrin-maig-de-1937-marc

23. El final de la guerra
Jacinto Antón, Una granada mató al último héroe de la batalla del
Ebro, El País, 22/04/2012
http://lacomunidad.elpais.com/jordigraug/2012/4/22/una-granada-mato-al-ultimo-heroe-la-ba
“Se llamaba Xarli. Bueno, así han rebautizado ahora los responsables de
su hallazgo y estudio —tras denominarlo inicialmente Charlie por creer
que podía ser un brigadista anglosajón— al esqueleto de soldado
republicano hallado el pasado septiembre en una trinchera de la Guerra
Civil en La Fatarella (Terra Alta). Según los nuevos datos, Xarli sería
catalán, de clase media y diestro. El desdichado militar murió en
combate en noviembre de 1938 en los últimos compases de la Batalla del
Ebro protegiendo heroicamente la retirada de sus camaradas. Aguantó
firme, pegó un montón de tiros y, según revelan las investigaciones,
murió por una granada que al explotar le arrancó la mano derecha, le
destrozó la pierna y le llenó de metralla el pecho. Hombre previsor y
preocupado por su salud dental —desde luego no lo mató una caries—,
Xarli fue a la guerra y cayó con el cepillo de dientes al alcance de la
mano: lo portaba con otros efectos personales, incluido un insólito (para
primera línea) tubo de brillantina Myrurgia.”

24. El final de la guerra
“Nuestro hombre y sus compañeros aguantaron valientemente la furiosa acometida
de las tropas franquistas (la 82ª división de Navarra) contra su puesto. En un
momento determinado se entabló una lucha con granadas, elemento omnipresente en
las excavaciones en toda la trinchera. Era habitual recoger las que lanzaba el
enemigo y devolvérselas antes de que explotaran. Todo indica que Xarli se agachó a
recoger una del fondo de la trinchera y le estalló en la mano. Esa mano, la derecha,
que no ha aparecido, desapareció o salió volando, con rotura de la epífisis distal del
cúbito. Las esquirlas le quebraron al soldado el fémur derecho y se le incrustaron de
abajo arriba en el tórax (se han recuperado seis fragmentos de metralla de granada en
la parte derecha de la caja torácica, uno de ellos incrustado en una costilla, y otro
fragmento alojado entre la tercera y cuarta vértebras). Xarli murió en el acto. La
explosión lo lanzó de espaldas al suelo de la trinchera que defendía. Una cuestión
enigmática es que le falten algunos dientes. Alguien que se cuidaba tanto la
dentadura… Los investigadores especulan que pudiera llevar fundas de oro y algún
soldado enemigo se las arrancara.
Un asunto colateral de interés es que la trinchera de Xarli se encuentra cerca de la
cota 553, donde cayó bajo fuego republicano el comandante de tanques Gustav
Trippe de la Legión Cóndor. Esa cota está a 800 metros de la posición de Raïmats,
que tiene control visual sobre ella. Y 800 metros es exactamente el alcance efectivo
del fusil Mosin Nagant con mira telescópica…”

25. El final de la guerra
A Catalunya la majoria dels bombardejos van ser efectuats des de l’aire
per l’aviació italiana amb base a l’illa de Mallorca, circumstància que
posava de manifest la importància transcendental i l’error que va
suposar la no-ocupació de les Illes Balears per part de la República
quan, malgrat els molts errors d’organització, des de Catalunya ja
s’havia iniciat l’operació militar.
Si els bombardejos soferts en els primers anys de guerra, fins el 1938,
van ser colpidors per a la rereguarda catalana, molt més ho serien a
partir dels dies 16, 17 i 18 de març de 1938. Aleshores, l’augment en la
intensitat i l’eficàcia va superar tota l’experiència viscuda fins aquell
moment per demostrar una força terrorífica. Els projectils varen afectar
de forma indiscriminada els barris més cèntrics de la ciutat, deixant un
balanç de prop d’un miler de víctimes mortals, la destrucció total de 48
edificis, la destrucció parcial d’uns 75 edificis més i, el que era més
important, el pànic estès entre tota la població. En el total de la guerra,
Barcelona va ser bombardejada fins a 384 vegades, fet que va obligar a
la construcció de més de 1.000 refugis subterranis.

26. Les conseqüències de la guerra

27. Les conseqüències de la guerra
A causa de la Guerra Civil desaparegueren de
Catalunya, per mort i exili, entre 130.000 i 150.000
persones. Això va suposar la pèrdua de més del
4,5% de la població existent el 1936. La guerra no
suposa un record èpic, un cop ha finalitat el
conflicte suposarà un mal record entre la població.
També manca un cens de discapacitats i mutilats
com a conseqüència de la guerra. Això va suposar
que hi haguessin mutilats que rebien facilitats per
haver participat en el bàndol nacional mentre que
els discapacitats republicans eren obviats.

28. Les conseqüències de la guerra
La major part dels morts a la guerra van ser homes i força
joves. La immensa majoria de morts i exiliats eren homes
en edat de procreació. La postguerra va suposar l’augment
del control de la natalitat i l’empitjorament notable de les
condicions de vida de la població. La població catalana
dels anys quaranta estava fortament condicionada pel que
havia significat la Guerra Civil. Va haver-hi un descens
considerable del percentatge d’homes respecte de les
dones i s’haurà d’esperar fins a la dècada dels anys
setanta perquè els percentatges d’homes respecte dones a
Catalunya tornin a ser els de 1930.

29. Les conseqüències de la guerra
Els efectes de la Guerra Civil a Catalunya:
Morts
Morts en combat 32.000
Morts pels bombardejos 5.500
Morts per repressió a la rereguarda 8.352
pels republicans
Executats pel franquisme 3.388
Total 49.240

30. Les conseqüències de la guerra
En la fase final de la Guerra Civil unes 440.000 persones que havien
mostrat el seu compromís polític amb el bàndol republicà van haver
d’abandonar Espanya per fugir de la repressió franquista. Militars,
civils, dones, nens i ancians van creuar la frontera donant lloc a una
importantíssima pèrdua de capital intel·lectual, polític, sindical,
professional, artístic i científic pel país.

31. Les conseqüències de la guerra
Així, els exiliats van arribar-se fins a França creuant els Pirineus o
cap al nord d’Àfrica, a Algèria i al Marroc, mitjançant alguns ports
mediterranis. D’altres havien emprés el camí cap a l’Amèrica
Llatina. No era una opció senzilla ja que els que van optar per la
travessa dels Pirineus van trobar-se majoritàriament internats en
els camps de refugiats que les autoritats de la III República
francesa havien improvisat per acollir-los. Finalment, bona part dels
fugitius van acabar per retornar a Espanya davant el compromís del
règim de no actuar contra aquells republicans que no haguessin
comés delictes. Promesa que el franquisme no va complir en cap
moment.

32. bibliografia
• Projecte La Casa del Saber, Història 4t ESO,
Grup Promotor Santillana, Barna 2008
• Vicente Moreno Cullell, La Guerra Civil (arxiu
categoria), Ciències Socials en xarxa,
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/categoria/historia/6-historia-contempor
• Viquipèdia, enciclopèdia lliure,
http://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_Civil_Espanyola