Treball fet per alumnes de 4t d'ESO sobre l'imoressionisme musical

1. IMPRESSIONISME
LAIA SORIA I MARTÍN GONZÁLEZ
4t ESO
CURS 2009/10
LLENGUATGE MUSICAL

2. Societat:
• Va aparèixer a França al 1874.
• Es una evolució al Realisme.
• És considerat el moviment més important a la pintura en les últimes dècades del segle
XIX.
• És una transformació social i filosòfica: “el creixement de la burgesia”.
• Comença a introduir els seus costums en la societat; per exemple: el camp ja no es un
lloc de treball, es converteix en un espai d’oci i es comencen a fer excursions
campestres.
• A les ciutats, pren rellevància la vida nocturna, es posa molt de moda les cantants de
cabaret, el ballet, els cafès i les seves tertúlies...
• Canvi de l’ideal de bellesa pel de llibertat.
• L’impacte del ferrocarril, es la primera vegada que s’experimenta el concepte de
velocitat.
• Apareix la fotografia, que va demostra que el que determina la visió és el color en el
dibuix.
• El contacte amb la natura els hi proporciona una realitat plena de llum, i gràcies a ella,
de color.

3. Pintura:
• La pintura era naturalista.
• Els temes principals eren: el paisatge, la natura (camps, muntanyes, valls, rius, llacs...), el
món nocturn...
• Pretenien captar l’instant, el moviment, la realitat...
• Tendien a utilitzar amb freqüència els colors purs, sense barreja, sobretot els tres colors
primaris.
• Van eliminar el color negre de les seves paletes, observen que les ombres mai són
negres, i que el blanc pur no existeix, sinó que la llum el carrega de matisos
innumerables.
• Utilitzen el color pur, i a vegades, el barregen sobre la superfície del quadre.
• La pintura era una pintura lleugera, plena de llum i color, amb pinzellades, que a vegades
deixen veure el blanc del fons del quadre.
• El tipus de pinzellades pot variar segons l'artista, sent entrellaçades, en petits
punts (puntillisme), netes i pures o llargues i de colors vius.
• La llum es va anar convertir en el gran factor unificador de la figura i el paisatge.
• Als pintors impressionistes no els deixaven exposar en els llocs habituals, els tractaven
de revolucionaris i d’anar en contra de les normes de la pintura.
• Primera exposició impressionista va ser al 1874, a l'estudi de Félix Nadar al
Boulevard des Capucines.

5. Música:
• Els colors instrumentals i la sonoritat agafen cada vegada més importància.
• Es caracteritza per la seva fredor i objectivitat, ja que s’ocupa de representar la natura
tal com és.
• En les obres amb text, com les òperes, el compositor fica més d’ell i llavors el to
emocional es fa més intens i personal.
• La música impressionista reflecteix i descriu atmosferes de tots els àmbits sensorials:
perfums, textures, fred, calor, etc.
• Dóna al timbre una importància primordial que mai no havia tingut abans.
• L’harmonia conté acords de tot tipus que són utilitzats com a sonoritats més que com a
“acords funcionals”.
• També utilitzen grups d’acords similars consecutius (de 9a o 13a) en moviment paral·lel
que donen un afecte borrós en l’harmonia.
• Utilitzen tot tipus d’escales: majors, menors, de tons enters, l’escala pentatònica...
• Com que els acords o intervals no resolen en les seves corresponents consonàncies
trobem una dissonància, de manera que es trenca la relació funcional entre els acords i
la tonalitat.
• L’harmonia funcional de línies clares i directes del romanticisme queda desplaçada per
l’exploració de combinacions inusuals de timbres, ritmes fluïts, textures tènues...
• Els músics impressionistes tenen una cura especial per la recerca dels instruments
més adient per a cada obra i els agrada aplicar-la en obres d'altres autors, d'altres
èpoques i d'altres països.

6. • Una branca de la música programàtica del romanticisme però extrapolada a la música del segle XX és un
estil anomenat impressionisme. Comparant-les, la música romàntica és com una pintura clara i exacte,
mentre que la música impressionista és com una pintura borrosa i vaga. La intenció principal es rescatar
la música de la influència del romanticisme.
• - Compositors: Els més coneguts de l'impressionisme van ser Claude Debussy i Maurice Ravel, a causa
de les seves innovacions tècniques. Debussy era considerat un radical en les seves classes al famós
Conservatori de Música de París.
• · Els compositors estructuren la seva música amb molt de detall, eviten la identificació clara dels seus
components i de la seva forma. El discurs musical no declara, sinó que suggereix
• · El compositor tendeix a destacar la seva música amb una imatge visual tan forta com es pugui. No
pretén destacar un objecte, sinó la impressió que ens produeix aquest objecte. Un clar exemple n’és
Debussy.
• · Es suprimeixen les harmonies tradicionals i se substitueixen per altres no basades en tons majors o
menors, sinó en escales com la Modal, pentatònica i dodecafònica.
• · Sovint es música programàtica (descriptiva) amb ús d'acords (especialment cromàtics) que no
compleixin una funció harmònica, sinó més aviat en funció dels efectes de color que produeixen.
• · S’exploren combinacions inusuals de ritmes més fluids, efectes subtils de llum i ombra, timbres...
• · Acords dissonants que resolguin altres acords dissonants. Grups d’acords similiars consecutius ( sovint
de 9a o 13a) en moviment paral·lel que donin un efecte borrós a la harmonia.
• · Es valora el so en si mateix, com a objecte de plaer i sense cap finalitat, és una concepció esteticista de
l'art.
• · Desapareixen les línies melòdiques i es fan imprecises, és a dir, sense línies clares. La melodia es
converteix en un fragmentari, una cosa que evoca l'essencial, el que contribueix a crear més que una
altra cosa una atmosfera sonora imprecisa. Tracta d'evitar que la melodia es pugui definir clarament com
més o menys.
• · Ritmes irregulars, flexibles, imprecisos o presos de països no europeus (des dels ritmes sincopats del
jazz a ritmes de danses orientals).
• · Ús d'intervals complexos, intervals de quartes i cinquenes paral·leles propis de la música medieval.

7. 