2. ÍNDEX
• 5.1 - La càmera i l’ull humà.
• 5.2 - La llum.
• 5.3 - Els materials sensibles.
• 5.4 - El diafragma i l’obturador.
• 5.5 -El visor.
• 5.6 - Els objectius.
3. 5.1: La càmera i l’ull humà
• La càmera fotogràfica i l’ull humà tenen nombroses similituds. Podem dir que la càmera
bàsicament utilitza el mateix mecanisme que els nostres òrgans de visió i fins i tot podem
relacionar algunes parts d’aquesta amb les de l’ull.
• Diafragma iris de l’ull
• Lents cristal·lí de l’ull
• Material sensible retina de l’ull
• Objectiu lent de l’ull
• En ambdós casos la imatge entra i, com que ha de passar per un forat més petit (pupil·la o
diafragma) i convergir en un punt ( per l’acció de les lents o del cristal·lí ) la imatge arriba
invertida a la retina o a la pel·lícula.
4. Diferencies d’ambdós aparells
• Visió selectiva: la visió humana està
controlada en part per l’ull i en part pel
cervell, cosa que permet veure el que
interessa prescindint de la resta
d’informació, la càmera no pot i ho capta tot.
• Enfocament: l’ull quasi mai produeix una
imatge desenfocada, pel contrari, si no es
tracta d’una càmera d’enfocament automàtic
aquesta s’ha d’enfocar cada vegada que
enquadrem quelcom.
• Bidimensionalitat: la càmera redueix un
escena tridimensional a una imatge de dues
dimensions. La imatge que es crea al fons de
l’ull és també bidimensional, però el cervell,
gràcies a la informació que aporten els dos
ulls des de dos punts de vista diferents, la
sintetitza.
• Angle de visió: l’ull té un sol angle de visió,
només podem veure un espai determinat.
Segons el tipus d’objectiu, la càmera pot
tenir diversos angles de visió.
• Efectes òptics: a través de jocs entre lents,
les càmeres poden aconseguir determinats
efectes, com corregir determinades
perspectives, augmentar la grandària
d’objectes propers, etc.
5. 5.2: La llum
• La llum , apart de ser l’element bàsic que
ens permet obtenir imatges, també és un
material més de la imatge que ens pot
ajudar a conferir un aspecte o altre a allò
que s’estigui fotografiant o gravant.
• La llum pot variar la forma, la grandària i
la qualitat d’objectes, espais i materials.
• La llum és l’element que ens permet veure
les coses i també captar les imatges a
través de la càmera. Tots els dispositius de
les càmeres estan pensats per rebre i fer
una lectura correcte de la llum.
• El fotògraf o operador de càmera ha de
saber determinar les característiques de la
llum d’una escena i utilitzar tots els
mecanismes per aprofitar-ne o paliar-ne
els seus efectes
6. Característiques de la llum.
• La llum és una forma d’energia electromagnètica que es trasllada en línia recta en
el buit a 300.000 km/seg.
• La llum quan topa amb alguna superfície o alguna substància, pot reaccionar de
diferents maneres:
- Transmissió: directa/difusa/parcial
- Reflexió: directa/ difusa/ parcial/ selectiva
- Absorció.
7. Els colors
Es classifiquen:
• Primaris o additius: roig, verd, blau = llum blanca.
• Secundaris substractius: roig + verd = groc/ roig+blau=
magenta/ blau+verd= cian
• Suma de complementaris = llum blanca ( roig+cian)
• Temperatura de color: a part de la quantitat de llum i de
color, existeix la temperatura de color. La temperatura
s’inicia en el zero absolut: -273Cº kelvin. A més blau, més
temperatura de color.
Els colors són resultat de la
descomposició de la llum blanca. La
reflexió i absorció de part dels raigs de
l’espectre lumínic en la superfície dels
cossos i en diferents substàncies és la
que ens provoca la percepció de
colors. El color és el resultat de
l’absorció, per part dels objectes, de
part de l’energia lumínica i el reflex de
la restant que serà la que rebran els
nostres ulls.
8. Control de la llum
• Moltes càmeres porten incorporats sistemes que permeten equilibrar les
intensitats lumíniques d’una escena
• S’ha de tenir en compte també on ens col·loquen o com col·loquem allò que és vol
fotografiar o enregistrar, per evitar incidències directes de llum, reflexos excessius,
contrallums, etc.
• En fotografia química s’ha de fer un bon control de la llum durant la presa i el
processat. En fotografia digital també és necessari fer una bona presa però les
qualitats lumíniques de la fotografia es poden modificar amb l’ordinador a
posteriori.
9. Dispositius que permeten el control de
la llum:
• Fotòmetres: són els dispositius que
mesuren la quantitat de llum d’una
escena concreta.
• Diafragma i velocitat d’obturació: ens
permeten controlar l’exposició
• Filtres: Discriminen els raigs que
entraran a la càmera.
• Equip d’il·luminació: Es pot manipular la
llum d’una escena, procurar una bona
il·luminació o mitigar els efectes de la ja
existent amb elements propis d’un
equip d’il·luminació
• Làmpades de tungstè: són com les
bombetes casolanes però amb més
potència. Utilitzen aquest tipus de llum:
- L’spot: és un aparell d’il·luminació que
emet un feix d’amplada variable.
Aquest focus permet difondre o
concentrar la llum segons si acostem el
punt de llum a la lent o l’allunyem.
- El FLOOD o focus de difusió és una
làmpada de tungstè a dins d’un
reflector en forma de plat. Proporciona
llum uniforme.
10. • Reflector de quars: permeten enfocar on es vulgui.
• Reflector rectangular o TOTA-LIGHT: la làmpada és allargada i
proporciona un feix de llum ampli i uniforme. S’utilitza
normalment per a llums secundaries
• Difusor: làmpada allargada dirigida a l’interior d’un aparell.
Aquesta és potent però suavitzada i serveix per a la il·luminació
general.
• Reflectors parabòlics o quars PAR: tenen la superfície en forma
parabòlica. S’utilitzen per a proporcionar major intensitat
lumínica als punts concrets.
• Flaix: és una de les llums artificials més utilitzades per a
solucionar puntualment la baixa lluminositat d’una escena. El
flaix determina la qualitat de la il·luminació, és una llum dura i
directa que pot ser que ens faci veure elements molt plans i
espais entre ells molt contrastats. S’ha de vigilar amb el rebot
de la llum que pot cremar imatges.
• Torxes: son unitats de quars portàtils que permeten treballar
aguantant-los amb la mà. Proporcionen llum potent i dura.
Làmpades de quarts o halògenes:
aquestes làmpades estan fetes de
filaments de tungstè col·locats dins
d’un tub de quars on hi ha un gas
halogen. Aquest tipus de làmpades
poden anar incorporades a diferents
dispositius:
11. Complements.
• Suports: trípodes,trípodes amb
perxes, pinces...
• Paraigües: amb superfície interna
reflectant, proporciona llum tova.
• Banderes: làmines metàl·liques que
es posen davant de les llums per
limitar l’àrea de llum projectada.
• Plantilles: per a projectar ombres.
• Pantalles: planxes sobre les quals
rebota la llum. Estan recobertes de
poliester per una cara i de làmina
d’alumini per l’altra per a utilitzar-los
com a reflector tou o dur.
• Difusors: fulles de materials
translúcids per a difondre la llum.
• Filtres: normalment són de vidre o
plàstic per a variar els tons dels focus.
• Viseres i cons: per a orientar o
concentrar la llum.
• Gasa: redueixen la intensitat del
focus de llum.
• Malles metàl·liques: distribueixen la
intensitat del focus de llum.
12. Disseny de la il·luminació
La direcció de la llum:
• Frontal o anterior
• Tres quarts
• Lateral
• Set octaus
• Posterior o contrallum
• Frontal inferior
• Silueta
• Frontal superior
• Zenital
A l’hora de dissenyar la il·luminació
per a una presa o rodatge, tindrem en
compte:
13. La forma de propagació de la llum:
• Directa. Quan la incidència de la llum és directa, parlem de llum dura; prové d’una
font forta de llum forta i normalment allunyada de l’objecte. Aquesta llum provoca
ombres marcades, pot augmentar els contrastos, la brillantor de les superfícies i
destacar els colors.
• Difusa. El feix de llum no es propaga en la mateixa direcció uniformement. Això
s’aconsegueix amb un difusor col·locat davant la font de llum. Parlem de llum tova
quan és una llum difosa i suau que provoca poc contrast. També matisa els colors i
la brillantor de les superfícies.
• Rebotada. Per mitigar la intensitat de la llum, fer que arribi més suau o de manera
indirecta, es poden utilitzar reflectors, pantalles o d’altres perquè reboti.
• Filtrada. La naturalesa de la llum que genera la font lluminosa es pot variar amb
filtres que seleccionin els raigs que il·luminaran l’escena.
14. 5.3: Els materials sensibles
LA PEL·LÍCULA
• PARTS: Les pel·lícules
fotosensibles tenen
diferents capes:
• Suport de la pel·lícula ( de
cel·lulosa o poliester). A la
part inferior del suport hi ha
un pigment antibaf que
impedeix la reflexió de la
llum.
• Capa adhesiva
• Emulsió fotosensibles
• Capa protectora de gelatina
per a protegir l’emulsió i
evitar que es ralli.
15. • CARACTERÍSTIQUES : Les
pel·lícules sensibles es
diferencien:
• - Pel seu format ( mida i
nombre de negatius que pot
obtenir)
• - Pel tipus d’emulsió.
• - Pel tipus d’imatge que
produeixen.
• - Pel seu índex de
sensibilitat a la llum.
16. • Les pel·lícules per a negatius en blanc
i negre tenen una capa d’emulsió
fotosensible que quedarà més o
menys afectada per la llum. En canvi,
les pel·lícules en color tenen tres
capes d’emulsió: una blava, una
verda i una al roig. Cada una queda
afectada per una longitud d’ona
diferent.
• Cada capa conté uns productes
químics que produeixen un pigment
quan queden afectats per la llum i se
les revela. Aquest pigment serà el
color complementari de la longitud
d’ona que afecti l’emulsió de la capa.
• La capa sensible al blau – groc.
• Al verd – magenta.
• Al roig – cian.
• Si mirem el negatiu, veurem que els
colors no coincideixen amb la realitat,
son els seus complementaris. Al fer
les còpies del negatiu, aquest deixarà
passar la llum que tornarà als colors
complementaris originals.
17. SENSIBILITAT :
• Menor temps d’exposició. Si és més sensible serà més
ràpida, quedarà més ràpidament afectada i els temps
d’exposició podran ser menors o no necessitarem tanta
llum per obtenir la fotografia.
• Definició. Si en una pel·lícula bastant sensible els halurs
de plata són m és grans, això afectarà a la definició de
la imatge que s’obtingui. Aquesta tindrà un gra més
gran i, per tant, menys definició. Amb les pel·lícules poc
sensibles succeirà el revés, tindran més definició i seran
més aptes per a fer còpies a gran format
• Contrasts. El gra fi permetrà captar més varietat de
tons i definirà millor les gradacions tonals. Amb el gra
gruixut el contrasts serà més gran.
La sensibilitat de l’emulsió depèn de la
qualitat del material sensible però
també de la mida de les seves
partícules.
El fet que una pel·lícula sigui més o
menys sensible determinarà els
següents aspectes:
18. Índex de sensibilitat
• Les pel·lícules de 100 ASA són les de consum habitual pel gran
públic. Són aptes per a exteriors il·luminats. Ofereixen qualitat
d’imatge.
• Les de 200 i 400 són més sensibles i aptes per a dies
ennuvolats i interiors. Són pel·lícules que utilitza el públic en
general.
• En els mateixos casos es pot utilitzar 800 que té un gra més
gruixut que el 400
• 400 ASA és molt utilitzat en pel·lícula en blanc i negre.
La sensibilitat es mesura segons
l’estàndard ASA de l’ISO. Com més
sensible sigui la pel·lícula, més
lluminositat podrà captar, per tant
necessitarà menys temps d’exposició o
obertura del diafragma. La definició de
la pel·lícula també disminuirà com més
sensible sigui aquesta. Caldrà, doncs,
trobar un equilibri òptim entre
definició i lluminositat.
19. 5.4: El diafragma i l’obturador
- el diafragma -
• El diafragma és el dispositiu que regula la quantitat de llum que entra a la càmera.
• Està format per un conjunt de laminetes que se solapen, determinant en el seu centre un
orifici de diàmetre variable que controla la quantitat de llum que passa a través seu, de la
mateixa manera que l’amplada d’un embut determina la velocitat a la que passa el líquid que
es buida.
• El diafragma pot tenir diferents obertures per a deixar passar més o menys la llum.
• L’obertura del diafragma té una numeració pròpia expressada en números “f” utilitzada per a
totes les càmeres. Els números “f” són l’expressió matemàtica de la relació entre l’obertura
real i la distància focal de l’objectiu.
• El diafragma determina també la profunditat de camp que s’esten per davant i darrera del
subjecte enfocat
20. - L’obturador -
• L’obturador és un mecanisme situat davant la pel·lícula o en el sensor fotosensible que
impedeix que la llum, que entra per l’objectiu a través del diafragma,arribi a aquests dos
elements. En definitiva, és la cortina que s’obre i es tanca al prémer el disparador de la
càmera.
• L’obturador és un mecanisme molt precís i ràpid que permet limitar l’exposició a temps molt
breus i controlar, per tant, el temps d’exposició. Parlem de velocitat d’obturació per referir-
nos a la velocitat amb què l’obturador s’obre i es tanca.
• La velocitat d’obturació es regula per segons o per fraccions de segons. Més o menys totes les
càmeres disposen d’unes velocitats semblants, tot i que n’hi ha que estan limitades només
per un cert interval.
21. • Tipus d’obturador.
-L’obturador central, situat dins de l’objectiu, semblant al diafragma, anomenat
també “entre lents”. Solen disposar d’obturadors d’aquest tipus les càmeres de
format mig i gran format.
-L’obturador de pla focal, que està compost per unes làmines o cortines situades
davant de la pel·lícula o del sensor. És el tipus d’obturador més usual en
càmeres de petit format
22. Captar el moviment
• Congelació de moviment. Consisteix en aconseguir que una
imatge d’alt dinamisme en pla moviment aparegui com
congelada en mig d’aquest moviment de manera que
proporcioni a l’espectador la visió d’un instant que normalment
l’ésser humà no capta de forma separada i estàtica.
• Desplaçament. Consisteix en ajustar un temps d’exposició prou
lent a la càmera com perquè el moviment del motiu al
fotografiar, que està en moviment, aparegui desplaçat dins
d’una foto en la qual les altres coses apareixen nítides. De la
mateixa manera, també es pot aconseguir captar una
instantània en la qual el motiu romangui nítid mentre que tots
els altres elements a la foto apareguin moguts.
El moviment és un dels principals
motors d’expressivitat en la fotografia,
ja que els éssers i objectes fotografiats
sovint estan en moviment mentre que
la fotografia és eminentment una
instantània congelada en la qual res no
es mou.
Els dos efectes més habituals respecte
al moviment són:
23. Combinació del diafragma i la
velocitat d’obturació
• Tant amb el diafragma com amb la velocitat
d’obturació regulem l’exposició de llum. Amb el
primer regulem la quantitat, amb la segona el
temps d’exposició.
• Podem regular la llum a través de l’obturador i el
diafragma. Veiem-ne dos casos.
• si volem fer una fotografia d’un espai molt
il·luminat, podem tancar molt el diafragma o bé
emprar una velocitat ràpida
• si volem fer una fotografia d’un element poc
il·luminat i que està en moviment, necessitarem
una velocitat ràpida per a congelar el moviment.
• Si contràriament, volem fer una fotografia amb
un diafragma obert perquè ens interessa que hi
hagi poca profunditat de camp, però resulta que
l’escena és molt lluminosa, entrarà massa llum i,
per tant, haurem d’equilibrar-la utilitzant una
velocitat ràpida per a fer que el temps
d’exposició sigui curt.
24. • Conforme tanquem el diafragma, obtenim una major profunditat de camp. Així
conclourem que la profunditat de camps és inversament proporcional a l’obertura
del diafragma.
• La distancia focal també influeix en la profunditat de camp. Així, un objectiu de
distància focal curta té més profunditat de camp que un objectiu de focal llarga.
• En resum, si s’augmenta l’obertura del diafragma cal reduir el temps d’exposició,
en cas contrari, la fotografia quedaria molt clara. Igualment, per a captar la llum
que hi ha en l’escena, si es redueix l’obertura del diafragma cal allargar l’exposició,
sinó quedaria una imatge fosca.
25. 5.5: El visor
• El visor és un dispositiu a través del qual
s’observa el subjecte o objecte que serà
fotografiat, fent possible compondre
l’escena i enfocar. N’hi ha de dos tipus:
• VISOR DIRECTE. S’anomena així perquè el
dispositiu visor és independent de
l’objectiu. El visor directe té un problema
anomenat paral·lelisme o paral·laxi,
accentuat en les fotografies en les que el
subjecte està a prop de la càmera, és a dir,
el problema es que el visor no coincideix
amb la imatge enfocada per l’objectiu.
Aquesta és la raó per la qual s’han creat
altres sistemes com el visor reflex.
• VISOR REFLEX. La imatge projectada en la
pel·lícula per l’objectiu està de cap per
avall i invertida lateralment, per tant, el
fotògraf contempla l’escena en la seva
posició real.
27. 5.6: Els objectius
• Les lents són els elements refringents limitats per dues cares més o menys corbes que
desvien la trajectòria dels raigs de llum. Una càmera pot tenir una lent composta. Anomenem
objectiu al sistema òptic d’una càmera format per una o per conjunt de lents simples situades
al llarg d’un eix. Moltes càmeres porten objectius mòbils. Es poden canviar segons el que es
vol fotografiar.
28. Elements d’una lent:
• Focus: punt posterior a la lent on
convergeixen els raigs de llum.
• Pla focal: pla vertical on es situa el
focus, on es forma la imatge.
• Centre de curvatures: els centres de
les esferes de les cares corbes de la
lent.
• Centre òptic: punt interior de la lent
on passen els raigs sense desviar-se.
• Eix òptic: eix que passa pel centre
òptic i els centres de curvatura.
• Distància focal: distància entre el
centre òptic i el focus.
• Pla de l’objecte: un dels plans que
conté l’objecte representat.
• La distància focal és molt important
ja que serà un dels elements que ens
distingirà els objectius. És a dir, com
major sigui el grau de desviació de la
llum de la lent, més curta serà la seva
distància focal i a l’inrevés, com més
petit més distància focal.
29. Tipus d’objectius.
• Els objectius es classifiquen segons la seva distància focal. La distància focal
ens indicarà l’angle de visió que avarca un objectiu i la seva distància i
capacitat d’enfocament. Això ens fa dividir els objectius en quatre grans grups:
• Normals
• Angulars
• Macros
• Teleobjectius
30. • Objectiu normal. Té una
distància focal de 50mm per
aconseguir una perspectiva
similar a la d’un ull humà. Es
caracteritza per la poca
distorsió i la naturalitat que
ofereix en la perspectiva,
excepte en la presa fotogràfica
realitzada des de molt a prop.
La imatge que ens resulta
s’acosta molt a la real. Es
recomana per a la fotografia
en general i és el més adequat
per aprendre els principis
bàsics de la fotografia.
31. • Angulars. D’aquests objectius diem
que són de focal curt i que tenen un
gran poder de cobertura. L’angle és
més obert, pot recollir més escena,
però òpticament ens fa la sensació
que ens allunya d’ella. Aquest fan que
es deformin les perspectives i que es
variïn les distàncies entre els
elements: els objectes situats a
primer terme semblen més propers i
els situats un pla més enrere semblen
més llunyans i és fan més petits.
• Tot i que els angulars ens permeten
d’enquadrar un espai ampli, sempre
produeixen deformacions i
distorsions en els objectes i en les
distàncies. De totes maneres, a través
de determinats elements es poden
corregir les distorsions que aquests
objectius produeixen mantenint el
seu angle de presa.
32. • Teleobjectius. Estan dissenyats per apropar els subjectes situats a gran distància ampliant la
imatge òpticament. Aquest objectius tindran angles de visió molt tancats però capacitat per
acostar-se a elements molt llunyans.
• La distància entre un element situat a primer pla i el fons sembla menor i el fons mateix ens
sembla més proper del que és en realitat. Com més gran és la distància focal, menor és la
profunditat inherent a l’objectiu.
33. • Una altra característica dels teleobjectius és que proporcionen poca
profunditat de camp i no permeten enfocar elements molt propers. Per
últim, cal dir que els teleobjectius tenen un lluminositat bastant baixa,
necessitem escenes més il·luminades, suports més sensibles o mantenir el
diafragma força obert.
34. • Macros. Serveixen per
obtenir un acostament
màxim. Es caracteritzen
per ser capaços d’enfocar
a distàncies molt curtes,
reproduint els elements o
imatges enfocades a un
terç o un quart de la seva
grandària real. És ideal
per a fotografiar insectes i
flors.
35. • OBEJECTIUS DE DISTÀNCIA FOCAL VARIABLE ( ZOOM ). Aquest tipus d’objectius
permet variar la distància focal sense canviar l’objectiu. amb aquesta característica
trobem els zooms gran angular, els zooms macro, i els zooms teleobjectius. És el
tipus més versàtil i l’opció més econòmica per a obtenir un ventall de distàncies
focals.
36. • ACCESSORIS • Lents d’augment. El que fan és
disminuir la distància
d’enfocament.
• Anells extensors. Allarguen
l’objectiu. Això ens permet
enfocar a menys distància un
element.
37. • L’ENFOCAMENT
Els objectius ens permeten:
• Que amb la càmera abastem un angles de visió determinat ( més obert o més
tancat ).
• Produir aberracions òptiques però corregir-ne d’altres.
• Modificar la sensació de les distàncies en profunditat.
• Acostar-nos a elements llunyans o a elements molt petits i propers.
• Tenir més o menys capacitat de profunditat de camp.
• Obtenir una imatge enfocada.
38. • La profunditat de camp és un element que en molts casos podem
controlar, podem decidir si només volem un element enfocat i la resta
d’imatge desenfocada o que tot allò que enquadrem aparegui ben
enfocat. Com hem anat veient, hi ha diferents paràmetres que
condicionen la profunditat de camp, recordem-los:
39. • L’obertura del diafragma determina la profunditat de camp.
Com més obert estigui el diafragma, menys profunditat de camp.
Com més tancat estigui el diafragma, més profunditat de camp.
• La distància focal de l’objectiu determina la profunditat de camp.
Com més curt sigui l’objectiu, més capacitat d’enfocament tindrà. En
conclusió, podem dir que a menys distància focal més profunditat de
camp.
• La distància respecte a l’objecte enfocat determina la profunditat de
camp.
Utilitzant un mateix objectiu, si enfoquem objectes llunyans tindrem més
capacitat d’enfocament que no pas si enfoquem objectes molt propers.
40. Podem dir que les condicions més aptes per a aconseguir molta profunditat
de camp serien:
• Un objectiu de focal curt.
• Enfocar un objecte allunyat.
• Emprar un diafragma tancat.
