Helenistic Philosophy

1. La filosofia hel·lenística
Història de la Filosofia

2. El context social i polític

3. El món hel·lenístic
• El terme "hel·lenístic" va ser
introduït per l' historiador alemany
Johan Gustav Droysen.
• Termes derivats del verb grec
«hellenínzein», que significa «parlar
grec» o «actuar com grec».
• El període hel·lenístic o època hel·lenística, excepte per personatges
importants com ara Alexandre Magne i Cleopatra, és relativament
desconegut.
• És considerat un període de transició, entre el resplendor del període
clàssic de Grècia i el poder de l’Imperi Romà que el succeeix.

4. Es classifica en diferents períodes:
• Primer  Des de l’any 323 fins el 280 aC.
Desintegració de l’imperi conquerit per Alexandre i la fixació de noves
monarquies.
• Segon  Des de l’any 280 fins el
168 aC. Esclat de la
civilització hel·lenística.
• Tercer  Des de l’any 160 fins el 30 aC.
Empobriment, submissió cada vegada major a Roma.

5. Característiques
• Les polis que, com Atenes o Esparta, dominen un
petit territori i combaten per la seva hegemonia, perden
sentit com a model “polític”. Ja no existeix l’autonomia
de les polis ni la discussió a l’àgora, sinó que és
transformat en un imperi militaritzat.
• Davant de la polis s’estén tot l’enorme territori
conquerit per Alexandre el Gran, que cal configurar
necessàriament de manera diferent de la polis.
• La “política”, que Aristòtil havia anomenat “la més arquitecònica de les ciències”, no pot
constituir-se en aquests moments sobre els fonaments de la ciutat estat.
• El poder del món grec deixa de ser polític per ser cultural. Hel·lenisme significarà viure,
imitar, reproduir una “idea d’allò grec” que, d’una manera imprecisa, s’estendrà per tot el
món conquerit per Alexandre i els seus successors.
• Tot això implica la pèrdua de cultura “nacional” exemplificada en la democràcia atenesa o en
l’oligarquia espartana.

6. La cultura hel·lenística
Les formes en què apareix la
cultura hel·lenística són varies, però
cal destacar algunes d’elles com:
• Cosmopolitisme en funció del
nou territori, no només real sinó
ideal.
• Especialització en diferents ciències
experimentals i matemàtiques.Interès
pels estudis filosòfics.
• Noves biblioteques i centres d’investigació que, en cert sentit, van ampliar i
perfeccionar la idea de “comunitat científica”, iniciada en el Liceu aristotèlic.
• Formació de la Biblioteca d’Alexandria, que va començar a formar-se sota el
mandat de Ptolemeu I.

7. • Pèrdua de significació d’alguns dels conceptes centrals de la cultura grega
anterior.
Physis - Lógos - Ethos - Paideia - Démos - Polis - Empiria - Nomos – Areté
• Es pretenia donar sentit a
la vida individual en un àmbit
apartat de la polis.
• Les noves filosofies tenien
un caràcter pràctic.
• Canvia la feina dels filòsofs,
s’abandona el somni d’un poder
polític projectat cap a una societat
Ideal.

8. L’Epicureisme

9. • Epicur va néixer a l'illa de Samos l'any
341. Quan el filòsof tenia 35 anys, tornà
a Atenes per fundar la seva escola.
• A Atenes va viure envoltat d'un cercle
d'amics.
• Per poder impartir la seva doctrina, va
comprar una casa i un petit terreny, el
«jardí»

10. Epicur entenia la filosofia fonamentalment com a
investigació de la felicitat humana i com a reflexió
sobre els temors que la impedien:
- La por a la mort
- La por als déus
- El desig desmesurat de plaers
- La por al dolor

11. Segons Diògenes Laerci, Epicur va dividir la filosofia
en tres parts:
1. L’ètica
- Defensa l’hedonisme: identifica el bé amb el plaer.
- L’autèntic plaer s’aconsegueix amb l’autarquia i es
troba en el saber i l’amistat
- Aquests dos béns produeixen ataràxia: serenitat i
equilibri de l’ànima

12. 2. La canònica
- Estableix el criteri de veritat del pensament i del
discurs
- El criteri de veritat és l’evidència sensible, que ens
proporciona el cos
- L’error mai prové de la sensació,
- sinó que prové dels prejudicis

13. 3. La física
- Va adoptar la teoria atomista de Demòcrit
- No existeix res més que l’espai buit i els àtoms
- Els àtoms tenen una desviació (principi de llibertat)
- L’ànima és material i no té sentit la immortalitat

14. L’ànima poseeix
tres propietats
La sensació: ens
Posa en contacte
amb el món
La ment: construeix
mons imaginaris
(relació amb sensació)
La part racional:
llenguatge
i comunicació
del coneixement

15. L’estoïcisme

16. • Fortalesa o domini sobre la pròpia sensibilitat i ve del terme
stoá, pòrtic en grec.
• És una derivació del cinisme i el seu fundador va ser Zenó de
Cítion (336 aC-264 aC).
• Comparacions amb els cínics.
• El destí segons els estoics.
ETAPA PERSONATGES ANYS
Primer estoïcisme
Zenó de Cítion (336 aC – 264 aC)
Cleantes d’Assos (330 aC – 232 aC)
Crisip de Soli (227 aC – 204 aC)
Estoïcisme mitjà
Paneci de Rodes (180 aC – 110 aC)
Posidoni d’Apamea (180 aC – 51 aC)
Estoïcisme romà
Sèneca de Còrdova (4 dC – 65 dC)
Epictet de Hieràpolis (5 dC – 125 dC)
Marc Aureli de Roma (121 dC - 180 dC)

17. 1. Ètica, física i lògica estoica
• Per als estoics la filosofia és com el cos humà:
-La lògica és l’esquelet: tracta del benpensar i aguanta el cos.
-La física és la carn: tracta del benorganitzar i del lloc de cada
cosa.
-L’ètica és l’ànima: tracta del benviure.

18. 1.1. L’ètica estoica. L’eudaimonia i principals
diferències amb el epicureisme
• Connotacions i significats del terme estoïcisme.
• Significat d’eudaimonia.
• Diferències principals entre epicureisme i estoïcisme.
• Concepte d’apropiació i afinitat que tenen els
humans cap al món.
• Ètica universal justa.
• Passions i raons.

19. 1.2. La física estoica
• Els conceptes d’esperit universal i de divinitat van en
contre del materialisme o panteisme.
• La raó és la que origina vida i influeix a la matèria
física de manera que aquesta adopti múltiples
formes.
• El foc i la matèria determinen el ritme de l’univers.
• Hi ha dos tipus d’ànimes, la humana i la universal.

20. 1.3. La lògica estoica
Representa l’escola d’Atenes, mostran un debat entre
els acadèmics (de l’Acadèmia platònica) i els estoics.

21. 2. Ciutadania universal
• Els estoics van ser els primers que tingueren una idea d’unitat
universal.
• La idea d’unitat social neix amb el cristianisme.
• Segons els cínics la societat està impregnada de mentida.
• Els estoics defensen una ciutadania universal en la que els
savis hi participen.
• La societat grega pretenia arribar a una megalópolis però amb
diferents mètodes que els ideats pels estoics.

22. L’escepticisme
“investigar atentament” o, simplement, “investigar”

23. És una concepció en la teoria del coneixement que sosté, en
principi, que la ment humana no és capaç de justificar
afirmacions verdaderes.
L'escepticisme és una actitud que postula la impossibilitat
d'obtenir un coneixement cert i segur, ja que totes les coses
són, en última instància, incognoscibles.
Definició

24. Esquema històric de l’escepticisme
• Primers pensadors de tarannà escèptic i relativista: alguns sofistes, els
megàrics, Demòcrit.
• Primers pensadors oficialment escèptics: Pirró i el pirronisme, Timó.
L'escepticisme original mostra similituds amb l'epicureisme, i, en menor
grau, amb l'estoïcisme.
• Acadèmia nova, que adopta bastants aspectes de l'escepticisme:
Arcelisau, Carnèades.
• Darrers pensadors escèptics antics: Enesidem i Sext Empíric.
• Pensadors moderns que adopten l'escepticisme com a mètode i com a
teoria, almenys parcialment: Hume i Nietzsche, entre d'altres.
• Pensadors moderns que adopten l'escepticisme com un camí per a arribar
a una postura dogmàtica: Descartes i Kant, entre d'altres.

25. Distingim dos corrents escèptics
Un escepticisme extrem o
absolut sosté que no hi ha
cap enunciat objectivament
vertader per a la ment
humana, o la impossibilitat
total de justificar
afirmacions vertaderes.
Aquests escepticisme es
refuta a si mateix i és
impossible, ja que es nega
en la seva pròpia afirmació
(si res no és verdader,
tampoc ho és que res sigui
verdader).
L’escepticisme moderat o
relatiu sosté que són pocs
els enunciats objectivament
vertaders, o bé estableix
dubtes raonats sobre la
capacitat de la ment
humana de poder conèixer
les coses i, per aquesta raó,
la sotmet a examen.
Aquest relativisme
propugna una actitud crítica
davant el dogmatisme.
Corrents escèptics

26. Escepticisme moderat
Aquestes afirmacions apareixen en èpoques de:
- Decadència cultural o cansament intel·lectual
- De renovació i Il·lustració
La història de la filosofia occidental alterna èpoques d’escepticisme i dogmatisme. El
dubte metòdic i l’esperit crític o el rigor científic són manifestacions pràctiques
d’un escepticisme moderat.

27. Idees centrals de l’escepticisme
• No es poden saber com són les coses en si mateixes, i el més prudent és
abstenir-se de formular cap judici, ja que res és fals ni vertader.
• Ningú pot fiar-se de la raó ja que els seus coneixements es fonamenten en
les sensacions.
• Voler arribar a coneixements absoluts és una font d'intranquil·litat. La
epojé (abstenció de judici, d'opinió i de crítica) és el pas previ a la felicitat i
a l'ataràxia (tranquil·litat d’ànim).
• L'única cosa que interessa en la vida és aconseguir la tranquil·litat
d'esperit o ataràxia. Aquí, l'escepticisme té punts de contacte amb
l'epicureisme i amb l'estoïcisme.
• Tot l'extern a l'home és indiferent.
• Com que s'ha de viure en un món d'aparences, sempre caldrà inclinar-se
pel més probable.
• Els escèptics, "buscadors que busquen sense trobar res"

28. Opinions contradictòries
Tant les sensacions com les opinions que obtenim a partir de les
percepcions sensibles són diferents. Per això, a tota opinió que
creiem encertada se li pot oposar la seva contrària.
Dues opinions contradictòries poden ser certes per a diferents
persones, no existeix una veritat absoluta i vàlida per a tothom. No
afirmar res, ni negar res, ni preferir una cosa més que una altra,
sinó dubtar de tot és l'actitud més assenyada, per a aquest corrent.
És la postura del SAVI
Per mitjà d’aquesta renúncia,
podrem assolir la nostra FELICITAT,
quietud i tranquil·litat en l’ànima

29. Evolució de l’escepticisme
- Amb Arcesilau (fundador de l'Acadèmia nova), entra l’escepticisme en
l'Acadèmia platònica: va criticar la teoria del coneixement dels estoics i va
excloure de l’escepticisme el raonament moral: malgrat desconèixer on
està la veritat, el savi és capaç d’actuar moralment.
- Carnèades, un dels seus successors, va
desenvolupar una teoria del coneixement
probable (píthanon, «allò digne de crèdit»):
el seu escepticisme està basat en la distinció
que estableix entre allò objectivament vertader,
desconegut per a l’home, i allò subjectivament
vertader.

30. - A partir del s. II a.C., l’escepticisme tendeix a convertir-se en eclecticisme,
pensament que envaeix l’Acadèmia platònica i les restants escoles
hel·lenístiques.
- Enesidem de Cnossos (cap a a l’any 50 a.C.) renova el pirronisme antic i
estudia els seus «trops», o llista de contraposicions que fonamenten
l’escepticisme de la vida (Raonaments pirrònics).
- Cap al s. II d.C. l’escepticisme es fon amb l’empirisme mèdic. En aquest
corrent destaca Sext Empíric.
- Montaigne, Charron i Francisco Sánchez són els escèptics destacats de
l’època renaixentista, on es deixa de costat l’actitud més vital que
representava l’escepticisme grec . En general, la dificultat de resoldre la
qüestió epistemològica de la veritat i la falsedat es va combinar, en
l’escepticisme antic, amb l’adopció de certeses de tipus pràctic, que es
fonamentaven en criteris ètics, estètics, d’utilitat, etc.

31. - David Hume integra l’escepticisme en la mateixa activitat filosòfica.
Distingeix:
· Escepticisme «antecedent»: «anterior a tot estudi i filosofia»
· Escepticisme «conseqüent»: «posterior a la ciència i a la investigació»
A l’home raonable li és necessari un escepticisme mitigat o «acadèmic».
I així, cal recordar que tots els nostres coneixements es redueixen a la relació
d’idees (demostració) i a qüestions de fet (causa i efecte).
Aquest escepticisme «acadèmic» de Hume ha passat a ser una de les
postures fonamentals de la filosofia neopositivista del s. XX.
Nietzsche va anomenar als escèptics «els únics filòsofs honorables»
(eccehomo).

32. Pirró d’Èlide
"Les coses són indiferents i, per tant, no ens diuen res; en conseqüència, si no
podem afirmar-ne res, no és perquè els nostres sentits i judicis siguin
ineptes: són les coses mateixes que són in-diferents, in-commesurables, in-
avaluables".
Era un filòsof grec, natural d'Elis, fundador del corrent
escèptic (pirronisme). Va rebre influències dels filòsofs
megàrics i, possiblement, va ser deixeble d'Euclides de
Mègara o de Brisó, i va conèixer als seguidors de Demòcrit
A través d'Anaxarc d'Abdera. Junt amb aquest últim va
participar, entre els anys 334-324, en la campanya militar
d'Alexandre el Gran a Orient.

33. Va viure en la pobresa i no va deixar escrits. Va conèixer anomenats gimnosofistes
(“els savis nusos”), que possiblement també van influir sobre la seva concepció
ètica.
La major part de quant se sap d'ell procedeix del seu deixeble Timó de Fliunt, de
Diògenes Laerci i de Ciceró i Sext Empíric.
Deixebles de Pirró: Timó de Fliunt, Filó d'Atenes i Nausífanes de Teo (qui al seu torn va
ser mestre d’Epicur).
Pirrònics posteriors: Enesidem i Sext Empíric, que va escriure els Esbossos pirrònics.
En l'època moderna la filosofia de Pirró va ser especialment valorada per Nietzsche.

34. Pensament de Pirró
Afirmava que la raó humana era incapaç de conèixer l'essència íntima de la
realitat.
Les motivacions inicials van ser d'índole moral, i es van centrar en com aconseguir
la felicitat. Segons ell, els criteris que han de dirigir el pensament xoquen amb
la constatació de la impossibilitat de conèixer la vertadera natura de les coses.
Sensacions  no penetren en l’ésser de les coses  aquestes ens són
desconegudes
Conclou:
- No podem conèixer com són les coses realment
- Cap opinió és vertadera.
- Per això, no hi ha cap seguretat en els nostres judicis.
- És de SAVIS no pronunciar-se i practicar una epokhé o suspensió del judici, o
una aphasía: un no pronunciament sobre allò real.
Conseqüència: És necessari romandre indiferents a tot, abstenint-nos de fer judici
(savi) per ser feliços.

35. Les seves tesis
Les coneixem per un text d’època romana: les Hipotiposis pirròniques de
Sext Empíric.
“Skepsis”  “recercar”, “indagar”, “observar curosament”, eren filòsofs que
es dedicaven a buscar: deien no saber res ja que ,per a ells, totes les
preguntes havien d’estar sempre obertes.
S’anomenaven «aporètics» (“persones que no tenen opinió”). La seva posició
era d’“indiferència” i “suspensió (epokhé) del judici”
La indiferència és la marca del savi: no es pot estar segur de res, “a qualsevol
raonament se li pot oposar un altre raonament amb la mateixa força”.
Veritat o falsedat? Aquí ens hem de mantenir distants i impertorbables (amb
el temps, tot canvia).

36. El nostre món és probable, no cert. El silenci i la suspensió del judici constitueixen
el partit més segur.
El silenci, la manca de determinació, l’acceptació callada de la possibilitat que les
coses no siguin com nosaltres les havíem imaginat són, pel savi, el millor partit
possible (desig de superioritat imparcial)
Hi ha quatre arguments clàssics a favor dels escèptics:
- la contradicció de les opinions probables
- la regressió a l’infinit de tots els arguments
- la necessitat d’axiomes inverificables per tal d’argumentar sobre qualsevol
cosa
- el cercle viciós en les definicions (definir la “bondat” com “allò que és bo”...).

37. Ser “indiferents, inestables i indeterminats”, com el nostre coneixement.
L’escepticisme pirrònic pot ser considerat com un perspectivisme: les coses
són segons la perspectiva en
què apareixen i que les perspectives possibles sobre un mateix cos o sobre un
mateix fet són totes
possibles i totes insuficients, el millor és optar pel silenci (aphasia) i per la
serenitat (ataràxia).
L’escepticisme ha tingut una important posteritat com antídot al dogmatisme
i ha estat reivindicat
per molts teòrics de la ciència.

38. Sext Empíric
És l’autor més important per al coneixement de l’escepticisme antic: l’art
d’enfrontar totes les contradiccions de les coses i el pensament; l’escèptic
aconsegueix l’ataràxia, o tranquil·litat interior, renunciant a decidir sobre
opinions contradictòries.
Va ser un metge i filòsof en el segle II. Va escriure obres diferents en grec
antic.
El poc que se sap de la seva vida és a través de Diògenes Laerci.

39. Els seus escrits
Sext Empíric és l'últim membre d'una escola escèptica, iniciada per Pirró
d'Elis, que ens n'ha deixat escrits tres:
- Esboç de l'Escepticisme pirronià, tres llibres. És una descripció de les bases
de la teoria escèptica segons Pirró.
- Contra els matemàtics o Contra els científics, sis llibres.
- Contra els dogmàtics, cinc llibres.
Sabem que havien existit dues obres més, que s'han perdut: observacions
mèdiques i observacions sobre l'ànima.
La seva obra és un compendi negatiu del saber del segle II DC i una important
font històrica. Durant l'edat mitjana, la seva obra va ser oblidada fins la
recuperació en el segle XVI. Els seus llibres van tenir una influència
profunda sobre Montaigne.

40. El seu pensament
Segons ell, l'escèptic es diferencia del dogmàtic i del dogmàtic negatiu per
ser el buscador de la veritat.
En el procés, s'adona que es pot contrarestar qualsevol opinió amb una
opinió d'igual força argumentària (exemple del rem)  Sembla que no es
pot saber i, llavors, s'abté de qualsevol judici (epoché)  mantindrà
tranquil la: es troba en l'estat de l'ataraxia.⋅
Tanmateix, no formula la tesi que qualsevol saber és impossible. Així
doncs, es pot descriure el pirronisme com a mètode, però no com a
teoria.
No obstant això, és difícil saber fins a quin punt Sext Empíric ha de ser
considerat un defensor del pirronsime i de Pirró mateix, o bé un escèptic
que fa innovacions sobre les teories originals d'aquest.
Sext Empiríc va aplicar aquest mètode a gairebé tots els àmbits de saber
del seu temps.