Saraboubes / Si has begut o consumit drogues, no agafis la moto
1. Tema: Si has begut o consumit drogues, no agafis la moto
Participant: saraboubes
Tu decideixes L’olor a neumàtic cremat, les calentes gotes de sang que sentia al cos, la fresa
de les sirenes de l’ambulància, el fort batec del meu cor. Els plors de la mare em van desperta,
per la finestra podia veure passar les alegres famílies, els ocells cantaven i el sol deixava anar
una lluo espectacular. En canvi dintre de casa, era un altre món, tot estava fosc, no es sentia
res més que plors. Fa exactament un més que s’ha anat, per sempre. Ara l’únic que ens
queden són records, ella era una noia somrient, o tenia casi tot, una família feliç i moltes
amigues. Fa 31 dies, la nit de cap d’any. Un raïm, dos, tres, quatre...fins el dotze raïm. -Bon
any nou família! - va dir amb un crit el pare. Ara tocava la festa, la millor part de la nit, on
anàvem a passar-nos ho bé i a divertir-se amb els amics. La Elia, la meva germana bessona
som com dos gotetes d’aigua, bé...idèntiques no molt, ella es ordenada, centrada, intel•ligent,
l’hi encantava escriure i llegir, però sobretot era una gran persona .
Aquella nit serià especial, serià el primer cap d’any juntes, ja que els altres estàvem separades
perquè els pares estaven divorciats però ara per fi, tornem a esta units. -Elia, que fas amb
xandall encara? Corre i ficat un vestit que t’he deixat al llit! – em va fer una mirada de negació,
però va anar cap a l’habitació. Estàvem a la sala d’estar quan va entrar per la porta, anava
maquíssima. Vaig agafar la moto, que em van reglar els pares, la Elia com encara no conduïa,
va puja amb mi. Al arriba al pavelló hi havia l’Enric el gran amor de l’Elia, vam baixar de la moto
i ens vam apropar a ell, em va demanar si els podia deixa sols, jo me’n vaig anar amb els meus
amics, estaven a fora en un banc, portaven dos motxilles plenes de begudes alcohòliques ;
cervesa, ginebra, licor 43, anís, tequila, vodka, whisky, rom i moltes més ampolles. Només de
veure tot allò vaig donar mitiga volta, però em trobava sola, per lo que vaig decidí quedar-me
amb ells. Van passar unes quantes hores i encara no havia aparegut la Elia. Hem trobava
assentada al banc mirant com la resta de amics bevien i anaven saltant i somrient, estava
desanimada el que tenia que sé una nit amb la meva germana, la primera nit que passàvem
juntes de festa, i no i es, però per altre part estic contenta perquè ella porta uns quants anyets
enamorada de l’Enric per lo que no valia la pena enfadar-me, al cap d’uns minuts vaig decidí
entrar al pavelló, vaig sentir com la música em sonava a les venes a lo qual em vaig començar
a animar-me, a balla, saltar. Quan vaig girar-me la vaig veure estava besant-se amb un noi, per
lo que vaig suposa que era l’Enric, es van aparta, i per un moment vaig veure que era l’Alex.
L’Alex, es el meu amor, si... Aquells que no s’obliden mai. El cos em va comença a tremolar,
vaig sortir corrents, volia anar agafar la moto però un amic de l’Enric, un noi amb qui mai havia
parlat, em va parar. -Tranquila, ho eh vist... No et precupis, passato bé demà parlareu a casa,
ara toca divertir-se. –Amb va dir em veu comprensiva.- –Divertir-me? Adéu. -Vina amb mi,
tranquil•la i relaxat. – l’hi vaig fer cas, i el vaig acompanyar, em portava a dintre, i vam
començar a ballar i jo a animar-me. Després d’una estona em va dir que anava a buscar
beguda pels dos, jo mai havia begut, no l’hi trobava res divertit però vaig pensar, que una mica
que no em faria mal. -Si vols, podem anar amb uns amics que tinc a fora que tenen begudes,
gratis. Va acceptar, vam sortir del pavelló, i ens vam acostar al banc on hi havia els meus
companys. Va agafar l’ampolla de rom i me’n va ficar una mica al vas, un glop, dos, una
ampolla... i per rematar-ho dos calades de un porro. Vaig comença a marejar-me, i vaig
vomitar, em vaig estirar al banc. Quan vaig obrir als ulls, no hi havia ningú, tots havien entrat a
dintre, amb lo que vaig decidí unir-me’n a l’entrada i havia la Elia, vaig fer com s’hi no l’hagués
vist, amb lo que ella em va parar. -Que no em veus? va dir amb indiferència. -No. T’ho has
passat bé amb l’Alex, veritat? -Que? Com? T’equivoques! Era l’Enric, per cert t’haig d’explicar-
ho! -Anem a casa hi en parlem, no em trobo gaire bé. Abans de puja la moto, l’hi vaig demanar
perdó per la confusió, també l’hi vaig explicar que un noi, que creia coneixem m’ajudava
animar-me, l’hi vaig descriure, amb el que vam arriba a la conclusió que era un amic d’ella i
2. l’Enric, el noi es devia pensar que jo era l’Elia i l’Elia jo. Quan estàvem posan-nos el cas, em va
preguntar si havia begut, amb el que la vaig mentir.
Un gran error, grandíssim error. M’entres conduïa sentia com si tingues l’estomac apunt de
sortir per la boca, no hem vaig adonar de la velocitat que anava fins que la Elia, em cridava que
pares, vaig gira el cap, per veure que deia. Ens trobàvem al terra, veia el meu reflexa, la sang
de la noia més important com corria pel terra, com amb aquell ulls innocents se’m quedava
mirant l’hi vaig agafar la mà, no recordo el temps que vam esta al terra, una hora, dos, sis
hores, o simplement 2 minuts. Lentament em deixava anar la ma, com tancava els ulls, com li
queia una petita llàgrima, vaig intentar moure’m però no podia. No m’ho creia, vaig pensar que
era un somni, allò no em podia estar passant a mi, o si, però a la Elia no. Però com diuen, el
dolor es l’únic que et fa saber que estàs viu, i jo ho estava. Sentia el soroll de l’ambulància
quant vaig despertar-me, estava dintre una ambulància anant a 100 per hora. Després de dos
dies em vaig desperta, estava en una habitació blanca, sola. La porta es va obrir, era una dona
que anava tota blanca. -Per fi, t’has aixecat! Els teus pares estan parlant amb el doctor, ara els
aviso que ja estàs aixecada. -Elia! Elia! No Elia! –vaig deixa anar inconscientment La infermera
se’m va quedar mirant amb cara de llàstima i va marxar. Després de quinze minuts els pares
estaven allà, amb mi. La mare m’anava besan-me el pare amb els ulls llagrimosos se’m
quedava mirant sense dir res. Van dir-me que ara vindria un metge a parlar amb mi. Al cap
d’una hora va venir el metge que deien els pares, va comença a parlar-me de qüestions sobre
la vida, del que esta bé i el que està malament, de la mort... -Sigues clar, esta morta? –l’hi vaig
deixar anar en séc. -Si, em sap greu. Vaig intentar marxar corrents, corre, i anar a un punt on
ningú em mires i cridar fort, on ningú em sentis. Però les cames no racionaven, vaig quedar-me
en gel, invalida, i sense germana, i arrossegar fins a la mort, aquest estat de culpabilitat i tristor.
-Els pares? Ho saben?- vaig dir amb la veu tremolosa. -Ara els hi vaig a dir. -Quan a mort? -
Quan eh entrat a aquesta habitació. Has de saber que per molt que intentis aixecar-te no o
aconseguiràs. Et deixo sola. Ara em trobo, després d’un més aquí, escrivint aquest petit relat
des de una cadira de rodes. Sé que portaré tota al vida amb aquest mal son a sobre, recordant
a la meva petita germana la meva única germana, que jo mateixa eh matat. Marxar, escapar
d’aquest mal son es l’únic que vull.