1. Tema: Si vas en moto, tu ets la carrosseria
Participant: Nana
M‟aixeco un altre dia sense ganes de res. Recordo que abans, al aixecar-me, m‟agradava
mirar-me al mirall. Al menys, recordo això. El que se suposa que es casa meva, el meu barri,
els meus amics, tot se m‟ha fet estrany. Guardo molt pocs records de la meva antiga vida. Tinc
imatges del que un dia va ser una vida maca. Però hi ha un record, un únic record, nítid i
dolorós. Un record que no m‟abandona, un record que em ve a visitar casa nit i que no
m‟abandona al despertar. Tanco els ulls fort, només vull que desaparegui. Surto al passadís i
em trobo la meva mare, o qui m‟han dit que és la meva mare, que em diu bon dia. Ni tan sols
me l‟escolto. Aquelles imatges, tan clares, que es repeteixen al meu cap, em turmenten. Obro
la nevera i trobo llet. M‟agradava la llet? Ja no puc estar segura de res. “Va, sisplau, fes-ho per
mi. Només una volta...” Calla, sisplau, calla. “Ja es tard, preciosa” No vull sentir-ho. “Sisplau?
Per mi...” Prou! Ja no sé què fer per deixar d‟escoltar-ho. Em poso llet a un got i me la miro. A
què sap la llet? Se‟m fa estrany. “Va, d‟acord. Però el casc te‟l poses tu, ¿eh?” Hauria d‟haver
sigut jo... “No home, posa-te‟l tu, no siguis burro.” Hauria d‟haver insistit més... “No, no, te‟l
poses tu. A més, no ens passarà res, tranquil•la.” Em va convèncer amb els seus ulls segurs...
Tenia ganes de saber què se sentia. Ell sempre em deia que era genial... Desgraciadament ho
recordava. Recordava cada moment d‟aquella nit. Com em va acariciar les mans quan les hi
vaig passar al voltant de la cintura. Com es va girar per fer-me un petó al coll, ja que el casc em
tapava tot el cap. L‟últim... el seu últim petó. Tanco la mà amb força al voltant del got i
s‟esmicola. Merda. No sabia que tenia tanta força. Aquella dona que diu ser la meva mare ve
corrents. Sembla molt preocupada. Em pregunta si estic bé i m‟agafa la mà. La tinc plena de
sang. La sang que em recorda... Aquella imatge envaeix la meva ment. La sang sortint del seu
cap... Aparto aquella dona bruscament. Entro a la meva habitació i em tanco al lavabo. Estic
farta... Obro la dutxa i em fico a sota, amb la roba posada. Ni tan sols me‟n adono. Em miro la
mà ensangonada. M‟han quedat vidres clavats. Me‟ls trec sense gaire cura. Em despullo tirant
la roba fora de la banyera. Recordo que abans els banys em relaxaven molt. M‟esborraven els
problemes durant una estona. Bé, suposo que això ja és impossible. Mentre l‟aigua em baixa
pel cos, les imatges d‟aquella nit no em donen treva. Gairebé puc sentir el vent que fa voleiar la
meva camisa oberta i la meva jaqueta. El cos del meu xicot, el Jan, enganxat al meu.
L‟adrenalina corrent pels nostres cossos. Tot era perfecte. Tot havia sigut culpa meva... Sec al
terra de la banyera amb els genolls al pit. D‟aquella nit, de totes les imatges horribles, hi havia
una que sobresortia de les altres. Aquella llum, aquella llampada que ens va enlluernar. Era
com si sentís el clàxon dins el meu cap. Tot va ser culpa meva... Si no haguéssim sortit... Si
hagués insistit a que es posés ell el casc... Hauria d‟haver sigut jo... Les meves llàgrimes es
confonen amb l‟aigua de la dutxa. L‟única cosa... L‟única cosa que recordo, a l‟únic que puc
aferrar-me, ja no hi és. No vull seguir amb això. Fingint que no n‟hi ha per tant, que em
recuperaré, que tot tornarà a ser normal. Farta d‟enganyar-me a mi mateixa i als que havien
format part de la meva antiga vida. Farta de seguir vivint en un món on el Jan ja no existeix. No
hi ha res que em lligui a aquest lloc, ja. Em miro el cos, ple d„hematomes. N‟hi ha de tots colors:
porpres, verds, blaus, grocs... Tots i cada un em recorden a la caiguda. Però el pitjor és el de
l‟espatlla. Va ser el primer que va impactar contra el terra fred i dur. L‟última imatge que vaig
veure va ser la del cap del Jan ensangonat. Després, tot es va tornar fosc i ell... No puc

2. suportar-ho, no vull suportar-ho més. Aixeco la mirada, recolzant la barbeta als genolls. Vull
que s‟apagui... Que els records d‟aquell dia desapareguin... Que aquell dia desaparegui... I veig
la manera. Davant meu, la maquineta d‟afaitar. Una imatge ve al meu cap, de la meva antiga
vida. Jo depilant-me les cames per primer cop. La mà em va lliscar i em vaig fer un tall al
turmell. Les fulles estaven molt afilades... Agafo la maquineta d‟un sol ús amb la mà dreta i em
miro el canell esquerre. Sento com l‟aigua calenta em segueix caient. És estrany, recordo que
l‟aigua calenta accelera una hemorràgia. Apropo la maquineta al canell i faig el primer tall. El
dolor es fort però no m‟importa. Em faig un segon tall, un tercer. Sento que començo a oblidar.
L‟aigua de la banyera es torna vermella, d‟un vermell lleig, diluït. Les imatges se‟m fan borroses
i segueixo fent talls. Sento que oblido, que ho oblido tot. Tot se‟m va fent fosc, ja no fa mal.
Aviat tornaré a ser amb ell, el meu xicot, la meva alegria: el Jan.