1. Tema: Alerta, les infraccions són la prèvia de l’accident
Participant: Marina Sánchez
És curiós, les voltes que pot arribar a donar la vida. Uns dies tot és normal i corrent, i en canvi uns
altres s'enfonsa tot el teu ésser fins arribar al mateix nucli de la Terra. Sí, així és com em sentia jo
llavors. Destrossada.
La meva vida tenia alguna mena de sentit, fins que vaig començar a tenir problemes amb els amics,
petites diferències que, amb el temps, em van fer perdre'ls. No sé ben bé ni com ni perquè, però era
així, ells per a mi ho eren tot i mai podia imaginar que arribaria a una situació com aquella. Jo sempre
m'he considerat una bona persona, d'aquelles que mai han trencat un plat, treu bones notes i no surt
de festa... la filla que tothom vol. Però, jo volia ser la noia adolescent que tothom vol i estima, i això
ara, em resultava impossible.
Un bon dia, deixant de banda totes les meves lamentacions, vaig decidir buscar un hobbie, una
distracció per la meva ment, ja que estava suficientment cansada de torturar-me amb pensaments
negatius. El primer que se'm va acudir va ser provar amb el skate, aquella taula amb rodes que
utilitzen els nois per desplaçar-se per la ciutat. Després de 8 o 9 caigudes brutals, em vaig donar per
vençuda. Aquell invent no era per a mi. Al cap d'uns dies de recuperació, se'm va acudir provar amb
la bicicleta. De petita solia sortir amb el meu pare els diumenges, podia ser divertit i nostàlgic. Malgrat
les meves ganes, de seguida vaig recordar per què ho havia deixat: els dolors immensos en l'os coxal.
Era insuportable. Després d'una gran reflexió, vaig arribar a la conclusió de que només em quedava
una opció emocionant: conduir una moto. Mai m'havia cridat l'atenció, és més, em feia una mica de
pànic, però la desesperació per sentir alguna cosa en la meva vida que no fos tristesa, era més gran
que qualsevol por. Un divendres a la tarda, vaig decidir agafar la moto de la meva mare, sense que
se'n pispés, ja que ella era a casa llavors. Em vaig apropar a la plaça del garatge i més tard vaig
engegar el motor, li vaig donar gas, i vaig avançar lentament. Accelerava per la carretera a mesura
que anava adquirint pràctica. Mai havia experimentat una sensació com aquella, vaig notar un
increment d'adrenalina al•lucinant, de cop i volta tornava a sentir amor per la vida, tot i que fos per
uns minuts. El meu viatge va ser breu ja que no m'interessava que els meus veïns em poguessin
veure, i, per tant, delatar-me. Em va agradar, sí, definitivament em va agradar, i tenia pensat repetir-
ho, però el següent cop millor, el següent cop aniria acompanyada. Em vaig fer la 'guai' a l'institut,
presumint de que tenia el meu propi vehicle i intentant sorprendre a la gent. La Marta, l'única persona
que semblava que no m'havia oblidat del tot, va accedir a sortir amb mi el divendres següent. Ella
tenia moltes ganes, ja que adorava el perill, però no s'imaginava el que comportava allò. La vaig dur
al garatge, es va agafar a mi amb forces, i vam sortir com el vent. Ens vam saltar totes les senyals de
trànsit, els stops, i no passava res! Estàvem al•lucinant amb la sort que teníem, i no cal dir que ens
ho estàvem passant en gran també. "Ara tornaré a tenir una amiga"_vaig pensar. De cop i volta, la
moto va caure. No vam veure el cartell de “Perill, sòl relliscós". Va ser l'ensurt més gran de la meva
vida. Vaig aixecar-me del terra, i vaig cridar a la Marta. No responia. El meu pànic va augmentar més
i més. Vaig trucar una ambulància, però no va servir de gaire. Després de passar mig dia en un
hospital, traumatisme cranioencefàlic, de moment és tot el que sé. Què és això? Per què li ha hagut
de passar a ella, en comptes de a mi? El maleït casc, se m'havia oblidat per complet. Potser ara no em
veuria en aquesta situació si hagués tingut dos dits de front. La culpa és solament meva i com sigui

2. greu el que té, no m'ho perdonaré mai. Està clar que les imprudències es paguen... I només per
l'estúpida idea de millorar la meva situació social. El més important no és agradar a la gent pel que
tens, sinó pel que ets.
Les coses, o es fan bé, o no es fan, perquè un moment que has comès l'error, ja no hi ha marxa
enrere.