1. Tema: Si vas en moto, tu ets la carrosseria
Participant: hectorgiri
ELLA I JO, UN
Un dia més i encara no semblava que la mala època que estava vivint hagués de passar. Feia
ja una setmana que no tenia al meu costat la que creia que seria la noia de la meva vida. A
més a més, la situació a casa no ajudava gens, és més, empitjorava per moments. Tota la
família estava fent un esforç enorme per poder pagar el centre de rehabilitació on anava el meu
germà per l'addicció que tenia a les drogues. Això creava una tensió molt forta a casa, de la
qual començava a estar-ne fart. Ja no podia més. Amb un cop de porta, el meu casc, els
guants i una bona dosi d'adrenalina, vaig baixar al garatge, on m'esperava la que mai em
fallava, la meva Honda CRF. Ràpidament, vaig sortir de Mataró tot dirigint-me cap a la carretera
de mata, coneguda revolt a revolt. Les sensacions eren indescriptibles. El dèbil sol d'un
capvespre de primavera que mig m'enlluernava, el soroll del motor a més de 10.000 voltes, la
brisa i l'olor dels conreus tot just després de regar-los. La moto i jo érem un, fonent-nos en la
carretera. Aquells moments, insubstituïbles, eren també els més especials per mi. No hi havia
res ni ningú com la meva moto. La meva estimada moto. El motor i el meu cor eren un, les
rodes i les meves cames també, i el meu cos, tot jo, era la carrosseria. Vaig arribar fins allà,
aquell lloc, el meu lloc, que m'evocava tants records, bons records, abans que la vida a casa es
trenqués. No me’n vaig poder estar i sota d'aquell roure centenari, vaig començar a plorar com
un nen petit, encara que sabés que aquell cop el meu germà no vindria a abraçar-me. El mal
humor m'havia passat, però tenia clar que no tornaria a casa aquella nit. Al contrari del que
semblaria normal, no vaig anar a casa de cap amic per desfogar-me, sinó a casa la meva àvia,
la "iaia", que d'igual manera que la meva moto, estava al meu costat tant pels bons moments
com pels dolents. A casa seva tot era completament diferent, un altre món. Era tot calma,
només calma. Parlar amb ella de temes trivials o simplement fer-nos companyia, era una
sensació de confort molt gran. Vaig voler quedar-me a dormir allà. Van passar les dotze, la una,
les dues i res, només feia que donar voltes i més voltes al llit. Finalment, vaig dormir un parell
d'hores i cap allà a les cinc, vaig deixar-li una nota a la ''iaia'' i me'n vaig anar. Tot i ser l’hora
que era, seguia sense voler tornar a casa però, on podia anar? De moment, vaig anar a posar
benzina i en veure un vaixell a l'horitzó, vaig pensar que en cap lloc es veia sortir el sol com a la
platja. Dit i fet, vaig baixar cap allà. Qui millor per fer-me companyia veient com sortia el sol que
la meva Honda CRF. Vaig estar assentat a la sorra de la platja veient els primers rajos de sol
durant una bona estona. Moments com aquest, em feien veure que, per mi, la meva moto,
insignificant als ulls dels altres, mai seria un simple mitjà de transport. Era molt més, de fet, ella
i jo, érem un.