1. Tema: Si vas en moto, tu ets la carrosseria
Participant: Dolçanostalgia
Tan sols volia marxar lluny. Deixar-ho tot enrere i oblidar el que havia vist. Sentia com l’adrenalina
em corria pel cos i com aquella amarga sensació d’odi i irritació s’anava esfumant d’en mica en mica
de dins la meva ànima. Cent vint, cent quaranta, cent seixanta, etc. Allò sí que era un plaer extrem,
dionisíac, quelcom que et permetia arribar a l’èxtasi màxim, veure com el món s’aturava als teus
peus. Cada cop que accelerava una mica més, creia tenir més lluny de la meva ment aquella imatge
colpidora i encara molt recent. Ella estava allà, asseguda, juntament amb ell que la besava. Besava
aquells llavis carnosos del gust d’una nit d’estiu que tant havia admirat. Tocava aquell cos jove, bru,
més bell que el d’Afrodita. Tenia el meu amor a les seves mans, la meva vida, la meva Àngela. I
jo, allà, palplantat, ho havia observat tot reflectit al vindre de la cafeteria, davant del seu punt de
trobada. El primer que em va passar pel cap va ser el que m’havia dit la nit anterior: “T’estimo Pau
i no et canviaria per res del món. Ets el millor que m’ha pogut passar a la vida”. I ara estava allà,
gaudint amb aquell desconegut. De sobte, els ulls se’m van entelar i abans que la primera llàgrima
caigués al buit, vaig caminar fins a la meva salvació, l’únic capaç de fer-me oblidar i viure sensacions
inexplicables, la meva nova moto. Com més accelerava, més a prop creia tenir l’infinit. Em creia
omnipotent, l’únic, el més fort, el millor. Va arribar un moment que la sensació de plaer corria per les
meves venes de tal forma que un riure sarcàstic envaïa el meu rostre d’una manera inexplicable. Cada
quilòmetre que avançava, era més esclau de la meva ment imprudent. Li vaig cedir el comandament
per conduir la meva vida i, en el fons, ella va ser la culpable de tot. Al moment en que fregava els
cent vuitanta, la roda del davant va lliscar sobre el paviment moll del ruixat del dia anterior. Vaig
perdre el control totalment de la moto i, de cop, la part de la meva ment conscient va aparèixer de
nou per intentar fer alguna cosa al respecte, però ja va ser massa tard.
De sobte, m’envaí una sensació que mai havia experimentat abans. Em trobava immers en una foscor
inescrutable i no podia moure’m d’on estava, era com si tingués els peus clavats a terra. Però molt a
lluny d’on jo em trobava hi havia un punt de llum, una esperança que em mantenia la vida. Un punt
diminut pel qual valia la pena lluitar.
Dins d’aquella immensitat em passaven escenes de la meva infantesa pel cap i a vegades, molt a
lluny, sentia la veu de la mare tèrbola i seca, com si hi hagués unes estranyes interferències al mig.
M’explicava quin dia érem, quin temps feia, em recordava dies de la meva infantesa,... i jo no podia
parar de riure. No entenia per què la mare m’estava explicant tot allò que ja sabia, però m’ho passava
molt bé, em sentia petit de nou i la sentia a ella tant a prop que em transmetia una força i una
energia que era el que em mantenia cada cop més lluny dels límits de la mort. Suposo que van passar
molts dies, mesos i potser anys, però jo no me n’adonava i ni recordava el motiu pel qual em trobava
allà, em sentia com una bombolla de sabó enmig del cel. Només una cosa que recordava m’atemoria,
la imatge de la meva moto. Quan la recordava, un calfred em recorria tot el cos i tot em feia por.
La llum d’esperança cada cop brillava amb menys intensitat i cada raig que deixava de resplendir, era
un granet de sorra que queia en el meu rellotge de la vida.
Un bon dia ja no hi havia cap mena de claror i vaig notar com una força se m’emportava ràpidament
lluny d’aquella foscor. Notava com aquella sensació relaxant se m’enduia en algun lloc remot de tot i
abans de cloure les parpelles, vaig notar la carícia dels llavis de la mare que em besaven el front i el
seu dolç alè s'esvaí a poc a poc de dins el meu cor.