1. Tema: Si has begut o consumit drogues, no agafis la moto
Participant: Claudiabén
LA MILLOR DE LES SENSACIONS
Feia poc que havia fet els anys, a la fi! Aquell dia pareix que tothom ha d’estar pendent de tu, o
simplement dec ser jo, que sóc una somiatruites. Sigui com sigui, sempre tenc unes petites
il•lusions guardades per aquell dia. Per sorpresa meva, em va arribar el millor regal de part de
la persona que menys esperava: la mare. Feia temps que ella no aconseguia feina, jo tenia una
moto de segona mà i la nova de la qual m’havia encapritxat la veia ben lluny de les nostres
possibilitats. Tot i així, me’n va dur una de molt parescuda. L’alegria que jo tenia era
inexplicable… No vaig tenir quasi temps de contemplar-la i ja em va tocar tornar a la feina.
Treballava en un petit bar al cap de cantó del meu barri; el dirigia el pare del meu millor amic, l’
Eduard, o sigui que es pot dir que en part estava allà perquè ell havia mogut uns quants fils...
Vaig intentar que el dia passés ràpid. Quan l’Eduard hi era, sempre ho feia possible, però
aquell dia justament havia anat a veure el seu avi a l’hospital. Se’m va fer tan pesada la
jornada... Em moria de ganes de contar-li tot el que m’havia passat! I, com no, d’ensenyar-li el
regal de la mare. Ell no era cap aficionat de les motos, és més, mai em deixava portar-lo al
darrere, però qui sap, pot ser quan veiés la nova meravella canviaria d’opinió. Acabat el dia
sense cap notícia sobre l’Eduard, vaig decidir cridar-lo: - Digui’m? - Ei Eduard! Dus
desaparegut tot el dia, et pareix això una bona manera de celebrar el meu aniversari,
bandarra? - Alícia!! Au, calla, no saps com d’atrafegat he anat avui... però no et preocupis, que
encara em queda temps per a tu. Què et pareix si aquest vespre sortim una estona i així et
recompenso? - Genial! Em mor de ganes de veure’t i sobretot d’ensenyar-te la meva... nova
moto!! - Una altra??? Amb aquella ferralla en tenia prou jo! Vaja fum deixaves al teu pas... -
Deixa de queixar-te! Aquesta és una passada... - El que tu diguis. Escolta, quedem a les deu i
mitja en aquell nou bar que han obert? En Josep me n’ha parlat molt... - D’acord, idò! Digues-li
que véngui ell també si vol! Vaig a gaudir una estona més del meu dia, et veig a les deu i mitja!
- Perfecte, fins al vespre Alícia! Un petó. Van passar les hores i a les deu jo ja estava llesta,
amb aquella impaciència que tant em caracteritzava. Vaig decidir avançar-me i esperar-lo allà.
Confiava que no fes tard almenys. Quan va arribar no va venir sol. Com m’esperava,
l’acompanyava el Josep amb... cinc persones més? Em va molestar una mica, però... què hi
farem, com més seríem més riuríem, no? Vaig intentar recordar els noms de tots, tot i que jo
l’únic que volia era passar el temps amb l’Eduard... Abans d’entrar dins el bar va venir cap a jo
amb un gran somriure i em va dir: “Molts d’anys, petita” mentre m’abraçava. Jo vaig ensenyar-li
la moto i vaig demanar-li permís per acompanyar-lo a casa de tornada... A ell no li feia massa
gràcia, però va fer els ulls grossos i em va fer prometre que hauria d’anar en compte.
Espontàniament em va venir al cap que per molts anys que passessin, ell no canviava mai, i tot
allò em feia voler somriure a mi. Quan vam estar ja tots a dins vam deixar-nos portar per la
música, en Josep es va posar al meu costat, va dir-me com de guapa estava aquell vespre i em
va demanar per sortir a fora perquè ell també m’havia preparat un regal. Vam deixar tots els
altres a dins i vam seure a un escaló amagats de la gent. Allà em va demanar si m’estava
divertint... i tot seguit em va dir que ell tenia una cosa que podia fer d’aquell vespre molt més
interessant encara... Va treure una bossa plena de drogues. “No, gràcies. No sóc estúpida... sé

2. que no em convé, passa-ho bé, però jo passo...” Ell va esclatar de riure i jo vaig arrufar el nas.
“No et farà res, dona... pren-t’ho com una nova experiència”, deia. Va insistir tant que... hi vaig
caure. “És fins i tot millor del que pensava...”, li deia quan ja havíem acabat el primer. Era com
gronxar-se una i altra vegada... què voleu que us digui? Em sentia bé...millor que mai... Ens
vam mirar un altre cop i vam compartir la darrera calada, ja fos per vici o per inconsciència... Es
feia tard i l’Eduard va venir a insistir-me que ens n’havíem d’anar. Quan em va veure la seva
cara, va canviar totalment “Què has fet, Alícia? Què has fet?” No callava, i jo només podia dir-li
que es tranquil•litzés, que ara aniríem a casa i demà ja xerraríem. No estava per suportar-lo i
molt menys podia escoltar-lo. Vam pujar a la moto, ell m’agafava fort, podia palpar la seva por...
En un moment del trajecte cap a casa vaig perdre’m, no sabia on era i menys per on anava. Em
va venir un cotxe de la dreta i em vaig trobar al terra. Em feia mal tot el cos, estava plena de
ferides i en un moment vaig recordar, atemorida, que no estava sola. Vaig girar el cap amb
l’esperança de trobar-me l’Eduard, però ell no es movia gens ni mica. No el reconeixia, només
podia apreciar tota la sang del seu voltant. Ja no es sentia el seu alè. Jo plorava, plorava
mentre repetia una i altra vegada “No, no em fallis ara... hem d’arribar a casa!! T’ho he
promès!” De qualque manera, encara avui dia el meu cos segueix esgarrifant-se en recordar
aquell vespre. La meva ment ho vol bloquejar, i jo l’únic que vull és recuperar el meu millor
amic. Suposo que no valia la pena, suposo que ja no puc tornar enrere i suposo que una nova
vida sense mobilitat a les cames no era el que volia pel meu aniversari... Suposo que el preu
que he pagat ha estat massa car.