1. Tema: Alerta, les infraccions són la prèvia de l’accident
Participant: Blaucel
Recordes? T' he buscat per tota la ciutat, on ets? Encara no t'he vist des que vas marxar, et
trobo molt a faltar, si això ho llegeixes contesta'm, només necessito que em diguis que no
m'has oblidat, que m'estimes i que la nostra història no ha acabat, que la teva vida sense mi va
bé, que vas marxar però jo no vaig tenir res a veure, que va ser el destí que no volia que
estiguéssim junts... Necessito respostes, una miserable resposta per poder deixar de tenir el
sentiment de culpabilitat. No puc deixar de pensar en tu ni un sol segon de la meva vida, no
puc creure que ja no vius, no puc creure que jo estava amb tu quan tot va succeir. De debò,
cada dia maleeixo a aquell diable que volava per la carretera, que anava a 220km/h. No ho
accepto i per això no puc permetre que la meva ment s'oblidi de tu, em fa por perdre't, molta
por. Cada dia vaig a buscar-te al treball com fèiem quan eres amb mi, després vaig a aquella
pastisseria que ens agradava tant; recordes quan et vas tacar de xocolata? Vam tenir feina per
netejar la taca... però va marxar, si, és llei, tot marxa... després de la pastisseria vaig al parc on
passejàvem agafats de la mà sota els plataners, recordo l'al·lèrgia que tenies, em feia molta
gràcia quan se't posava el nas vermell i començaves a esternudar, t'enfadaves amb mi sempre
que reia i després tot ho arreglàvem amb una abraçada. Tant de bo que tot es pogués arreglar
així, donaria cent mil abraçades per poder tenir-te al meu costat una altra vegada. Després em
sento en un banc i miro els nens que corren feliços i alegres, amb els pares vigilant-los com si
fossin un tresor, el tresor que tu i jo mai tindrem, que mai podrem cuidar ni vigilar, que mai ens
farà enfadar, ni riure, ni plorar... Quan em canso d'estar asseguda segueixo el meu passeig, el
nostre passeig, m'imagino com seria la nostra vida mirant la dels demés, quina bogeria, ahir
vaig pensar que algun dia arribaria a ser feliç! Recordes quan em vas tapar els ulls i em vas
portar a aquell restaurant tan exquisit? jo anava vestida amb uns texans i una dessuadora, no
em vas deixar temps ni per arreglar-me, que impacient eres, pot ser això va ser un dels motius
pels quals em vaig enamorar de tu... Com vam riure quan aquella senyora estirada de 60 anys
se'm va quedar mirant, i li va murmurar al seu amant de 20 unes paraules una mica ordinàries
sobre mi. Però no em va importar. Torno a casa, tot és al seu lloc, res no s'ha mogut, els
mobles se'm mengen, a la casa hi ha un silenci trist però, aquest silenci s'interromp per un lleu
tic-tac del rellotge del menjador, el miro i veig com passa el temps. Segon rere segon me'n
adono que el temps no s'ha parat, un sentiment de ràbia envaeix el meu cos. Llenço el rellotge
a terra, no vull sentir parlar del temps, no vull sentir el temps. Vaig a la cuina, trobo una ampolla
de Tequila, la que vam comprar quan vam viatjar a Mèxic. Miro l'àlbum mentre me la bec. Ens
vam fer moltes fotos, recordes? Sempre m'explicaves que la teva preferida era la de la platja de
Cancun, tu i jo a la sorra blanca amb el fons blau. Deies, veus l'horitzó? És com nosaltres, no té
fi. Deixo l'àlbum a la tauleta i decideixo sortir al carrer... després de dues hores passejant sense
rumb veig una floristeria amb petúnies, les que em portaves cada dimarts a casa i decideixo
comprar-ne unes, aquesta vegada no són per a mi, te les portaré a tu cada dimarts. De camí a
la teva nova casa torno a pensar en el cotxe que va acabar amb tu... sento un soroll, el mateix
que ens va separar i... 1,2,3...obro els ulls, torno a ser amb tu, la pau i la serenor ens envolta,
m'encanta tenir-te al meu costat. No em separaré mai.