1. Tema: Si vas en moto, tu ets la carrosseria
Participant: Anna
Dia 10 de desembre del 2011 Avui és el gran dia! Tots els nois i noies de l'escola l'estàvem esperant,
ja s'acosten les vacances de Nadal i per celebrar-ho han preparat una festa exclusiva en una discoteca
reservada. Tothom esta molt emocionat i una mica nerviós, ja que es diu que serà la festa de l'any.
Per la tarda he quedat amb la Mireia, la meva millor amiga, hem anat a comprar-nos un vestit nou per
aquesta gran ocasió, també hem aprofitat per maquillar-nos i pentinar-nos com cal. Després d'hores i
hores de xarrera hem decidit agafar una sola moto per a les dues, així gastarem menys gasolina i
podrem gastar-nos més diners per l'alcohol. Finalment ja ha arribat l'hora, espero que sigui una nit
inoblidable. Dia 16 de desembre del 2011 Ja fa quasi una setmana des de l'accident. No he escrit
durant aquests dies... I és que no em puc treure les imatges del cap, per les nits no dormo, quasi
sempre estic plorant, quan em pregunten alguna cosa sembla que no estigui present i que estigui en
un altre món, encara que, a vegades, penso que seria millor que si que hi estigues en un altre, de
món. Aquella nit va ser la pitjor de la meva vida, sempre pensem que les coses dolentes els hi passen
a la pobre gent que surt per la televisió amb cotxes atrotinats i uns quants morts, però aquest cop no
ha sigut així i els desgraciats hem sigut nosaltres. Després de la festa varem agafar la moto per tornar
cap a casa, encara que pogués conduir amb normalitat anàvem suficientment begudes com per no
ficar-nos el casc. A la carretera tot semblava anar bé, no hi havia gaires cotxes i respectava els
senyals de tràfic. Al final d'un carrer vaig veure una furgoneta bastant grossa, hi havia una planxa de
ferro que sobresortia però no li vaig fer cas, quan varem passar pel cantó vaig girar una mica el cap
per esquivar-ho i vaig dir: compte! Però ja era massa tard, el meu cos li havia tapat totalment la visió
i no va tenir temps de reaccionar. Quan vaig parar la moto en sec i em vaig girar, ella estava estesa al
terra, inconscient i amb tota la cara deformada, no li podia apreciar els ulls ni les galtes, només veia
sang. Vaig trucar ràpidament a l'ambulància i als seus pares, tots van arribar de seguida i se la van
endur, sobretot recordo intensament els crits de la seva mare al veure-la. Dia 18 de desembre del
2011 Els meus pares han trucat a la família de la Mireia, ha estat uns dies en coma però ja s'ha
despertat. La seva cara va quedar totalment destrossada desprès de l'accident, han agut de refer-li
mitjançant cirurgia facial, també ha perdut completament la vista i ara ha de portar uns ulls falsos
fets de vidre. Sé que hauria d'anar a l'hospital a visitar-la però no ho aconsegueix-ho, tinc por de ser
rebutjada i perdre-la per sempre. Dia 21 de desembre del 2011 Finalment he fet el cor fort, avui he
decidit anar a l'hospital. He arribat al seu passadís i he buscat l'habitació 207, quan he arribat a la
porta m'ho he agut de pensar dues vegades per atrevir-me a entrar, però agafant aire he obert la
porta i he entrat. Els seus pares m'han rebut amablement, com si jo no hagués estat amb ella el dia
de l'accident ni hagués conduit la moto, i m'han acompanyat fins al llit on descansava. La cara de la
Mireia sembla perfecte, com si no li hagués passat res, però tothom sap que la seva vida no tornarà a
ser mai més la mateixa. Ha girat el cap des de la llitera, semblava que em mirés però, en realitat, ella
ho veia tot fosc. Al cap d'uns segons les úniques paraules que han sortit de la seva boca han sigut:
ves-te'n, no vull estar amb tu. En aquell moment em va sentar com una punyalada al cor, però
d'alguna manera la comprenia, li vaig demanar disculpes i vaig marxar plorant silenciosament. Dia 25
de desembre del 2011 Avui és Nadal, ens hem assentat tota la família a la taula i hem dinat el menjar
típic d'aquest dia. Representa que ha de ser un dia feliç però m'he passat quasi tot el temps estirada
al llit pensant, perquè ha hagut de passar-li en ella? Finalment he arribat a la conclusió de que no
podem evitar el destí, però sí prevenir-lo, si ens haguéssim ficat el casc, segurament, ara mateix la

2. Mireia podria seguir tenint una vida normal.