2. EL CONCEPTE DE CIUTAT.
Els assentament humans estan
formats per zones rurals (pobles) i
zones urbanes (ciutats). La qüestió
és com diferenciar-les. D'entrada
és difícil i ara, a més, cal considerar
la rururbanització
No hi ha una única definició de
ciutat, car podem considerar
diversos criteris (quantitatius o
qualitatius).
3. - Criteri numèric. Ara bé, no és el mateix arreu (Espanya,
10.000 / EUA, 2.500). A Espanya més de 10.000, és població
urbana; entre 2.000 i 10.000, semiurbana; menys de 2.000
rural (tot i que de vegades es parla de les agrociutats).
- La influència territorial (sobre el territori dels voltants). Es
relaciona amb la concentració de funcions del nucli habitat.
- La concentració de funcions. La ciutat concentra fluxos,
institucions, serveis… les activitats més importants de gestió
i administració.
- L'activitat econòmica. L'activitat professional de la població.
La ciutat presenta una gran diversitat, tot i que destaca el
secundari i terciari. En un poble hi ha menys diversitat,
destacant sobretot el primari.
4. - Creixement, densitat urbana. Les ciutats tenen més densitat
de població (habitants per km2). A més, experimenten més
creixement, una clara zonificació, una xarxa de carrers més
atapeïda...
- L'arquitectura i l'urbanisme.
- L'estil de vida i la cultura urbana.
Tots els criteris són vàlids però relatius car depenen del país,
de l’època ... D'altra banda alguns municipis són considerats
ciutats pel nombre d’habitants, i podrien ser rurals pels criteris
qualitatius, i en d’altres municipis ens passaria el contrari.
5. Les ciutats són grans concentracions humanes, que viuen de
la indústria i dels serveis, que no cultiven pràcticament res del
que consumeixen, per això s’ha de garantir el proveïment
d’aliments, aigua, energia, el transport ..
6. XARXA I JERARQUIA URBANES.
La xarxa urbana és la distribució de les ciutats en l'espai.
Pot ser concentrada (en un àmbit limitat), regular
(homogèniament) i aleatòria (a l’atzar).
La xarxa urbana es basa en el conjunt de relacions
(econòmiques, socials, culturals, polítiques,...) que fa que
les ciutats d’un territori adquireixin una complementarietat i
una diferenciació de funcions i que formin un conjunt
jerarquitzat de centres.
Els nuclis urbans més rellevants organitzen i influeixen en
l’espai i exerceixen una forta atracció sobre el territori
circumdant.
7. Les xarxes urbanes són sistemes dinàmics on els intercanvis
entre els diversos nuclis esdevenen elements principals del
seu desenvolupament, per això s’utilitza el concepte de
SISTEMA URBÀ.
La xarxa urbana es troba formada per un conjunt molt
nombrós de ciutats petites, que ofereixen serveis inferiors
(diaris). Existeix un conjunt menor de ciutats mitjanes, que
ofereixen més serveis i de major nivell. Per últim, hi ha poques
grans ciutats. Aquestes tenen totes les funcions i estructuren
espai.
Els països rics, molt urbanitzats, segueixen aquest esquema
típic. En canvi, els països pobres, menys urbanitzats,
presenten importants desequilibris, com la macrocefàlia
urbana.
8. Les xarxes urbanes més denses formen regions urbanes, on
zones urbanes i zones rurals formen un continu.
Les seves característiques bàsiques són:
• Especialització dels nuclis urbans (residencials,
industrials, comercials o de serveis).
• La dependència entre uns nuclis i altres que augmenta
amb el grau de desenvolupament.
Ara existeixen ciutats globals, capitals internacionals, gràcies
a la interconnexió i internacionalització. Són les polis amb més
nivells d'especialització, més atribucions... Són les més
importants.
9. La geografia urbana estudia la jerarquia urbana. Quines
ciutats són més importants? Per què? Quina és l’àrea
d’influència urbana?..
Ja el 1933 Walter Christaller demostrà que hi ha sistema
jerarquitzat de ciutats, considerant les activitats terciàries
que ofereixen i el rang d’aquestes. Així, les ciutats amb més
serveis i de més rang tenen majors àrees d’influència.
La jerarquia urbana ens mostra que hi ha ciutats més
importants que altres. Aquesta jerarquia és evident a escala
regional, nacional i mundial. La major importància de les
funcions i serveis que ofereixen els nuclis urbans marquen
la seva posició dins la jerarquia (generen fluxos).
10. Els fluxos són desplaçaments de persones, mercaderies i
capitals … Aquests, en bona mesura es troben controlats per
les ciutats, ja que concentren bona part de les activitats
productives, població … La procedència dels fluxos ens indica
l'àrea d’influència de la ciutat (camp urbà / hinterland).
Bàsicament, la importància urbana depèn:
- Volum de població
- Presència de centres de decisió política
- Presència de centres de decisió econòmica
- Presència de vies i mitjans de transport
11. En el desenvolupament urbà són bàsiques les infraestructures.
Són la base sobre la qual descansa una determinada activitat
o estructura. Poden ser naturals o artificials (anomenades
tècniques, que són les més destacades).
Són essencials per al desenvolupament econòmic, sobretot
les relacionades amb el transport i energia. De fet, existeix una
clara relació entre infraestructura i desenvolupament
econòmic. Ara bé, no només infraestructures, calen altres
factors.
12. No sempre són rendibles, per això moltes necessiten
finançament públic.
Poden ser socials o tècniques.
Les socials són els equipaments, relacionats amb la qualitat
de vida i el benestar social.
Les tècniques incideixen en la
producció i la productivitat. Poden ser
d’impulsió o d’acompanyament. Les
d’impulsió han de ser motor del
desenvolupament; en canvi, les
d’acompanyament responen a
l'existència d'una demanda prèvia. Ara
bé, la majoria són en part d’impulsió i
d’acompanyament
13. Són l’instrument més important per
planificar i ordenar el territori,
sobretot el transport (afavoreix la
connexió). Per això, el poder pot
afavorir centralisme, transport
col·lectiu …
Sempre generen
impacte, variació
ocasionada per la seva
realització o posada en
funcionament.
14. Aplicant els estudis de geografia urbana cal distingir
diferents tipus de ciutats i agrupacions urbanes, com l'àrea
urbana, la ciutat central, l'àrea metropolitana, la conurbació,
la megalòpoli i la metaciutat.
Àrea urbana: Nucli urbà
envoltat per terres de conreu,
amb poca influència territorial.
Sòria
Sevilla
Ciutat central: nucli urbà amb gran influència en l’entorn.
15. Àrea metropolitana: Espai molt urbanitzat
format per un nucli principal (ciutat central,
metròpoli) i una successió d’anells (que
corresponen a altres municipis, les ciutats
petites i mitjanes que envolten la gran
ciutat).
És un sistema ben integrat. Entre els
diferents municipis de l'àrea metropolitana
s’estableixen interrelacions econòmiques i
socials (gràcies a les contínues millores
dels sistemes de transport i comunicació).
Per això cal una planificació conjunta. Les
interrelacions són inversamen t
proporcionals a la distància a l’anell central.
16. El nucli central tendeix a
l’especialització del
sector terciari i els nuclis
urbans en usos
residencials i usos
industrials.
Els principals exemples:
àrea metropolitana de
Barcelona i la de
València.
17. La conurbació és la unió o
coalescència de dos o més
assentaments. Cada ciutat
manté certa independència
(pe.: administrativa).
Per això té un estructura polinuclear, caracteritzada per
l’abundància de les activitats secundàries i terciàries i per un
gran intercanvi de fluxos entre les ciutats que en formen part.
Exemples serien la regió urbana holandesa formada per
Rotterdam, l’Haia, Amsterdam i Utrecht, que formen
Randstat. A Espanya, Tarragona – Constantí – Vila Seca, o
Cadis – San Fernando – El Puerto de Santa Maria.
18. Les megalòpolis són superconurbacions metropolitanes
(poden haver espais rururbans intercalats), formats per
diverses metròpolis amb les seves àrees d’influència. Així es
conforma un gran teixit urbanitzat, amb diversos usos sòl.
Reben aquest nom quan superen els 10 milions d'habitants. Si
superen els 20, aleshores parlem de metaciutats.
Les megalòpolis i les metaciutats són nuclis de l’economia
global, connectades a les xarxes globals. Així ha aparegut una
nova forma urbana, interiorment segmentades i
desconnectades, especialment socialment.
Vivim en l'era de les megaciutats o megalòpolis, car són motor
del desenvolupament econòmic i tecnològic; centres
d’innovació cultural; centres del poder polític; punts de
connexió del sistema mundial de comunicacions...
19. El 1992, 13 ciutats superaven els 10 milions d'habitants. El
2005, 4 ciutats superaven ja els 20 milions.
La previsió per el 2015, ens parla de 25 megaciutat (22 al
Tercer Món, 18 a Àsia). La principal, amb més de 30 milions,
serà Tokio (Tokio – Yokohama – Nagoya – Kyoto – Osaka -
Kobe).
20. ELS AGENTS SOCIALS PRODUCTORS DE LA
CIUTAT.
Els agents socials urbans són les persones físiques o
jurídiques que intervenen en la creació i producció de l'espai
urbà (morfologia urbana). Són diferents al llarg de la història.
Els agents principals són: Entre els interessos
- Els propietaris privats del sòl urbà. dels diversos agents
- Els empresaris. urbans hi ha un
- Els ciutadans. conflicte latent.
- Els poders públics.
21. EL VALOR DE L'ESPAI URBÀ.
La ciutat s'ha convertit en una mercaderia més.
Es fa, es compra i es ven d'acord amb les lleis
del mercat.
El sòl urbà és una mercaderia. El seu valor
depèn bàsicament de la situació i l'edificabilitat
(la urbanització li afegeix valor afegit).
- La situació es refereix a on és el sòl dins el
conjunt urbà. Si es troba en un lloc “desitjat” el
preu és superior.
- L'edificabilitat es refereix al tipus d'edificabilitat i
la superfície que se'n pot edificar.
22. Les diferències del preu del sòl es deuen a
diversos factors. Per exemple, al centre hi
ha menys sòl disponible, millors connexions,
més equipaments, s'hi fan més activitats...
És més car.
En les ciutats es produeix la segregació
social de l’espai, car la població es
distribueix en zones diferents segons les
característiques econòmiques, socials o
culturals.
La segregació social fa que existeixin
diferents barris segons la renda. Els més
desitjables tenen habitatges de major preu, i
per això hi viuen rendes més elevades.
23. L'URBANISME I L'ORDENACIÓ DEL TERRITORI
En la construcció de la ciutat hi intervenen diversos agents,
cadascun amb interessos diferents. Per això cal establir
regles i ordenar el territori. Per això cal l'urbanisme.
L'urbanisme és el conjunt de procediments per ordenar i
planificar l’estructura urbana i controlar la utilització del sòl
urbà. Ha de satisfer les necessitats presents i futures de la
ciutat.
Abans el creixement urbà era desordenat. Ara el creixement
és programat amb Plans Urbanístics (elaborats pels
Ajuntaments). Aquests poden ser generals, si ordenen tota
l’àrea urbana o metropolitana, o parcials, si ordenen
determinades zones.
24. A l'hora de programar cal tenir en
consideració diversos factors, com ara
el preu del sòl, les ordenances
municipals (alçada, aspecte...), la
previsió del transport i trànsit, la
previsió d’infraestructures, la previsió
d’equipaments …
Cal diferenciar entre:
- Plans territorials, que afecten a grans territoris i assenyalen
les grans línies de transformació del territori o d'alguna de
les seves parts.
- Plans urbanístics, d'àmbit municipal o supramunicipal.
25. Els plans urbanístics han de ser
flexibles i oberts, car canvien les
prioritats administratives i socials.
Per exemple, ara es parla de
recuperar els centres històrics o de
crear pols tecnològics com l'@22.
Els plans urbanístics qualifiquen el sòl en quatre grans
categories:
- Sòl urbà. El sòl ja construït, urbanitzat.
- Sòl urbanitzable. Es podrà construir. Esdevindrà sòl urbà.
- Sòl no urbanitzable. No podrà ser urbanitzat (protecció
ambiental, cultural, zones de risc...).
- Sistemes generals. Terrenys destinats al funcionament
general del municipi (xarxa viària, zones verdes,
equipaments, serveis...).
26. MORFOLOGIA URBANA
La forma de la ciutat influeix en la seva habitabilitat i en la
demanda de recursos naturals.
Per estudiar-la cal considerar els elements (edificis), la
disposició dels elements (xarxa de carrers) i els usos del sòl
(utilització de l’espai urbà).
La morfologia urbana és molt
dificil de canviar (per això en
el traçat urbà hi ha formes
geomètriques que
reflecteixen èpoques
històriques pretèrites).
Vista aèria Toledo (casc antic)
27. PLÀNOLS URBANS
Ens indiquen la disposició dels
carrers, ordenada o desordenada.
Els Plànols Irregulars són propis
de la ciutat preindustrial,
generalment desordenada
(amuntegament, carrers irregulars,
carrerons sense sortida ...).
A les ciutats del N la ciutat
medieval ara és el centre històric.
Al S, sobretot en les ciutats àrabs,
encara hi ha una disposició
irregular en gran part.
28. Els Plànols Regulars poden ser de diversos tipus.
L'ortogonal (en quadrícula,
hipodàmic o colonial). Passà del
món hel·lenístic a Roma .
Posteriorment s'utilitzà a les
colònies espanyoles. Al segle XIX
(amb la RI) viví un gran boom en les
ampliacions de les ciutats medievals
(Eixample de BCN).
Els seus principals avantatges eren
la fàcil parcel·lació, la millor higiene
i afavorir la repressió del moviment
obrer. Ara viu una certa crisi, car
dificulta la circulació.
29. El radiocèntric presenta
cercles concèntrics al voltant
d’un nucli central (Moscou,
París).
París
El lineal es desenvolupa al
llarg d’un eix, una via de
comunicació (ciutat lineal de
Madrid).
Madrid
30. Al llarg del segle XX, amb
grans ampliacions urbanes,
moltes ciutats s'han
planificat (Brasília).
Dos models bàsics
caracteritzen l'urbanisme de
la ciutat del segle XX:
- La ciutat jardí.
La idea inicial era fer habitatges
unifamiliars, amb pati i jardí. A la
pràctica són ciutats dormitori, sovint
sense serveis bàsics. S'han acabat
corvertint en ciutats de baixa densitat
problemàtiques.
31. - La ciutat funcionalista o
racionalista.
La idea inicial era fer habitatges de
blocs de pisos molt alts, alliberant
terreny per a equipaments i zones
verdes.
A la pràctica, hi ha molts barris que
només són concentracions de blocs
de pisos (especialment els construïts
fins als 80).
Des de fa un parell de dècades es
constata una certa millora.
32. PARTS DE LA CIUTAT
Combinant els plànols, edificis i els usos del sòl, obtenim
grans unitats del paisatge urbà. És a dir, observem diverses
parts de la ciutat.
En les ciutats disperses, amb edificis monofuncionals, les
parts són molt clares. En cavi, en les ciutats compactes, amb
molts edificis polifuncionals les parts són poc clares.
Sempre però, hi ha un cert predomini d’una activitat, d’un
paisatge, en una zona.
D’alguna manera o d’altra, presents a totes les ciutats del
món trobem el centre, els barris residencials, les àrees
industrials, els equipaments i les infraestructures.
33. LES CIUTATS DEL NORD
En les Ciutats del Nord (Europa, Amèrica del Nord, Austràlia,
Nova Zelanda …) el Centre pot ser històric o de negocis
(CBD). No sempre hi ha coincidència (sí als EUA, no a
Europa).
El centre té una sèrie de característiques:
- Accessible (cal ampliar el transport; són freqüents les
aglomeracions).
- Elevat preu del sòl (provoca verticalitat, gratacels).
- Grans diferències dia-nit (a excepció de les zones de
lleure).
- Reduïda població permanent al CBD (el sòl és car), més
a la zona històrica.
- Manca d’activitat industrial (hi predominen els serveis)
34. Sovint, els centres històrics són lloc de
residència de rendes baixes, on viu gent amb
pocs recursos. Els habitatges acostimen a ser
vells i trobar-se en males condicions.
Ara bé, quan es restauren els barris (centres
històrics rehabilitats) o es posen de moda, es
donen problemes de “moobing immobiliari”. Es
produeix la gentrificació, quan la població
habitual del barri és substituïda per població
amb rendes més elevades.
Districte central de negocis (CBD).
35. Els Barris Residencials es troben en diverses parts de la
ciutat. A partir del segle XX van sorgir barris perifèrics al
voltant de la ciutat, que progressivament s’han anant
incorporant.
Existeixen dos grans tipus:
- Les zones residencials, sorgides al
s.XX com a lloc de residència de les
classes mitjanes i altes que
abandonen els Eixamples, cercant
més qualitat de vida. Són zones de
més nivell de renda, amb blocs de
pisos baixos i cases unifamiliars.
Es troben ben comunicats per carretera. Sovint a prop dels
centres comercials de creació recent. No hi ha problemes de
planificació o degradació.
36. - Els barris dormitori són polígons
de blocs geomètrics, uniformes,
amb una clara sensació
d'amuntegament. Hi ha una mala
planificació en la construcció.
Són lloc de residència de rendes
baixes, amb pocs recursos
econòmics. amb baixa qualitat de
materials i poques infraestructures
i serveis (en els seus orígens).
37. L'Extrarradi o Perifèria es troba format per zones
immediates a la ciutat, directament vinculades a ella,
ocupades per funcions que no poden donar-se dins la ciutat,
com ara barris marginals, polígons industrials (que cerquen
més espai i millors comunicacions), grans centres
comercials, zones residencials de classe alta...
També en formen part antics pobles, camps, vies de
comunicació … A mesura que la ciutat creix, l’extrarradi
s’incorpora a la ciutat
Actualment, en les ciutats grans del N assistim a la
contraurbanització, és a dir, a la sortida de part de la funció
residencial vers zones perifèriques.
38. El creixement en extensió de
les ciutats es relaciona amb
el concepte de ciutat difusa.
La ciutat creix i es fa menys
compacta (ocupa més espai
però amb menor densitat).
Zona rururbana: zona on
coincideixen característiques de
zones rurals i de zones urbanes. Si
envolta una àrea metropolitana:
aurèola rururbana.
39. Polígons industrials
Són espais a la perifèria urbana, generalment ben
comunicats amb la ciutat. S’hi ubiquen indústries,
magatzems, grans superfícies comercials.
Històricament hi ha hagut tendència a situar les indústries
a les ciutats o a la rodalia (pròxim al mercat).
Les fàbriques, es desplacen cap a la perifèria, per tant, es
degraden les zones industrialitzades el que provoca la
seva rehabilitació.
Les zones industrials actualment estan en els polígons
industrials i en els parcs tecnològics. Els polígons també
s’utilitzen com a zones d’oci (exemple, Polígon del Pla
d’en Boet de Mataró).
40. D’altres usos dels barris perifèrics podrien ser facultats,
universitats, hospitals, recintes firals, hotels, centres
comercials i d’oci...Tots ells necessiten bones
comunicacions i bons mitjans públics de transport.
41. LES CIUTATS DEL SUD
Les Ciutats del Sud (A. Central i del Sud, Àsia, Àfrica...)
presenten característiques semblants per la situació social i
econòmica.
Són ciutats en expansió (èxode rural, gran creixement
vegetatiu). Ara bé, el creixement és desorganitzat:
- Manca planificació
- Manquen equipaments i infraestructures
- Materials pobres
- A la perifèria, barris d’autoconstrucció (favelas, ranchitos,
bidonvilles...)
42. La divisió social de l’espai urbà és molt clara.
Hi ha una gran segregació. El centre, històric
i de negocis, els barris residencials, la
perifèria... són món separats.
Caraques (Veneçuela)
