La Meva Terra és el mar Sóc navegant solitari, sóc mariner sense port. Mai no he tingut calendari, el meu rellotge sóc jo, que no tinc segons i que allargo les hores. Tu, vell timó que m´ajudes, la meva adreça sou tu i el vent; treu-me d´aquesta tempesta, treu-me que ja no puc més, seguint una estrella potser em vaig perdre el cel , i vaig perdre el seny.... Dóna´m força per cridar, Que no sóc d´aquí, tampoc sóc d´allà, la meva terra és el mar. Dóna´m força per cridar, que jo sóc de mi, no sóc de ningú i sempre així serà. Vaig néixer sense fronteres, no crec en les possessions , doncs penso que hi ha massa coses que ens separen i tots som del mateix món, no crec en nacions ni en obligacions, Dóna´m força per cridar, Que no sóc d´aquí, tampoc sóc d´allà, sóc part de l´Oceà. Dóna´m força per cridar, que jo sóc de mi, no sóc de ningú. La meva terra és el mar fet d´aigua i sal. Sota l´aigua no hi ha peles n i banderes ni nacions . E l silenci que m´envolta és la solfa que em fa viure, viure i ser lliure, lliure! Dóna´m força per cridar, Que si l´aigua és amor, jo de pedra no sóc, mulla´m un altre cop. Dóna´m força , torna´m boig, que si l´aigua és amor jo de pedra no sóc, mulla´m un altre cop dins el cor... Lax'n'busto

LITERATURA - Subjectiva. Funció poètica. Es fixa en el significant (jocs de paraules). Com ho diu . Conceptes treballats, idees Llenguatge treballat, artístic, bell Entenedor Persuasiu, agradable, incisiu Referencial Expressiva -sentiments, emocions Universalitat Intraduïbilitat Objectivitat Subjectivitat, creativitat Precisió Significat obert, suggeridor, ambigüitat Denotació Connotació Llenguatge científic Llenguatge literari:

Perenne, posteritat Provisional, immediata Autor conegut Anònima Literari, culte, especialitzat Col·loquial, dialectal Versions úniques Moltes variants Elaborada Espontània Escrita Oral LITERATURA CULTA LITERATURA POPULAR

ELS GÈNERES LITERARIS Gènere: és un model de discurs literari estructurat, caracteritzat per unes determinades convencions fixes i definides, però que han evolucionat segons el temps i el lloc. 4. ASSAIG DRAMA COMÈDIA TRAGÈDIA 3. TEATRE Memòries, dietari... RONDALLA CONTE NOVEL·LA 2. NARRATIVA Sonet, Oda, Elegia, etc. LÍRICA Faula Romanç Cançó de gesta Epopeia ÈPICA 1. POESIA

Drap de la pols, escombra, espolsa dors , plomall, raspall, fregall d'espart, ca mus sa, sabó de tall, baieta, lleixiu, sor ra i sabó en pols, blauet, netol, ga lle da. Cossi, cubell, i picamata las sos, esponja, pala de plegar escombra ri es, gibrell i cendra, salfumant, cap ça nes. Surt el guerrer vers el camp de ba ta lla. Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998)

Drap de la pols, escombra, espolsa dors , 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 plomall, raspall, fregall d'espart, ca mus sa, 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 sabó de tall, baieta, lleixiu, sor ra i sabó en pols, blauet, netol, ga lle da. Cossi, cubell, i picamata las sos, esponja, pala de plegar escombra ri es, gibrell i cendra, salfumant, cap ça nes. Surt el guerrer vers el camp de ba ta lla. Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998)

EL PI DE FORMENTOR Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger, conserva de ses fulles l'eterna primavera, i lluita amb les ventades que atupen la ribera, com un gegant guerrer. No guaita per ses fulles la flor enamorada, no va la fontanella ses ombres a besar; mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada i li donà per terra l'esquerpa serralada, per font la immensa mar. Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina, no canta per ses branques l'ocell que encativam; el crit sublim escolta de l'àguila marina, o del voltor qui puja sent l'ala gegantina remoure son fullam. Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel; té pluges i rosades i vents i llum ardenta; i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta de les amors del cel. Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge: domina les muntanyes i aguaita l'infinit; per ell la terra es dura, mes besa son ramatge el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge per glòria i per delit. Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal, llavors ell riu i canta més fort que les onades i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades sa cabellera real. Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record. Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ... O vida, o noble sort! Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals. Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada com l'au dels temporals. Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854 - Ciutat de Mallorca, 1922)

EL PI DE FORMENTOR Mon -cor -es-ti-ma un- ar -bre! –Més- vell- que -l'o-li- ve -ra, 1 2 3 4 5 6 --- 1 2 3 4 5 6 --- més -po-de-rós -que el – rou -re, més -verd -que el –ta-ron- ger , 1 2 3 4 5 6 --- 1 2 3 4 5 6 conserva de ses fulles l'eterna primavera, i lluita amb les ventades que atupen la ribera, com un gegant guerrer. No guaita per ses fulles la flor enamorada, no va la fontanella ses ombres a besar; mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada i li donà per terra l'esquerpa serralada, per font la immensa mar. Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina, no canta per ses branques l'ocell que encativam; el crit sublim escolta de l'àguila marina, o del voltor qui puja sent l'ala gegantina remoure son fullam. Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel; té pluges i rosades i vents i llum ardenta; i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta de les amors del cel.

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles Del temps antic, i a l'acost de la fosca, Sota un llorer i al peu de la font tosca, De remembrar, cellut, setge i batalles. De matí em plau, amb fèrries tenalles I claus de tub, cercar la peça llosca A l'embragat, o al coixinet que embosca L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles. I enfilar colls, seguir per valls ombroses, Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell! Em plau, també, l'ombra suau d'un tell, L'antic museu, les madones borroses, I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell: M'exalta el nou i m'enamora el vell. J.V. FOIX (1894-1987) Sol i de dol Like a Foixing stone ¡És tan flipant punxar algun disc de l'Elvis, vells rock'n'rolls, i anar de discoteques a lligar amb ball i clenxa babies queques que amb posat fi -«tens foc»- remenen pelvis! Em mola un gram o més bellugar els ossos a ritmes durs d'aicidicís de moda. Vaig de penjat bevent l'amfeta amb soda i volo alt -tinc bon afgà a terrossos. El reggae em va i duc pentinat punk. Ben enxapat puc ser un ròcker preclar. Vestit d'hindú semblo el Ravi Shankar. És un sidral! New wave o mod o funk... Passant de tot, no vaig de passerell: m'enrotlla el nou i m'al.lucina el vell. Carles TORNER (1963), La ciutat blanca.

2. Figures sintàctiques: 2.1.-Paral·lelisme: frases. Diners fan bé, diners fan mal 2.2.-Repetició: Adéu siau , turons, per sempre adéu siau 2.3.-Supressió: verbs o altres paraules 2.4.-Hipèrbaton: alteració ordre de la frase: ( conserva de ses fulles l'eterna primavera ) 2.5.-Encavallament: disparitat unitat mètrica i sintàctica. Pujam a la muntanya, i des del cim als horitzons s'escampa la mirada, 2.6. Asíndeton Un camp de pols, terra agostada, Un mar de plom, un aire gris: 2.7. Polisíndeton. Bru i descofat, i descalç, d'aventura, en dia fosc, per les platges desertes, 2.7.-Anàfora: Diners fan bé, diners fan mal / diners fan l’home infernal Figures semàntiques. 3.1.-comparació: un cigarret és com una bomba incendiària 3.2.-metàfora: - U n cigarret és una bomba incendiària - Nodreix l'amor de pensaments i absència, i així traurà meravellosa flor.

3.3.- Metonímia: -la relació és de la part pel tot ( sinècdoque) El mallorquí no és ambiciós, Guanyar-se el pa -la relació és de caus a-efecte Viu del seu treball, - la relació és de continent per contingut, autor per obra, etc. Prendre una copa, Un Rioja, Un saxo famós, Llegir un Villalonga, 3.4.-Hipèrbole: exageració Els clavells s'incendien, per imitar-te, quan tu passes per davant. També surt a festejar -que és la seva traça- amb un jove de "Teruel“ i amb un de Terrassa, amb el núvol i amb l'estel i amb el vent que passa. 3.5.-Antítesi: M'exalta el nou i m'enamora el vell Mans fredes. Cacaolat calent!

3.6.-Paradoxa: És quan dormo que hi veig clar CEAC: aprova sense anar a classe. 3.7.-Personificació o prosopopeia: Sospira la campana amb homes i arbres. Amor, senyor de l'ampla monarquia Que publica el clavell i el foc proclama 3.8.- Apòstrofe: invocació, interpel·lació Abril, no et torbis! 3.9.-Sinestèsia No pas l'atzar ni tampoc la impostura han fet del meu país la dolça terra on visc i on pens morir. 3.10.-Epítet Blanca neu, verdes muntanyes 3.11.-quiasme Cal menjar per a viure i no viure per a menjar Hi canten els rossinyols, les tórtores hi gemeguen

DESOLACIÓ Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir, que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta; mes branques una a una va rompre la tempesta, i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí. Brots de migrades fulles coronen el bocí obert i sens entranyes que de la soca resta; cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa, al cel he vist anar-se'n la millor part de mi. I l'amargor de viure xucla ma rel esclava, i sent brostar les fulles i sent pujar la saba, i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort. Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca: sens jo, res parlaria de la meitat que em manca; jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort. Joan Alcover i Maspons – ( Palma, 1854-1926) 3.12.- Al·legoria

Oh que avingut estic amb la meva petita, esclava, poc sortosa terra. Adjectiu que emfatitza una qualitat implícita en el nom Sinestèsia 17 1.-Sagna i signa 2.-En cap cap hi cap cap cap Oposició de mots que només es diferencien en algun fonema o del mateix mot emprat en un altre sentit Hipèrbaton 16 Negra nit; foc ardent Associació d'elements que provenen de diferents dominis sensorials Epítet 15 La flama, sonora , riu, talment un doll d’aigua fresca, tan alta que no l’apaguen amb els seus plors les estrelles Disposició de manera encreuada dels elements sintàctics de dos versos contigus. Encavalcament 14 Com un arbre rabent, arrelat dins el vent Denominació d’una cosa amb el nom d’una altra per relació de proximitat lògica. Paronomàsia 13 Del que estimaves i el que no estimaves, del que feies i deies i senties Desacord entre la unitat mètrica i la unitat sintàctica Asíndeton 12 La tarda s’adormia dolçament Omissió de conjuncions de coordinació Anàfora 11 Les veïnes li treien la pell a tires Repetició d’un o més mots a l’inici d’un seguit de frases. Al·literació 10 Conill, perquè tems el temps? Igualtat fonètica entre mots de grafia i significat diferents. Personificació 9 I me’n vaig i no em moc. Mar encrespada i immòbil Semblança entre dos objectes, un de real i un d’imaginari. Homofonia 8 Hi canten els rossinyols, les tórtores hi gemeguen Substitució del terme real per un altre d’imaginari que s’hi assembla. Metonímia 7 Llegeix Verdaguer Repetició de conjuncions coordinades Metàfora 6 Mans de xiquet ben netes, mans de xiquet que es faran grans. Mans que en la nit busquen allò que no troben mai Canvi en l’ordre gramatical lògic de les paraules en la frase. Hipèrbole 5 Més enllà de temors i recances, s’obren sempre blaus horitzons Ús d’expressions exagerades Polisíndeton 4 Qui, de l’amor, els penyals i congestes de cert coneix, i les balmes? Contraposició de paraules, idees o situacions oposades Quiasme 3 Sa mare la pentinava amb una pinteta d’or; cada cabell una perla, cada perla un anell d’or Assignació de qualitats humanes a éssers inanimats Comparació 2 Com un a r b r e r abent, a rr elat dins el vent. Repetició d’un mateix so, vocàlic o consonàntic, en la frase 10 Antítesi 1 EXEMPLE DEFINICIÓ DENOMINACIÓ

Oh que avingut estic amb la meva petita, esclava, poc sortosa terra. 12 Adjectiu que emfatitza una qualitat implícita en el nom 15 Sinestèsia 17 1.-Sagna i signa 2.-En cap cap hi cap cap cap 13 Oposició de mots que només es diferencien en algun fonema o del mateix mot emprat en un altre sentit 13 Hipèrbaton 16 Negra nit; foc ardent 15 Associació d'elements que provenen de diferents dominis sensorials 17 Epítet 15 La flama, sonora , riu, talment un doll d’aigua fresca, tan alta que no l’apaguen amb els seus plors les estrelles 17 Disposició de manera encreuada dels elements sintàctics de dos versos contigus. 3 Encavalcament 14 Com un arbre rabent, arrelat dins el vent 10 2 Denominació d’una cosa amb el nom d’una altra per relació de proximitat lògica. 7 Paronomàsia 13 Del que estimaves i el que no estimaves, del que feies i deies i senties 4 Desacord entre la unitat mètrica i la unitat sintàctica 14 Asíndeton 12 La tarda s’adormia dolçament 9 Omissió de conjuncions de coordinació 12 Anàfora 11 Les veïnes li treien la pell a tires 5 6 Repetició d’un o més mots a l’inici d’un seguit de frases. 11 Al·literació 10 Conill, perquè tems el temps? 8 Igualtat fonètica entre mots de grafia i significat diferents. 8 Personificació 9 I me’n vaig i no em moc. Mar encrespada i immòbil 1 Semblança entre dos objectes, un de real i un d’imaginari. 2 Homofonia 8 Hi canten els rossinyols, les tórtores hi gemeguen 3 Substitució del terme real per un altre d’imaginari que s’hi assembla. 6 Metonímia 7 Llegeix Verdaguer 7 Repetició de conjuncions coordinades 4 Metàfora 6 Mans de xiquet ben netes, mans de xiquet que es faran grans. Mans que en la nit busquen allò que no troben mai 11 Canvi en l’ordre gramatical lògic de les paraules en la frase. 16 Hipèrbole 5 Més enllà de temors i recances, s’obren sempre blaus horitzons 14 Ús d’expressions exagerades 5 Polisíndeton 4 Qui, de l’amor, els penyals i congestes de cert coneix, i les balmes? 16 Contraposició de paraules, idees o situacions oposades 1 Quiasme 3 Sa mare la pentinava amb una pinteta d’or; cada cabell una perla, cada perla un anell d’or 6 Assignació de qualitats humanes a éssers inanimats 9 Comparació 2 Com un a r b r e r abent, a rr elat dins el vent. 10 Repetició d’un mateix so, vocàlic o consonàntic, en la frase 10 Antítesi 1 EXEMPLE DEFINICIÓ DENOMINACIÓ

CAMBRA DE LA TARDOR La persiana, no del tot tancada,com Un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l'aire. Mira, s'obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se'ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d'olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena de les hores que se'n van de pressa. Digues, te'n recordaràs d'aquesta cambra? "Me l'estimo molt. Aquelles veus d'obrers - Què són?" Paletes: Manca una casa a la mançana. "Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany." Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l'estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig de la lluna. SERENADA D’HIVERN Clou les parpelles en ton llit i que la son hi sia; mentre en l’angoixa de l’oblit canto per tu, l’aimia; que fins la mort de mon delit acabi en melodia. Oh si ton llit meravellat que ton bell cos havia fos, a punt d’alba, turmentat com jo, de gelosia, i, com un núvol encantat, no et deixés veure el dia! Car, filla fosca del matí, arreu on facis via, veuràs penar, veuràs llanguir i no hi daràs metgia; ets feta a plaure i a fugir, que ésser fidel mustia. Si el pobre cor sense recers que ta finestra espia, si el pobre cor occir pogués amb una melodia! Si l’amor meva emmetzinés, encara t’amaria. Qui t’ha cantat el villancet, no és un llaüt, aimia; no és el poruc violinet ni la viola pia; és una mica de vent fred i de malenconia. Carner, Josep. Poesia. Barcelona, Quaderns Crema.1992 (p.430)

EL PI DE FORMENTOR Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger, conserva de ses fulles l'eterna primavera, i lluita amb les ventades que atupen la ribera, com un gegant guerrer. No guaita per ses fulles la flor enamorada, no va la fontanella ses ombres a besar; mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada i li donà per trona l'esquerpa serralada, per font la immensa mar. Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina, no canta per ses branques l'ocell que encativam; el crit sublim escolta de l'àguila marina, o del voltor que puja sent l'ala gegantina remoure son fullam. Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record. Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ... O vida, o noble sort! Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals. Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada com l'au dels temporals. . Miquel Costa i Llobera JO Sóc mascle i gironí. Mitja estatura. Cabell castany, ullets de marrec trist. Romàntic una mica, cosa dura en el temps que vivim. Prou ho tinc vist. Mozart més que cap altre m’entabana, i, en versos catalans, Josep Carner. Crec en l’amor, la taula quan tinc gana, els plaers de la carn, que em moriré. I si a estones em vaga de fer versos i confegeixo quatre mots dispersos, no ho faig pensant en un darrer sentit, que no vull fer carrera de poeta. Ai las! Lletraferit de l’A a la Z en llengua fosca i en país petit! Narcís Comadira (Girona, 1942)

Metonímies : El vesper vivia= la munió de gent feinejava, feia feina, vida normal /en el blau (cel)/ara un peu... Metàfora: vesper= gernació, gentada /tacava les fulles / taca de color /fil de sol de misèria/nas encastat/peus que havien caminat molt (viscut o patit molt) El·lipsi : I vaig enfilar el meu carrer (és a dir) el del carro de la matinada / i els xiscles... Polisíndeton : Prosopopeia :blau que tremola Comparació : nínxols / com si l'haguessin avisat Hipèrbole: els peus em duien /se't gelaran els peus Ritme?? dels que fugen tremolant en el blau que tremola Repeticions o redundàncies : tremolant...tremola / persianes...persianes /taca...tacava / peu...peus...peu Col·loquialismes: allà dalt, polisíndeton, estil directe, repeticions

2.-Corregiu totes les errades que trobeu a les frases següents. (3 punts) Quant si va acostar el mendigo, no va soportar la idea de donar-li llimosna i el va el·ludir. Al veure que si acostava, no el va voler adelantar, sino que es va despedir rapidament del taxista i, sense ningún motiu, es va tranquilitzar i se’n anar riguent ingenuament sense tenir que passar-li per al costat. L’aconteixement més inmediat que va ocurrir simultaneament a la topada del tranvia va ser l’arribada de l’ambulància a l’enterar-se de l’accident. Un altre vegada es va arruinar perque varen aumentar instantaneament el reste de taxes aèrees, l’interés dels crèdits e inclús la inflació, lo que va fer que s’arrepentís de la seva inversió. N’àngel Guimerà, envers d’identificar-se amb la ineptitut d’en Sebastià, prefereix proyectar- se en l’ilús Manelic, mentres s’olvida que és sobre tot na Marta el personatge més humiliat e indefens. Quan s’hi va acostar el captaire, no va suportar la idea de donar-li almoina i el va eludir. En veure que s’hi acostava, no el va voler avançar, sinó que es va acomiadar ràpidament del taxista i, sense cap motiu, es va tranquil·litzar i se’n va anar rient ingènuament sense haver de passar-li pel costat. L’esdeveniment més immediat que va ocórrer simultàniament a la topada del tramvia va ser l’arribada de l’ambulància en assabentar-se de l’accident. Una altra vegada es va arruïnar perquè varen augmentar instantàniament la resta de taxes aèries, l’interès dels crèdits i fins i tot la inflació, la qual cosa va fer que es penedís de la seva inversió. Àngel Guimerà, en lloc d’identificar-se amb la ineptitud d’en Sebastià, prefereix projectar- se en l’il·lús Manelic, mentre s’oblida que és sobretot na Marta el personatge més humiliat i indefens.

DE PARAR I DESPARAR TAULA Amor, saps?, tot avui, la meva porta frisant per fer-te pas s'obria sola. S'han omplert de viandes plats i taula. Tot resplendia en els cristalls de l'aigua. El julivert s'ha refet. (El rellotge toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa, avui no sembla la mateixa casa. Creix l'orenga i s'enfila per la porta. La fruita accepta el repte del rellotge. (Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!) A l'aigüera vessunya un somni d'aigua i plou desig a raig sobre la taula. Amor... (Les set: no véns. Sota la taula s'amaguen els neguits. Fora de casa, la tristesa!) Quin goig els dits de l'aigua acaronant rajoles! Pany i porta com floriran quan tu arribis! Sola- ment vull que calli aquest rellotge. Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge que amb minuts i segons paro la taula. Toco les vuit i, del cap a la sola de la sabata, sento que la casa ja no sé si és meva. Per la porta fuig, enyorat, el cor desfet de l'aigua. Toco les nou i les deu, i sóc l'aigua gebrada a les agulles del rellotge. Amunt i avall ja no sóc jo qui em porta. Per enc obrir neguits ja no tinc taula. Trenco el mirall i em rediu que sóc sola. Puja el desig i clivella la casa. Per les escletxes, veus?, fujo de casa, raiera d'aquest foc que invoca l'aigua. (Vindràs quan morirà l'hora més sola?) La fruita perd l'aposta amb el rellotge i la tardor fa el ple damunt la taula. Res no troba sortida per cap porta. La nit truca a la porta i ve ben sola: desparo taula i nego dins de l'aigua desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa. Mar ia Mercè Marçal