Molts afirmen que no són masclistes i, fins i tot, es proclamen feministes o “igualitaristes”. És una proclama més fàcil de fer que de portar a la pràctica, ja que el patriarcat arriba a tots els racons i ens para moltes trampes. I, en el cas dels homes, és fàcil caure en algunes, especialment en les actituds acomodatícies que Luís Bonino anomena micromasclismes.

1. Omnipresent.
Aquest article no va contra els homes, sinó contra la injustícia.
Molts afirmen que no són masclistes i, fins i tot, es proclamen feministes o “igualitaristes”. És una
proclama més fàcil de fer que de portar a la pràctica, ja que el patriarcat arriba a tots els racons i
ens para moltes trampes. I, en el cas dels homes, és fàcil caure en algunes, especialment en les
actituds acomodatícies que LuísBonino1 anomena micromasclismes.
Els defineix com a comportaments de control i domini de “baixa intensitat” naturalitzats,
legitimats i invisibilitzats que [molts homes] executen
impunement, amb o sense consciència de fer-ho.
Comportaments sexistes que s’assenten en la vella i encara
no deslegitimada “autoritat” sobre les dones que la majoria
d’homes, malgrat que no ho confessen, es continuen
autoadjudicant. Accions de control “petites” i quotidianes,
imposicions i abusos de poder dels homes en les relacions
de parella, als que diversos autors i autores (Miller,
Bourdieu, Glick, Castañeda, etc) han anomenat petites
tiranies, terrorisme íntim, violència “tova”, “suau” o “de
molt baixa intensitat”, ardits de dominació, masclisme
invisible o sexisme benèvol. Comportaments especialment
invisibles i ocults per a les dones que els pateixen.
Obstacles i resistències per a la igualtat amb les dones en
la quotidianitat2.
Bonino donà una conferència a València3 i, quan arribà el
torn de preguntes i intervencions, demanà els homes que
participaren, començant amb l’explicació d’experiències
personals micromasclistes. Es tractava d’un exercici de
reconeixement de responsabilitats, i que hauria de ser el pas previ a un compromís per a eliminar
aquests obstacles per a la igualtat real entre homes i dones.
Un home jove comptà que, quan vivia amb els seus pares, arribava a casa i esperava que sa mare
parara taula mentre mirava la televisió. Un home reconegué que les recriminacions de la seua
companya per “no saber planxar” mai havien estat un incentiu per a aprendre’n, sinó tot el
contrari, ja que la seua ineptitud l’eximia de la tasca de planxar. Més d’un comptà que esperaven
festa i gratitud després d’haver fet alguna tasca de la llar que la seua companya feia constantment,
sense rebre cap reconeixement. En concret, un home major parlà de la seua paella del diumenge,
un esdeveniment incomparable al treball constant de la seua dona, que feia els menjars de tots els
dies amb eficiència i pocs diners, però que mai rebia els elogis de la seua obra d’alta cuina.
Ningú confessà haver protagonitzat experiències més aspres, de
les que Bonino parlà durant la conferència. Es tracta de
conflictes generats pels homes quan les dones no executen
correctament les imposicions micromasclistes o, pitjor encara,
es neguen a acceptar-les. Aquestes coses les conten les dones
en la intimitat. Protestes perquè el sopar no està fet,
recriminacions perquè la casa està bruta, queixes perquè els
xiquets i xiquetes molesten, malestar perquè no es pot
descansar quan s’arriba a casa després del treball i la parada al
bar del cantó, baralles perquè els diners no arriben a final de
mes…
Les protestes per l’incompliment de les normes no escrites
posen en evidència les normes, i els micromasclismes es
http://www.luisbonino.com/
Bonino, Luís. Los micromachismos. Article publicat a la revista Cibeles, nº 2, Ajuntament de Madrid, novembre de
2004. http://www.luisbonino.com/pdf/Los%20Micromachismos%202004.pdf
3 Conferència de Luís Bonino: Micromachismos, violencia cotidiana de baja intensidad. Cicle de l’Aula CAM sobre
Violència contra les dones. Centre cultural CAM La Llotgeta (Plaça del Mercat, 4. València). 25/03/2009.
1
2

2. mostren com el que són: masclisme pur i dur. Molts homes no tenen cap problema en negar eixa
evidència, però és difícil que conformaren una majoria entre els pocs que acudiren a una
convocatòria com aquella. No és possible que cap dels assistents no haguera provocat conflictes a
eixe nivell. El primer motiu és que jo estava allí.
Jo m’he enfadat perquè no he trobat alguna cosa que ma mare, ma tia o la meua companya
guardaren on no corresponia, perquè jo l’havia deixada sense guardar on corresponia com si
s’haguera de guardar ella mateixa. I m’he enfadat amb elles, com si foren responsables per haver
fet “malament” allò que jo no havia fet, com si això no fora una responsabilitat meua. Que siga més
fàcil per a nosaltres reconèixer els nostres micromasclismes “passius, benèvols” que la seua
conversió en masclismes “actius” és una bona prova de l’existència dels micromasclismes.
Vaig preferir escoltar, i no demaní la paraula. Però la
crida de Bonino em va fer recordar un dels meus
micromasclismes molt refinat, vinculat colateralment al
micromasclisme en estat pur d’un amic. Quan jugava el
Barça, tres amics anàvem sa casa a veure el partit amb
ell, la seua companya i la seua filla. Poc després,
començà a vindre la parella d’un d’aquests amics.
Creàrem unes normes per a aquestes reunions: una
pizzeria o un xinés portava el menjar per a que no
s’haguera de cuinar, i compràvem aperitius i begudes.
Els que marxàvem després de la nit de futbol, recollíem
ràpidament les deixalles i baixàvem el fem. Utilitzàvem,
això si, gots i coberts que rentava la gent de la casa.
Veient el futbol.
Aquestes regles pretenien eliminar al màxim les
possibilitats que una dona treballara per a homes que es
reunien a veure futbol i, durant molt de temps, pensàrem que acomplien la seua funció. Però el
format de la reunió era perillós.
Cap de les dues dones tenien un interès pel Barça equiparable al nostre. Un dia deixaren el saló i
marxaren a parlar a la cuina. Altre, es quedaven a taula i deixaven el sofà per a l’afició blaugrana.
Això es convertí en costum, i la separació homes – dones quedà establerta sense que cap de les
persones reunides qüestionara aquest fet. La xiqueta començà a créixer i, quan ja caminava, anava
del gineceu a l’androceu reclamant atenció. No dèiem res, però era evident que els homes
celebràvem que anara amb les dones i deixara que ens concentràrem en allò autènticament
important, que era el Barça de Cruyff.
Un dia, la xiqueta va romandre massa temps
davant de la tele, i fou aleshores quan l’amfitrió
digué: “Anna, la teua filla!”. I Anna, que aquell
dia era a la cuina, s’emportà la nena. Es va fer un
silenci i, mentre ell aprofitava per a concentrar-se
en el joc, els homes convidats creuàvem alguna
mirada nerviosa. A un d’ells li vingueren ganes
d’anar al vàter, fet que aprofità per a acabar en la
cuina i jugar amb la nena. Jo vaig fer com si
haguera oblidat que havia de dir alguna cosa
important a aquelles dues dones, i m’incorporí a
la seua conversa durant uns 10 minuts. L’altre
quedà descol·locat, i no pogué fer altra cosa que
esperar que l’anomalia es convertira en un fet del
passat.
El patriarcat és omnipresent. Estava allí, com si
fora un home vell i nu amagat darrere d’una
cortina. Sabíem que hi era, però havíem establert
acords tàcits, amb paraules ben intencionades i
silencis còmplices, per a mantindre aquella
cortina tancada i mirar cap a altra banda. Però és

3. una tela vella, té la grossor de molts segles i el pes de la lluita feminista, i qualsevol accident la pot
fer caure. “Anna, la teua filla!”. Aquell home patètic quedà al descobert, el miràrem fit a fit i ens
veiérem a nosaltres mateixos.
Què férem? Tornar a muntar la cortina del patriarcat i mantindre els nostres acords. En lloc de fer
com si el vell no hi fora, cadascú es justificà la seua presència. Que t’agrade el futbol i que vulgues
gaudir amb els teus amics no era un delicte. Un partit del Barça per la tele era un esdeveniment
que només passava una o dues vegades al mes i, per tant, aquelles reunions eren tolerables. Elles…
es podien aficionar al futbol o podien buscar una activitat alternativa i/o compensatòria.
Segurament tindrien més habilitat que nosaltres per a que no anara associada a un sopar al que
estava convidat tothom.
Construïm moltes aparences d’igualitarisme, sovint vinculades a fets que semblen poc importants,
amb defectes que es poden fer perdonar per la seua excepcionalitat o apel·lant a la tolerància de les
dones. És quasi segur que les dues d’aquesta història estaven vivint més micromasclismes que,
sumats, generaven una situació molt injusta. I els homes continuàvem gaudint dels nostres
privilegis silencionsos, perquè tots participàvem a un nivell o altre.