Per treballar els monstres mitològics

1. Personatges i
monstres mitològics.

2. LA CABRA AMALTEA: va ser la nodrissa de Zeus.
Era filla del Sol i vivia en una
cova, a Creta. Es va trencar
una de les banyes i la nimfa
Amaltea la va omplir de flors
i fruites i la va oferir a Zeus.
Quan Amaltea va morir, Zeus
la va convertir en la constel·lació
de Capricorn i de la seva pell
Zeus es va fer l’ègida
(cuirassa, escut).

3. ELS CENTAURES: eren criatures meitat home, meitat
cavall. Vivien als boscos i a les muntanyes; tenen sis
extremitats: quatre potes de cavall i dos braços humans.
Eren rudes, de costums brutals,
menjaven la carn crua i
s’emborratxaven sovint

4. EL CA CÈRBER: era el guardià de les portes de
l’Hades; la seva tasca és impedir la sortida als morts i
l’entrada als vius.
És un gos gegantí de
tres caps i cua de serp;
moltes altres serps li
neixen del coll. A més,
la seva mossegada
és verinosa.

5. ELS CÍCLOPS: són uns gegants amb
un sol ull enmig del front; són immortals.
En un principi hi havien tres cíclops:
Brontes, Estèropes i Arges, i estaven empre-
sonats al Tàrtar
(lloc de sofriment
etern). Zeus els va
alliberar, ja que un oracle li va dir
que només guanyaria a Cronos si
alliberava tots els presors de Tàrtar.
Com a regal, els cíclops van
regalar a Zeus el llamp i el tro.

6. L’ESFINX: cos de lleó i rostre humà, dotada d’ales
d’ocell de presa i rostre de dona. Viu a unes muntanyes
prop de Tebes; tenia aterrits als passants, ja que els
proposava enigmes i devorava els qui eren incapaços de
resoldre’ls.
Solia posar l’enigma
següent: “Quin és l’ésser que
camina amb quatre peus al
matí, dos al migdia i tres al
vespre, però que és més ràpid
com menys peus utilitza al
caminar?” Només Èdip va
resoldre l’enigma.

7. L’AU FÈNIX: és un ocell
mascle amb les plomes dau-
rades i vermelles, molt belles.
Quan arriba a la fi del seu cicle
vital, el fènix fa un niu de bran-
quillons de canyella i després
l’encén; el niu i l’ocell amb fúria
i queden reduïts a cendra, de la
qual sorgeix un nou i jove fènix.
El fènix vivia a l’Arabia, prop d’un pou, en el qual es ba-
nyava a l’alba i aleshores el déu Apol·lo hi aturava el seu
carro (el sol) per escoltar la seva cançó.

8. LES GÒRGONES: són tres monstres marins: Esteno,
Euríale i Medusa. Tenen cos de dona, unes llargues dents
punxagudes, mans metàl·liques amb urpes, una massa
onejant de serps verinoses vives per cabells i ales d’or.
Esteno i Euríale eres immortals, excepte
Medusa.
Tenen la mirada
tant penetrant
que tot aquell
que les mira fixa-
ment es conver-
teix en pedra.

9. ELS GRIFONS: són ferotges i perillosos; tenen el cap i
les potes devanteres d’àliga gegant, amb plomes daurades,
urpes esmolades i en bec ganxut. Les musculoses potes del
darrera i la cua són de lleó. És, al mateix temps, rei de la
terra i del cel, per això se’l considera un animal noble. Tot i
la seva perillositat,
han estat domats
per mags i déus.
Construeixen els
seus nius als cims
de les muntanyes
de Mongòlia; s’ali-
menten de carn
crua (sobretot de
cavall).

10. LES HARPIES: els seu
nom significa “raptores” i se
les presenta com a aus amb
cap de dona i dotades de
fortes urpes. Són filles de
Taumant (fill de Gea, la Terra
i Pont, el Mar) i la oceanide
Electra (companya de Perséfone, filla
de l’Oceà i Tetis), i pertanyen a la
generació divina preolímpica. Les
harpies robaven el menjar a
l’endeví cec Fineu o l’embrutaven amb
els seus excrements quan anava
a menjar-se’l.

11. L’HIDRA DE LERNA: és un
despiatat monstre aquàtic amb
forma de serp policèfala (el
número dels seus caps va des
de 5 fins a 100 i fins i tot a
10.000) i amb alè verinós. El
seu cau és el llac de Lerna al
golf de l’Argòlida. Sota les seves
aigües hi ha una entrada a
l’inframón que l’Hidra guardava.

12. L’HIPOCAMP: cavall marí; té el cap, el pit i les potes
superiors de cavall, tot i que els cascos són substituits per
aletes. La part inferior és la d’un gran peix, amb una cua
que pot mesurar fins a 4 metres de llarg. El seu cos està
cobert d’escates excepte la part que és de cavall, que té
pèl curt. El seu color varia entre el
verd i el blau. Són pacífics, tot i que
si es veuen amenaçats lluiten estre-
nyent la seva mandíbula i aixafant
a la pressa. Són molt ràpids i pocs
animals poden a arribar-los a agafar.
Poseidó els feia servir per tirar
del seu carro quan passejava pel mar.

13. LES LÀMIES: monstre femení que
rapta els nens per xuclar-los la sang.
Làmia es va unir amb Zeus i va ser
castigada per Hera, la seva dona, fent
que el fill de Làmia morís. Aquesta es
va amagar en una cova per ocultar la
seva pena i allà es va quedar fins que
es convertir en un monstre. Envejosa
dels nens de les altres dones, e
ls espiava per atacar-los i menjar-se’ls.
Hera també va maleir Làmia a no poder dormir, ja que
quan tancava els ulls només veia la imatge del seu fill
mort. Zeus li va concedir el do de poder treure’s els ulls de
les conques i tornar-se’ls a posar.

14. EL MINOTAURE: és un monstre amb cos d’home i cap
de toro. Va nèixer de la unió de Pasífae amb el Brau de
Creta. Pasífae era l’esposa de Minos, rei de Creta. Aquest
va ordenar a l’inventor Dèdal que construís el famós
Laberint i el monstre hi va ser tancat a dins. Va ser Teseu
qui el va matar.

15. EL CAVALL PEGÀS: Pegàs
va néixer del coll tallat de
Medusa. Sol representar-se en
blanc o negre i té dues ales
que li permeten volar. Una
característica del seu vol és que
quan el realitza, mou les potes
com si en realitat estigués
corrent per l’aire.
Pegàs va ser transformat en constel·lació. Actualment, una
de les 88 constel·lacions modernes s’anomena Pegàs.

16. LA QUIMERA: monstre amb
cap de lleó, cos de cabra i cua
de serp, que treu foc per la boca
i és molt ràpida. També hi ha una
altra versió que diu que tenia tres
caps: una de lleó, una altra de
dragó i l’altre de cabra.
Filla de Tifó i d’Equidna,
vagava per les regions d’Àsia
Menor, aterroritzant a les
poblacions i engolint ramats i
animals.

17. ELS SÀTIRS: són divinitats dels boscos i les muntanyes;
encarnen a la força vital de la naturalesa. Són homes amb
potes de cabra, orelles punxegudes,
banyes i cua llarga. A vegades són
representats amb potes de cavall.
Solien acompanyar al déu Dionís i
participaven en totes les seves fes-
tes ballant i bevent. A més, sempre
van darrere les nimfes.
Els romans els van identificar amb
els faunes.

18. LES SIRENES: cos de dona i
cua de peix (tot i que les sirenes
primitives tenien aparença de mig
ocells o rèptils).
Veure sirenes era signe de mala
sort pels mariners, que podien
naufragar o perdre’s, per no tornar
a casa, tot i que els finesos ho
veien com un bon auguri, ja que la
sirena era una mena de fada aquà-
tica que podia concedir un desig o
guarir una malaltia. Vivien a l’estret
entre Escil·la i Caribdis, a la costa
de la Itàlia Meridional, on la terra
era blanca degut als ossos blan-
quejats dels navegants morts.