La construcció de l'estat liberal. 1a part. Guerra carlina i Regències de Maria Cristina i Espartero. (1833-1844)

1. TEMA 5.- LA CONSTRUCCIÓ DE
L’ESTAT LIBERAL: EL REGNAT
D’ISABEL II (1833-68)
Les Regències. (1833-44)
Història d’Espanya
2n de Batxillerat

2. TEMA 5.- LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT
LIBERAL: EL REGNAT D’ISABEL II (1833-1868)
1.- L’EPOCA DE LES REGÈNCIES (1833-1844)
1.1. LA GUERRA CARLINA (1833-40)
1.2.LA REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA (1833-40)
1.3.LA REGÈNCIA D’ESPARTERO (1840-43)
2.- EL REGNAT D’ISABEL II (1844-1868)
LA CONSTITUCIÓ DE 1845
ELS PARTITS POLÍTICS
ELS PRONUNCIAMENTS MILITARS
L’EVOLUCIÓ POLÍTICA. (1844-1868)
LA DÈCADA MODERADA (1844-1854)
EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856)
LA TORNADA DELS MODERATS (1856-1868)

3. Què va ser la fi de l’Antic Règim i la revolució liberal?
A Espanya, la liquidació de l’Antic Règim es va efectuar mitjançant una aliança entre la
burgesia liberal i l’aristocràcia latifundista, amb la pròpia monarquia com a àrbitre, sense
que es produís cap procés paral·lel de revolució camperola. Lluny d’això, els interessos del
camperolat van ser sacrificats, i àmplies capes dels llauradors espanyols (que anteriorment
vivien en una relativa prosperitat i ara veien afectada la seua situació pel doble joc de la
liquidació del règim senyorial en benefici dels senyors i l’augment dels impostos) s’alçaren
en armes contra una revolució burgesa i una reforma agrària que es feien a les sues expenses,
i es trobaren, lògicament, del costat dels enemics d’aquests canvis: del costat del carlisme.
Així es pot explicar el que seria inexplicable baix l’esquema francès: que l’aristocràcia
latifundista es situara a Espanya del costat de la revolució, i que un ampli sector del campero-
lat donara suport a la reacció. No es podria entendre el carlisme si ignorarem aquesta arrel
de revolta camperola i el reduirem al discutible i trivial problema jurídic de la successió, o
a l’entusiasme que pogueren suscitar personalment oncle i neboda, que per allà anaven els
dos en qualitat de governants. Eren dues concepcions diferents de com s’havia d’organitzar
la societat les que s’enfrontaven en unes guerres civils sagnants, que foren molt més que una
simple baralla entre frares muntanyencs i maçons conspiradors, com algunes caricatures,
d’un i altre costat, pretenien. I en eixes concepcions contraposades de com s’havia
d’organitzar la societat, el problema de la terra ocupava un lloc central.
JOSEP FONTANA: “Transformacions agràries i creixement econòmic a l’Espanya
contemporània”, en Canvi econòmic i actituds polítiques a l’Espanya del segle XIX,
Barcelona, 1975, pàgs. 162-163.

4. • Antic Règim
• Tot poder polític prové de Déu
• Concentració de poders en el
monarca.
• Privilegis. Desigualtat segons
l’origen. Societat estamental
• No hi ha drets ni llibertats
• Estat liberal
• Sobirania Nacional
• Divisió de poders.
• Constitució redactada per un
Parlament
• Igualtat civil
• Alguns drets i llibertats (Dret a la
propietat)
• Dret a vot (sovint és censatari o
restringit). Sols masculí
• Apareix el concepte de ciutadania
La revolució liberal pretèn la destrucció de l’Antic Règim i la construcció d’un estat
basat en la sobirania nacional i la protecció alguns drets (igualtat civil i propietat).
En Espanya, començà l’any 1808, amb l’enfonsament de la monarquia absoluta i el
procés es fa irreversible entre 1833- 1844
Per tant, el període 1833-1868
representa la construcció de l'Estat liberal

5. Cronologia de les Regències

6. 1.- L’ÈPOCA DE LES
REGÈNCIES
(1833-1844)
1.1.-La guerra carlina (1833-1840)

7. Genealogia dels Borbons. La qüestió dinàstica en el segle XIX

8. Els orígens de la qüestió dinàstica. El manifest de Maria Cristina
• MANIFIESTO DE LA REINA GOBERNADORA
• "Sumergida en el más profundo dolor por la súbita pérdida de mi augusto esposo y
• soberano, sólo una obligación sagrada...puede hacerme interrumpir el silencio que
• exige la intensidad de mi pesar...Para disipar esa incertidumbre y precaver la inquietud
• y extravío que produce en los ánimos, he creído mi deber anticiparme a conjeturas y
• adivinaciones con la franca manifestación de los principios que he de seguir
• constantemente en el gobierno, de que estoy encargada por la última voluntad del Rey
• durante la minoría de la Reina, mi muy cara y amada hija doña Isabel. La religión y la
• Monarquía...serán respetadas, protegidas y mantenidas por mí en toda su vigor y
• pureza...Tengo la más íntima satisfacción de que sea un deber para mí conservar
• intacto el depósito de la autoridad real que se me ha confiado...Me esforzaré en corregir
• los vicios que el tiempo y los hombres han introducido en la administración pública...y
• serán materia de mis desvelos las necesarias reformas administrativas. Ni el nombre de
• la Reina ni el mío son la divisa de una parcialidad, sino la bandera tutelar de la Nación:
• mi amor, mi protección y mis cuidados son de todos los españoles.
• En el Palacio Real de Madrid a 4 de octubre de 1833.
• Yo la REINA GOBERNADORA.

9. El Manifest de Don Carles, 1833
MANIFIESTO DE ABRANTES (Portugal)
"Carlos V a sus amados vasallos: Bien conocidos son mis derechos a la corona de España
en toda la Europa y los sentimientos en esta parte de los españoles que son harto notorios
para que yo me detenga a justificarlos. Fiel, sumiso y obediente a mi muy caro hermano
que acaba de fallecer...todo lo he sacrificado, mi tranquilidad, la de mi familia. He
arrostrado toda clase de peligros para testificarle mi respetuosa obediencia, dando
testimonio de mis principios religiosos y sociales, tal vez han creído algunos que los he
llevado hasta el exceso pero siempre lo hice convencido de que de ello dependía la paz de
la Monarquía. Ahora soy vuestro Rey; y al presentarme por primera vez a vosotros bajo
este título no puedo dudar un sólo momento que imitaréis mi ejemplo sobre la obediencia
que se debe a los príncipes que ocupan legítimamente el trono y volaréis todos a colocaros
bajo mis banderas haciéndoos así acreedores a mi afecto y soberana munificencia. Pero
sabéis que igualmente recaerá el peso de la justicia sobre aquellos, que desobedientes y
desleales no quieren escuchar la voz de un soberano y un padre que sólo desea haceros
felices.
Abrantes, octubre de 1833".
CARLOS

10. Els dos bàndols
CARLINS ISABELINS
Seguidors de: Carles Mª Isidre Isabel II i la regent Mª Cristina
Ideologia Absolutista (“Altar i Tron”, tot
poder prové de Déu), eclesiàstica i
foral (“Déu, Pàtria i Furs”), rebutjant
el liberalisme
i la nova societat urbana.
Essencialment antiliberal i
ultracatòlic. Poders pel Clero
Hi havia liberals (la regent pacta amb
ells per aconseguir diners i homes per a
la guerra a canvi de reformes liberals),
però també nobles i eclesiàstics fidels a
Isabel II
Composició social Noblesa rural absolutista, clergat,
camperols empobrits que havien
perdut els mercats colonials o els
béns comunals. Tb. artesans arruïnats
Part exèrcit
Liberals (moderats sobretot),
funcionaris, burgesos, gran noblesa
latifundista fidel i alguns eclesiàstics
importants. Més implantació en les
ciutats (sectors populars) Part exèrcit
Geografia Zones rurals del País Basc i Navarra i
de l’interior de Catalunya, Castelló i
Terol
Les ciutats, Castella, tot el sud del país,
el Mediterrani i les illes
Suport
internacional
Rússia, Prússia i Àustria (potències
absolutistes llunyanes)
Quadruple Aliança liberal (Gran
Bretanya, França, Portugal i Espanya)
Generals Zumalacárregui, Cabrera i Maroto Espartero i Espoz y Mina

11. Els ideals del carlisme:

12. Qui eren els carlins?

13. TOMÁS DE ZUMALACÁRREGUI
General Espartero
General Cabrera
General Maroto

14. Efectius i geografia de la guerra

15. Discursos carlins

16. 1.2. El desenvolupament de la guerra.
Els carlins, desorganitzats en partides locals, controlen l’àmbit rural al País Basc,
Navarra, interior de Catalunya i el Maestrat, amb les guerrilles com a tàctica militar
Amb aquestes bases, Zumalacàrregui al País Basc i Navarra i Cabrera al Maestrat i
Catalunya formen un exèrcit carlí que controla el País Basc, però no aconsegueix
entrar a les ciutats: Zumalacárregui mor al setge de Bilbao (1835)
En 1837 D. Carles entra a Espanya i organitza una expedició militar
que arriba a les portes de Madrid, però no pot ocupar-la i es retiren
Després del retrocés del període 1835-36, des de
1836 els liberals s’imposen amb Espartero al cap

17. Els carlins es divideixen en dos bàndols en veure que la victòria es queda molt lluny:
els transaccionistes, partidaris d’un acord amb els liberals (Maroto), i els intransigents,
més propers a D. Carles, radicalitzats i partidaris de lluitar fins el final (Cabrera)
El general carlí Maroto pacta la rendició amb Espartero: el Conveni de Bergara (1839)
suposa la rendició de Maroto a canvi d’integrar els oficials carlins en l’exèrcit i
mantindre els furs bascos i navarresos
No tots els carlins accepten la rendició:
D. Carles se n’anà a l’exili i Cabrera continua
lluitant al Maestrat durant alguns mesos
El carlisme no és un problema resolt
i reapareixerà en guerres successives
(1846-49, 1872-76 i 1936-39)

20. La pau de
Bergara
1839

22. 1.2. La Regència de Maria Cristina
. L’Estatut Reial del 1834.
L’arribada al poder del progressisme,1836 i el desmantellament
de l'Antic Règim
la Constitució de 1837.

23. Cronologia

24. Aquest període es divideix en dues regències
Mª Cristina (1833-40)
Espartero (1840-43)
Dos antecedents
liberals
Les Corts de Cadis (1810-14), amb la Constitució
de 1812 que ara estarà novament vigent
El Trienni Liberal (1820-23), sols deu anys abans i amb
els liberals dividits en moderats i exaltats o progressistes
El resultat de la revolució liberal serà conservador, amb pactes entre la naixent
burgesia urbana i la gran noblesa, que mantindrà una bona part del poder econòmic.
Políticament, l’estat liberal espanyol resultant destacarà pel seu caràcter
centralitzat i escassament liberal

25. L’Estatut Reial del 1834.
Mª Cristina nomena un primer govern absolutista moderat (Cea Bermúdez al cap)
La necessitat de recolzament en mig de la guerra carlina obliga a la regent a
pactar amb els liberals moderats: nomena un govern liberal moderat encapçalat
per Martínez de la Rosa i promulga l’Estatut Reial de 1834
Martínez de la
Rosa

26. Es una mena de Carta Atorgada que reconeix alguns drets i
llibertats polítiques a l’espera de celebrar Corts, però no
el principi liberal de sobirania nacional ( sembla l’Estatut Baiona)
Estableix unes Corts bicamerals: un Estament de Pròcers, format per
càrrecs (bisbes, nobles i militars) i nomenats pel rei, i un Estament de Pro-
curadors elegit per sufragi censitari molt restringit (0’15% de la població)
L’Estatut Reial
del 1834 El rei elabora les lleis i les Corts es limiten a aprovar-les (si les dues
cambres voten a favor i el rei les torna a signar) i a votar els impostos
Sols la noblesa, el clergat i els burgesos més rics (liberals moderats)
estan representats, mentre la majoria de la població queda fora

27. Els liberals progressistes, amb l’ajuda de gran part del poble (sobretot a les ciutats),
protesten per la insuficiència de les reformes i forcen a la regent a pactar amb ells
en mig del pitjor moment de la guerra per als isabelins (1835)

28. L’arribada al poder del progressisme.
Les revoltes progressistes de l’estiu de 1835: revoltes urbanes de les Juntes i Milícies
a Andalusia, Barcelona (les bullangues, amb crema de convents i incendis de fàbriques
com la Bonaplata) i Madrid → demanden llibertat de premsa, reunió de Corts, nova
llei electoral, extinció del clergat regular, reorganització de la Milícia,...
La regent no té altra eixida en el pitjor moment de la guerra (necessitat de diners i recolzament
social): crida a formar govern als liberals progressistes, amb Mendizábal al cap
Entre setembre del 1835 i maig del 1836 els progressistes estan al govern,
però quan Mendizábal intenta una desamortització de béns eclesiàstics,
i per la pressió dels eclesiàstics i la noblesa, la regent el destitueix
Mendizábal

29. Durant tot l’estiu es produeixen revoltes progressistes a les ciutats
i el pronunciament de
militars progressistes al palau de La Granja
obliga a la regent a tornar a formar un govern
progressista des d’agost de 1836 al final del 1837,
tornant-se a la Constitució de Cadis de 1812

30. En dos anys, entre 1835 i 1837, els progressistes desmantellen definitivament
l’Antic Règim i s’implanta un règim liberal, constitucional
en l’àmbit polític
i, el que és més important, un sistema social i econòmic capitalista
(les mesures econòmiques s’explicaràn detingudament en el tema 7)

31. Les reformes progressistes i el desmantellament
de l’Antic Règim (1835-37) (I).
Una reforma
agrària capitalista
Es dissol el règim senyorial feudal de l’Antic Règim: els senyors
feudals passen a ser propietaris capitalistes burgesos → els senyors sols
perden el senyoriu jurisdiccional, però els camperols perden tots
els drets sobre la terra i passen a ser simples arrendataris o jornalers decret de 1811
Desvinculació: les terres de la noblesa es poden comprar, vendre o
embargar sense cap trava i grans extensions de terra eixiran al mercat
La desamortització de Mendizábal (1836)

32. Les reformes progressistes i el desmantellament de l’Antic
Règim (1835-37) (II): la desamortització de Mendizábal.
Definició: Expropiació i venda de béns, en aquest cas terres de l’església,
per part de l’Estat per a vendre’ls en pública subhasta
Antecedents: la desamortització de Godoy i Josep I i els intents dels Trienni Liberal
Es va fer decretant la dissolució d’ordes religiosos i la incautació de les terres
per part de l’Estat per a vendre-les en pública subhasta, podent ser comprades
amb diners en metàl·lic o en títols de deute
Objectius
Aconseguir diners per a la guerra i reduir deute
Convertir la propietat de la terra en una mercaderia (compra-venda)
Crear una base social de compradors de terres
fidels al liberalisme
Buscar propietaris que inverteisquen més en les terres
No es pretén millorar la situació dels camperols amb un repartiment de terres,
sinó facilitar el pas al sistema de propietat privada, resoldre el deute públic i
derrotar els carlins

34. Conseqüències de
la desamortització
Compren les terres burgesos i camperols rics que tenen més
interès en augmentar la productivitat i recolzaran el liberalisme
Es consolida la propietat privada de la terra
L’Estat aconsegueix fons per fer front al deute i la guerra carlina,
(el deute sols es redueix en un 25% aproximadament)
L’església perd les propietats i béns. Amb el Concordat
de 1851 aconseguirà compensacions en l’educació i el
control de la moral
Els llauradors compren, però en petits lots

37. Els canvis en la propietat de la terra

38. Altres mesures per a
liberalitzar l’economia
Abolició de la Mesta, els gremis
Eliminació de les duanes interiors
Lliure comerç interior
Abolició del delme
Llibertat d’arrendaments agraris, preus i emmagatzemament
Llibertat d’indústria i comerç

39. Els canvis en la propietat de la terra. (2)
Un document del historiador J. Fontana

40. La Constitució de 1837.
El govern progressista convoca eleccions a Corts extraordinàries per a que, si ho creuen
convenient, elaboren una nova Constitució: amb una majoria moderada aquesta serà fruit de
l’acord entre moderats i progressistes i més conservadora que la de Cadis, aleshores vigent
La Constitució de 1837
(vigent fins 1845)
Característiques
moderades
Característiques
progressistes
Majors poders del rei: iniciativa legislativa, veto, nomena-
ment i cessament de ministres, dissolució del Parlament,...
Corts Bicamerals (el Senat com a control)
Sufragi censitari molt restringit (2-4% de la població)
Finançament de culte catòlic
Àmplia declaració de drets
Absència de confessionalitat catòlica de l’Estat
Divisió de poders
Sobirania nacional
Altres lleis Llei d’Impremta: fi de la censura prèvia

41. La Constitució de 1837

42. Els moderats guanyen les eleccions de 1837 i governen amb el recolzament de la regent,
restringint les llibertats: restricció del sufragi, nomenament directe dels alcaldes de les capitals
per la regent, tornada dels béns expropiats al clergat secular i intent de reimplantar el delme

43. 1.3.-La crisi del progressisme: la regència
d’Espartero (1840-43) (I).
Els intents de frenar la desamortització, limitar la llibertat d’impremta, restaurar el delme
i restringir encara més el sufragi provoca protestes contra el govern moderat
Els ajuntaments progressistes, les Juntes que novament es formen i la Milícia Nacional
protagonitzen revoltes que demanen el canvi del govern moderat per un progressista:
Mª Cristina es nega i, davant la manca de recolzament en l’exèrcit,
prefereix dimitir com a regent a canviar el govern
El nou regent serà el respectat i popular general progressista Espartero
Espartero amplia la desamortització als béns del clergat secular i aplica mesures progressistes

44. Però Espartero governa de manera cada vegada més personal i autoritària: es distancia
dels seus aliats i dels militars, passa completament de les Corts i les dissol quan no fan
el que ell vol, rebaixa l’aranzel als tèxtils anglesos, suprimeix les associacions obreres
i aboleix els arrendaments urbans protegits

45. 1.3.-. La crisi del progressisme: la regència
d’Espartero (1841-43) (II).
Aquestes mesures provoquen el descontent dels militars, els diputats
de les Corts, l’església, els moderats, la burgesia catalana i els obrers
En 1842 es produeix una revolta en Barcelona contra les mesures d’Espartero (aranzel,...)
Espartero reacciona posant setge a la ciutat i bombardejant-la
des del mar, causant multitud de morts
Les protestes s’estenen per altres ciutats
En 1843 es pronuncia gran part de l’exèrcit contra Espartero, encapçalat per Narváez
(i Prim): Espartero dimiteix i s’exilia en Anglaterra i les Corts, per evitar nomenar
un tercer regent, avancen la majoria d’edat d’Isabel II (13 anys) i la proclamen reina