1. Nom: Hiloua Kannouh
Curs: 4B

2. Temes Pàgines
Introducció a les xarxes informàtiques....................................................... 1
Planificació i disseny de la xarxa................................................................. 2
• Arquitectura de la xarxa.................................................................. 2
• Dispositius de gestió de xarxa.......................................................... 3
• Mitjans de difusió de dades............................................................. 7
Configuració de la xarxa. Protocols TCP/IP.............................................. 11
• Adreça MAC..................................................................................... 11
• Protocols de comunicació................................................................. 13
• Identificació de equips: adreces IP.................................................. 13

3. XARXAS INFORMATUIQUES
Una xarxa informàtica és un grup interconnectat de computadors. La finalitat principal per
la creació de una xarxa és compartir els recursos i la informació en la distancia, assegurar la
confiabilitat i la disponibilitat de la informació, augmentar la velocitat de transmissió de les
dades i reduir el cost general d’aquestes accions.
Les xarxes es classifiquen segons el nivell en què es du a terme la comunicació. Així, per
exemple, hi ha xarxes a nivell físic (LAN, Ethernet..), xarxes informàtiques virtuals que
corren sobre Internet, etc. Hi ha dues grans maneres de classificar els nivells, el model
OSI i el model TCP/IP. El model OSI, estructura cada xarxa en 7 capes amb funcions
concretes però relacionades entre elles, el model TCP/IP es redueix a 4 capes. Altres
classificacions, vistes a continuació, són: per escala, per relació funcional o per topologia.
Xarxa d’àrea local
Una LAN (Local Area Network) és un tipus de xarxa informàtica caracteritzada pel seu
caràcter 'local' o de curta distància, com ara una casa, una oficina, un hotel, etc., és a dir, la seva
extensió està limitada a uns 200 metres que podria arribar a 1 quilòmetre usant repetidors. Les
tecnologies més emprades en LAN són Ethernet i Wi-Fi. En definitiva, una LAN, permet la
connexió i/o comunicació de dues o més màquines.
D’oposat a una LAN és una WAN (Wide Area Network o Xarxa de gran amplitud). Aquestes dos
contrasten pel fet que una LAN és molt més ràpida i acostuma a moure un volum més alt
d’informació que una WAN i que les WAN normalment funcionen sobre línies dedicades.
 Xarxa informàtica en una llar
1

4. PLANIFICACIO I DISSENY DE LA XARXA
Arquitectura de la xarxa
Arquitectura de bus: els ordinadors surten d’un punt central.
ANELL: els ordinadors que componen la xarxa formen un anell.
ESTRELLA: els ordinadors es connecten a través d’un dispositiu que forma el nucli de la
xarxa. Soles ser les més utilitzades.
CEL·LULAR: és la xarxa que es connecta mediant wifi.
2

5. Dispositius de gestió de xarxa
Els adaptadors
de xarxa connecten l’equip amb altres dispositius encarregats de “dirigir” el trànsit de la
xarxa.
Acoblat a l'equip
Avui dia, totes les plaques base inclouen, com a mínim, una connexió de xarxa.
Tipus PCI
Permet connectar en xarxa equips que no inclouen la presa de xarxa a la placa de base.
3

6. USB
S’utilitza, sobretot, en xarxes sense fil. és un port que serveix per connectar perifèrics a un
ordinador.
PCMCIA
És usat en ordinadors portàtils antics. Que permet afegir a l'ordinador noves funcions.
Existeixen molts tipus de dispositius disponible en format de tarja PCMCIA: mòdems, tarja
de so, tarja de xarxa, etc.
El concentrador (hub)
Actua com un simple enllaç i transmet totes les dades per tots els seus ports.
Permet agrupar un conjunt de dispositius Ethernet en un mateix segment de xarxa. Actua
al 1r nivell o nivell físic, sense entrar per tant a analitzar les adreces MAC de destí. És per
això que tot el que hi arriba és reenviat indiscriminadament a tots els ordinadors connectats.
Hi ha tres tipus de concentradores: passius, intel·ligents i de commutació.
4

7. El commutador (switch)
llegeix la informació que li arriba i la redirigeix només a l’equip que l’ha de rebre i no pas a
tots que formen la xarxa. Permet agrupar a un conjunt d’ordinadors i fer que passin pel
mateix cable. A diferència dels concentradors, per cada paquet que hi arriba, el commutador
l’envia només al seu destí.
El router
Comunica xarxes entre sí. Permet connectar la nostra xarxa a Internet. Determina quines
dades surten de la xarxa d’àrea local i cap a on, i quines altres dades s’han de quedar dins, ja
que van dirigides a equips de la mateixa xarxa. De vegades, el router també actua com a
concentrador.
El pont
Permet dividir una xarxa en diferents segments o unir dues xarxes que utilitzen un mateix
sistema (protocol) de comunicació, per facilitar la gestió i disminuir el trànsit, sobretot en
xarxes molt grans.
5

8. El punt d'accés
És un tipus de pont. Permet connectar entre sí, per exemple, una xarxa sense fil i una xarxa
cablejada. Podem dir que és "el concentrador" en xarxes sense fil.
El repetidor
Com el seu nom indica, repeteix i amplifica el senyal per amplificar-ne l'abast. Per exemple,
per aconseguir que una xarxa sense fil arribi més lluny.
La passarel·la
És un tipus de pont "intel·ligent" que uneix dues xarxes amb diferents tecnologies. Per
exemple, una xarxa de cable coaxial i una Ethernet. Pot ser de tipus maquinari o programari.
El servidor d’impressió
Permet connectar una impressora a una xarxa, de manera que podem
6

9. imprimir des de qualsevol equip connectat a la xarxa.
Mitjans de difusió de dades
Les xarxes LAN utilitzen diferents mitjans per transmetre les dades. Els aspectes que cal
tenir en compte són la capacitat per transmetre una gran quantitat de dades, la fiabilitat i la
seguretat, és a dir, la capacitat per limitar l’accés a intrusos.
Els més usuals són:
El cable de coure de parells trenats: Es basa en la tecnologia Ethernet, amb connectors
RJ45. És fàcil d’usar, i per això es fa servir a xarxes domèstiques i en empreses. La
informació es transmet mitjançant impulsos elèctrics pels cables. L’estàndard més utilitzat és
el cable de parells trenats de categoria 6 (2003), que permet velocitats de transmissió de
dades fins a 1 Gb/s. Estàndard 802.3 ab.
7

10. El cable coaxial: Té un nucli de coure envoltat per una capa aïllant i una malla metàl·lica que
evita les interferències. Tal com passa amb el cable de parells trenats, es transmeten
impulsos elèctrics pels cables. Aquest cable no s’utilitza gaire a les xarxes grans. Nomes
s’utilitza per transportar senyals elèctrics d'alta freqüència que té dos conductors
concèntrics, un central, anomenat viu, encarregat de portar la informació, i un exterior,
d'aspecte tubular, anomenat malla o blindatge, que serveix com a referència de terra i
retorn dels corrents.
El cable de fibra òptica: La informació es transmet mitjançant petits impulsos de llum. És el
mitjà més ràpid, però també el més car. S’utilitza, per exemple, en instal·lacions científiques
d’avantguarda.
El mitjà sense fil: La tecnologia més utilitzada és la wifi. La informació es transmet per mitjà
d’ones de ràdio. L’estàndard més usat és 802.11g, que permet transferir dades a una velocitat
de fins a 54 Mb/s.
8

11.  xarxas cablejades
 xarxes sense fil
són aquelles que es comuniquen per un medi de transmissió no guiat (sense cables) mitjançant
ones electromagnètiques. La transmissió i la recepció es realitza a través d'antenes. Tenen
avantatges com ara la ràpida i fàcil instal·lació de la xarxa sense la necessitat de tirar
cablejat, permeten la mobilitat i tenen menys costos de manteniment que una xarxa
convencional.
9

12. Tipos:
es poden classificar en diferents tipus:
WPAN: hi ha tecnologies basades en HomeRF; Bluetooth; ZigBee ; RFID
WLAN: HiperLAN, un estàndard del grup ETSI,o tecnologies basades en Wi-Fi
WMAN: WiMax, LMDS
WWAN: UMTS, utilitzada amb els mòbils de tercera generació (3G) i succesora de la
tecnologia GSM. I GPRS (tecnologia digital per telèfons mòbils)
10

13. CONFIGURACIO DE LA XARXA. PROTOCOLS TCP/IP
Adreça MAC
L’adreça MAC és un identificador de 48 bits (6 blocs hexadecimals) que correspon de forma
única a una targeta o dispositiu de xarxa. Es coneix també com a adreça física, i és única per a
cada dispositiu. Està determinada i configurada per l'IEEE (els últims 24 bits) i el fabricant
(els primers 24 bits) utilitzant el organizationally Unique Identifier. La majoria dels protocols
que treballen en la capa 2 del model OSI usen una de les tres numeracions manejades per
l'IEEE: MAC-48, EUI-48, i EUI-64, les quals han estat dissenyades per ser identificadors
globalment únics. No tots els protocols de comunicació usen adreces MAC, i no tots els
protocols requereixen identificadors globalment únics.
Les adreces MAC són úniques a nivell mundial, ja que són escrites directament, en forma
binària, en el maquinari en el seu moment de fabricació. Causa d'això, les adreces MAC són de
vegades anomenades burn-in addresses, en anglès.
Si ens fixem en la definició com cada bloc hexadecimal són 8 dígits binaris (bits), tindríem:
6 * 8 = 48 bits únics
En la majoria dels casos no és necessari conèixer l’adreça MAC, ni per muntar una xarxa
domèstica, ni per establir la connexió a Internet, usant aquesta només a nivells interns de la
xarxa. Tanmateix, és possible afegir un control de maquinari en un commutador o un punt
d’accés sense fils, per permetre només a unes MAC concretes l’accés a la xarxa. En aquest
cas, haurà de saber-se la MAC dels dispositius per afegir-los a la llista. Aquest mitjà de
seguretat es pot considerar un reforç d’altres sistemes de seguretat, ja que encara que
teòricament es tracta d’una adreça única i permanent, encara que en tots els sistemes
operatius hi ha mètodes que permeten a les targetes de xarxa identificar-se amb adreces
MAC diferents de la real.
L’adreça MAC és utilitzada en diverses tecnologies entre les quals s’inclouen:
Ethernet
 802.3 CSMA / CD
 802.5 o xarxes en anell a 4 Mbps o 16 Mbps
 802.11 xarxes sense fils (Wi-Fi).
 Asynchronous Transfer Mode
MAC opera a la capa 2 del model OSI, encarregada de fer fluir la informació lliure
d’errors entre dues màquines connectades directament. Per a això es generen
trames, petits blocs d’informació que contenen en la seva capçalera les adreces MAC
corresponent a l’emissor i receptor de la informació.
11

14. _Què passa si no tenim targeta de xarxa i connectem per mòdem?
Doncs en aquest cas no s'usa la adreça MAC ni tampoc funciona el protocol ARP. La connexió
per mòdem funciona mitjançant un altre protocol anomenat PPP (Point to Point Protocol,
protocol de punt a punt), que actua com a enllaç directe entre els dos ordinadors connectats
per mitjà de la línia telefònica. Amb caràcter general (vist des de la resta d'Internet), el
nostre ordinador té la mateixa adreça MAC que el servidor amb el qual enllacem mitjançant
mòdem. Però cal tenir en compte que si tenim instal una targeta de xarxa, l'adreça MAC
d'aquesta targeta pot resultar visible des d'Internet, fins i tot encara connectem per mòdem
i sense utilitzar la targeta de xarxa.
_Com puc saber quina és la meva adreça MAC?
-A Windows, hem de dirigir-nos a Inici-> Executar, i escriure un comandament i després
prémer D'acord. Llavors apareixerà la nostra adreça MAC a l'apartat Direcció d'adaptador. La
comanda en qüestió és:
o winipcfg, si el nostre sistema operatiu és Windows 95/98/Me.
o ipconfig, si és Windows NT/2.000.
-Per a Macintosh, (Mac OS 8.5 i 9) seria Menú Apple-> Panells de control-> TCP / IP. Aquí ja
ens apareix l'adreça IP, però per veure l'adreça MAC hem d'anar a Arxiu, triar Get Info, i
apareixerà en l'apartat Direcció del Hardware.
-UNIX (Solaris) i Linux, la comanda a utilitzar és dmesg | grep Ethernet (en aquest cas
l'adreça IP s'obté amb la comanda ifconfig "interface").
12

15. Protocols de comunicació
Els protocols estableixen una descripció formal dels formats que han de presentar els
missatges per poder ser intercanviats entre diferents equips. Poden incloure senyalització,
autenticació i detecció d'errors i la capacitat de correcció. Un protocol descriu la sintaxi, la
semàntica i la sincronització de la comunicació i pot ser implementat en maquinari o
programari, o ambdós.
Els sistemes de comunicació utilitzen aquests formats predefinits(protocols) per intercanviar
missatges. Un protocol descriu tant la sintaxi i la semàntica com la sincronització de la
comunicació. Un llenguatge de programació descriu el mateix per als càlculs. Podem dir que hi
ha una certa relació entre els protocols i llenguatges de programació: els protocols són per a
la comunicacions el mateix que els llenguatges de programació són pels càlculs.
Els protocols estan presents en totes les etapes necessàries per establir una comunicació
client-servidor entre equips, des de les etapes de més baix nivell (p.ex. la transmissió de
fluxos de bits a un medi físic) fins a aquelles etapes de més alt nivell (p. ex. el compartir o
transferir informació des d'una computadora a una altra dins de la xarxa).
Per cada capa o nivell existeixen un o més protocols interactuant. Els protocols són entre parelles
(peer to peer, o p2p), és a dir, un protocol d'algun nivell dialoga amb el protocol del mateix
nivell en la computadora remota.
Identificació de equips: adreces IP
Qualsevol dispositiu de xarxa ha de tenir configurats, com a mínim, dos paràmetres:
 adreça IP: és una etiqueta numèrica que identifica, de manera lògica i jeràrquica, a una
interfície (element de comunicació / connexió) d’un dispositiu (habitualment un ordinador)
dins d’una xarxa que utilitzi el protocol IP (Internet Protocol), que correspon al nivell de
xarxa del protocol TCP / IP. Aquest nombre no s’ha de confondre amb l’adreça MAC que és
un nombre hexadecimal fix que és assignat a la targeta o dispositiu de xarxa pel
fabricant, mentre que l'adreça IP es pot canviar. Aquesta adreça pot canviar 2 o 3
vegades al dia; aquesta forma de assignació de direcció IP es denomina adreça IP dinàmica
(normalment s’abrevia com IP dinàmica).
Els llocs d’Internet que per la seva naturalesa necessiten estar permanentment connectats,
generalment tenen una adreça IP fixa (comunament, IP fixa o IP estàtica), aquesta, no canvia
amb el temps. Els servidors de correu, DNS, FTP públics i servidors de pàgines web
13

16. necessàriament han de tenir una adreça IP fixa o estàtica, ja que d’aquesta manera es
permet la seva localització a la xarxa.
A través d’Internet, els ordinadors es connecten entre si mitjançant les seves respectives
adreces IP. No obstant això, als éssers humans ens és més còmode utilitzar una altra notació
més fàcil de recordar, com els noms de domini, la traducció entre uns i altres es resol
mitjançant els servidors de noms de domini DNS.
Existeix un protocol per assignar adreces IP dinàmiques anomenat DHCP (Dynamic Host
Configuration Protocol).
Adreces IPv4
Les adreces IPv4 s'expressen per un nombre binari de 32 bits permetent un espai d'adreces
de 4294967296 (232) direccions possibles. Les adreces IP es poden expressar com nombres
de notació decimal: es divideixen els 32 bits de l'adreça en quatre octets. El valor decimal de
cada octet està comprès en el rang de 0 a 255 [el nombre binari de 8 bits més alt és 11111111 i
aquests bits, de dreta a esquerra, tenen valors decimals de 1, 2, 4, 8, 16, 32 , 64 i 128, el que
suma 255].
Adreces privades
poden ser utilitzades pels hostatgers que usen traducció d'adreça de xarxa (NAT) per
connectar-se a una xarxa pública o pels hosts que no es connecten a Internet. En una mateixa
xarxa no pot existir dues direccions iguals, però sí que es poden repetir en dues xarxes
privades que no tinguin connexió entre si o que es connectin a través del protocol NAT. Les
adreces privades són:
- Classe A: 10.0.0.0 a 10255255255 (8 bits xarxa, 24 bits hosts).
- Classe B: 172.16.0.0 a 172.31.255.255 (16 bits xarxa, 16 bits hosts). 16 xarxes classe B
contigües, ús en universitats i grans companyies.
14

17. - Classe C: 192.168.0.0 a 192.168.255.255 (24 bits xarxa, 8 bits hosts). 256 xarxes classe C
contigües, ús de companyies mitjanes i petites a més de petits proveïdors d'internet (ISP).
 Mascara de subxarxa:
La màscara de xarxa és una combinació de bits que serveix per a delimitar l'àmbit d'una
xarxa d'ordinadors. La seva funció és indicar als dispositius quina part de l'adreça IP és el
número de la xarxa, incloent la subxarxa, i quina part és la corresponent al host. La màscara
consisteix en una seqüència d'uns seguits d'una seqüència de zeros escrita de la mateixa
manera que una adreça IP, per exemple, una màscara de 32 bits s'escriuria 255.255.240.0, és
a dir una adreça IP amb 20 bits en un seguits per 12 bits en 0, però separada en blocs de 8
bits escrits en decimal. La màscara determina tots els paràmetres d'una subxarxa: adreça de
xarxa, adreça de difusió (broadcast) i adreces assignables a nodes de xarxa (hosts).
Els routers constitueixen els límits entre les subxarxes. La comunicació des de i fins a altres
subxarxes és feta mitjançant un port específic d'un router específic, si més no
momentàniament.
Una subxarxa típica és una xarxa física feta amb un router, per exemple una xarxa Ethernet
o una VLAN (Virtual Local Area Network), No obstant això, les subxarxes permeten a la xarxa
ser dividida lògicament tot i el disseny físic de la mateixa, ja que és possible dividir una xarxa
física en diverses subxarxes configurant diferents computadors host que utilitzin diferents
routers. La direcció de tots els nodes en una subxarxa comencen amb la mateixa seqüència
binària, que és el seu ID de xarxa i ID de subxarxa. En IPv4, les subxarxes han de ser
identificades per la base de la direcció i una màscara de subxarxa.
Les subxarxes simplifiquen l'enrutament, ja que cada subxarxa típicament és representada
com una fila a les taules de ruteo en cada router connectat. Les subxarxes van ser utilitzades
abans de la introducció de les adreces IPv4, per permetre a una xarxa gran, tenir un nombre
important de xarxes més petites dins, controlades per diversos routers. Les subxarxes
permeten el Encaminament Interdominio sense Classes (CIDR).
15