1. TRANSICIÓ
De la filosofia antiga a la filosofia moderna
1

2. Índex
• Aristòtil
• Filosofia hel·lenística i romana
• Filosofia cristiano-medieval
• Filosofia al Renaixement
• Revolució científica: implicacions filosòfiques
Àngels Baldó - Filosofia 2

3. Àngels Baldó/ Filosofia II 3
Aristòtil, fundador del Liceu
(Estagira 384- Calcis 322)
L’ésser es diu
de moltes maneres…

4. Imperi d’Alexandre el Gran
4

5. Obra d’Aristòtil
5
Ciència i Filosofia
Teòrica Pràctica Poètica
Metafísica FísicaMatemàtica
Ètica Política
Retòrica
Teologia
Ontologia
Lògica
Pura: Aritmètica,
Geometria
Aplicada:
Astronomia
Armonia
Cosmologia
Zoologia
Botànica
Comèdia
Tragèdia

6. Obra d’Aristòtil
• Organon
• De la Interpretació
• Primers Analítics (dos llibres)
• Segons Analítics (dos llibres)
• Tòpics (vuit llibres)
• Refutacions de Sofismes
• Física (vuit llibres)
• Tractat del Cel (quatre llibres)
• De la Generació i de la Corrupció
(dos llibres)
• Metereològics (quatre llibres)
• Tractat de l’Ànima (tres llibres)
• De la sensació
• De la Memòria i del Record
• De la interpretació dels somnis
• De la respiració
• De la Joventut i de la Vellesa
• De la longevitat i de la brevetat de
la vida.
• De la Vida i de la mort
• Història dels Animals (deu llibres)
• De les parts dels animals
• Del moviment dels animals
• De la marxa dels animals
• De la generació dels animals (cinc
llibres)
• Problemes (trenta-vuit llibres)
• Sobre Jenòfanes, Melis i Gòrgies
• Metafísica (catorze llibres)
• Ètica a Nicòmac (deu llibres)
• Ètica a Eudem (quatre llibres)
• Gran Ètica
• Política (vuit llibres)
• Econòmica (dos llibres)
• Retòrica (tres llibres)
• Poètica (falta la segona part, sobre
la comèdia)
• La Constitució d’Atenes
6

7. Aristòtil: punt de partida - 1
• Monisme Ontològic
no hi ha dues realitats, sinó una: el món material que podem
observar i palpar.
• Monisme Antropològic:
l’ésser humà no està fet de dues substàncies separades (cos i
ànima). L’ànima i el cos no poden existir de forma separada. El
cos mor quan l’ànima s’esvaeix.
• Teoria del Coneixement:
Importància del coneixement sensible. Tot el que sabem
comença pels sentits. La ment ordena la diversitat del món
sensible i li dóna categoria de coneixement universal. La
ciència és possible.
• Geocentrisme:
La Terra és el centre de l’Univers
7

8. Aristòtil: punt de partida - 2
• Hilemorfisme: tot el que existeix és un compost de
dos principis metafísics, la matèria i la forma
• Teoria del canvi: el canvi és real. Tot canvia perquè
tot està sotmès a dos principis metafísics: la
potència i l’acte. La matèria és potència. La forma
és acte.
• Teoria de les 4 causes: tot el que existeix es deu a
4 causes: material, formal, eficient i final. La més
important de totes és la final. L’atzar no existeix.
• Lògica: és l’instrument de la raó. Fonamenta els criteris
de veritat dels enunciats.
8

9. Aristòtil: punt de partida - 3
• Teoria Ètica:
La vida feliç es troba en la pràctica de les virtuts morals i en la
recerca del coneixement. La virtut sempre es troba en el terme
mig de totes les coses.
• Teoria política:
l’ésser humà és un animal polític. Només es pot viure a la polis.
La polis ha de ser governada pels millors (Aristocràcia).
• Teoria Estètica:
l’art és imitació, perquè la imitació produeix plaer, sobretot si és
imitació del que és bell. Funció catàrtica de l’art.
Àngels Baldó/ Filosofia II 9

10. Aristòtil: Metafísica
• Què és la realitat? La realitat és:
L’ésser
Però l’ésser es diu…
de moltes maneres!
• I què és l’ésser?
Ésser és tot allò que és, el món que podem veure i tocar amb els
nostres sentits (El món de les idees no existeix).
• Però…
Hi ha moltes maneres de “ser”
• Que es poden resumir en 10, les 10 categories de
l’ésser
10

11. Aristòtil: Metafísica
La primera categoria de l’ésser és la de…
Substància
La substància defineix les coses, és ella qui fa que
siguin el que són i no una altra cosa.
La substància és, per això, una categoria necessària.
Les altres 9 categories també defineixen l’ésser, però
no de forma necessària, sinó accidental
11

12. Aristòtil: Les Categories
12
1. Substància
2. Quantitat
3. Qualitat
4. Acció
5. Passió
6. Relació
7. Lloc
8. Temps
9. Posició
10. Estat

13. Aristòtil: Les 4 Causes
13

14. Aristòtil: Potència i Acte
• Entre l’ésser i el no ésser hi
ha doncs un estadi intermedi
de l’ésser:
l’ésser en potència
• L’esdevenir en el món és
l’actualitzación constant
d’allò que està en potència.
• La matèria és la part de
l’ésser que sempre està en
potència.
• La forma, en canvi, és el que
actualitza l’ésser.
matèria Ésser en
potència
forma Ésser en
acte
Àngels Baldó/ Filosofia II 14

15. Aristòtil: Tipus de canvi
15

16. Aristòtil: Metafísica
“L’ésser es diu de moltes maneres”
16
Causa
Eficient
Causa
Formal
Causa
Material
Teoria de la
causalitat
Forma pura:
Pensament
de
pensament
Teoria
Hilemòrfica:
Acte Pur:
Primer
motor
immòbil
Potència
+
Acte
Substància
+
Accidents Déu
Matèria
+
Forma
L’ésser
supremDinamisme
de l’ésser:
Categories
de l’ésser
Metafísica (ciència de l’ésser)
Causa Final

17. Aristòtil: Antropologia
• L’ésser humà és un compost de matèria (el cos) i forma
(l’ànima) que no es poden separar. La mort d’un equival a la
mort de l’altra.
Unió
substancial
ànima
cos
Àngels Baldó/ Filosofia II 17
• En tots els éssers vius, l’ànima és un principi vital, la
portadora de vida.
• En l’ésser humà, a més, l’ànima és un principi
intel.lectual, perquè és la seu de la raó, qualitat que ens
distingeix dels altres animals. (ésser humà = animal
racional)

18. Aristòtil: Teoria del Coneixement
18
ciència

19. Aristòtil: Cosmologia
19
Geocentrisme
d’Aristòtil i
posteriorment
Ptolomeu (s. II d.C):
• la Terra és el centre
de l’univers
• La Terra és esfèrica
• La Terra és immòbil
• Al voltant de la Terra
giren esferes
transparents, etèries,
amb la lluna, els
planetes, el sol i les
estrelles
•Distinció entre món
sublunar i món
supralunar

20. Aristòtil: Ètica i Política
• Ètica i Política estan lligades perquè el bé de l'individu i el de
l'estat són inseparables (tot i que Aristòtil posa l'accent sobre
l'individu).
• La virtut és un tret del caràcter, la disposició a actuar d’una certa
manera en determinades circumstàncies (tant bones com
dolentes).
• La virtut consisteix en saber escollir el terme mitjà entre dues
actituds extremes, per exemple, el coratge, entre la temeritat i la
covardia.
• La bona vida és la vida guía.da per la virtut i la raó
20

21. 21
• Context històric
• Característiques comunes
• Principals escoles filosòfiques:
1. Estoïcisme
2. Epicureisme
3. Escepticisme
4. Cinisme

22. Context històric
• 323 a.C. Mor Alexandre el Gran. El
període entre la seva mort i
l’establiment de l’Imperi Romà, al 31
a.C., es coneix com a Època
Hel·lenística.
• Apareix un nou marc polític i social: els
grans estats (en lloc de la Polis) i la
burocràcia (cos de funcionaris)
• Alexandria, la “Nova Atenes”, és el nou
centre cultural. La ciència desplaça la
filosofia: matemàtiques (Euclides),
medicina, geografia, astronomia
(Aristarc, Ptolomeus), física
(Arquímedes)
22
Alexandre el Gran

23. 23
SÒCRATES
CIRENAICS
Aristip
EPICUR
CÍNICS
Antístenes
Diògenes
ESTOÏCISME
Mitjà: Paneci
Tardà: Sèneca,
Epictet,
Marc Aureli
Antic: Zenó
ESCEPTICISME
Tardà: Sext
Empíric
Mitjà: Enesidem
Antic: Pirró d’Elis
PLATÓ
ARISTÒTIL

24. Estoïcisme 1
 Fundat per Zenó de Citium al segle III a.C., el qual
ensenyava als patis de columnes dels temples (stoa), als
mercats i gimnasos,…
 Els estoics proposen viure d’acord amb les lleis racionals
de la naturalesa i aconsellen
 apatheia (apatía) i indiferència (adiáphora)
 ataràxia (imperturbabilitat, pau interior)
 Defensen que l’home savi és qui obeeix la llei natural, i es
reconeix com una peça més, dins del gran ordre i propòsit
de l’univers.
24

25. Estoïcisme 2
 L’univers s’ordena racionalment: l’atzar no existeix. Hi ha, doncs,
predestinació. Per tant, la millor actitud davant la vida és la
indiferència (adiáphora)
 Cal controlar les passions per mitjà de la raó: resignació, acceptació
del destí, que no depèn de nosaltres. [Epictect (ta ep’ hemín)]
 Pessimisme: no hi ha cap raó per pensar que les coses aniran tal
com nosaltres desitgem. Un cop això s’entén, es pot arribar a la pau
interior (ataraxia) i l’autarquia (no necessitar res dels altres)
 Materialisme: l’ànima és “matèria fina”. Només Déu és immortal.
25

26. Ètica estoica
11/7/2017 26
(55-135)
• En ta ep’ hemín (fórmula repetida per Epictect, s. II) el
que està en el nostre poder o depèn de nosaltres, és
on cal situar el bé i el mal de l’acció i és el que permet la
felicitat i l’autárkeia.

27. Epicureisme
L’epicureisme, fundat per Epicur de Samos (Carta a
Meneceu), teoria hedonista que es basa en 4
principis, coneguts com el “Tetrafarmakon” o «Teoria
del quàdruple remei», determinats pel “càlcul de plaer i
dolor”:
1. No hi ha cap déu a témer (No s’ha de tenir por dels
déus).
2. La mort està fora de tota sensació (No s’ha de tenir por
de la mort; és insensible).
3. Es pot accedir a la felicitat (el bé és fàcil de procurar).
4. Podem evitar el dolor (el mal és fàcil de suportar).
27

28. Càlcul (symmétresis) epicuri i phrónesis
• Per a assolir l’ataraxia i
l’aponia, veritable font de la
felicitat (eudaimonía) cal un
càlcul de plaer que minimitzi al
màxim les torbacions més
permanents i menystingui els
plaers de goig instantani i
fugisser però que poden
suposar pertorbacions
posteriors. Fins i tot, podem
acceptar un patiment si aquest
comporta un plaer futur
durador. Els plaers
catastemàtics són considerats
plaers perfectes.
• Cal doncs, distingir entre els
diferents tipus de plaers.
Veritable
font de
plaer
Hedoné
plaer
Cinètic (dinàmic) Catastemàtic (estàtic)
Aponia (absència de
dolor físic)
Ataraxia (absència de
patiment espiritual)
eudaimonía

29. Tipus de plaers
a) Plaers naturals i necessaris anankaîai
(íntimament lligats a la conservació de l’individu: menjar quan es té
gana, beure quan es té set, reposar quan s’està fatigat...)
• Per a la felicitat
• Per a l’absència de malestar al cos
• Per a la vida mateixa
b) Plaers naturals però no necessaris
(tots aquells desigs i plaers que constitueixen les variacions
supèrflues de plaers naturals: menjar bé, beure licors
refinats,...)
c) Plaers (kenaí) no naturals i no necessaris
(plaers nascuts de les vanes opinions dels homes: desig de
riquesa, poder, honors i coses semblants).

30. Escepticisme
• S’inicia al segle IV a.C. amb Pirró d’Elis
• El terme “escèptic” prové de "skepsis” que significa indagar,
mirar o bé investigar.
• No es tracta ben bé d’una escola filosòfica, sinó d’una
actitud i una orientació del pensament centrada en
l’anàlisi crítica i rigurosa de les possibilitats del
coneixement humà.
30

31. Escepticisme
Atès que les coses són indiferenciades, l'elecció es torna impossible
davant la igualtat de raons per a preferir «a» o «b»; aquesta situació
condueix a la suspensió de judici o epokhé i, per tant, a la inacció,
amb les conseqüències per a l’ètica.
Aquesta actitud és radicalment nova en la filosofia antiga: aquesta
incomprensibilitat i irresolució en les coses duu a un estat de
tranquil·litat interior (ataràxia) que caracteritza l'ideal del savi
escèptic.
31

32. http://www.hyperhistory.com/online_n2/History_n2/a.html

33. Índex
• Característiques bàsiques del cristianisme.
• El problema dels universals.
• Els problema de les relacions entre raó i fe
• Demostracions de l’existència de Déu.
Àngels Baldó - Filosofia 33

34. Expansió del cristianisme

35. Idees claus del cristianisme
• Monoteisme.
• Creacionisme.
• Concepció lineal del temps.
• Ésser humà: pecat original (desobediència).
• Redempció a través de la fe en Jesucrist.
• Llibertat intrínseca de l’ésser humà. No hi ha destí.
Àngels Baldó - Filosofia 35

36. 36
Patrística Escolàstica

37. Problemes de la Filosofia cristiano-medieval
Aspectes generals
Sorgeixen dues grans
qüestions:
• El problema dels universals
• Les relacions entre raó i fe

38. El problema dels universals
• Solucions:
• Realisme
1.1. Realisme exagerat: l'universal és quelcom real
i és una entitat separada (ante rem). Posició
defensada per Plató.
1.2 Realisme moderat: L'universal és in re. Els
universals no tenen existència separada de les
coses particulars sinó que inhereixen en elles.
Posició derivada d’Aristòtil.

39. El problema dels universals
• Solucions:
• Nominalisme
-L'universal no té existència real. Les tesis del nominalisme
signifiquen la supressió de les idees o formes preexistents o
existents en les coses.
Cal depurar tot allò que no serveixi per a explicar de forma
simple .
Es la famosa "navalla d'Occam" (non sunt multiplicanda entia
sine necesitate: no s'han de multiplicar els éssers sense
necessitat).

40. NAVALLA D’OCCAM
Ex: En la paraula home podríem trobar tres "supositio":
• 1.-“Home és un mot bisíl·lab": Aquí la supositio d'home seria material.
Materialment la paraula home té dos síl·labes.
• 2.-"L´home corre" : La paraula home seria una supositio individual. Hi ha un home
que corre.
• 3.-"L´home és un animal racional" : La supositio d´home és simple o general.
“home" no és cap concepte universal; ben al contrari a cada una
d'aquestes frases el mateix mot, "home", té un significat diferent.
Occam és l'iniciador de l'anomenat "Principi d'Economia“, més
conegut com a “navalla d’Occam”que està present en tot el context
empirista i que es formula com: "No cal multiplicar els ens sense
necessitat". En el món universitari britànic una dita prou vella
afirma que: "la navalla d'Occam serveix per tallar les barbes a Plató"

41. INFLUÈNCIA DE LA FILOSOFIA ÀRAB:
-Destaquen el persa AVICENA i
el cordovès AVERROIS (S.XII)
-Poseeixen traduccions de les obres
d’Aristòtil, Plató, Ptolomeu,
Euclides i Galè
-La interpretació que fa
Averrois d’Aristòtil, de caràcter
neoplatònic, influirà posterioment.
- Influeixen en l’escolàstica cristiana en:
+ La interpretació d’Aristòtil
+ La distinció entre essència i existència (ALFARABI)
+ La necessitat i eternitat del món (els cristians ho
conceben contingent i creat del no-res)

42. El problema de raó i fe:
A. EL GIR TEOCÈNTRIC DE LA FILOSOFIA
Grecs
Romans
(centralitat de la RAÓ)
(centralitat de l’ESTAT)
(creença en DÉU)
CRISTIANISME
MÓN ANTIC.
Preocupació
COSMOCÈNTRICA
EDAT MITJANA.
Preocupació
TEOCÈNTRICA
RENAIXEMENT.
Preocupació
ANTROPOCÈN-
TRICA
Jueus

43. B. ENCONTRE ENTRE CRISTIANISME I FILOSOFIA GREGA:
philosophia ancilla theologiae
CONFRONTACIÓ entre RAÓ i FE
ACOSTAMENT/TRENCAMENT: ús
de termes filosòfics (RAÓ) grecs
Per a expressar el missatge (FE)
cristià:
-LOGOS: de raó humana
passa a significar “saviesa
divina” (Jn 1, 1-14)
- SAVIESA: que s’entén no com
a coneixement del món, sinó
com a “fe en el misteri” (1 Cor
1, 18-29)

44. C. El problema de la relació de la RAÓ i la FE:
AGUSTÍ d’ Hipona (354-430)
“CREDE UT INTELLIGAS,INTELLIGE UT CREDAS”
Mútua col.laboració de Raó i Fe, però confusió de papers de cada àmbit.
AVERROÏS (1126-1198), : Tesi de la DOBLE VERITAT, segons la qual
Existeix una veritat per a la fe i una altra per a la raó, ambdues
poden ser vertaderes però contradictòries (ej.: el món és etern per a
la raó i creat per a la fe)
Teoria de la doble veritat.
SANT TOMÀS D’AQUINO (1224-1274): integració
d’ambdues i configuració de la Teologia com a una
ciència mixta.
GUILLEM D’OCCAM (c. 1280/1288 – 1348/1349),
(NOMINALISME –indemostrabilitat de Déu per la Raó.
Teologia Natural y Teologia Revelada.
Via modernorum. Separació dels àmbits de fe i raó.

45. Demostracions existència de Déu
SANT ANSELM DE
CANTERBURY (1033-1109)
ESCOLÀSTICA INICIAL
SANT TOMÀS D’AQUINO
(1224-1274)
ESCOLÀSTICA

46. Argument ontològic (a priori)
• Déu (def.) Ésser més gran (excel·lència) pensable
“Id quo nihil maius cogitari potest”
• Demostració lògica per reducció a l’absurd:
• Ateu:
• “Déu no existeix”  “No existeix el ser més gran pensable”
• Però
• El ser més gran pensable ha de tenir l’atribut de l’existència atès que,
en cas contrari, no s’està considerant el ser més gran, el qual per a
ser-ho ha d’existir necessàriament en el pensament i en la realitat.
• Ateu: “No existeix un ésser necessàriament existent”
(contradicció)
• Per tant (per reducció a l’absurd)
• Existeix Déu

47. Argument cosmològic (5 vies tomistes)
• Fenomen del món, entès com a efecte (punt de partida):
• 1) Moviment,
• 2) causes eficients,
• 3) del possible i el necessari,
• 4) jerarquia dels éssers
• 5) ordre del món
• Aplicació del principi de causalitat: Tot efecte té una
causa explicativa
• Impossibilitat de seguir fins a l’infinit en les relacions
causals
• Déu com a causa (primera o darrera) del fenomen.
• 1) Déu Primer Motor Immòbil
• 2) 1a. Causa eficient
• 3) Ésser necessari
• 4) Suma perfecció
• 5) Darrera causa final

48. Àngels Baldó/ Filosofia II 50

49. Les 5 vies de Tomàs d’Aquino
Fenomen del món
(efecte)
Principi causalitat Causa (Déu)
Moviment
a) Tot efecte té una
causa
b) Impossibilitat
d’aplicació infinita del
principi
Primer motor Immòbil
Causes eficients Primera causa eficient
Del possible i del
necessari
Ésser necessari
Jerarquia dels
éssers
Summa perfecció
Ordre del món Darrera causa final

50. HUMANISME i
S. Botticelli
Acompliment del cercle ficinià

51. Són característiques del moviment humanista del
Renaixement:
• Crítica al principi d’autoritat: cap filòsof posseeix per
si mateix la veritat. L’esperit cal que s’obri cap a moltes
perspectives filosòfiques.
• Crítica a l’aristotelisme, especialment al logicisme i
reivindicació de la importància de la retòrica i
l’eloqüència
• Es reclama que la reflexió fonamental ha de girar
entorn a l’ésser humà, com a realitat moral i espiritual.
• Defensa d’un profund lligam i harmonia entre la
cultura clàssica pagana i el cristianisme.

52. Platonisme: Nicolau de Cusa, Pico Della Mirandolla, Marsilio Ficino
(Escola de Florència).
Aristotelisme averroista (Escola de Pàdua) i Aristotelisme alexandrí
(Alexandre de Afrodísia, Pomponazzi).
Estoïcisme (Just Lipsius), Epicureisme (Gassendi), Escepticisme
(Montaigne).
Naturalisme: Giordano Bruno, T. Campanella.
Sobre qüestions socials, morals i polítiques destaquen principalment
Maquiavel, Tomàs More, Erasme, Luter i Calví.
Cal afegir l’activitat científica representada per F. Bacon,
Leonardo, Copèrnic

53. (Florència 1469 - 1527 )
 Iniciador de la ciència política
 Separació entre ètica i poder polític (ethos-kratos)
Inversió del model platònic

54. • Anàlisi de text
Àngels Baldó/ Filosofia II 56

55. capítol XV de El Príncep:
"m'ha semblat més convenient anar a la veritat real de la
cosa que a la representació imaginària de la mateixa.
Molts s'han imaginat repúbliques i principats que ningú no
ha vist mai ni s'ha sabut que existissin realment; perquè hi
ha tanta distància de com es viu a com s'hauria de viure,
que qui deixa a una banda el que es fa pel que s'hauria de
fer, aprèn abans la seva ruïna que la seva preservació:
perquè un home que volgués fer en tots els punts
professió de bonhomia, llaurarà necessàriament la seva
ruïna entre tants que no ho són. Per tot això, és necessari
a un príncep, si es vol mantenir, que aprengui a ser no bo i
a fer servir o no fer servir aquesta capacitat en funció de la
necessitat."

56. cap. XVIII de El Príncep:
Cal, doncs, que sapigueu que hi ha dues formes de
combatre: l'una amb les lleis, l'altra amb la força. La
primera és pròpia de l'home, la segona de les bèsties; però
com amb la primera moltes vegades no basta, convé
recórrer a la segona. Per tant, és necessari a un príncep
saber utilitzar correctament la bèstia i l'home. Aquest punt
fou ensenyat veladament als prínceps pels antics autors,
els quals escriuen com Aquil·les i molts d'altres d'aquells
prínceps antics foren lliurats al centaure Quiró perquè els
eduqués sota la seva disciplina. Això de tenir per preceptor
algú mig bèstia i mig home no vol dir una altra cosa sinó
que és necessari a un príncep saber usar una i altra
naturalesa i que l'una no dura sense l'altra.

57. REVOLUCIÓ COPERNICANA
s.XVI-XVII

58. L’astrònom Copèrnic conversant amb Déu,
quadre del polonès Jan Matejko (1872)

59. Índex
• La cosmologia antiga: idees bàsiques.
• La revolució copernicana.
• El problema del moviment de la terra: Galileu.
• La teoria newtoniana.
Àngels Baldó - Filosofia 61

60. Cosmologia Antiga
Plató: Timeu
Orientació matemàtica. Influència pitagòrica.
Moviments dels astres: circulars i uniformes. Immutabilitat
dels cels.
Terra al centre i immòbil (Geocentrisme i Geoestatisme)

61. Sistema Aristotèlic-Ptolemaic
Eudox de Cnidos (408-355)
Multiplicació d’esferes per explicar el moviment aparent dels planetes.
Aristòtil:
55 esferes (èter). Moviment circular i uniforme. Primer motor.
Geocentrisme i Geoestatisme.
Distinció entre món sublunar / món supralunar.
Univers finit i simètric.
Ptolomeu (Alexandria 90-168) Almagest:
Epicicles i deferents per explicar el moviment aparent dels planetes.
Punt equant al centre. Desplaçament de la terra.
A finals de l’Època Medieval els sistemes utilitzats per explicar
l’Univers eren l’Eudoxià-aristotèlic-ptolemaic.

62. Cosmos antic
Aristòtil (Perí Ouranos; Física):
• dividit en mons estructuralment i dinàmicament
diferenciats: món sublunar (4 elements i generació i
corrupció) i món supralunar (cinquena essència: èter,
cristal·lí i moviment circular perfecte –derivat del dogma
platònic)
• jerarquització ontològica, és a dir, que hi havia lleis i
sers diferenciats en el món sublunar i en el món
supralunar; i aquest últim era superior en perfecció al
món sublunar. En qualsevol cas, per Aristòtil tot ésser
mòbil, a diferència de Déu, es podia explicar a partir de
la seva teoria de l’hilemorfisme.
• governat per una causa eficient i final, que era el
Primer Motor Immòbil (Déu), causa primera de
l’existència dels éssers i causa última en relació a
l’ordenació jeràrquica dels cosmos (Α – Ω).

64. Problemes del cosmos antic
Problemes de medició astronòmica
• Retrocessió dels planetes. Model ptolemaic (equants,
deferents i epicicles)
• Observació de canvis notables d'intensitat de llum en
els astres
• Dificultats en la capacitat predictiva dels
esdeveniments celestes [Epicicles: Nostranau]
Problemes d’explicació del moviment
• Física aristotèlica: el problema dels projectils.
• Revolució científica (s. XVI-XVII)

66. Innovació i tradició en el model copernicà
Innovacions Tradicions
Heliocentrisme El punt central roman immòbil
La Terra no és el centre del
cosmos, sinó només el centre
del món sublunar
S'adhereix als dogmes platònics
de circularitat del moviments
celests
Ampliació de l'univers a causa de
la paral·laxi (desplaçament
aparent d'una estrella com a
conseqüència del moviment de
translació terrestre). L'augment
és de 5000 vegades els
cosmos aristotèlic
El cosmos és finit i limitat per les
estrelles fixes (si bé no li cal
pressuposar l'existència d'una
esfera perquè no tenen
moviment)
Hi ha dues regions supralunars Admet que els planetes s'inserten
en esferes concèntriques.

67. Nostranau: Copèrnic

68. Simplicitat explicativa
71

69. Objeccions a l’heliocentrisme
• El sentit comú
• D’ordre geomètric
• D’ordre mecànic
• D’ordre religiós
• D’ordre cultural

70. Heliocentrisme; una idea perillosa
1. Neoplatònics: “Déu és l’Infinit”
2. Copèrnic: L’heliocentrisme
implica magnituds infinites.
Bruno: Límits de Déu? Límits
de la materia.
L’heliocentrisme esdevé una
idea perillosa.
Giordano Bruno
(1548-1600)

71. Johanes Kepler (1571-1630)
Usant les dades de Brahe,
comprovà que les òrbites dels
planetes no són circulars sinó
elíptiques. Formula les lleis i les
publica: Astronomia Nova (1609) i
L’harmonia dels mons (1619).

72. Galileu (1564-1642):
Precursor de la Ciència Moderna.
Imatges
Món físic

73. Galileu
fou el primer en usar el
telescopi en Astronomia.
Ell mateix va construir un
telescopi que utilizà en les
observacions (1609):
Telescopi
Refractor Galileà.

74. què va veure Galileu amb el telescopi?
• La lluna: relleu comparable a la superfície de la Terra
(contradiu la jerarquització del món aristotèlica)
• El sol: Existència de taques que apareixen i
desapareixen. Això feia pensar que el Sol podia seguir
processos de canvi (vida/mort?) (que posa en evidència
el problema de la corruptibilitat dels cels)
• Els 4 satèl·lits de Júpiter –que anomenà Medicis-- (contra
la teoria homocèntrica)
• Descobreix les fases de Venus. Copèrnic havia dit que si
el seu sistema era vertader aleshores Venus presentaria
fases). (En la tradició ptolemaica no existien)
• Va descobrir estrelles noves (refutant la possibilitat de
generació del món supralunar).

75. Els satèl·lits de Júpiter

76. Tapís del s.XIV

77. Teoria aristotèlica
• Causes del moviment:
• 2 tipus de causes: natural i violenta
• Natural: tendència a estar en el lloc que ocupa en cosmos (línia
recta Terra, cercles al món supralunar)
• Violent: induït per forces externes
• Moviment dels greus
• (velocitat) = (pes) / (resistència)
• Cossos pesats cauen més ràpidament
• Problemes: Com és el moviment d’un projectil?

78. Problemes de la teoria aristotèlica
• Problemes amb els
projectils
• Moviment “contranatura” del
cos. Antiperistasis (teoria de
l’envolviment de l’aire)
• diferent pes, diferents temps?

79. Galileu
• com cauen els cossos!
• Galileu c. 1610.
• cauen els cossos de diferent pes
en temps distints?
• Consultem l’experiència...

80. Conclusió de Galileu:
• Tots els cossos
cauen amb la
mateixa
acceleració amb
independència del
seu pes!

81. Judici: “E pur si muove”

82. El 22 de juny del 1633, Galileu fou portat, en mula i amb hàbit de penitència al convent de Santa Maria
sopra Minerva, on se li llegí la sentència que el declarava sospitós d’heretgia. La declaració acabava
dient: ens alegrem que siguis absolt sempre que, prèviament, amb cor sincer i fe infinita, davant
nosaltres, abjuris, maleeixis i detestis els esmentats errors i heretgies contraris a la catòlica i apostòlica
Església de la forma i manera que nosaltres t’imposem. Era condemnat, doncs, a abjurar, a reclusió
formal en aquest Sant Ofici -que no complí per edat- i a resar durant tres anys un cop per setmana, set
salms expiatoris. El text de l’Abjuració és el següent:
Jo, Galileu, fill del difunt Vicenzo Galileu, florentí, de setanta anys d'edat, acusat davant aquest
tribunal i agenollat davant vostre, Eminentíssims i Reverendíssims Senyors Cardenals,
Inquisidors Generals contra l'herètica perversitat en tota la comunitat cristiana, tenint davant els
meus ulls i tocant amb les meves mans els Sagrats Evangelis, juro que sempre he cregut, crec i
amb l'ajut de Déu creuré en el futur tot allò que sosté, predica i ensenya la Santa Església
Catòlica i Apostòlica; després, però, havent-me estat ordenat per aquest Sant Ofici que abandoni
totalment la falsa noció que el Sol és el centre del món i que no es mou i que la Terra no és el
centre del món i es mou, així com no haig de sostenir, defensar ni ensenyar de cap manera ni
oralment n per escrit aquella falsa doctrina; després d'haver-me estat notificat que aquesta
doctrina era contrària a les Sagrades Escriptures, vaig gosar escriure i imprimir un llibre en el
qual exposava aquesta doctrina ja condemnada, i vaig aportar arguments de gran força a favor
seu, sense, però, presentar cap solució per a ells. I per això el Sant Ofici ha declarat que en
contra meva hi ha vehements proves d'heretgia; és a dir, que he sostingut que el Sol és el centre
del món i immòbil, mentre que la Terra no n'és el centre i es mou. Per tant, amb el desig
d'esborrar de les ments de Vostres Eminències i de tots els fidels cristians aquesta vehement
sospita, justament concebuda contra mi, amb cor sincer i una fe que no fingeixo, abjuro,
maleeixo i detesto els errors esmentats i les esmentades heretgies i en general, qualssevol
errors, heretgies i sectes contraris a la Santa Església i juro que, en el futur, mai més no tornaré
a dir i a afirmar res de paraula o per escrit que pogués donar lloc a semblant sospita de mi. És
més, si conec algun heretge o alguna persona sospitosa d'heretgia, la denunciaré a aquest Sant
Ofici o a l'Inquisidor o a l'Ordinari del lloc on em trobi. Juro també, i prometo complir i observar
en la seva integritat totes les penitències que m'han estat imposades, o que puguin ésser-ho
més endavant, per aquest Sant Ofici.
I en el cas, que Déu no ho vulgui, que infringeixi qualsevol d'aquests juraments o promeses,
em sotmeto a tots els càstigs i penes imposats i promulgats en els cànons sagrats i en altres
constitucions generals o particulars contra aitals delinqüents. Així m'ajudin Déu i aquests Sants
Evangelis que toco amb les mans.
Jo l’esmentat Galileu Galilei he abjurat, jurat, promès, i m’he obligat com figura més amunt; i com a
fe de la veritat he subscrit la present cèdula d’absolució, paraula per paraula, en el convent de
Minerva, aquest 22 de juny del 1633.

83. Aportacions epistemològiques
Matematització +
Mètode
hipotèticdeductiu
“La filosofia està escrita en aquest llibre tan gran que tenim constantment obert
davant els ulls, em refereixo a l’univers, però no pot ser llegit si abans no hem
après a entendre la llengua, a conèixer els caràcters en els quals és escrit. És escrit
en llenguatge matemàtic, i els seus caràcters són triangles, cercles i d’altres figures
geomètriques sense les quals és impossible entendre ni una sola paraula. Prescindir
d’aquests caràcters és com girar vanament en un obscur laberint”.
Galileo Galilei Il saggiatore (L’assagista)
“Estimat Kepler, què hem de dir als estudiosos, que, amb la tossuderia de la víbora, refusen
de mirar pel telescopi? Hem de riure o hem de plorar?”
Carta de Galileu a Kepler

84. • principis metodològics:
• racionalisme: Atès que la realitat es compon de
propietats objectives o quantitatives, els sentits no són
fiables per al coneixement de la realitat. Contra
l'aristotelisme.
• matematicisme: La estructura de la realitat és
matemàtica i la de la nostra ment també. Per tant, quan
pensem matemàticament, la ment és infal·lible (Galileu)
i expressa la realitat.
• uniformització matemàtica: Les lleis matemàtiques
expliquen tots els fenòmens de la naturalesa.
• principis metafísics
• simplicitat i regularitat: La Naturalesa funciona amb
principis simples i cal pressuposar que sempre es
comporta de la mateixa manera: no hi ha arbitrarietat.

85. Galileu i el mètode científic
Nova metodologia: Diàleg sobre els dos màxims
sistemes del món. Il saggiatore.
Matematització de la natura. Mètode resolutiu-
compositiu (hipotètic-deductiu).
Primer pas: Descomposició dels elements a investigar. Anàlisi
guiada per la raó matemàtica.
Segon pas: Hipòtesi. Representació matemàtica dels
elements sotmesos a l’anàlisi, que ens ha de permetre arribar
(deduir) als resultats que l’experiència quotidiana ens ha
mostrat. D’aquesta manera s’obté una experiència científica i
fiable.
Tercer pas: Resolució experimental. Fer experiments
(ad hoc) que ens ajudin a corroborar la teoria.

86. La
gravitació
universal
de Newton

87. Isaac Newton (1642-1727)
• Iniciador (amb Leibniz) del càlcul
infinitessimal
• Va estudiar l’efecte de les forces
sobre els cossos. Establí la llei de la
gravitació universal
• Va resumir les seves conclusions
en tres lleis:
• a) principi d’inèrcia
• b) F=m·a
• c) acció-reacció
Nostranau
“...si he pogut veure més lluny ha estat perquè
m’he elevat sobre les espatlles de gegants”.
DINÀMICA
Julià: 25-des-1642
Gregorià: 4-gen-1643

88. “No hi ha fets sinó per a teories”
T.S. Kuhn: L’estructura de les revolucions científiques, 1982
Per a Aristòtil Per a Newton
Una substància
hilemòrfica.
Matèria mesurable.
Cau perquè tendeix
al seu “lloc natural”
(terra).
Cau per l’acció
gravitatòria de la
Terra.
La poma grossa cau
més ràpidament que
la petita.
Tot cos cau amb la
mateixa acceleració
g = 9,80665 m/s2
El moviment és un
procés que tendeix a
un fi: el repòs.
El moviment és un
estat d’un cos.
Primacia del repòs
sobre el moviment.
Repòs o moviment
són estats indiferents
al cos.

89. Metodologia científica
GALILEU
1. Anàlisi
matemàtica
2. Hipòtesis i
deducció
conseqüències.
3. Resolució
experimental
(ad hoc)
NEWTON
1. Observació
fenòmens i
recollida de dades
2. Generalitzacions
(inducció)
3. Experimentació
amb resultats
mesurables
(matemàtiques).
4. Lleis
“Hypothesis non fingo”
F. BACON
1. Eliminar prejudicis o
ídols
2. Recollir dades: taules
d’absència, presència
i de graus.
3. Generalitzacions
(inducció) i lleis

90. Visió antiga (aristotèlica) del món
Visió moderna (galileano-
newtoniana) del món
Els éssers es componen de matèria i forma
(hilemorfisme).
La naturalesa es compon per matèria i pot
explicar-se per lleis mecàniques en base a
les matemàtiques.(mecanicisme)
La filosofia natural explica les propietats
en base a 4 causes (material, formal, agent
i final). La causa final explica el “moviment
natural” d’una substància.
La ciència natural explica el moviment i les
interaccions dels cossos en termes
matemàtics (lleis de la naturalesa). No
explica ni perquè ni per a què sinó com.
Les hipòtesis s’estableixen a partir de la
simple inducció a partir de l’observació.
Les hipòtesis explicatives s’estableixen a
partir del control sistemàtic de les
experiències (mètode científic).
Les qualitats sensibles (calor, olor, color…)
són propietats reals dels cossos. Veure
consisteix en ser afectat per la recepció de
la forma transmessa pel cos “colorat”. Les
qualitats sensibles són objectives.
Les qualitats sensibles són només els
efectes de moviments de les partícules
materials (qualitats primàries) sobre els
nostres sentits. Les qualitats sensibles
(qualitats secundàries) són subjectives.

91. CIÈNCIA ANTIGA I MEDIEVAL CIÈNCIA MODERNA
Geocentrisme Heliocentrisme
Explicació qualitativa Explicació quantitativa
Cosmos tancat Univers infinit
Cosmos finalista. Model biològic.
(teleologisme)
Estructura mecànica del món
(mecanicisme)
Déu produeix (causa) i conserva
el moviment
Déu és origen però no conserva
el moviment