-

1. Els nostres fills ens han fet amics
Els fills aporten moltes coses, fins i tot noves amistats.
Algunes poden perdurar però d’altres s’esgoten quan els
fills deixen de compartir escola
Marc Serrano i Òssul
Els nostres fills ens han fet amics Amics per sempre o per un temps Família rica,
família no tan rica ARA
A partir dels 30 anys, construir noves relacions d’amistat -fer amics- esdevé més i més
complicat: feina i criança absorbeixen bona part del temps i de l’energia dels joves
professionals amb canalla, i les seves oportunitats de conèixer gent nova cauen en picat.
Es deixa de ser l’X o la Y i s’esdevé, amb alegria, el Paredelatal o la Maredelqual per a
un conjunt de persones que no para de créixer. Més enllà de l’evidència, ho constata, amb
tots els ets i uts del mètode científic, un estudi que signen plegades la Universitat Aalto
(finesa) i la d’Oxford.
Els grups de pares són un dels pocs reductes que continuen afavorint el naixement
de l’amistat en aquest moment de la vida. Abunden els pares que s’han fet amics
gràcies als fills respectius, a través d’ells, per ells: primer els nens forgen amistat amb
col·legues d’escola bressol, d’escola, d’extraescolars, de jocs; tot seguit, a poc a poc -
potser sense adonar-se’n-, els pares respectius es van acostant. I ja hi som. Com i per què
passa, això?
Abunden els pares que s’han fet amics gràcies als fills respectius, a través
d’ells, per ells
“Perquè és un dels únics espais en els quals invertim temps i tenim l’oportunitat de
conèixer gent nova”, respon la sociòloga Natàlia Cantó, professora d’estudis d’arts i
humanitats de la UOC. Gent nova, precisa Cantó, “que no són companys de feina i amb
els quals no enterboleixen l’aire les dinàmiques de competitivitat malaltissa”. I continua:
“Estimem els fills, esgarrapem moments per estar amb ells, i aquests moments són portar-
los a l’escola o a extraescolars [o recollir-los] si ho podem organitzar, acompanyar-los a

2. festes d’aniversari... I allà trobem tot de gent de més o menys la nostra edat en un
moment de criança dels fills similar al nostre. El tema de conversa inicial està servit -
això facilita enormement les coses-, passem temps junts per necessitat (hem d’estar allà
pels nostres fills) i sempre acabem trobant algú que, més enllà del primer tema de
conversa, n’introdueix un altre que ens interessa, i un altre, i un altre... i ens acabem fent
amics”.
Amics per sempre o per un temps
Forjar una amistat és tan complex com mantenir-la viva. “Cal recordar -apunta la
professora de la UOC Natàlia Cantó- que d’amistats sobre les quals es podrien escriure
llibres i fer pel·lícules en tenim poques al llarg de la vida. I segurament això sí que és una
cosa constant. Crec que hem d’aprendre a valorar l’amor i la cura que ens vinculen com
a persones -també amb els amics-, i no sempre buscar el més fàcil, còmode o divertit. Els
vincles de gratitud, de fidelitat i d’amor que ens porten a les amistats de novel·la ni es
creen en dos dies ni fan la fotosíntesi: cal tractar-los amb cura i dedicar-los un temps...
tot i que són precisament aquest tipus d’amics els que entenen més si ara no podem anar
de birres, o al cinema o al teatre. O si anem tan collats que, quan arribem a casa, quasi no
recordem que som persones i les poques energies que ens queden les dediquem a la
parella, als fills... i potser també als pares, que es fan grans i ens necessiten. I allò que
deia de l’amor, la fidelitat i la gratitud també s’aplica en el seu cas, i molt”.
¿El fenomen ha passat sempre, Natàlia? “L’escola és un invent modern: fa només unes
dècades que tothom té accés a escolaritzar-se i només en una part del món. Parlar
de sempre em costa...” Quina mena de pares són més propensos a fer-se amb els pares
dels amics dels seus fills? “Bé, és evident que la gent que no té diners per sortir, que li
gira l’esquena a la porta de l’escola, que no pot convidar ningú a casa perquè són sis
persones en 50 metres quadrats o perquè fan dues feines per arribar a final de mes, ho
tenen més complicat que els altres”. Segons la sociòloga, el fet que es puguin arraconar
amics de tota la vida per centrar-se en els pares de col·legues dels fills no és tant una
derivada de la hiperpaternitat com de la naturalesa humana: “Deixar de banda amics
antics per l’enlluernament dels amics nous té poc a veure amb estar centrats en els fills.
Gens, diria jo. Això ho fem, si ho fem, en totes les etapes de la vida. Amb amics, amb
joguines, amb el que sigui. La fascinació pel que és nou és una expressió més del sistema
social (i econòmic) en el qual vivim”.

3. ELS NOSTRES I ELS SEUS
Natàlia Cantó també explica per què els amics més íntims dels pares no sempre són per
força els pares dels amics més íntims dels fills: “Els pares tenim una forta influència en
la manera de ser dels nostres fills, però no els determinem. Els fills no són clons nostres
i, per tant, desenvolupen afinitats pròpies -cada vegada més a mesura que van creixent- i
la nostra influència també queda més diluïda en el conjunt d’influències que reben. Hi ha
pares que intenten fer autèntics exercicis d’enginyeria social perquè els fills es facin amb
els nens que consideren més adequats, de les famílies que consideren més afins... Però,
afortunadament, ni tan sols els fills són totalment programables, i les relacions socials es
reinventen diàriament, ens sorprenen i ens plantegen reptes”. Com ara aquest: “Què pots
fer quan el fill vol quedar amb tal família i tu voldries mil vegades més quedar amb
una altra?”
EN PRIMERA PERSONA
Biel Domenge, de 41 anys, és cofundador de Divers Arquitectura i parella de Júlia
Fernández Parejo, que en té 40 i fa de tècnica d’habitatge a l’Ajuntament de Sabadell. Els
seus fills són l’Arnau, de sis anys, i l’Helena, de tres. Albert Segura i Norma Vidal, de 35
anys, són periodistes -ell dirigeix el digital 'Nació Sabadell' i ella és redactora de l’ACN-
i, sobretot, pares: tenen el Nil, de sis anys, i el Guillem, de tres. Els adults s’han fet amics
perquè els nanos grans són companys de classe a l’escola Nostra Llar i a l’escola de
música Praeludium, i millors amics. Però, alerta: els benjamins, el Guillem i l’Helena,
escalfen a la banda: van plegats a l’escola bressol, tot i que a classes diferents. Els
escoltem (i els veiem a la fotografia).
Primer, els grans. En Biel explica: “Va ser tot molt casual. Els nens van coincidir a la
mateixa aula de P3, i allà, per una cosa o per una altra, vam coincidir. I és allò que et vas
trobant a l’entrada de l’escola i a la sortida, i vas parlant, i acabes veient que tens
interessos semblants. Jo crec que, més que res, és una certa afinitat personal, i les mares,
que també tenen molt de feeling entre elles”. La Júlia matisa: “Tampoc tenim tantes
afinitats, o no les compartim. El que sí que compartim és una mateixa visió de com educar
els nens, de moure’ns a l’escola, d’entendre les coses respecte als nanos... Això és el que
ens ha unit des del principi, crec jo”. Diu l’Albert: “Està bé perquè, si t’avens amb una
persona, és molt més fàcil que després, quan et veus fora de classe, els nens també juguin.
Tant per a ells com per a nosaltres, és més fàcil tot”. I afegeix la Norma: “El Biel és més

4. tímid, i sí que coincidíem molt quan ell anava a buscar-los a música, però no parlàvem
tant, i com que els nens sempre volien tornar junts, al final acabes parlant. I ella i jo vam
començar a tenir més relació i, com que l’Albert també parlaria amb una paret...”
"Compartim és una mateixa visió de com educar els nens, de moure’ns a
l’escola, d’entendre les coses respecte als nanos... Això és el que ens ha unit”
”
JULIA FERNÁNDEZ Mare
I ara els petits. Diu l’Arnau: “Fem moltes tonteries junts [amb el Nil] i ens divertim.
Compartim molt poques coses, però som amics. Més o menys, som millors amics”. I
respon el Nil: “Quan jo vaig arribar a P3 ens vam conèixer; no ho sé: va ser una casualitat.
Som el millor amic l’un de l’altre... perquè som molt amics, i punt. Ens agrada que els
pares també siguin amics”. I els més petits de tots. Explica l’Helena: “Amb el Guillem
anem junts a l’escola bressol, ens veiem al pati i juguem. Jo vaig a la classe dels gegants;
ell, a la dels grallers. L’any que ve anirem junts a l’escola; potser a la mateixa classe”. I
el Guillem: “Amb l’Helena fem la migdiada junts. Ara, a la terrassa, jugàvem a bàsquet”.
El petit energumen -com l’anomena, amb afecte, son germà- demana: “T’he de dir una
cosa més”. Quina? “Notre-Dame s’ha cremat”. Nens!
Família rica, família no tan rica
En una escola entren en contacte més o menys estret pares d’orígens culturals, socials i
econòmics diversos; sovint antagònics. I les comparacions són sempre odioses. I
inevitables? Natàlia Cantó: “Inevitable només ho és la mort. N’hi ha, de comparacions?
Sí. Sovint? Molt”. I per què, Natàlia? “Perquè vivim en un sistema capitalista tardà,
enfocat al consum, en un país en el qual la classe social es defineix molt poc a partir de
la cultura (a diferència d’altres països europeus) i molt a partir del restaurant que et pots
permetre, el cotxe que portes o on vas de vacances. Però, malauradament, això no només
passa a nivell de pares. Hi ha nens que tenen vergonya d’anar a escola després de l’estiu
si a casa no s’han pogut permetre un viatge per la reacció que anticipen dels companys.
Personalment (és opinió, no sociologia) a mi això em deixa sense paraules, horroritzada”.