1. L’aventura
inoblidable
Com cada dia, he d’anar al col·legi. El “cole” és més avorrit que no fer res.
Sóc en Miki, bé, en Miquel, Miki és com em diuen els meus amics, i sóc el nen amb més
mandra d’anar al col·legi que existeix. Ahir, almenys tenia una bona notícia: anava
d’excursió a Tarragona. També em fa molt pal estar una hora assentat allí a l’autocar.
Si que puc parlar amb els amics, però això no soluciona el viatge.
Em vaig posar una samarreta i un xandall i vaig anar a l’escola per agafar l’autocar cap
a Tarragona, si que és curt però...
Una hora després, quan vam arribar a Tarragona vindria el pitjor, havíem d’agafar la
llibreta per prendre apunts.
Estàvem estudiant els romans i faríem una visita completa.
Primer de tot vam anar al circ. Ens vam assentar al terra i havíem d’escoltar i prendre
apunts del que ens explicava el guia. En Jan i jo vam estar parlant tota l’estona. Si que
ens avisaven de què calléssim, però era tan avorrida l’explicació del guia que nosaltres
seguíemparlant.
Al cap d’una estona vam anar a les muralles. Les vam haver de dibuixar! Vaig fer quatre
ratllotes i ja vaig acabar. Aleshores vaig anar a veure la muralla pel voltant.
Allí vaig veure una cosa molt estranya: mancava una pedra, però la pedra de dalt
s’aguantava! Li vaig ensenyar al Jan i ell va tenir la mateixa reacció que jo.
Vaig posar la mà pel forat i vaig veure que no tocava al final.
Vaig decidir posar-me dins del forat, però tampoc tocava el fons.
Vaig dir al Jan que em seguís. Nosaltres entràvem i entràvem, fins que vam veure una
mena de porta.
- Marxem d’aquí – va dir en Jan, però jo no li vaig fer cas.

2. Vaig obrir la porta i... hi havia un senyor!
- Benvinguts Miki i Jan. Us estàvem esperant. – va dir el senyor.
- Com saps els nostres noms? – vaig preguntar.
- Perquè ho posa a la llibreta que teniu. – va respondre.
- Ah! – vam dir en Jan i jo.
- Bé, anem al cas. Heu entrat al món Silver. Quan entres per aquesta porta, no
pots sortir. O sigui que endavant, però abans d’entrar us diré una cosa. Sigueu
forts i valents.
En Jan s’havia embrutat al pantalons de tanta por que tenia...
Quan vam entrar al món Silver, feia una calor terrible. Era com un desert, amb
moltíssims poblats escampats.
De cop i volta se’ns van acostar uns monstres blaus amb un ull i una trompa.
- Ah! No ens toqueu monstres! – va dir en Jan.
Els tres...er...els tres “homes” es van enfadar com uns dimonis. Em sembla que no els
havia agradat gaire que els hi diguéssimmonstres.
- No se’ns emporteu, bèsties! – vaig dir jo, però ells ni cas.
Uns minuts més tard, vam arribar al seu poblat. A l’entrada hi ficava “Chompo”.
Segurament era el nom del seu poble.
Ens van posar en una mena de presó, si es pot dir així. Llavors va venir el cap del
poblat.
- Estareu aquí dos dies, però amb una condició. Heu de fer tot el que us demani.
Ens van portar unes galetes verdes. Gotejava un líquid de la galeta. També ens van
portar una beguda rosa. No tenia gaire bona pinta.
- D’acord, ara ens ho menjarem – varem respondre.
Aleshores se’n van anar.
Vam tirar les galetes i la beguda per un forat que hi havia al costat i vam esperar a la
nit per poder-nos escapar quan tothom estava dormint.
Entre barrot i barrot de la presó, hi havia suficient espai per sortir dos nois prims com
nosaltres. Vam escapar pel bosc. Teníem molta gana. Caminàvem i caminàvem, però
no trobàvem la sortida. Estàvemcansats i vam decidir posar-nos a dormir.

3. L’endemà, al despertar érem en una habitació tapats amb una manta. Vaig despertar
al Jan i vam veure una persona que es posava davant de la porta. Era similar a
nosaltres. L’única diferència era que tenia dues banyes.
- Qui sou? – va preguntar en Jan.
- Heu passat pel poble de Chompo, no? – va respondre aquella persona.
- Sí.
- Tranquils, nosaltres us volem ajudar.
- Volem tornar a Barcelona. – vaig dir.
- És molt perillós. Explica una llegenda que si agafeu una mica de sang del drac,
podreu fer realitat els vostres desitjos – va dir aquell home.
- Quin drac? – vaig preguntar.
- El drac més perillós, més gran i més fort que s’ha vist mai.
- No tenim més escapatòries, o sigui, que ho hem de fer. – li vaig dir a en Jan.
En Jan va assentir.
- Demà us vindrem a despertar per a lluitar contra el drac. – va dir.
Ens va donar un entrepà i va marxar. L’entrepà estava molt bo!
L’endemà quan ens va despertar, vam menjar unes galetes i ens va acompanyar a la
plaça del poble. Allí hi havia el drac, que ens mirava amb una cara d’intimidació.
- Preparats? – es va sentir que deia un.
Vaig agafar l’espasa i...
Ah! Tot allò era un somni! No havia passat res! Estava a l’autocar dormint! Vaja, ara
que es posava interessant l’aventura....
Àlex Rubín de Celis