2. PRE-CINEMA
• L'ésser humà s'ha preocupat de captar i representar el moviment. Durant
segles, civilitzacions o persones han cercat procediments per reproduir la
realitat.
• Al s XVI, la "cambra obscura" permetia la projecció d'imatges externes dins
una cambra fosca.
Al segle XIX apareix la fotografia, era possible d'impressionar i de guardar una
imatge del món que ens envolta.
3. • Al llarg del segle XIX Emile Reynaud que va contruir el teatre
òptic que projectava transparències de dibuixos a partir d'un
aparell cilíndric que, juntament amb la projecció d'una imatge
de fons des d'una llanterna, proporcionava la projecció dels
primers dibuixos animats.
4. • Als EE.UU. on, el 1890, es va solucionar el problema, de la mà
del gran inventor Edison, que va inventar caixes que contenien
una sèrie de bobines que permetien veure una pel.lícula
5. ÈPOCA MUDA
• El cinema mut és el tipus de cinema que no té so pre-gravat i
sincronitzat. Fa especialment referència al cinema de les tres
primeres dècades. Es parla també de cinema silenciós.
6. MESTRES DEL MUT
• David Wark Griffith va ser el gran fixador del llenguatge
cinematogràfic.
• El triomf de la revolució russa el 1917 va fer pensar als seus
dirigents que el cinema podia assolir un paper d'adoctrinament i
propagandístic. Així que va encarregar a uns quants directors el
fet d'encetar una nova cinematografia en el país.
7. • El cinema americà aposta més pel benefici material que per
l'estètica o la poesia visual. Una petita ciutat de l'Oest
americà, Hollywood, havia esdevingut en poc de temps el
centre industrial cinematogràfic més pròsper dels EE.UU.
Grans empreses s'hi reuniren aixecant els seus estudis on, a
més de filmar-se les pel.lícules, es "construeixen" les estrelles
per a interpretar-les.
8. ÈPOCA SONORA
• El 6 d'octubre de 1927 succeí un fet revolucionari per a la
història del cinema: començava a parlar!
• Els estudis van haver de replantejar-s'ho tot i fer importants
inversions per reconvertir-se en sonors. Els tècnics i els
cineastes van haver de canviar de forma de fer i de pensar. I els
actors i actrius van haver d'aprendre a vocalitzar correctament.
A l'Estat Espanyol, els primers estudis sonors, els Orphea, es
van inaugurar a Barcelona el 1932.
9. • Milers de ciutadans trovaben en el cinema moments per fugir
dels problemes quotidians. Hollywood es dedicà a produir
títols basats en els gèneres fantàstic, la comèdia, el musical o
el cinema negre, per tal d'exhibir productes escapistes.
10. POSTGUERRA
• Duran aquest període del 39 al 62, els joves van tenir una
influència molt potencial, també considerada la època del
“Rock”.
• També es la època dels melodrames i de la consolidació dels
gèneres, com el cas de “Thriller”.
• A la resta del món, no nomes occident també existia la
cinematografia tot i que depenia del nivell social i econòmic
de dit país.
11. ·A finals 50 el cinema frances va tenir molta importància ja que
va aportar una nova generació de realitzadors que aporten
oxigen al cinema.
• A bout de souffle el 1959, que va suposar una ruptura amb el
llenguatge cinematogràfic habitual. Apareixen temes de caire
documentalista que cerca captar la vida tal i com és.
• Al llarg del 60 surtiran nous cinemes. A Suècia assoleix un
cinema introspeccionista.
12. • A Itàlia, el cinema adopta un caire poètic amb autors com
Antonini, Pasolini, Bertolucci i altres.
• A Gran Bretanya, el “free cinema” es transmet dins d’una
estètica contestatària. Una crítica envers a la societat puritana
i clàssista.
• Els cineastas més representatius són Lindsay Anderson, Tony
Richarson i altres.
13. • A latinoamèrica, Brazil; Glaubert Rocha, a Cuba; Gutiérrez
Alea, Argentina; Solanas.
• En aquets països no democràtics un grup de cineastes aporten
productes igualment creatius.
• A Espanya, trobem a Bardem, i a Catalunya apareix la famosa
“Escola de Barcelona”
• Als EEUU , a partir de la dècada dels 60 un grup de director es
formen a la, directors com Cassavettes, Lumet, Mulligan, i
creeaven un ciannema underground, aticomercial i
antihollywood.
• El cinema a Catalunya va del 1939-1950 i després 1950-1960.
14. DARRERES DÈCADES
• Als anys 70, després d'uns anys de cinema espectacular basat
en el catastrofisme -potser com a reflex del retorn del perill.
Concretament de la mà de Georges Lucas -autor de "La guerra
de les galàxies" (1977)- i de Steven Spileberg, realitzador de
"Trobades en la tercera fase" (1977)-. Paral.lelament, altres
directors aposten per un cinema igualment comercial però
tractat amb un estil de realització molt personal i creatiu, com
ara Ford Coppola, Scorsese...
15. • Els anys 80, l'aparició i introducció del vídeo, i l'augment dels
canals televisius per vies diferents, fan que el públic vegi més
cinema que mai, sense sortir de casa. Enfront d'aquest cinema
consumista apareixen autors més preocupats pels temes
polítics i, sobretot, per la ingerència dels EEUU en altres
zones. La globalització de l'economia afecta al cinema
nordamericà que s'alia amb la indústria electrònica oriental.
També són temps de grans melodrames i de recuperació de la
comèdia.
16. • Pedro ALmodóvar enriqueix l'escena cinematogràfica per
mitjà del seu cinema postmodern i d'esperpent, gènere
també conreat per Berlanga. El cinema basc aportà nous
autors al cinema espanyol.
• Als 90, la crisi d'idees s'apoderà del cinema nordamericà.
També algunes sèries històriques de televisió seran objecte de
versions per a la gran pantalla. Gèneres tradicionals als quals
se'ls ha de sumar la sexualitat com a ingredient important en
diversos films. D'altra banda, la comèdia espanyola i el
resurgiment del cinema latinoamericà han marcat durant
aquests anys la cinematografia hispanoparlant.
• Arribats als cent anys de cinema, el procediment basat en la
fotoquímica s'alia amb les noves tecnologies electròniques i
dels estudis surten pel·lícules on l'ordinador ha tingut molt a
veure en el procés d'obtenció o manipulació de les imatges.
