2. 0. INTRODUCCIÓ
La literatura grega és la més antiga d'Europa i del món Occidental, i al mateix temps
una de les més importants per la influència que ha tingut amb les expressions
literàries posteriors, especialment la llatina i la de les llengües romàniques.
A l'igual que en altres llengües, les primeres mostres de literatura grega van sorgir
de la tradició oral (himnes religiosos, cants èpics, canços populars, etc) que en la
majoria de casos no s'han conservat.
Els diversos gèneres literaris (que van néixer, a occident, a Grècia) van anar
apaeixent progressivament, fins al punt que a cada època històrica hi va haver un
gènere que sobresortia per sobre dels altres:
El primer gènere, En època arcaica el L'època clàssica va Més tard van sorgir
l'èpica, va sorgir en gènere més cultivat veure l'esplendor la prosa històrica i
època obscura. va ser la lírica. del teatre. l'oratòria.
3. 1.1 POESIA ÈPICA
La poesia èpica és el gènere més antic de la La grega no és l'única literatura
literatura grega. En Època Arcaica existia una gran amb un poema èpica al
capdavant: una cosa semblant
colecció de poemes èpics, però, per contra, només passa amb el francés (La
se n'ha conservat una mínima part: La Ilíada, chanson de Roland), el castellà
L'Odissea i uns pocs poemes més (la majoria molt (El cantar del Mío Cid)
posteriors). i l'anglès (Beowulf).
Les seves característiques són:
L'argument dels poemes èpics girava al Els protagonistes són reis, sovint fills de
voltant de les gestes dels herois del mite. déus, o déus que interactuen amb homes.
La història se situava en un passat remot Els autors són anònims i mai mostren la
i il·lustre, considerat històric pels antics. seva personalitat en els poemes.
4. Formalment els poemes es caracteritzen
per l'ús exclusiu de l'hexàmetre dactílic.
El què?
Abans que res, cal tenir present que la poesia grega (com la llatina) no
es basava en la rima, com en català i castellà, sinó en el ritme.
Aquest ritme venia donat per l'alternança de síl·labes Per exemple, una síl·laba llarga i dues
llargues i breus: una determinada combinació breus formaven un peu anomenat dàctil
donava una unitat de mesura anomenada peu; la (de δά κτιλος “dit” perquè les falanges
combinació de diversos peus formava un vers. d'un dit són una llarga i dues curtes)
ˉ = síl·laba llarga ˘ = síl·laba breu ˉ ˘ ˘ = dàctil
Sis dàctils formaven, per tant, un hèxametre dactílic.
ˉ ˘ ˘ / ˉ ˘ ˘ / ˉ ˘ ˘ / ˉ ˘ ˘ / ˉ ˘ ˘ / ˉ ˘ = hexàmetre dactílic Nota: l'última
síl·laba era
lliure (podia ser
llarga o breu)
Nota2: com que era molt difícil fer hexàmetres només amb
dàctils, podia fer-se servir també un altre tipus de peu
anomenat espondeu format per dues síl·labes llargues (ˉ ˉ)
5. Posem per exemple el segon vers de La Ilíada
οὐ -λο-μέ -νην ἣἣμυ-ρι Ἀ -χαι-οςςἄἄ λ-γε θηκε
οὐ λομέ νην μυρι Ἀ-χαιοῖ ῖ λγε ἔ ἔ -θη-κε
οὐ-λο-μέ-νην χαι-ο λ-γε ἔ-θη-κε
Aquest vers presenta la següent combinació de peus:
ˉ ˘ ˘ / ˉ ˉ / ˉ ˘ ˘ / ˉ ˉ / ˉ ˘ ˘ / ˉ ˘
Com podeu comprovar un peu no necessàriament havia de coincidir amb
una paraula ni l'espai entre paraules amb l'espai entre dos peus.
6. 1.2 HISTÒRIA DE LA P.E.
La poesia èpica va néixer de la mà dels
aedes (d'ἀείδω “cantar”), poetes
ambulants que cantaven, improvitzant a
partir de fòrmules fixes, poemes extensos
amb l'acompanyament d'una lira.
Per fòrmules fixes entenem paraules, frases
o versos que els poetes anaven repetint i
combinant amb altres d'invenció pròpia.
A partir del s.VIΙI els poemes van deixar
de ser cantats i van passar a ser recitats.
Els recitadors eren anomenats rapsodes
(de ῥάπτω “sargir”), que repetien els
versos ja creats abans pels aedes, i
s'acompanyaven d'un bastó amb què
colpejaven el terra per marcar el ritme. Escultura moderna d'Homer, representat
com un aede amb la seva lira.
7. Aedes i rapsodes representaven els poemes en Els poetes èpics canten la glòria
d'herois aristocràtics, la seva és per
ambients festius dins l'àmbit dels palaus reials tant una poesia no destinada al poble
primer, i dels cercles aristocràtics més tard.
Homer representat pel pintor Leloir cantant
els seus poemes davant d'un públic.
8. 1.3 HOMER
Els antics no van dubtar mai en atribuir
l'autoria de La Ilíada i de l'Odissea a
Homer, la figura del qual se'ns presenta
envoltada pel misteri.
Segons la tradició va néixer a Esmirna o a
l'illa de Quios, i va morir possiblement a l'illa
de Tera. Un tret característic era la ceguera.
Bustos d'Homer (Brittish
Homer, imaginat pel francés A. Bouguereau Museum i Louvre)
9. A més dels dos poemes anteriors, se li van
atribuir els Himnes Homèrics (poemes
dedicats als déus) i la Batraco-miomàquia.
Bust d'Homer (Museus La Batracomiomàquia és una paròdia de la Ilíada on es narra
Capitolins de Roma) una guerra entre granotes (βά τραχοι) i ratolins (μυέ ς).
Tanmateix l'existència real d'Homer ha estat un tema de debat
entre especialistes des que va ser posada en dubte ja fa segles.
10. Apoteosi d'Homer, pintura del El poeta, al centre, reb
francés Ingres, exhibida l'homenatge de diversos poetes
actualment al Louvre i artistes antics i moderns.
Virgilil
Plató Aristòtil
Rafael Èsquil
Píndar Fídies
Safo
Dante
Shakespeare Moliere
Als seus peus, dues alegories
de la Ilíada (amb una espasa) i
l'Odissea (amb un rem)
11. Ja en l'antiguitat els crítics grecs dels segles III i II aC van observar en els
poemes diferències d'estil, irregularitats i contradiccions. Al segle XVII l'abat
d'Aubigniac va afirmar que els poemes no eren sinó un conglomerat de cants
populars aïllats. Més tard, el filòleg alemany August Wolf (s XVIII) va argumentar
que Homer no havia existit mai i que els poemes van ser compostos cap al
950aC però no va ser fins al temps de Pisístrat que es van posar per escrit..
Pisístrat: tirà d'Atenes
del segle VIaC. Els crítics es van dividir en dues corrents.
Els unitaristes: defensaven que Els analistes: creien que els
Homer havia existit i havia poemes són el resultat de la unió
compost la Ilíada i l'Odissea. de cants independents.
12. Entre les evidències que recolzen
la teoria analítica hi tenim:
Els poemes es poden dividir en grans parts,
gairebé independents, i inclouen fragments que
van ser clarament afegits posteriorment.
Hi ha diversitat de referents històrics: ús de la
inhumació i de la incineració; armament
d'epoques diferents (micènica, obscura, etc).
La llegua presenta trets dialectals mesclats
(eolisme, jonismes, aticismes); prova que no es
van crear en una sola regió.
Hi ha nombrosos errors de composició: per
exemple, el rei Pilèmenes és mort per Menelau
al cant V, però apareix viu al X..
Actualment les tesis analistes i les unitaristes s'han anat apropant: avui tothom creu
que va existir un Homer que, partint d'un material èpic preexistent, hauria donat
forma a la Ilíada. Més difícil d'acceptar és fos el mateix autor de l'Odissea.
13. 1.4 CARACTERÍSTIQUES DE LA POESIA HOMÈRICA
Els personatges destaquen pels
seus sentiments profundament
humans: l’amistat d’Aquil·leu i
Patrocle, la supèrbia
Agamèmnon, l’ira d’Aquil·leu, etc.
Els herois homèrics consideren
que el més important és morir
deixant enrera fama i bon nom de
les gestes pròpies.
Aquil·leu es nega a lluitar per honor però
torna quan el seu amic Pàtrocle és mort i
no para fins matar Hèctor, que l'ha mort.
També, per als herois compta més l’esperit: Hèctor sap que la mort de Patrocle
el durà a un destí idèntic però s’imposa el compliment del deure; Aquil·leu
prefereix l’honor als regals que Agamèmnon li envia perquè torni a combatre.
14. El grec homèric és una llengua artificial que mai va ser parlada, si no que va
ser creada amb una finalitat poètica després de quatre segles de transmissió
oral. Per això hi intervenen elements dialectals micènics, eòlics, jònics i àtics.
Detall d'El Parnàs de Rafael amb
Homer entre Dante i Virgili.
La repetició d'epítets i comparacions era un
recurs que els poetes arcaics havien
inventat per memoritzar millor els poemes.
Hi ha moltes comparacions o símils i També hi abunden els epítets:
s'empren formules èpiques (un Aquil·les el de peus lleugers, Odisseu
membre d'una frase o un vers o bé un el de gran ardit, Atenea la d'ulls
grup de versos repetit). d'òliba, etc.