Recull de mites amb quadres respectius. Treball per l'assignatura de Llatí entre 4t ESO i 1r BAT (2010-2012).

1. 1.Naixement de l’univers.
Al principi regnava el Caos. Del Caos van néixer Gea, la terra. De Gea i Urà (el cel)
van néixer muntanyes, rius, llacs, titans... és a dir, tot el que hi ha a la terra. Però
Urà va ser un mal company, i per castigar-lo, Saturn, fill seu, va tallar-li els
genitals mentre dormia. Saturn va llançar els genitals del seu pare al mar, i d’aquí
va sorgir Venus.
Saturn es va convertir en rei dels Déus i es va casar amb Rea. Saturn i Gea havien
profetitzat que Saturn seria destronat per un dels seus fills, i per aquest motiu se’ls
menjava tots. Rea, desesperada, va salvar un dels seus fills posant-lo sota
protecció de les nimfes. Per enganyar a Saturn, li va donar de menjar una pedra
envoltada en un drap. El nen salvat es digué Zeus, i quan va créixer va destronar
al seu pare, primer fent-li vomitar els cinc fills que s’havia menjat. D’aquesta
manera es va convertir en el rei dels déus.
Personatges:
-Saturn: És el déu de l’agricultura i la collita. En la mitologia grega és conegut com
Cronos.
-Venus: És la deessa de l’amor, la bellesa i la fertilitat. És la deessa més bella de
l’Olimp. En la mitologia grega és coneguda com Afrodita.
-Rea: En la mitologia grega és coneguda com Cibeles. Es representa com la mare
dels deus, i deessa dels titans.
-Zeus: És el déu de la meteorologia, dels jocs i de la guerra; i déu de tots els déus.
Es va casar amb Hera i va tenir nombrosos fills. En la mitologia grega és conegut
com Júpiter.
El naixement de Venus, Sandro Botticelli
Saturn devorant a un fill, Francisco
Goya

2. 2. Els amors de Venus.
Venus i Mart:
Venus es casà amb Vulcà, el déu més lleig de l’Olimp, però estava enamorada de
Mart. De l’aventura de Venus i Mart en va néixer Cupido o l’Amor.
Personatges:
-Vulcà: És el déu del foc i dels metalls. En la mitologia grega és conegut com
Hefest. És lleig, coix i sempre va brut.
-Mart: Déu de la guerra, fill de Júpiter i Juno. És el déu més bell de l’Olimp. En la
mitologia grega és conegut com Ares.
-Cupido: És un déu menor. Se’l representa com un nen amb ales que porta un arc i
dos tipus de fletxes: unes per provocar amor i altres per provocar rebuig. En la
mitologia grega és conegut com Eros.
Venus i Mart, Sandro Botticelli.
Venus i Adonis:
Un altre episodi amorós de la vida de Venus és la història que tingué amb Adonis.
Venus estava enamorada del mortal, però, Proserpina, la reina dels inferns,
també. Per evitar problemes Júpiter va decidir que Adonis passaria un terç de l’any
amb Venus, un altre amb Proserpina i l’altre terç on ell volgués. Però Ares, cegat
d’amor per Venus, envià un porc senglar per tal que matés a Adonis. La sang
d’Adonis es va convertir en una anèmona.
Personatges:
-Adonis: Simbolitza la renovació
anual de la vegetació. És un bell i
jove caçador.
-Proserpina: Deessa de la vida, la
mort i la resurrecció. En la mitologia
grega és coneguda com Persèfone.
Venus i Adonis, Rubens.

3. 3. Psique i Cupido.
Cupido es va enamorar de la filla d’un rei, que es
deia Psique. Venus, gelosa de la bellesa de la
noia, envià a Cupido perquè la castigués. El pare
de Psique, per evitar cap desgràcia per part de
Venus, l’envià a una muntanya perquè se la
mengés una bèstia. Mentre la noia esperava, es
va adormir. Quan es va despertar, es trobava
davant d’un palau. Hi va entrar i allí va
descansar i va menjar, i per la nit es va casar
amb una persona que no es deixava veure. Les
germanes de Psique la van convèncer perquè
descobrís el rostre del seu marit, i una nit va
anar a veure’l amb una llàntia mentre ell dormia.
Una gota de la llàntia va despertar a Cupido, i va
fugir. Desesperada, Psique va buscar-lo per tot
arreu, però no el trobava. Júpiter, veient l’amor
que sentien l’un per l’altre, va fer que Psique i
Cupido es retrobessin i la va fer a ella immortal.
Van celebrar les seves noces davant de tots els
déus de l’Olimp.
Psique i Cupido, Adolphe William
Bouguereau
4. Les tres Gràcies.
Les tres Gràcies són tres divinitats, filles de Júpiter, i acompanyen a Venus.
Representen la bellesa, l’amistat i la tendresa.
Les tres Gràcies, Rubens.

4. 5. Píram i Tisbe.
Píram i Tisbe vivien a Babilònia, en cases contigües. Parlaven per una esquerda que
hi havia en una paret comuna de les cases. Es van enamorar bojament, però les
seves famílies s’oposaven a la relació. Un dia van decidir veure’s al sepulcre del rei
Ninus, sota un arbre. Tisbe va arribar primer, però va trobar-se una lleona i va fugir
atemorida, deixant-se el vel que portava. En arribar Píram i veure el vel embrutat,
va pensar que la lleona s’havia menjat a Tisbe, i es va treure la vida amb l’espasa.
Quan va tornar Tisbe i va veure al seu amant mort, també es va matar. D’aquesta
manera van segellar el seu amor prohibit.
Píram i Tisbe.
6. Filemó i Baucis.
Júpiter i Mercuri es van vestir de viatgers
i van anar demanant hospitalitat a les
cases per posar a prova la humanitat. Van
trucar a totes les portes, però ningú els
va ajudar, excepte l’ancià Filemó i la seva
muller, Baucis. Els van oferir tot el que
tenien, encara que gairebé no tenien res.
Quan els déus van revelar la seva
identitat, els van concedir un desig en
forma d’agraïment. Els dos vells van
demanar morir junts, i així va ser. Quan
van morir es van convertir en una alzina i
un til·ler que van créixer junts.
Baucis i Filemó, Johann Karl.
-Mercuri: És el déu del comerç i protector
dels que van pels camins (comerciants, pastors, bandolers...). És el missatger dels
déus. En la mitologia grega és conegut com Hermes.

5. 7. Eco i Narcís.
Eco era una nimfa que parlava molt. I Juno enfurismada amb ella, la va fer callar i
va disposar que només pogués parlar si abans li dirigien la paraula i que tot el que
podria fer seria repetir les últimes síl·labes que hagués sentit. Eco es va enamorar
perdudament de Narcís, però ell la rebutjà per la maledicció de Juno. Desconsolada,
es va amagar en una cova i es va consumir fins que només era una simple sombra.
Narcís seguia rebutjant a totes les noies; però finalment s’enamorà del seu reflex a
l’aigua. Quan va intentar agafar el seu reflex, va caure i va morir ofegat. Al lloc on
va morir va créixer la flor que porta el seu nom.
-Juno: És la deessa del matrimoni i és la muller de Zeus. En la mitologia grega és
coneguda com Hera.
Eco i narcís, John W. Waterhouse.
8. Apol·lo i Dafne.
Cupido, per castigar a Apol·lo, va clavar-li una
fletxa d’or perquè s’enamorés de Dafne; però a
ella li va clavar una de plom, i es va tornar
insensible a l’amor. Apol·lo la perseguia per tot
arreu i Dafne fugia. Dafne li demanà ajut al seu
pare, i ell la va convertir en un llorer. Apol·lo ja
no la podia perseguir, però a partir de llavors
porta una corona de llorer.
-Apol·lo: És el déu de l’art, les lletres i la música
i és el representant de la bellesa masculina. En
la mitologia romana és conegut com Febo.
Apol·lo i Dafne, Bernini.

6. 9. Perseu.
Naixement de Perseu.
Acrisi, rei d’Argos, va tancar a Dànae en una torre de bronze, perquè l’oracle li
havia dit que un nét seu el mataria. Júpiter desitjava a Dànae, i per entrar a la seva
cambra es va convertir en una fina pluja d’or. D’aquella trobada en va néixer
Perseu. Acrisi, va llançar a Dànae i Perseu al mar en un cofre, però Júpiter els va
fer arribar sans i estalvis a l’illa de Sèrifos.
-Perseu: és un heroi semidéu.
Dànae rebent la pluja d’or, Ticià.
Els déus ajuden a Perseu.
Quan Dànae i Perseu arribaren a Sèrifos, van ser acollits per Dictis, un humil
pescador. El rei de l’illa, Polidectes es volia casar amb Dànae, però Perseu no ho
volia. Per desfer-se de Perseu, Polidectes va dir-li que anés a buscar el cap de
Medusa. Per ajudar-lo en aquesta difícil missió, Minerva li va donar una armadura i
un escut de bronze, Mercuri, una espasa i unes sandàlies alades, i Plutó, un casc
per poder tornar-se invisible.
Les Graies van indicar el camí a Perseu fins a les Gorgones, que eren tres
germanes, entre elles Medusa. Medusa podia convertia en pedra al que li mirava
directament als ulls. Perseu va acostar-se mentre les germanes dormien, i , mirant
el seu reflex en l’escut de bronze, va tallar-li el cap. Va fugir amb el cap de Medusa
dins un sarró. De la sang de Medusa va néixer Pegàs.
-Minerva: Deessa de la sapiència, l’estratègia i la guerra. En la mitologia grega és
coneguda com Atenea.
-Plutó: Fill de Cronos i Rea, és déu de l’Infern. En la mitologia grega és conegut
com Hades.
-Graies: Són tres bruixes velles que comparteixen un sol ull i una sola dent.

7. -Gorgones: Són tres monstres, i es diuen Esteno, Euríale i Medusa. Les dos
primeres són immortals. Medusa és immortal, però és la més important. Són tres
germanes amb el cap ple de serps, i amb la mirada tant penetrant que converteix a
tot aquell que mira en pedra.
-Pegàs: És un caball alat.
Perseu, Benvenuto Cellini.
Perseu i Andròmeda
En el viatge de retorn a Sèrifos, Perseu veu a
Atles sostenint el món. Perseu té pietat i li
ensenya el cap de Medusa, que converteix a
Atles en una cadena muntanyosa.
Més endavant va trobar a Andròmeda,
encadenada a un penya-segat perquè era el
sacrifici que havia de fer el seu pare, un rei, per
aturar un monstre marí que amenaçava amb
devastar la regió. Perseu va salvar a Andròmeda
del monstre i es van casar.
- Atles: Fou el cap dels titans en la guerra
contra els olímpics. Els titans van perdre, i Zeus
va castigar a Atles: havia d’aguantar la terra.
-Andròmeda: És filla de Cefeu i Cassiopea, reis
d’Etiopía. Cassiopea havia dit que ella i la seva
filla eren més belles que les Nereides. Això va
enfurismar a Poseidó (déu del mar) i va enviar
un monstre marí perquè devastés la regió. Per
aquest motiu el rei va haver de sacrificar la seva
Andròmeda, Paul Gustave Dore.
filla.

8. 10. Les bodes de Tetis i Peleu.
Tetis i Peleu es van casar davant de tots els déus, menys la Discòrdia. Ella no fou
convidada però va acudir a la boda igualment, indignada, per castigar als
amfitrions. Llançà una poma daurada al mig de la multitud. “Que la poma sigui per
la dona més bella”, declarà. Atenea, Hera i Afrodita eren les candidates, i
demanaren l’opinió de Zeus. Aquest, per no quedar malament, proclamà que el
jutge seria Paris, príncep de Troya. Per ser escollides, cada una de les deesses li
oferí un premi a canvi. Paris va escollir a Afrodita, que li havia promès tenir a
Hèl·lena, considerada la humana més bella.
Quan Paris raptà a Hèl·lena va començar el conflicte que acabaria en la Guerra de
Troya, una de les més importants de la història antiga.
-Peleu: És un mortal, rei de Ptía. Ell i Tetis tingueren un fill, el famós Aquil·les.
Bodes de Tetis i Peleu, Jordaens.
11. La llegenda de Ròmul i Rem.
Quan Eneas va anar a fundar una altra ciutat
que substituís a Troya, va acabar a la regió
del Laci, on es va casar amb Lavinia, filla del
Rei Llatí. Generacions després, i va haver una
disputa entre Numitor i Amuli per qui havia de
ser el rei, i finalment, el rei fou Amuli.
Numitor tenia una filla, Rea Silvia. Amuli va
ordenar a Rea Silvia que es fes sacerdotessa,
i així evitar que tingués fills que poguessin
posar en perill el seu càrrec. Però Rea Silvia
es quedà embarassada de Mart, i tingué dos
bessons. Amuli va ordenar matar els bessons,
i els van posar en un cistell al riu Tiber. Però Ròmul i Rem.
els nens van tenir la sort de que els recollís
una lloba. Aquesta lloba els va amamantar, i després els bessons foren acollits per
un pastor, que els va anomenar Ròmul i Rem.
Quan van créixer i van descobrir qui eren en realitat, van anar a aconseguir el que
els hi era correspost. Com els seus avantpassats, van tenir una disputa, i fou Ròmul
el que guanyà i fundà la ciutat de Roma.

9. 12. Mots i expressions catalanes amb component mitològic.
-Caòtic: Significa que no té cap ordre. En la mitologia es diu que el Caos va ser el
principi de l’Univers, on estava tot desordenat i els elements de la natura
estaven barrejats.
-Medusa: Les meduses són animals marins. La més terrible de les Gorgones es
deia Medusa.
-Atlant: Atlant era el tità que, al perdre els titans la guerra contra els déus, va
rebre el càstig d’aguantar la terra sobre les espatlles durant l’eternitat.
Perseu, sentint pietat, el va convertir en pedra. Un atlant és una estàtua
en forma d’home que s’utilitza per aguantar cornises.
-Prometeica: Aquest adjectiu que ara significa arriscat, prové del nom de
Prometeu. Prometeu era el fill d’un tità que es va atrevir a robar el foc als
déus per donar-lo als mortals.
-Harpia: La paraula harpia s’utilitza per qualificar a una dona dolenta, despietada.
En la mitologia, les harpies eren monstres molt cruels amb mig cos de
dona i mig cos d’ocell.
-Quimera: Una quimera és un desig. La llegenda explica que les quimeres eren
monstres, barreja de lleó, cabra i serp que escopien foc.
-Pànic: El pànic es relaciona amb Pan, un sàtir part home molt pelut amb potes de
cabra. Tothom li tenia molta por.
- Morfina: Morfeu era el déu de la son. La morfina és un sedant.
-Eco: Eco era una nimfa que només podia parlar quan li dirigien la paraula, i només
repetia les últimes síl·labes que havia dit l’altre.
- Museu: Les Muses eren deesses de l’Olimp que delectaven als déus amb els seus
cants. Ara es pot referir al lloc on es guarden les manifestacions artístiques
de les Muses.
-Mercuri: És un element químic, també anomenat metall líquid, a causa del seu
moviment constant. Li van posar aquest nom pensant en el missatger dels
déus.
-Nimfeus: Són fonts monumentals. En l’antiguitat eren grutes d’ on brollava una
font consagrada, considerada santuari de les nimfes.
-Arc Iris: Iris era la missatgera dels déus; simbolitzava la unió entre els déus i els
mortals.
-Poma de la discòrdia: Es refereix a la poma que es van disputar Venus, Minerva
i Juno per ser la més bella.
-Taló d’Aquil·les: És el punt dèbil de cada persona. Aquil·les era invulnerable
menys al taló, i va morir quan Paris li hi va clavar la fletxa.
-Trobar-se entre Escil·la i Caribdis: Vol dir trobar-se en una situació
compromesa. Escil·la i Caribdis eren dos monstres de mar que feien que
els vaixells s’enfonsessin.
-Cavall de Troia: En la guerra de Troia, els grecs van construir un enorme cavall
de fusta que van enviar als Troians. Aquests, pensant-se que era un
present, el van portar a dintre les muralles; quan el cavall va ser dins, en
van sortir un munt de troians que van cremar la ciutat, i així van guanyar
la guerra.
-El mantell de Penèlope: Mentre Penèlope esperava que el seu marit, Ulisses,
tornés a casa, va dir-li als seus pretendents que quan acabés de teixir el
seu mantell es casaria amb un d’ells. Com que no es volia casar, pel dia
cosia, i per la nit el desfeia.
-Cant de sirenes: El cant de les sirenes feia que els vaixells naufraguessin, ja que
distreia als mariners.
-Llit de Procustes: Procustes era un bandit que feia jeure als seus hostes en un
llit. Si eren més llargs que el llit, els tallava els peus; i si no hi cabien, els
allargava.
-Treball de Sísif: Sísif fou castigat pels déus: havia d’empènyer turó amunt una
roca que sempre tornava a rodolar avall.

10. -Licor de Bacus: Bacus era el déu del vi.
-Espasa de Dàmocles: Dàmocles seia al seu tro sota una espasa sostinguda amb
un pèl de cavall.
-Suplici de Tàntal: Tàntal fou condemnat pels déus a patir set i fam: cada cop que
s’acostava a un arbre fruiter la fruita desapareixia, i cada cop que
s’acostava a beure l’aigua del riu, aquesta s’esmunyia.
-Fil d’Ariadna: Teseu havia de matar el Minotaure que estava tancat en un
laberint. Ariadna li va donar un fil perquè li fos més fàcil trobar la sortida.
13. El rapte de Ganimedes.
Júpiter es va enamorar del jove Ganimedes. Per
aconseguir-lo, es va transformar en àguila i se’l
va emportar a l’Olimp. Júpiter el va presentar
com el nou coper, servidor de nèctar i
ambrosia, per amagar la seva relació de Juno.
A partir de llavors fou l’amant de Júpiter.
El rapte de Ganimedes, Rubens.
14. El rapte de Persèfone.
Persèfone, filla de Ceres i Júpiter, estava
collint nespres quan, de sobte, la terra es va
esquerdar i en va sortir Plutó, el déu dels
inferns. Plutó la va raptar i se la va emportar
al seu regne per casar-se amb ella.
La seva mare la va buscar amb desesperació
nits i dies sense parar, però no va trobar cap
pista. El Sol li ho explicà, i ella, enfurismada,
va tornar la terra estèril. Júpiter, tement una
catàstrofe, va enviar a Mercuri perquè parlés
amb Plutó. Aquest, prevenint la visita del
missatger, va fer-li menjar a Persèfone uns
grans de magrana, que la retindrien a l’infern
per sempre. Finalment Plutó i Júpiter van
acordar que Persèfone passaria mig any a la
terra amb la seva mare i mig any a l’infern
amb Plutó.
Aquesta llegenda explica la raó de les
estacions de l’any. Quan Persèfone és a la
El retorn de Persèfone, Frederic Leighton
terra, la seva mare està contenta, i les
plantes floreixen i fa bon temps. En canvi,
quan està a l’infern amb el seu marit, la seva
mare està trista i fa fred i les plantes moren.
Ceres: És la deessa de l’agricultura, la fecunditat i el cicle de la vida. És filla de
Cronos i Rea. En la mitologia romana és coneguda com Demèter.

11. 15. El rapte d’Europa.
Aquesta vegada, Júpiter es
va enamorar d’una princesa
que es deia Europa. Per
emportar-se-la amb ell es va
transformar en un brau al
que ella va pujar sense
dubtar. Llavors, Júpiter va
desaparèixer mar endins i la
va dur a Creta. Tot el camí
que van recórrer li van posar
el nom de la princesa. Quan
van arribar a terra, el déu li
va dir qui era i van tenir tres
fills.
El rapte d’Europa, Rubens.
16. El rapte d’Amfitrita.
Amfitrita era una nereida, filla de Nereu, l’antic
déu del mar. Quan Neptú va passar a regnar el
mar, ja era molt vell però conservava el cos d’un
jove. Sovint patia atacs de còlera que provocaven
tempestes al mar, mortals per a la majoria de
navegants. Ell es va declarar a Amfitrita, però ella
li tenia por i es va amagar a les profunditats del
mar. Uns dofins la van raptar i la van portar al
déu del mar per fer-la esposa seva per la força.
-Nereides: Eren les cinquanta filles de Nereu. Se
les considerava nimfes del mar. Vivien al fons del
mar, però en sortien per ajudar mariners amb
problemes.
-Amfitrita: En la mitologia romana és coneguda
com Salacia.
-Nereu: Fill de Pontos i Gea, fóu un déu del mar i
pare de les Nereides. Tenia el do de la profecia.
Amfitrita, A. Coysevox
-Neptú: Déu del mar. En la mitologia grega és
conegut com Poseidó.

12. 17. L’Hidra.
L’hidra era un monstre que tenia cos de gos i nou caps de serp. Cada cop que n’hi
tallaven un, en sortien dos més; i només n’hi havia un que, al ser tallat, matava la
bèstia definitivament.
Hèrcules va haver de matar l’hidra, i, amb l’ajuda del seu cosí Iolau, va poder
tallar el cap immortal que va portar la bèstia al seu fi. Hèrcules va mullar les seves
fletxes amb la sang del monstre i es van tornar verinoses.
-Hèrcules: Fill de Zeus i Alcmena, és un dels més grans herois de la mitologia. A la
mitologia grega és conegut com Heracles.
Hèrcules i la Hidra, Antonio Pollaiuolo
18. La Quimera
La Quimera tenia el cos de lleó, la cua de serp, un cap de lleó i un cap de cabra; a
més, treia foc la boca. Aquest monstre vivia a la regió de Lícia i terroritzava als
seus habitants. El rei de Lícia va demanar a Bel·lofrontes que matés la Quimera.
Ell, amb l’ajuda de Pegàs, va llançar-li unes fletxes de plom que el monstre fonia
amb el foc; d’aquesta manera la
bèstia va acabar calcinada.
-Bel·lofrontes: És un dels herois de
la mitologia, va viure grans
aventures amb el seu cavall,
Pegàs.
La Quimera, Arezzo.

13. 19. Les Harpies.
Les Harpies eren monstres amb cap de dona i cos d’ocell. Eren criatures molt
malvades, i se les identifica amb monstres que raptaven nens.
Aquestes bèsties turmentaven a l’endeví cec, Fineu: li prenien el menjar o
l’embrutaven amb excrements quan ell l’anava a menjar. Els Argonautes, durant
l’estància a casa de Fineu, van fer fora les harpies a canvi de que Fineu els revelés
el futur.
-Fineu: Fou rei de Tràcia. Per haver condemnat els seus dos propis fills a mort, els
déus el van castigar amb la presència de les harpies; i per abusar de la
clarividència, el van fer tornar cec.
-Argonautes: Eren cinquanta-cinc herois convocats per Jàson que, embarcats en la
nau Argo, van anar a buscar el velló d’or.
20.Les sirenes.
Les sirenes eren unes altres bèsties, molt similars a les harpies: també tenien cos
d’ocell i cap de dona. Aquestes, cantaven per atraure als mariners i fer-los embogir
de desig, llavors es llançaven al mar i morien.
Ulisses, de tornada a Ítaca, es va trobar amb les sirenes, i per superar aquest
obstacle va ordenar a la tripulació del vaixell que el lliguessin al pal de la
embarcació i que ells es posessin cera a les orelles. D’aquesta manera, no van
sentir el cant de les sirenes i van poder continuar el seu camí.
Ulisses: Fou un dels guerrers més importants a Troia. En el viatge de retorn a Ítaca
(casa seva) va haver de superar molts obstacles, totes aquestes aventures es
recullen en l’Odissea.
Ulisses i les sirenes, John William Waterhouse.
21. Els centaures.
Els centaures tenien el tors, els braços i el cap
d’home, i la resta del cos de cavall. Vivien a Tessàlia i
portaven una vida primitiva i ruda.
Un dels centaures que no encaixava amb la resta fou
Quiró. Quiró era savi i amable, i va ser tutor de
molts dels grans herois de la mitologia.
Quiró ensenya a Aquiles a tocar un
instrument, Famulus

14. 22. Els sàtirs.
Eren criatures com els homes, però tenien potes i unglots de cavall, orelles
punxegudes i unes petites banyes al cap. Les nimfes havien d’estar sempre alerta,
perquè els sàtirs no les deixaven de perseguir per satisfer el seu apetit sexual
insaciable.
Els sàtirs acompanyaven al déu Dionís, i
participaven en totes les seves festes ballant i
bevent.
El sàtir Pan perseguia a la nimfa Sírix, però
ella va arribar a un riu que no podia traspassar.
Sírix va demanar a les nimfes que la
convertissin en un canyissar per amagar-se del
sàtir. Ell va agafar les canyes i les va convertir
en una flauta que, des de llavors, feia servir
per animar a les nimfes i els sàtirs.
Dionís: Era el déu del vi i la festa, i patró de
l’agricultura i el teatre. També és conegut amb
el nom de Baco.
Pan: Sàtir semidéu dels pastors i els ramats.
En la mitologia romana és conegut com Fauno.
Sàtir i una nimfa.
23. El minotaure.
El minotaure era una bèstia amb cos d’home i cap
de toro. El rei de Creta el va fer tancar en un
Laberint perquè mai en pogués sortir. Cada any el
poble de Creta havia de sacrificar 7 joves i 7
donzelles. Al cap d’un temps, el valent Teseu (fill
del rei d’Atenes) va proclamar que mataria al
monstre, si el deixaven entrar al laberint com a
una de les víctimes.
Quan Teseu arribà a Creta va enamorar a Ariadna,
filla del rei. Quan va ser l’hora d’entrar al Laberint
ella li va subministrar un fil, i gràcies a això va
evitar perdre’s.
Teseu va matar al Minotaure, i gràcies a ell, la pau
tornà a Creta.
Teseu i el minotaure, Canova.

15. 24. L’esfinx.
Era un monstre amb cos de lleó, ales d’àguila i cap de dona. Representava un
dimoni de destrucció i mala sort.
En una muntanya propera a Tebes proposaven un enigma als viatgers per deixar-
los seguir la seva ruta, i si no l’encertaven se’ls menjaven. Èdip va ser l’únic que va
resoldre l’enigma, i l’Esfinx es va suïcidar.
Esfinx
25. El Gos Cèrber.
Era el guardià del regne d’Hades, era un gos enorme amb tres caps d’on en sortien
serps. No deixava entrar als vius i no en deixava sortir als morts. Malgrat el seu
aspecte aterrador, nombrosos herois el van saber derrotar.
Gos Cèrber, William Blake.

16. 26. Les Parques.
Les Parques eren la personificació el destí, i se les representa com tres germanes:
Cloto, que presideix els naixements; Làquesis, que controla la vida; i Àtropos,
que és l’encarregada de la mort. Apareixen sempre filant, teixint i tallant el fil de la
vida.
A Golden Thread, John Melhuish.
27. La Fortuna.
Era la divinitat femenina que guiava el rumb de la vida
dels homes. Podia fer passar coses bones i coses dolentes.
També era anomenada Tique.
28. Les Sibil·les.
Tique agafant a Plutó de nen.
Eren velles sacerdotesses que
precedien el futur dels humans.
Apol·lo se’n va enamorar d’una, i li
va prometre concedir-li el desig que
ella volgués. Cumes, perquè així es
deia la noia, va agafar un grapat de
sorra i va demanar viure tants anys
com grans de sorra sostingués a la
seva mà. Però no especificà que
desitjava l’eterna joventut.
Fragment de les pintures de la Capella Sixtina, Miguel Ange

17. 29. Cassandra.
Apol·lo es va enamorar de la jove Cassandra, filla dels reis de Troya. Ella va dir-li
que es casaria amb ell a canvi de la capacitat de preveure el futur. Quan Apol·lo li
va atorgar el seu desig, ella es va negar a casar-se amb ell, i el déu, enfurismat, la
va castigar a no ser escoltada ni creguda per ningú.
Casandra es refugia amb Paladi.
29.Tirèsies
Tirèsies va veure accidentalment a
la deessa Atena nua, i ella el va
castigar amb la ceguera. La mare de
Tirèsies va implorar misericòrdia, i
Atena li va concedir el do de
l’endevinació.
Tirèsies i Ulisses, J.H. Füssli

18. 30. Caront
Per arribar al món dels morts,
s’entrava en una cova que et
transportava fins al trobament de
molts rius que s’encreuaven; llavors
calia pagar una moneda a Caront, i
pujar a la seva barcassa que
travessava la llacuna Estígia. L’altra
banda de la llacuna era el món dels
morts. Els que no havien estat
enterrats i, per tant, no portaven
moneda, erraven cent anys per les
ribes de la llacuna.
Caront era descrit com un home molt
vell, deixat, que vestia una túnica
esparracada i portava una barba
blanca.
Caronte en su barca, Gustavo Doré
31. La llacuna Estígia
Els morts, quan arribaven a la porta dels inferns, s’havien d’enfrontar al Gos
Cèrber, al qual li donaven un pastís amb somnífers per poder-lo evitar. Llavors
havien de ser jutjades pel tribunal que valorava el seu comportament durant la
seva vida terrenal. Seguidament, eren enviats al Tàrtar o als Camps Elisis.
El Tàrtar era un indret rodejat per un riu de foc governat per Radamant; és on
anaven els malvats i on patien turments eternament.
Els Camps Elisis era el lloc considerat com el paradís on hi havia el riu Leteu. Les
ànimes bevien l’aigua del riu per oblidar la seva vida passada i reencarnar-se en un
altre cos.
El pas de la llacuna Estígia, J. Patinir

19. 32. Sísif
Sísif fou un dels habitants del Tàrtar
que patí un dels càstigs més durs per
haver estat un dels humans més astut
i sense escrúpols i que, a més, creà
una enemistat amb els déus. Havia
d’empènyer una roca per un pendent
fins arribar al cim, i quan ja era a dalt,
tornava a baixar i havia de tornar a
començar.
Sísif, Ticià
33. Ixíon
Íxion fou castigat amb la bogeria per haver
matat al seu sogre. Al cap d’un temps,
però, Zeus se’n va apiadar i el va castigar
del seu crim. Tot i això, Ixíon va intentar
seduir a Juno, la dona de Zeus, i va ser
castigat i lligat a una roda encesa que
girava sense parar.
Ixíon, Cayley
34. Tici
Tici, fill de Zeus, va intentar violar Latona, mare d’Apol·lo i Diana. Per impedir-li-ho,
el van matar, i va ser condemnat a ser menjat eternament per les aus de rapinya;
aquestes li menjaven el fetge, que es renovava contínuament.

20. 35. Orfeu i Eurídice
Orfeu es va enamorar bojament d’Eurídice. Desgraciadament, ella va morir al
rebre la picada mortal d’una serp, que la va enviar a l’infern.
Orfeu baixà al món dels morts per recuperar a la seva estimada, i ho va aconseguir
entendrint el cor dels personatges dels inferns amb la seva lira. Aquests el van
advertir que, durant el trajecte de sortida al món dels vius, Orfeu no podia girar-se
per mirar a Eurídice. Tot i l’advertència, Orfeu no ho va poder evitar i va mirar la
seva esposa; aquest fet la va retornar al món dels morts.
-Orfeu: Fill d’Apol·lo i Calíope, fou un virtuós de la música i la poesia.
-Eurídice: Era una nimfa.
Orfeu i Eurídice, Canova
36. Prometeu
Prometeu, cosí de Júpiter (per tant, una divinitat
secundària), va ser el creador dels primers
humans. Els va modelar amb fang i els va ajudar
i protegir en tot moment. Zéus no estava d’acord
amb l’actitud protectora de Prometeu, ni amb
l’astúcia que demostraven els humans; per això,
els va robar el foc. Prometeu, per ajudar-los, va
robar unes espurnes de foc al Sol en favor del
progrés de la humanitat; desafiant, d’aquesta
manera, als déus. Per aquest motiu, Zéus va
encadenar Prometeu a les muntanyes del Caucas,
on una àguila li menjava el fetge diàriament, que
es regenerava de nit. Zéus el va castigar
eternament; però, per sort, quan Hèrcules va
passar pel Caucas, va matar l’àguila i el va
lliberar.
Prometeu, Gustave Moreau

21. 37. Pandora.
Júpiter, després de castigar Prometeu, va
castigar també a la resta d’homes, i els envià la
primera dona: Pandora. Ella fou creada per
Vulcà, i totes les divinitats li atorgaren una
qualitat; a més, Júpiter li regalà una caixa, la qual
no havia d’obrir mai.
Pandora fou lliurada a Epimeteu, germà de
Prometeu que, enlluernat per la bellesa de la dona,
ignorà l’advertència del seu germà que li deia que
no es fiés dels regals dels déus.
Pandora no va poder resistir la curiositat i va obrir
la caixa que li havien regalat els déus; d’allí en van
sortir tots els béns i els mals que hi ha ara a la
terra, però Pandora va poder tancar la caixa abans
de que sortís l’Esperança.
Pandora obrint la caixa, John William
38. El Diluvi.
Els homes que creà Prometeu van començar una degeneració progressiva: es
convertiren en persones malvades i salvatges, a causa de els mals que alliberà
Pandora.
Júpiter va voler exterminar la humanitat, i ho va fer enviant a la terra un gran
diluvi. Tot i això, Júpiter va salvar a Deucalió, fill de Prometeu, i a Pirra, filla
d’Epimeteu i Pandora. Per sobreviure, els dos escollits van tancar-se en una arca
que surà en les aigües del diluvi, i al baixar se’ls va concedir un desig: tenir
companyia. Júpiter els va dir que agafessin pedres i les tiressin a la seva esquena;
les pedres que tirava Deucalió es convertien en homes i les que tirava Pirra es
convertien en dones.
Deucalió i Pirra, Andrea del Minga

22. 39. Dèdal i Ícar.
Quan Teseu va matar el Minotaure que estava tancat al Laberint de Creta, el rei
Minos en va culpar a l’arquitecte del laberint, Dèdal. Com a càstig, Dèdal va ser
tancat al laberint juntament amb el seu fill, Ícar.
Per poder escapar, Dèdal va fabricar dos parells d’ales, i d’aquesta manera poder
sortir volant; ell va dir al seu fill que anés amb compte: que no volés ni massa a
prop del Sol, ni massa a prop del mar. Ícar, sense fer cas de les advertències del
seu pare, va volar massa alt i se li va fondre la cera de les ales; seguidament va
caure al mar que, des de llavors, s’anomena el mar d’Icària.
La caiguda d'Ícar, Jacob Peter Gowy
40. Jacint.
Jacint i el déu Apol·lo eren amics
íntims, i el déu intentava passar
llargues estones amb el jove,
ensenyant-li música i habilitats
amb l’arc. Un dia que Apol·lo
estava fent pràctiques de
llançament de disc, va donar-li a
Jacint al cap, creant-li una ferida
mortal.
Apol·lo va convertir el cos de
Jacint en una flor semblant al lliri,
que porta el seu nom.
Apol·lo i Jacint, Mercè Riba

23. 41. Cal·listo
Cal·listo era una de les joves nimfes que acompanyaven a Diana, la deessa de la
cacera; com ella, havien de mantenir-se verges i allunyades dels homes.
Un dia, Júpiter va veure a Cal·listo i, per aconseguir-la, va adoptar l’aparença de
Diana. Calisto no pogué lliurar-se’n i va quedar embarassada.
Durant un temps ella va intentar amagar el seu embaràs, però un dia les nimfes
van decidir banyar-se. Cal·listo no es va voler treure la roba i va ser descoberta;
com a càstig, Diana li va prendre el fill i va convertir-la a ella en una óssa.
Anys després, el fill va anar de cacera i va estar a punt de matar a la seva pròpia
mare. Per evitar que això passés, Júpiter va enviar a Cal·listo al cel i la va convertir
en l’Óssa Major, i al seu fill en l’Óssa menor.
Calisto seduïda per Júpiter fent-se passar per Diana, Peter Paul Rubens
42. Acteó.
Un dia, quan Acteó va anar de
cacera amb els seus gossos,
es va perdre i va veure a
Diana i les seves nimfes
banyant-se nues en un salt
d’aigua. La deessa es va
enfurismar ja que no volia
tenir cap contacte amb els
homes i va convertir a Acteó
en un cérvol. També va fer
enrabiar als seus gossos
perquè es mengessin al cérvol
sense saber que era el seu
amo.
Diana i Acteó, Ticià

24. 43. Faetont.
Quan Faetont va descobrir que el seu pare era el Sol, li va demanar una prova de la
seva paternitat. El Sol li va concedir el desig de conduir el carro del Sol. El pare va
aconsellar al seu fill, ja que sabia que era un error deixar-li el carro. Faetont va
començar seguint el camí marcat, però després va perdre el control dels cavalls.
D’aquesta manera va baixar cap a la Terra on va incendiar-ne una part i també
pujà massa enlaire on en congelà una altra. Davant les queixes de la pròpia Terra,
Júpiter va matar amb el seu llamp el pobre Faetont.
La caiguda de Faetont, Peter Paul Rubens.