Article de Noam Chomsky a l'Ara dissabte 11 de gener de 2014

1. NOAM CHOMSKY (Lingüista)
Actualitzada el 11/01/2014 www.ara.cat
Què és el bé comú?
M'agradaria recordar unes quantes obvietats que tenen a veure amb una interessant
categoria de principis ètics: els que són universals no només perquè es professen
gairebé sempre, sinó també perquè al mateix temps, en la pràctica, s'incompleixen
gairebé universalment.
S'hi inclouen des de principis molt generals, com ara l'obvietat que a nosaltres
mateixos ens hem d'exigir el mateix que exigim als altres (o més), fins a doctrines més
específiques, com ara el compromís de promoure la democràcia i els drets humans,
que gairebé tothom proclama, fins i tot els pitjors monstres de tot l'espectre, la llista
dels quals és descoratjadora.
Un bon lloc per començar és Sobre la llibertat, el clàssic de John Stuart Mill. A la
introducció s'hi afirma: "El gran principi rector cap al qual convergeixen directament
tots els arguments desplegats en aquestes pàgines és la importància absoluta i
essencial del desenvolupament humà en tota la seva fecunda diversitat". Wilhelm von
Humboldt, un dels fundadors del liberalisme clàssic, cita aquestes paraules. Adam
Smith, un altre pensador de la Il·lustració amb opinions semblants, assenyalava a la
Teoria dels sentiments morals que "per molt egoista que sigui l'home, és evident que
en la seva naturalesa hi ha uns principis que el porten a interessar-se per la sort
reservada als altres, la felicitat dels quals li resulta necessària".
Tot i que el liberalisme clàssic va naufragar entre els esculls del capitalisme, les seves
aspiracions humanistes no van morir. Rudolf Rocker, un pensador i activista anarquista
del segle XX, va defensar unes idees semblants: parla d'una "clara tendència en
l'evolució històrica de la humanitat" que busca "un desenvolupament lliure i sense
traves de totes les forces individuals i socials de la vida". Rocker delineava una tradició
anarquista que va culminar amb l'anarcosindicalisme: en termes europeus, una branca
del "socialisme llibertari".
Segons Rocker, aquesta mena de socialisme no representa "un sistema social fix i
tancat" que vol donar una resposta definitiva a les múltiples preguntes i problemes de
la vida humana, sinó una tendència de l'evolució de la humanitat que lluita per fer
realitat els ideals de la Il·lustració.
L'anarquisme, entès així, forma part d'una branca més àmplia del socialisme llibertari
que engloba els resultats concrets aconseguits a l'Espanya revolucionària del 1936;
que comprèn també les empreses autogestionades que avui dia s'estenen pel RustBelt
-el cinturó industrial- dels EUA, el nord de Mèxic, Egipte i molts altres països, sobretot
el País Basc, i inclou, a més, nombrosos moviments cooperativistes de tot el món, així
com bona part de les iniciatives feministes i de defensa dels drets civils i humans.
Aquesta tendència general de l'evolució de la humanitat aspira a identificar les
estructures de la jerarquia, l'autoritat i la dominació que obstaculitzen el
desenvolupament humà, per imposar-los després una exigència molt raonable:
justifiqueu-vos. Si no poden, cal desmantellar-les i reconstruir-les des de baix.

2. Això sembla, en part, una obvietat: qui voldria defensar unes estructures i institucions
il·legítimes? Però les obvietats tenen, si més no, el mèrit de ser veritat, cosa que les
diferencia de bona part del discurs polític. I crec que ens mostren el camí per trobar el
bé comú.
Segons Rocker, "el problema que afronta la nostra època és alliberar les persones de
la maledicció de l'explotació econòmica i l'esclavatge polític i social".
L'anarquisme, com tothom sap, és contrari a l'estat i defensa, en paraules de Rocker,
una "administració planificada de les coses en benefici de la comunitat" i, a més, una
gran diversitat de federacions de comunitats i llocs de treball amb plena autonomia.
Avui dia els anarquistes que lluiten per aquests objectius acostumen a donar suport al
poder estatal per protegir les persones, la societat i la mateixa Terra dels estralls
provocats per la concentració de capital privat. No és cap contradicció. Les persones
viuen, pateixen i resisteixen en la societat actual. Els mitjans de què disposem s'han
de fer servir per protegir-les i facilitar-los la vida, encara que l'objectiu a llarg termini
sigui la construcció d'alternatives millors.
Podem imaginar-nos la gàbia de les institucions estatals com una protecció contra els
animals salvatges que ronden per l'exterior: les institucions capitalistes depredadores
que, amb el suport de l'estat, es dediquen, en principi, al lucre privat, el poder i la
dominació. I els interessos de la societat i les persones són, com a molt, una nota a
peu de pàgina: es veneren des de la retòrica, però no es tenen en compte ni des del
punt de vista dels principis ni tan sols des del punt de vista jurídic.
A
Affluenceandinfluence:
economicinequalityandpoliticalpower
in
America,
l'investigador de Princeton Martin Gilens revela que el 70% de la població dels EUA,
situada a la part baixa de l'escala de la renda, no té cap influència en política. La
influència augmenta a mesura que es van pujant posicions. El sistema resultant no és
una democràcia: és una plutocràcia.
O potser, per dir-ho d'una manera una mica més suau, és el que el jurista ConorGearty
denomina "neodemocràcia", companya del neoliberalisme: és un sistema en què la
llibertat és cosa d'uns quants, mentre que la seguretat en el seu sentit més ampli
només està a l'abast de l'elit, però tot plegat dintre d'un sistema de drets formals més
generals.
Ningú ha pres mai per anarquista el filòsof nord-americà John Dewey. Fixeu-vos, però,
en les seves idees. Va reconèixer: "Avui dia el poder resideix en el control dels mitjans
de producció, d'intercanvi, de publicitat, de transport i de comunicació. Qui els poseeix
governa la vida del país". I això és així per molt que es mantinguin les formes
democràtiques.
Aquestes idees ens porten per força a una visió de la societat en què els treballadors
controlen les institucions productives, com van imaginar els pensadors del segle XIX,
sobretot Karl Marx, però també -tot i que és menys conegut- John Stuart Mill. Mill va
escriure: "Tanmateix, si la humanitat segueix progressant, el que previsiblement
s'imposarà és l'associació de treballadors que, en termes d'igualtat, tindran la propietat

3. col·lectiva del capital amb què efectuaran les seves activitats i que treballaran sota les
ordres d'uns directius que ells mateixos elegiran i cessaran".
Els pares fundadors dels Estats Units eren molt conscients dels perills de la
democràcia. En els debats de la Convenció Constitucional, James Madison
assenyalava: "A Anglaterra, en aquests moments, si les eleccions fossin obertes a
tothom, les propietats dels terratinents correrien perill; aviat es promulgaria una llei
agrària" que laminaria el dret a la propietat. El principal problema que Madison va
preveure en "dissenyar un sistema que volem que duri segles" era com garantir que
els membres de la minoria adinerada fossin els autèntics governants per "protegir el
dret a la propietat dels perills de la igualtat i universalitat del sufragi, que posaria el
control total de la propietat en mans de gent que no hi té cap part". En general, els
estudiosos estan d'acord amb Gordon S. Wood, de la Brown University, quan afirma
que "la Constitució va ser intrínsecament un document aristocràtic que tenia l'objectiu
de refrenar les tendències democràtiques de l'època". De fet, Aristòtil ja reconeixia a
La política que la democràcia tenia un defecte: els pobres -la gran majoria- podrien
utilitzar els vots per prendre les propietats als rics, i això seria injust.
Madison i Aristòtil van arribar, però, a solucions oposades: Aristòtil aconsellava
rebaixar la desigualtat mitjançant mesures que ara consideraríem pròpies de l'estat del
benestar, mentre que Madison creia que la resposta era rebaixar la democràcia.
En els últims anys de la seva vida, Thomas Jefferson, l'home que va redactar la
Declaració d'Independència dels Estats Units, va captar l'essència d'un conflicte que
està lluny d'haver-se acabat. Jefferson tenia seriosos dubtes sobre la qualitat de
l'experiment democràtic i la sort que li estava reservada. I distingia entre aristòcrates i
demòcrates.
Els aristòcrates "temen el poble i en desconfien, i li volen prendre tots els poders per
posar-los en mans de les classes altes". Els demòcrates, en canvi, "s'identifiquen amb
el poble, hi confien, l'aprecien i el consideren com el dipositari més honest i segur de
l'interès públic, encara que no el més prudent". Avui els successors dels aristòcrates
de Jefferson potser discutirien qui ha de portar la veu cantant: els intel·lectuals
tecnòcrates partidaris del realisme polític, o els banquers i directius d'empreses.
Aquesta és la mena de tutela política que la genuïna tradició llibertària vol
desmantellar i reconstruir des de baix, per passar, com deia Dewey, "d'un ordre feudal
a un règim social i democràtic" controlat pels treballadors, que respecti la dignitat del
productor i el tracti com una autèntica persona, no com una simple eina en mans dels
altres.
Com el vell talp de Karl Marx -"El nostre vell amic, el vell talp, que tan bé sap treballar
sota terra per aparèixer de sobte"-, la tradició llibertària sempre està furgant prop de la
superfície, sempre disposada a treure el cap, de vegades d'una manera sorprenent i
inesperada, buscant fer realitat una idea del bé comú que a mi em sembla força
raonable.