1. La creació de l’Estat d’Israel

3. L’Imperi Turc al S. XIX

4. En esclatar la primera Guerra Mundial, el soldà otomà Mehmed V, coma a califa o cap religiós de l’ Islam, va fer una crida als seus súbdits a la yihad contra els aliats (França, Gran Bretanya i Rússia). Però aquest intent d’afavorir als alemanys , aliats dels turcs, no va tenir èxit entre els àrabs, que van viure en el conflicte mundial una oportunitat de desfer-se de la tutela otomana. En la rebel·lió participà l’oficial britànicThomas Edward Lawrence,anomenat Lawrence d’Arabia , la missió del qual era coordinar els avenços àrabs amb els objectius aliats. Lawrence afirma, a les seves memòries que va titular Els set pilars de la sabiduria , creure sincerament a la promesa britànica de recolzar la creació d’un gran Estat Àrab, que tanmateix era falsa, tal i com més tard es desvetllaria. En efecte, els secrets acords Sykes-Picot de 1916 dividien tota la regió entre França i Gran Bretanya, a més a més, cal afegir la declaració Balfour de 1917 , que mostra el recolzament britànic a la creació d’una nació jueva a Palestina. Era l’ oportunitat , per al xerif de la Meca i els nacionalistes àrabs, de crear un estat propi, lliure de la tutela turca i amb el vist-i-plau aliat.

5. Lawrence of Arabia

8. T. Herzl i el seu llibre de 1896 L'Estat Jueu , considerat el fundador del Sionisme

9. Declaració Balfour La Declaració Balfour de 1917 és una carta amb data del 2 de novembre de 1917 enviada pel ministre britànic d'afers exteriors Arthur James Balfour a Lord Rothschild (Walter Rothschild, 2n baró de Rothschild), líder de la comunitat jueva britànica per a ser transmesa a la Federació Sionista. La carta establia la posició del govern britànic, acordada en reunió del consell de ministres del 31 d'octubre de 1917, de donar suport als plans per a una «llar nacional» jueva a Palestina , a condició de no destorbar els drets de les comunitats existents a la zona.

10. Ministeri d'Afers Exteriors, 2 de novembre de 1917. Apreciat Lord Rothschild, Tinc el plaer de confiar-li, en nom del Govern de Sa Majestat, la següent declaració de simpatia amb les aspiracions sionistes jueves, enviada i aprovada pel consell de ministres. «El Govern de Sa Majestat veu amb bons ulls l'establiment a Palestina d'una llar nacional per al poble jueu i s'esforçarà en facilitar la consecució d'aquest objectiu, amb el benentès que no es realitzarà cap acció que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina ni la situació política ni els drets que els jueus tinguin en altres països». Agraïria que pogués trametre aquesta declaració a coneixement de la Federació Sionista. Atentament, Arthur James Balfour Arthur James Balfour Walter Rothschild (1868-1937)

11. En el moment de la declaració, la majoria de Palestina encara estava sota control de l'Imperi Otomà i les fronteres del que seria Palestina s'havien acordat dins de l'Acord Sykes-Picot (16 de maig de 1916) entre França i el Regne Unit. A canvi del compromís britànic en la declaració, la comunitat jueva s'esforçaria en aconseguir que els Estats Units entressin a la I Guerra Mundial. Igual que l'Acord Sykes-Picot, en els medis àrabs la declaració es considerà una traïció dels compromisos britànics de donar suport a la independència àrab segons els compromisos Hussein-McMahon de 1915–1916.

14. Després de la Segona Guerra Mundial, els britànics van anunciar la seva decisió de retirar-se de Palestina. L’Assemblea General de l’ONU, va proposar el 29 de novembre de 1947 la partició de Palestina en dos estats, un d’àrab i l’altre jueu, en tant que Jerusalem romandria sota l’administració de l’ONU. La major part dels jueus a Palestina van acceptar aquesta decisió, però no així els àrabs, que la van rebutjar. La violència entre les comunitats jueva i àrab va esclatar immediatament. En anunciar-se la fi del mandat britànic a Palestina, els jueus volien proclamar un estat independent, fet que els àrabs eren determinats a impedir . El 14 de maig de 1948, l’últim dels soldats britànics va abandonar Palestina i els jueus, liderats per David Ben-Gurión, van declarar a Tel Aviv la creació de l’ Estat d’ Israel, d'acord amb el pla previst per l’ONU. Amb la declaració de l’estat d’ Israel, Egipto, Siria, Jordania, Iraq i el Líban van invadir el nou estat. En una cruenta i desesperada guerra caracteritzada per l'ús d’ armament improvisat i una millor tàctica, els jueus van poder rebutjar l’atac àrab i fins i tot ocupar nous territoris. Un armistici va ser signat per ambdós bàndols, establint-se que els territoris ocupats romandrien sota el control d’Israel. Com a resultat de tot això, Israel va ocupar una bona part del territori assignat als àrabs per l’ONU i la part occidental de Jerusalem . Van quedar en mans dels àrabs la Cisjordània i la franja de Gaza, ocupada per Egipte.

17. La Guerra de Suez (1956) La Guerra dels Sis Dies ( 5 a l’11 de juny de 1967) La Guerra de Yom Kipur (octubre de 1973) pau amb Egipte (26 de març de 1979) Sadat, Begin y Carter

20. Estat actual de la situació (2001)