Conte de falles

2. Fa moltíssims anys, quan no existia l’electricitat, els artesans i els fusters
treballaven durant el obscur hivern il·luminats i calfats per la llum dels
candelers i les xicotetes fogueres alimentades amb les restes de la fusta
que treballaven.
Quan s’apropava la primavera i els dies es feien
més llargs i la llum del sol entrava per les
finestres, els fusters apagaven els
candelers i cremaven els suports
que utilitzaven per colgar-los. Moltes
voltes, aprofitaven la fogata per a
desfer-se dels restes de tables, taulons
i tota aquella fusta amuntonada al taller
i que ja no necessitaven per a cap cosa.
Amb el pas del temps, la gent del
carrer, aprofitava les fogueres dels
fusters per a cremar el trastos vells
com mobles o roba que ja no els servia.

3. Un dia, a un grup de gent d’un barri, se’ls va ocórrer que podrien disfressar els palos
i les fustes amb la roba que tampoc els servia, i convertir-los així en graciosos ninots.
La idea va tindre tant d’èxit que molta gent va començar a copiar-la, i a convertir
eixes restes de fusta en divertits ninots, que parodiaven costums o persones de la
època,
A partir d’aquell moment, tots els any,
quan s’apropava el dia de San Josep,
començaven a vores als cantons dels
carrers xicotets monuments plens de
ninots al voltant dels quals la gent del
barri s’agrupava per a celebrar l’arribada
de la primavera. I la mateixa nit de San
Josep, en una gran festa, es prenia foc als
monuments fent d’ells enormes fogueres.
Eixes fogueres començaren a simbolitzar
la fi d’allò vell, trist, dolent… en definitiva
tot allò que ens sobra, i la cridada cap a
una primavera renovada, alegre i feliç.

4. Començada la història, seria interesant continuar descrivint el món i el sentiment
faller de la millor manera possible, com ho va fer Carles Cano a l’exaltació de Sofia
Soler, fallera major infantil de l’any actual, 2016.
Hi hauria en aquelles meravelloses festes una reina, millor dit, dos reines: una major i
una infantil que es triaven entre més de tres-centes agrupacions festeres repartides
pels barris de la ciutat i fins i tot de fora de la ciutat. Un jurat, curosament triat per a
l’ocasió, escollia, entre aquelles més de tres-centes, les tretze
que formarien la Cort, i després, un altre jurat, aquella que
seria la màxima representant de la festa durant un any.
El segon jurat tenia una faena molt difícil: entre aquelles
tretze que eren la flor i nata, i la xocolata i el caramel, havien
de triar-ne una, la que ocuparia la cadira d’or i seria la reina de
la festa. Els jurats valoraven sobretot, la gràcia, la simpatia, la vivor
i la destresa en la llengua de la ciutat, d’aquelles xiquetes,
d’aquelles princesetes. I es tornaven bojos examinant,
discutint, parlant sobre si esta o esta altra eren més
gracioses, més boniques, parlaven amb més art, o eren més
espavilades i despertes. I, al remat, després de molt de
parlar i fixar-se en les coses grans i en les menudes, es van
decidir per una.

5. L’esclat d’alegria a la casa d’aquella xiqueta va ser fenomenal quan la màxima autoritat
de la ciutat li va comunicar que ella havia sigut l’elegida: hi hagué plors, crits,
abraçades… tal fou l’escàndol que hagué d’eixir al balcó per a poder parlar; només
faltà que llançaren traques i feren un castell de focs artificials enmig del menjador.
Però, penseu ara en les altres dotze xiquetes, aquelles que no havien estat triades.
També havien estat esperant la crida del màxim representant de la ciutat. I totes
s’havien quedat despagades per no haver sigut les elegides. Quan s’assabentaren de
qui era l’escollida, algunes pensaren que potser no era just, que elles eren més altes, o
més joves, o tenien els ulls més blaus i els cabells més bonics o que parlaven millor i
eren més simpàtiques, o més gracioses, però clar, no ho podien dir: això no quedava
bé, no senyor! Però malgrat tot, tenien allà dins aquella espineta clavada.

6. L’elegida, després de l’eufòria, de l’alegria inicial, com que era una xiqueta molt llesta,
pensà en les altres, en les seues dotze companyes i d’immediat
es posà en el seu lloc, què hauria passat si ella no haguera
estat triada? Segurament també s’hauria quedat
despagada, així que el primer que feu va ser reunir-se
amb elles, abraçar-les i besar-les a totes i donar-los la
confiança que anava a ser una més, i que qualsevol
d’elles podia haver estat triada, amb la qual cosa va
arrancar suaument aquella espineta que potser a
alguna se li havia quedat al cor. I així va ser com
amb esta saviesa, simpatia i art, la reina de les
festes que es deia Sofia, que, per si no ho sabeu vol dir
saviesa, va aconseguir, com moltes vegades
havia passat abans, fer un grup d’amigues que
passaren un dels anys més divertits i feliços de la
seua vida.
Fent un afegit de “collita pròpia”, a hores d’ara
doncs, no hem d’entendre les falles sols com les
festes de la nostra ciutat, vacances, gresca...
no podem oblidar que al voltant d’aquests

7. dies, estem celebrant que deixem enrere allò dolent, negatiu i trist per donar pas a una
nova època amb noves oportunitats i expectatives, plenes de felicitat i alegria.
Ara em pregunte jo...
què són per a tu
les falles?