Apunts dedicats als poetes d'influència trobadoresca: Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March i Joan Roís de Corella.

1. 1.4 ELS POETES DE TRADICIÓ TROBADORESCA
DEL TROBADOR AL POETA
En la baixa edat mitjana, la poesia en llengua vulgar experimentà canvis
substancials, que expliquen l’aparició d’una obra tan especial com la d’Ausiàs
March. Aquests canvis culminaren en una època d’or de la poesia catalana: el
segle XV.
El panorama poètic anterior a March era dominat per l’interès que suscitava la
lírica trobadoresca a les nostres terres, on, al final del segle XIV, es va crear el
Consistori de Barcelona a imitació del de Tolosa. Tot i l’afició dels poetes
catalans per la lírica provençal, a la fi del segle XIV i principi del següent, hi va
haver una sèrie de corrents literaris i de pensament que van afectar
profundament la ideologia dels autors.
A poc a poc, aquestes ideologies procedents de diversos països europeus van
penetrar a casa nostra i van deixar una empremta inesborrable en les
composicions. Van configurar un pòsit sobre el qual es va construir l’obra d’un
dels més grans poetes de tots els temps.
La substitució progressiva de la llengua d’oc per la llengua catalana en les
composicions dels autors del segle XIV i principis del XV, els canvis en els
metres a causa de la influència francesa, la proximitat del Renaixement, com ja
havia apuntat l’Humanisme, van implicar el gust per fonts grecollatines.
La poesia italiana, que va eclipsar les possibles influències de la literatura
francesa, el triomf del tomisme i el canvi a una poesia moral i didàctica en
substitució de la poesia amorosa trobadoresca, causat per la influència de
l’escolàstica i, en part, per la Inquisició, van ser els motius més destacats que
van justificar les variacions experimentades en el context poètic català entre els
segles XIV i XV.
Al segle XV, a Catalunya podem parlar de dos períodes diferents. El primer
seria un període de transició (el primer terç del segle), el dels predecessors de
March, caracteritzat, d’una banda, per l’inici en l’ús de la llengua catalana en
poesia (els representants d’aquest període encara empraven majoritàriament el
provençal, a diferència del poeta de Gandia), i de l’altra, per l’ús de metres
trobadorescos units a les noves rimades d’influència francesa, procedents del
roman courtois i dels lais narratius que tant èxit aconseguiren a les nostres
terres, i que van ajudar a depurar el concepte d’amor vigent i van conduir a una
poesia més seriosa de caire moral. És en aquest context de final del segle XIV i
principi del segle XV en què trobem com a poetes representatius el pare i
l’oncle de March.
El segon període abastaria fins a les acaballes del segle XV i seria representat
per la poesia de March, que analitzarem més endavant.

2. Entre les influències més importants que provocaren el canvi de la lírica
trobadoresca a la poesia produïda als segles XIV i XV, cal destacar l’evolució
que va patir la poesia a Itàlia al segle XIV, principalment a la Toscana i a
Bolonya, resumida en un corrent anomenat Dolce Stil Novo. Aquest estil
aglutinà els seguidors dels trobadors que van evolucionar cap a una poesia
pròpia de l’ambient cultural del moment, de gust per l’abstracció i a la recerca
de la natura de les coses a través de la filosofia i la teologia. Ramon Llull ja
havia destacat per desenvolupar en el segle XII el gust per aquest tipus de
poesia a Catalunya.
Un tret destacat d’aquest corrent és la concepció de la dona com a àngel –
donna angelicata-, caracteritzada més com un esperit que com una dona de
carn i ossos, i cantada fins i tot després de la seva mort. Els màxims
representants van ser Dant, Petrarca i Boccaccio. A Catalunya van influir
sobre la poesia d’escriptors com Jordi de Sant Jordi i Andreu Febrer.
JORDI DE SANT JORDI (final del segle XIV-1424?)
Cambrer del rei Alfons el Magnànim, va formar part de l’expedició a Sardenya i
Còrsega el 1420, en la qual també participaren Andreu Febrer i Ausiàs March, i
va ser fet presoner a Nàpols. D’aquesta experiència en va sorgir el conegut
poema Presoner. Amb divuit poesies conservades és, sens dubte, el poeta més
important abans de l’aparició de March. La seva producció, molt diversa en la
temàtica i amb algunes influències ben clares de Petrarca, es caracteritza per
la sinceritat de la seva lírica, que l’allunya de la despersonalització dels poetes
anteriors i coetanis. D’especial interès són els seus bellíssims Estramps.
AUSIÀS MARCH
Biografia
Ausiàs March va néixer probablement a Gandia, cap al 1397, en el si d’una
família de lletraferits de la petita noblesa valenciana, en un moment en què la
lírica trobadoresca, d’una manera excepcional, continuava essent un model
prestigiós i vigent a Catalunya. Aquesta és, per tant, la seva pròpia tradició, a la
qual estarà estretament vinculat i que li servirà parcialment de model per a les
seves composicions. És, doncs, innegable que la seva poesia serà
determinada per les composicions dels seus familiars, especialment del seu
pare, Pere March, i el seu oncle, Jaume March, i per la dels seus
contemporanis, com Jordi de Sant Jordi. Cal matisar, però, que l’empremta
d’aquesta tradició es va anar diluint a mesura que la seva obra assolia la
maduresa. Les darreres composicions de March s’allunyen tant per la forma
com pel contingut de la lírica trobadoresca.

3. March va viure a la València del segle XV, immers en una situació peculiar, a
causa en part de la seva formació personal i familiar i de les circumstàncies
culturals del moment. Aquest fet justifica en gran mesura la seva
excepcionalitat com a poeta, unida evidentment al seu propi geni, gràcies al
qual conjuminà tots aquests elements. El resultat va ser una obra peculiar i
personalíssima, no deslligada, però, de la tradició catalana.
Podríem dir que March fou un trobador tardà que introduí en la seva poesia
idees filosòfiques, que analitzà les passions i que va escriure una obra
abstracta i àrida, amb la qual s’allunyà dels occitans. Les fonts d’influència més
clares de les seves poesies amoroses foren els trobadors, juntament amb Dant
i Petrarca, per a l’escolàstica i la filosofia, sant Tomàs i Aristòtil i per a la
literatura clàssica, Sèneca i Ovidi, principalment.
Poesies d’amor: Ausiàs March i els trobadors
La poesia marquiana manté estrets lligams amb la lírica trobadoresca:
l’estructura de les composicions (cançons), l’ús de senyals (“Plena de seny”,
“Llir entre cards”, “Amor, amor”, “Oh, folla amor”, etc.), els temes i altres tòpics
manllevats als occitans i propis de l’edat mitjana (la didàctica, la divinització de
la dama, el sofriment de l’amant –que és similar a la mort-, la idea de la mort
com un sentiment agredolç, el plany per no haver expressat l’amor a la dama), i
també algunes analogies (timidesa de l’amant que provoca el trasbals davant
l’objecte amorós, la lluita interior expressada amb el contrast amor-odi, les
actituds i expressions feudals, els retrets a l’amor i les disculpes sobre les
dames d’algunes obres de March).
En realitat, els contactes són més importants pel que fa a l’expressió que als
motius. Un exemple clar es troba en l’ús de comparacions exemplificadores,
tan característiques de l’obra de March. Aquestes comparacions, que són
pròpies de l’obra dels trobadors i dels contemporanis del poeta, han esdevingut
una marca essencial de la poesia de l’autor de Gandia. La seva estructura
sempre és la mateixa: es passa d’una generalització al cas particular, sovint el
del poeta que intenta amb voluntat didàctica fer comprendre ben bé quin és el
seu estat. Tenen, doncs, tres funcions: emotiva, persuasiva i explicativa. La
majoria de les comparacions de March inclouen imatges procedents del món
marítim, religiós, mèdic i del comportament humà.
Si com aquell qu’ab flaca barca ’n riu
pesca son peix e viu sats cabalos,
mas per esser de bens pus abundos
entra ’n la mar e no y espera stiu,
ne pren a ’quell qui ama dona vil
e l’es plaent tan com toca la carn:
si mes ne vol, prenga·s de ssi escarn;
si n’es forçat, vaga·s negar al Nil!
Poema CII, estrofa IX, v. 65-72.

4. L’estructura característica d’aquestes composicions és determinada per la
difusió dels vuit versos de cada cobla en dues parts: els quatre primers fan
referència a la generalització i els quatre darrers a la situació personal. Sovint
aquests decasíl·labs amb cesura (4+6) –el vers més usat per March tot i que
de vegades fa servir versos estramps- són introduïts per formes que es
repeteixen en l’encapçalament de cada part, és a dir, en el primer hemistiqui
dels versos primer i cinquè. Aquests encapçalaments indiquen el canvi d’allò
general a allò particular. Alguns dels més utilitzats són: “així com cell...”, “si
com...”, “”ne pren a me...”, etc.
ESTRAMPS: decasíl·lab clàssic medieval blanc o lliure.
HEMISTIQUI: en poesia, cadascuna de les dues meitats d’un vers separades
per una cesura.
CESURA: pausa obligatòria a l’interior d’un vers.
Axi com cell que·ll cap te dins calt forn
y el cors lançat sobre llit fresch o moll,
aquest delit la dolor no li toll,
ans passa ’n ell menys de sentir sojorn,
ne pren a me, car si en ella pens
algun delit, gran dolor conseguesch;
son antich mal a mi es un mal fresch,
preant me poch com d’amar no·m defens.
Poema CII, estrofa XVII, V. 129-136
De vegades, aquestes comparacions procedeixen del món de la predicació,
n’aprofiten el sentit moral i creen un efecte hiperbòlic. L’exemple més clar seria
el de les imatges dels condemnats a mort.
sí com aquell qui és jutgat a mort
he de lonch temps la sab e s'aconorta,
e creure·l fan que li serà estorta
e·l fan morir sens un punt de recort.
Poema I, estrofa II, v. 13-16
March s’acostà més als últims representants d’aquest tipus de poesia, però
també se n’allunyà, ja que va utilitzar una altra llengua per als seus poemes, el
català. Cal constatar que va afegir-hi alguns temes propis de la cultura d’un

5. cavaller del seu temps, les idees procedents dels clàssics i de l’escolàstica
medieval.
Poesies d’amor: Dant i Petrarca
La poesia de March presenta similituds importants amb les obres de Dant i
Petrarca. Probablement, trobaríem les coincidències més destacades amb
l’obra del primer, ja que la poesia de March i la de Dant són més medievals,
estan més influïdes per la filosofia i l’escolàstica que no pas la de Petrarca,
que, amb una actitud més moderna, anuncia el Renaixement.
March comparteix amb Dant algunes fonts –els trobadors, els stilnovisti i
l’escolàstica-, a més de tenir inclinació per la gravetat filosòfica de l’autor de la
Divina Comèdia. Ambdós especularen sobre la natura de l’amor i les seves
conseqüències, i tendiren a l’anàlisi psicològica. March fou un poeta que posà
la seva formació al servei de la reflexió amorosa, reflexió centrada en la lluita
entre el cos i l’ànima –o el que és el mateix, entre l’amor espiritual i l’amor
carnal- en què es debat el poeta i que li valgué l’apel·latiu de poeta escindit.
Pel que fa a Petrarca, tot i la coincidència en les fonts, la divergència bàsica és
formal. L’italià utilitza unes imatges força allunyades de la cruesa marquiana a
l’hora d’expressar sentiments íntims. Ambdós autors escriviren poemes sobre
la mort de les seves dames, tot i que amb diferències notables. L’amor pur
desitjat per March i cantat en les seves composicions perdurava més enllà de la
mort.
¡O bon·Amor, a qui mort no triümpha,
segons lo Dant ystòria recompta,
Poema XLX, v.89-90
La mort de l’estimada va servir de pretext a March per compondre sis poemes
de caire didàctic sobre l’amor. S’ha de destacar la inclusió de la seva esposa
com a objecte literari en els cants de mort.
Un fet en el qual March es distancia de la poesia d’aquests autors fou en el
tractament de l’objecte amorós. Per als italians la perfecció de la dama

6. ocupava tant espai en les seves obres com el sofriment per l’amor no
correspost. En Ausiàs March, la dama quasi no participa d’aquest amor i el
poeta sovint es plany de no haver-li expressat el seu amor; no l’enalteix, sinó
que en veu les imperfeccions.
El poeta de Gandia, que usa senyals tal com feien els trobadors, es diferencià,
un cop més, dels poetes del seu temps i descobrí en una composició (poema
XXIII) el nom de la dama, “dona Teresa”, que esdevingué un model de
perfecció més espiritual que físic.
Poesies morals i religioses
Al final de la seva vida, i en veure apropar-se la mort, March, tal com havien fet
els trobadors, va compondre una sèrie de poemes moralitzants que recorden,
temàticament parlant, algunes composicions de joventut, sirventesos morals
escrits seguint els cànons de l’època. Es tracta de composicions allunyades de
la tradició, tant per la forma com pel contingut, de to confidencial i que
amaguen el pessimisme característic del poeta de Gandia, que cercà refugi en
la fe. Són poemes didàctics, molt filosòfics, que responen al gust per la
moralització tan característic del moment. En aquestes composicions,
d’influència bàsicament aristotèlica, March abandonà la temàtica amorosa tal
com apareixia en la seva obra anterior. Ho podem veure en aquests versos del
poema CVI, en què intenta instruir-nos sobre els tipus de plaers que podem
aconseguir: els naturals i aquells que es basen en l’opinió personal, com els
diners.
Diverssitats de delits en l'om són.
À-n'i alguns nessessàriament:
naturals són, la spècia sostinent;
altres que·m pens que natura no·ls don,
mas ssón per hom d'openió stimats,
los quals per ssi no han nulla valor,
car en ssenyal de virtud és honor
y els diners ssón per stima trobats.
Poema CVI, estrofa II, v.17-22.
L’obra de March és formada per 128 composicions de tipus amorós i moral que
recullen els trets més rellevants del nostre poeta i el converteixen en un símbol

7. de modernitat. Aquests trets afecten tant el contingut com la forma de les
composicions, i poden resumir-se en:
• Ús de la llengua catalana com a llengua literària.
• Fidelitat a l’estructura de la cançó trobadoresca: utilització d’estrofes de
vuit versos decasíl·labs i una tornada de quatre versos.
• Ús de versos estramps (versos lliures o blancs).
• Utilització de senyals, malgrat la descoberta del nom de la dama en
alguna composició.
• Construcció característica de les comparacions a partir d’imatges de
procedència diversa.
• Contingut de tipus moral i didàctic d’influència escolàstica i clàssica.
• Plantejament de la dicotomia amor sensual / amor espiritual o
intel·lectual.
Enllaç a tota la poesia d’Ausiàs March en línia:
https://ca.wikisource.org/wiki/Autor:Ausi%C3%A0s_March
L’ESCOLA VALENCIANA
A partir de la segona meitat del segle XV, València va agafar el relleu de
Barcelona com a ciutat de cultura i esdevingué una de les ciutats més brillants
de la Mediterrània. Aquesta situació de poder demogràfic, econòmic i polític es
reflectí en la producció literària. Aquesta producció fou fonamentalment
burgesa i ciutadana, i s’estengué en dos àmbits que convivien alhora i
complementàriament: l’aristocràtic i el burgès, representats respectivament
per Joan Roís de Corella i Jaume Roig. En un entorn ric i brillant com la
València del segle XV, l’accés a la cultura dels laics –burgesos i aristòcrates
cada cop menys vinculats a la cort- va manifestar-se mitjançant la tradició dels
certàmens literaris i les tertúlies. Aquests actes van ser un divertiment per a
un nombrós grup de ciutadans rics i intel·lectuals inquiets. A més, van posar de
moda una sèrie de creacions literàries majoritàriament satíriques que tenien
predilecció per uns temes concrets: d’una banda,, les relacions sexuals; de
l’altra, els defectes i vicis de les dones, i també l’anticlericalisme. En el grup
més burgès, es practicà una literatura satírica i realista, que volia divertir i

8. alhora retratar la societat contemporània amb un llenguatge entenedor i
popular.
Jaume Roig (València, principis s. XV-Benimanet, 1478), burgès i lletraferit,
representa la figura més rellevant de la literatura realista i satírica valenciana.
El seu Espill, un clàssic de la literatura misògina en català que va ser molt difós
i celebrat, alhora que va generar una rèplica interessant en defensa de les
dones: Vida de Jesucrist, de sor Isabel de Villena.
El sector més aristocràtic, en canvi, cultivà la recreació dels clàssics i una
literatura elevada de caire humanista que n’imitava els models mitjançant un
llenguatge culte i retòric.
Joan Roís de Corella (Gandia, 1433-1443 – València, 1497), descendent de la
petita noblesa valenciana, va escollir la carrera eclesiàstica tot i que no se sap
del cert que fos ordenat sacerdot. La seva obra presenta les peculiaritats
d’aquells autors que, receptius als nous corrents, propiciaren un clima adient a
l’arribada de l’humanisme. El conjunt fou un aiguabarreig d’elements i
d’influències diversos que anaven des dels clàssics, Ovidi per exemple, fins a la
Fiammeta de Boccaccio. L’obra amorosa més destacada de Corella és La
tragèdia de Caldesa.