Tema 1

TEMA 1: EL SISTEMA ESCOLAR. LA INSTITUCIÓ ESCOLAR. INSTITUCIÓ, ENSENYAMENT, EDUCACIÓ, APRENENTATGE 1

Llegenda: Apunts Informació complementaria Aportacionspersonals Exercicis 2 Creativitat en la educació: Educar per transformar

Índex: Pàg Concepte d’educació (T1 1E) ........................................................ 4 Introducció ................................................................................. 5 IL·LUSTRADORS 3.1. CONDORECET ........................................................................................ 6 3.2. ROSSEAU .............................................................................................. 10 IL·LUSTRADORS ROMÀNTICS (alemanys) : 4.1. SCHILLER................................................................................................ 13 4.2. GOETHE............................................................................................... 15 CONCEPTES BÀSICS:(T1 3E) ……………………………………………………... 17 IGUALTAT ENTRE ELS IL·LUSTRADORS I L’ACTUALITAT (T1 4 I E) ..... 23 3

1.Concepte d’educació (t1 1e) El terme d’educació és comença al segle XVIII amb els primers dissenys de sistemes escolars. L’educació va lligat a termes d’aprenentatge, intencionalitat, socialització, comunicació, etc… Des de mitjans del segle XX el mot educació apareix lligat a un aprenentatge intencional que ens porta al terme “infància”. Actualment, ha canviat ja que el nen és un receptor actiu i no pas passiu com era a la postguerra. Actualment es torna a parlar de disciplina ja que va haver una etapa que no la incloïen en el món de l’educació. Definició d’educació: és el mitjà imprescindible per a tota persona per el qual té un aprenentatge sobre qualsevol cosa mitjançant uns educadors com poden ser el professorat, els pares…. És l'adquisició progressiva i de caràcter evolutiu la qual la podem assolir a qualsevol edat, essent però els primers anys els més importants. Els principals educadors són els pares, mestres i l’entorn social. Etimològicament la paraula educació bé del llatí que significava “Educare” ( nutrir, créixer), el nen és un receptor i “educere” (treure les potencialitats que una persona porta a dins. Els mestres, des de les institucions educatives, dirigeixen l'educació dels estudiants. Existeixen diverses matèries, entre les que destaquen l'aprenentatge de la llengua (lectura i escriptura), matemàtiques, ciències naturals i socials, plàstica, música, tecnologia i educació física. Existeix també l'educació en els camps per als que es desenvolupen competències professionals específiques. A més, hi ha una àmplia gamma d'educació possible en el pla no formal, com per exemple, en museus i biblioteques. L'educació és un procés de socialització i endoculturació de les persones a través del qual es desenvolupen capacitats físiques i intel·lectuals, habilitats, destreses, tècniques d'estudi i formes de comportament ordenades amb una finalitat social (valors, moderació del diàleg - debat, jerarquia, treball en equip, regulació fisiològica, cura de la imatge, etc.). . La funció de l'educació és ajudar i orientar als discents per a conservar i utilitzar els valors de la cultura que se li imparteix i enfortint la identitat nacional. Però el terme educació es refereix sobretot a la influència ordenada exercida sobre una persona per formar-la i desenvolupar a diversos nivells complementaris; en la majoria de les cultures és l'acció exercida per la generació adulta sobre la jove per transmetre i conservar la seva existència col·lectiva. És un ingredient fonamental en la vida de l'ésser humà i la societat i es remunta als orígens mateixos de l'ésser humà. L'educació és el que transmet la cultura, permetent la seva evolució. 4

El concepte d’educació personalment l'entenc com la intervenció per canviar o modificar alguna conducta i ensenyar- ne altres de noves. L’educació en l’etapa infantil esta destinada a afavorir el desenvolupament integral de l’infant en tots els seus aspectes (biològics, cognitius, psicomotrius, intel·lectual i socioafectiu) a partir d’ experiències de socialització pedagògica. Crec que s’ha de tenir present que en l’època actual predomina més el tenir que el saber. El tenir, en sentit de posar informació en quantitats importants, i el saber, que està relacionat amb la facultat de ser capaç de seleccionar, processar la informació i d’eliminar-la. A més a més, la tecnificació de la cultura actual ha portat a que tot el que es realitzi pugui ser mesurable i qualificable i si no és així no té fiabilitat, això comporta que l’educació en aquest moment estigui patint un procés de mesura constant que moltes vegades fa oblidar la individualitat dels subjectes i l’aboca a la falsa veritat de la normalitat estadística, que s’hauria d’usar com a referent i mai com a norma. A partir d’això, cal pensar doncs quins aspectes s’han de potenciar amb la intervenció educativa, perquè el desenvolupament integral dels nens/es sigui el més harmònic possible. Es pot actuar en aquest sentit prioritzant la intervenció en les capacitats del saber, (potenciant les facultats inherents a cada nen), sobre les del tenir (actuacions com transmissor de coneixement). En definitiva, actualment les escoles infantils s’han de donar prioritat a la intervenció sobre les capacitats i facultats del saber sobre la manera de transmissió de coneixements. 5

2. Introducció: 6 La il·lustració va ser un moviment cultural que es desenvolupa a Europa a finals del segle XVII i al llarg del segle XVIII. Va ser a França on va tenir més rellevància. La base del moviment era l’ús de la raó i de la lògica per explicar tot allò que forma part de coneixement humà, del retorn a la natura i la reivindicació de la felicitat. Manifesta una concepció optimista del món i de la vida, basada en la confiança en la raó, la ciència i l’educació com a factors d’un procés capaç de portar els éssers humans a la felicitat completa. Un dels il·lustrats d’aquell moment més importants eren: El marques Condorcet i Rosseau. Els quals aporten un nou marc ideològic que trenca amb les concepcions vigents de l’Antic Règim. El seu pensament és anticlerical i antiabsolutista. Els il·lustrats creien que la conducta humana s’havia de regir per les normes de la raó i les relacions socials havien de tenir com a base la llibertat, la tolerància i la igualtat. Eren optimistes i confiaven en la capacitat humana per progressar i ser feliços.Consideraven que els éssers humans naixien lliures i iguals en drets i que a través de la raó era com es podia assolir la veritat, i per això volien potenciar l’ús de la raó mitjançant l’educació La Revolució Francesa (1789) va significar l’enderrocament de l’Antic Règim dominant per la monarquia absoluta i l'aristocràcia feudal i la implantació del liberalisme dominat per la burgesia. Va fer néixer una institució universal per a tothom i gratuïta. Els pensadors d’aquell moment creien que tothom tenia que saber escriure i llegir per arribar a un progrés en la societat.

3. IL·LUSTRADORS: CONDORECET I ROSSEAU 7 3.1.. CONDORECET Bibliografía: Va néixer a Ribemont el 1743 i va morir el 1794, en Bourg-la-Reine. Condorcet va ser filòsof, matemàtic i un politòleg francès. Procedia de l’il·lustre família de Caritat. El seu pare va morir quan ell era molt petit i la seva mare va confiar la seva educació als Jesuitas de Reims, passant desprès al Col·legit de Navarre , a París. El jove Marqués de Condorcet es va distingir ràpidament per les seves capacitats intel·lectuals. Va participar en la Revolució Francesa i va ser diputat dels Girondions, que més tard serien desplaçats per els Jacobins. Defensava la instrucció universal, volia una reconstrucció racionalista de la societat. Recolzava el drets humans, en particular el de les dones, proposant el vot d'aquestes. Al 1791 va ser escollit representant de París a l'Assemblea legislativa. Aquesta va escollir el model educatiu de Condorcet; va establir les escoles laiques Condorcet “Todo hombre debe ser soldado cuando se trata de combatir a la tiranía.”

Aportacions de Condorect en l’educació: Condorcet pretén unificar els aprenentatges a tots els ciutadans, ell creu que l’educació es instruir-se i cultivar-se. Creu en una educació de caràcter públic, és a dir, separa l'església amb l’educació, cosa que en aquella època és un fet molt important ja que l'església anteriorment havia tingut un gran càrrec amb l’educació i també vol abolir la participació de les autoritats politiques . La proposta de Condorcet té com a finalitat assegurar la felicitat i el desenvolupament de tots els individus i sobretot la instrucció pública que té la finalitat d’oferir als sers humans l’oportunitat de desenvolupar les seves capacitats, així com satisfer les seves necessitats; per a poder assegurar el seu benestar. Crec que en aquells temps separar l'església de l’educació va ser un fet molt important avui en dia i sóc partidària de que l'educació sigui de caràcter públic com aporta aquest autor. També crec que era molt important en aquells moments educar amb una bona educació a tota la població ja que aquella era la que portaria endavant al país i eren els que es tindrien que revelar i no deixar-se enganyar per les autoritats. 8

Anàlisi text sobre condorcet(T1 2E) “El hombre nace con la facultad de recibir sensaciones, de apercibir y de distinguir en las que recibe, las sensaciones simples de que están compuestas, de retenerlas, de reconocerlas, de combinarlas, de conservarlas o de evocarlas en su memoria, asociando entre sí estas combinaciones, de apoderarse de lo que tienen de común y de lo que los distingue, de atribuir signos a todos estos objetos, para reconocerlos mejor y facilitar nuevas combinaciones con ellos. Esta facultad se desenvuelve en él por la acción de las cosas exteriores, es decir, por la presencia de ciertas sensaciones compuestas, cuya constancia, sea en la identidad de su conjunto, sea en las leyes de su cambio, es independiente de él. La ejercita igualmente por la comunicación con sus semejantes; en fin: por medios artificiales, que, después del primer desenvolvimiento de esta misma facultad, han llégalos hombres a inventar. ¿ Las sensaciones van acompañadas de placer y de dolor, y el hombretiene del mismo modo la facultad de transformar estas impresiones momentáneas en sentimientos durables, dulces o penosos; de experimentar estos sentimientos a la vista o al recuerdo de los placeres o los dolores de los otros seres sensibles. En fin; de esta facultad, unida a la de formar y combinar ideas, nacen entre él y sus semejantes relaciones de interés y de deber, a las cuales la naturaleza misma ha querido atribuir la parte más preciosa de nuestra felicidad y los más dolorosos de nuestros males. Si nos limitamos a observar, a conocer los hechos generales y las leyes constantes que presenta el desenvolvimiento de estas facultades, en lo que hay de común a los diversos individuos de la especie humana, esta ciencia lleva el nombre de metafísica. Pero si se considera este mismo desenvolvimiento en sus resultados, relativamente a la masa de los individuos que coexisten al mismo tiempo sobre un espacio dado, y si le seguimos de generación en generación, presenta entonces el cuadro de los progresos del espíritu humano. Este progreso está sometido a las mismas leyes generales que se observan en el desenvolvimiento individual de nuestras facultades, puesto que es el resultado de este desenvolvimiento, considerado al mismo tiempo en un gran número de individuos reunidos en sociedad. Pero los resultados que cada instante presenta dependen del que ofrecen los instantes precedentes e influyen sobre los tiempos venideros. Este cuadro es, pues, histórico, puesto que, sometido a perpetuar variaciones, se forma por la observación sucesiva de las sociedades humanas en las diferentes épocas que han recorrido. Debe presentar el orden de los cambios, exponer el influjo que ejerce cada instante sobre el que le reemplaza, y mostrar así, en las modificaciones que ha recibido la especie humana, renovándose sin cesar en medio de la inmensidad de los siglos, la marcha que ha seguido y los pasos que ha dado hacia la verdad o la felicidad. Estas observaciones sobre lo que el hombre ha sido y sobre lo que hoy es, conducirán inmediatamente a los medios de asegurar y de acelerar los nuevos progresos que su naturaleza le permite esperar todavía… Tomado de Marqués de Condorcet, Bosquejo de un cuadro Histórico de los progresos del espíritu humano, Tomo I (1921) Madrid. Espasa Calpe. Págs. 15-29, fragmentos. 9

En aquest text Concorcet sintetitza una Teoria del coneixement: el subjecte o esser humà, per mitjà de les seves facultats sensorials entra amb contacte amb l’objecte o les coses exteriors. El subjecte i l’objecte són independents un de l’altre. Les sensacions produeixen una diversitat d’efectes que l’ésser humà combina, raona i recorda. La raó és la facultat humana per excel·lència. L’estudi del desenvolupament d’aquesta facultat es a través del temps “presenta el quadre dels processos del esperit humà”, el progrés esta subjecte a les lleis generals que l’individu i els seus avanços expliquen mitjançant la casualitat. El progrés històric en el sentit de que sempre varia i té com a meta la veritat o la felicitat. El coneixement d’aquest fets permet a l’esser humà assegurar i accelerar els nous progressos que no tenen fi. La teoria clàssica del progrés està completa. La tesis de que “la perfectibilitat de l’home es realment indefinida” és ambigua. Lo indefinit es el que no té terme però també allò que no té signes que ho determinin. En ambdós casos la predictibilitat és una utopia o un vuit. El principi de que la marxa del Progrés és més o menys accelerada però mai serà retrograda, ratifica la confiança d¡aquella generació en el futur. Els enemics del Progrés són tres: els perjudicis dels filòsofs, els perjudicis de les classes menys il·lustrades i els perjudicis de certes professions acreditades. La Historia suggereix com “la ciència de preveure els progressos de l'espècie humana, de dirigir-los i accelerar-los”. La celebració del seu present i el optimisme, dominen el final del fragment de Condorcet. Contrastar aquest test amb alguns comentaris de John B.Bury (1861-1937), és important per comprendre la situació del Progressisme després de la Gran Guerra (1914-1918) 10

11 3.2.. ROSSEAU Biografía: Jean-Jacques Rousseau va néixer al 1712 a Suïssa i va morir al 1778 a França. Va ser un escriptor, filòsof i music definit com un il·lustrat, sent part de les seves teories una reforma de la il·lustració i prefigurant al posterior Romanticisme. També va ser considerat un dels precursors de l’Escola Nova i del Romanticisme. Les seves idees politiques van influir a la Revolució Francesa, el desenvolupament de les teories republicanes i el creixement del nacionalisme. En la seva línia de filosofia va percebre la necessitat de respectar el desenvolupament individual estimulant-lo amb experiències viscudes i utilitzant una tècnica no directiva, basant-se en la experimentació. Per a Rosseau, l'educació ha de començar des del naixement i de forma natural s'ha d'anar acomodant-se a les diverses etapes que es viuen al llarg de tota la vida, amb l'objectiu que es desenvolupi individualment, però que també aprengui a viure en societat. Molts dels conceptes pedagògics que es desenvoluparan a l'Escola Nova ja apareixen en el pensament roussinià: ensenyament actiu i autoactiu, ensenyament intuïtiu, ensenyament centrat en l‘ interès natural de l‘ infant, escola laica, educació en ambient de societat, etc. Rousseau crea una revolució del pensament, educació i política. Creu que es la societat qui es destrueix entre si. En l'àmbit educatiu, s'ha d'observar al infant per arribar a conèixer-lo i per tant poder-lo ensenyar. També s'ha de conèixer la societat, l'entorn i el context de l‘ infant. Proposa un model d'observació. Rosseau «El hombre nace libre, pero en todos lados está encadenado» «El hombre es bueno por naturaleza»,

Aportacions de Rousseau en l’educació: Rousseau va formar part dels intel·lectuals les quals van inspirar a la transformació del mont durant els segles XVIII i XIX, idees que van proporcionar a les societats occidentals contemporànies. Va participar activament en el moviment renovador de la Il·lustració, moviment intel·lectual que va influir en a Revolució Nord-americana de 1776 (o Guerra de la Independència), la Revolució Francesa de 1789 i les revolucions nacionals que van afectar a Europa durant el segle XIX. Ell va considerar que el món que s’estava configurant l’home tenia que abandonar el seu paper de servent per convertir-se en ciutadà lliure, amo del seu destí. Considerava l’educació el camí ideal per formar ciutadans lliures conscients dels seus drets i deures en el nou mon que estava naixent. Però ell s’adonà que el sistema educatiu que hi ha en aquells moments era incapaç de portar a cap aquella funció. Emilio (1762) defesa els nous fonaments per una pedagogia renovada, estableix les característiques de l’educació per una societat integrada per ciutadans lliures, que participin i deliberin sobre l’organització de la comunitat i els assumptes públics. Les idees centrals de Rousseau són una resposta a la necessitat de formar un nou home per a una nova societat. Rousseau diu que hi ha unes notables diferencies entre un infant i un adult encara que comparteixen uns interessos, habilitats , necessitats i capacitats. Per tant senaya-la que desconèixer les diferencies fonamentals entre el nen i l’adult porta a que les educadores cometin dos errors: Atribuir a l’infant coneixements que no posseeix i induir a que en l’infant aprengui a partir de motivacions que són indiferents o intel·ligibles. Per tant, creu que el procés educatiu ha de partir d’un aprenentatge de la naturalesa de l’infant, del coneixement dels seus interessos i característiques particulars. Rosseau també creu que la societat fa malbé a les persones ja que la televisió, la radio, el grups d’amics donen models moltes vegades erronis i això tot ve degut a la societat en que es viu. També és partidari de conèixer i estudiar molt bé cada infant o alumne per poder aconseguir un adequat aprenentatge. El docent ha de tenir en compte com son els seus alumnes i tenir la llibertat per ensenyar. Aportacions: experimentació amb la natura i educador ni directiu. 12

Analisi text sobre rousseau(T1 2E) “Si se busca en qué consiste el bien más preciado de todos, que ha de ser objeto de toda legislación, se encontrará que todo se reduce a dos cuestiones principales: la libertad y la igualdad, sin la cual la libertad no puede existir. Renunciar a la libertad es renunciar a ser hombre, a los derechos y a los deberes de la humanidad. La verdadera igualdad no reside en el hecho de que la riqueza sea absolutamente la misma para todos, sino que ningún ciudadano sea tan rico como para poder comprar a otro y que no sea tan pobre como para verse forzado a venderse. Esta igualdad, se dice, no puede existir en la práctica. Pero si el abuso es inevitable, ¿quiere eso decir que hemos de renunciar forzosamente a regularlo? Como, precisamente, la fuerza de las cosas tiende siempre a destruir la igualdad, hay que hacer que la fuerza de la legislación tienda siempre a mantenerla.” Jean-Jacques Rousseau. El contrato social. 1762. En aquest fragment veiem que Rosseau creu en una societat d’igualtat i de llibertat per a tots els ciutadans. Encara que diu que és molt difícil aconseguir aquesta igualtat. També diu que l’individu s’ha de desenvolupar segons la naturalesa i en la naturalesa. Jo crec que quan ell afirma que l’individu s’ha de desenvolupar segons la naturalesa i en la naturalesa, es refereix per exemple, a que el mestre és l’observador en la realització intrínseca de l’infant. D’aquesta manera, l’educació es limitarà a no intervenir en el procés de creixement de l'individu, per tal de no defromar-lo ja que qualsevol intervenció no deixarà fer el camí natural. Ha de ser el nen qui dirigeixi, per l’experiència i reflexions pròpies, la capacitat per autodirigir-se segons les seves habilitats i tendències. El nen és el centre de l’escola, com únic factor actiu de la seva formació i educació personal. El procés educatiu és intencional i abraça la voluntat individual i s’adapta al desenvolupament natural de l’evolució humana. Educar = educare ( des de l’interior): 13

4. IL·LUSTRADORS ROMÀNTICS (alemanys) :SCHILLER I GOETHE 14 Els romàntics defenen l'esperit i no segueixen la racionalitat, sinó el sentiment. Diuen que el sentiment i la raó han de ser equivalents. “El cor té raons que el saber no entén.” Blaise Pascal. Cal esmentar dos d'aquests il·lustres romàntics; Schiller i Goethe. 4.1. SCHILLER: Bibliografia: Johann Christoph Friedrich Schiller, va néixer el 1759 a Alemanya i va morir en el 1805), va ser poeta, dramaturg, filòsof i historiador. Es considera el dramaturg més important d'Alemanya i es junt amb Goethe, una de les figures centrals del classicisme de Weimar. Schiller defensa la educació estètica de l’home, l’equilibri entre la raó i el sentiment. Li dóna molta més importància a la educació infantil. Schiller “L'èxit polític és per aquells que perceben les necessitats públiques i saben satisfer-les.”

Aportacions de Schiller: Defensa la educació estètica de l’home, l’equilibri entre la raó i el sentiment. Per a Schiller la bellesa és l'objectiu de tota activitat humana, en la que s'apleguen una facultat teòrica i altra pràctica. A l'estètica s'apleguen aquestes dues facultats, donant una tercera, la de “joc”, que és una alternança teòrica-pràctica en una harmonia (bellesa) de caràcter ètic. A Cartes per a l'educació estètica de l'home (1795) distingeix a l'ésser humà tres facultats, que denomina “impulsos”: un impuls “material” (Stofftrieb), altre “formal” (Formtrieb), i el “de joc” (Spieltrieb), conjunció dels altres dos. L'impuls de joc és l'“home estètic”, l'home equilibrat, que dóna al seu impuls formal una espècie de vitalitat, és el que pensa, coneix, però també sap viure, gaudir dels sentits. L'actitud estètica contribueix al benestar de l'home a la societat. Partint de la idea de Kant de què la bellesa és mitjancera entre el sensible i l'intel·ligible, Schiller manifesta que la bellesa és un reflexe d'allò natural: és un estat d'harmonia, on el sentiment es correspon amb la llei, sense sacrificar la passió. A la bellesa tot és moral, és un estat de perfecció. La bellesa eleva del món sensible i condueix a un estat de gràcia. Schiller també parla del sublim, al que distingeix tres fases: “sublim contemplatiu”, el subjecte s'enfronta a l'objecte, que és superior a la seva capacitat; “sublim patètic”, perilla la integritat física; i “superació del sublim”, al que l'home venç moralment, perquè és superior intel·lectualment. Encara avui, l’educació estètica segueix plantejant i assumint-se, en el seu sentit més ampli, com educació per mitjà de l’art, tal i com s’ha perfilat en el decurs de la modernitat. A més sensibilitat i creativitat constitueixen els trets pertinents que defineixen la figura de l’artista, convertit, en aquest sentit, en el model i paradigma totalment idealitzat. L’àmplia herència de Schiller connecta això clarament amb un dels postulats centrals de les avantguardes històriques i del moviment arquitectònic modern “l’art com a via expedita per a l’alliberament definitiu de l’home”. Schiller escriu la “Teoria de las necesidades i de la potencia supèrflua” (1795). En aquesta explica que el joc consumeix energia sense cap finalitat aparent, és a dir, el joc permet disminuir l’energia que no consumeix el cos al cobrir les necessitats biològiques bàsiques. Per a Schiller el joc dels humans es un fenomen lligat a l’origen de l’aparició d’activitats estàtiques, és a dir, una vegada satisfet el joc físic, es passa al un joc més estètic i sociable. En definitiva, segons aquesta teoria, el joc és més bé un plaer relacionat amb l‘excés d’energia, que es pot manifestar tant de forma física com estètica. El joc és un autèntic esbarjo, al que els infants s'entreguen per descansar tant del seu cos com del seu esperit. 15

16 3.2. GOETHE Biografía: Johann Wolfgang von Goethe va néixer el 1749 a Alemanya i va morir el 1832 a la cort de Weimar. Va ser un poeta, novel·lista, dramaturg i científic alemany que va ajudar a fundar el romanticisme, moviment al que va influenciar profundament. La gran part de la seva vida la va viure de pensions a Weimar, allà era director de Instruccions d’ensenyament. Les seves idees sobre les plantes i la morfologia i homologia animal van ser desenvolupades per diversos naturalistes, entre ells Charles Darwin. El seu cognom “Goethe” dóna nom a Goethe- Institut, un organisme encarregat de difondre la cultura alemana en tot el món. Goethe és un dels autors que més ajuden a crear la imatge del personatge tràgic romàntic (Werther, Faust). Una de les característiques de la seva obra és la recerca de l’equilibri d’elements contraris: el fugaç i el perdurable, l’acció i la contenció, la imaginació i la raó, la passió o l’equilibri. Per a Giethe la bellesa és la manifestació de les lleus secretes de la natura. L’art és una expressió moral d’allò que les natural, identificant ètica, estètica i natura, amb un sentiment panteista de la natura Goethe “Una vida inútil equival a una mort prematura. ”

Aportacions de Goethe: Al tractar el tema de l'educació, Goethe remarca la formació. Considera que l'educació comprèn l'acte d'ensenyar, el contingut de l'ensenyament impartit i el resultat, que ha de conduir a la constitució de una personalitat humana i disciplinada, on l'individu es reconeix plenament a si mateix com ésser natural, així mateix com que capti la natura que integra, assumint una actitud humil i de respecte en front a ella. Goethe va escriure: “Cuanto más sientas que sólo eres un hombre, más te acercarás a los dioses; sentirás cómo todo se dirige hacia el conjunto, cómo cada uno vive y obra para los demás”. 17

5. CONCEPTES BÀSICS: (T1 3E) L’ INSTITUCIÓ És la primera manera d’ensenyar i es fa mitjançant aprenentatges de tipus repetitius com sumar, restar, multiplicar i dividir o llegir i escriure i no de forma explicativa. S’aprèn amb la pràctica ja que hi ha un component d’exercitació repetitiva. No s’ha d’explicar ni entendre molt però s’ha de practicar molt. Hi ha diferents tipus d’instruccions com per exemple instrucció escolar, militar... però sempre fan servir el mateix sistema: repetició. Va sorgir perquè els pagesos poguessin aprendre a llegir i escriure i així formar una societat més culta. Al 1900 es crea “El Ministerio de Institución Pública”. ENSENYAMENT L'ensenyament és l'acte de transmissió de coneixements i hàbits per part d'un mestre o ensenyant a uns alumnes. Acostuma a designar-se amb aquesta paraula l'acció del professor en l'educació formal, o la de l'oficial o expert en una feina o afició. Avui dia s'associa ensenyament només a la transmissió de continguts, per això es prefereix parlar d‘educació, que és un terme més ampli, per referir-se als aprenentatges. Procés d’introduir a la cultura: coneixement i acció. L’educador mostra. EDUCACIÓ És el procés d‘ensenyament, instrucció i aprenentatge d'una persona. L'educació, en el sentit més ampli, és qualsevol acte o l'experiència que té un efecte formatiu en la ment, el caràcter o la capacitat física d'un individu. En un sentit tècnic l'educació és el procés pel qual la societat transmet, de manera deliberada, els seus coneixements acumulats, aptituds i valors d'una generació a una altra. L’educació de la persona es veu afectada per tothom, es a dir per l’escola la família, politics, amics... Procés de desenvolupament personal i social intencional. APRENENTATGE És un procés psicològic destinat a facilitar l'adaptació dels organismes. Els canvis conductuals que es produeixen gràcies a l'aprenentatge es poden localitzar físicament al cervell. Es pot definir l'aprenentatge com, un canvi relativament permanent en els mecanismes desconducta, resultat de l‘experiència i que no es pot atribuir a processos maduratius. Procés d’interiorització personal de la cultura: conieicement i acció. L’educació coneix, despevolupa.. INSTRUCCIÓ. Contingutsprocedimentals de l'ensenyament de caràcterrepetitiualsqual cal arribar a habituar-se per fer-hosenseesforç. 18

DIDÀCTICA És la disciplina científico -pedagògica que té com a objecte d'estudi el procés d'ensenyament -aprenentatge. És per tant la part de la pedagogia que s'ocupa dels sistemes i mètodes pràctics de ensenyament destinats a plasmar en la realitat les directrius de les teories pedagògiques. Molt vinculada amb altres ciències pedagògiques (com, per exemple, l‘organització escolar i l‘orientació educativa), la didàctica pretén fonamentar i regular els processos d'ensenyament i aprenentatge. Els components que actuen en l'acte didàctic són: El docent o professor,El discent o alumne, El contingut o matèria, el context de l'aprenentatge i les estratègies metodològiques. La didàctica es pot entendre com pura tècnica o ciència aplicada i com teoria o ciència bàsica de la instrucció, educació o formació. Els diferents models didàctics poden ser models teòrics (descriptius, explicatius, predictius) o models tecnològics (prescriptius, normatius). La història de l'educació mostra l'enorme varietat de models didàctics que han existit. La majoria dels models tradicionals se centraven en el professorat i en els continguts. Els aspectes metodològics, el context i, especialment, l'alumnat, quedaven en un segon pla. Com resposta al verbalisme i a l'abús de la memorització típica dels models tradicionals, els models actius (característics de l’escola nova) busquen la comprensió i la creativitat, mitjançant el descobriment i l'experimentació. Aquests models solen tenir un plantejament més científic i democràtic i pretenen desenvolupar les capacitats d'autoformació. Avui dia, l'aplicació de les ciències cognitives a la didàctica ha permès que els nous models didàctics siguin més flexibles i oberts, i mostrin l'enorme complexitat i el dinamisme dels processos d'ensenyament- aprenentatge. (*) Va ser creada al 1635 per Comeniums “Didàctica Magnium” invent universal per ensenyar a tots totes les coses. PEDAGOGIA És un conjunt de sabers que s'ocupen de l‘educació com un fenomen típicament social i específicament humà. És, per tant, una ciència de caràcter psicosocial que té per objecte l'estudi de l'educació amb la finalitat de conèixer-la i perfeccionar-la. També és una ciència de caràcter normatiu perquè no es dedica a descriure el fenomen educacional sinó a establir les pautes o normes que hem de seguir per a dur a bon terme aquest fenomen. (*) Va ser creada al 1800 per els il·lustrats de l’època com Kant. Condueix als infants a la finalitat filosòfica. 19

FORMACIÓ És el que queda de l’educació (de 0 als 18 anys), és a dir és l’educació que es forma quan la persona ja és adulta de diferents formes: et pots formar a través de la universitat, a través de la música, el cinema, llibres... ORGANITZACIÓ ESCOLAR És la distribució que es formen a les aules els alumnes, és a dir, actualment s’organitzen en edats, antigament s’organitzava per sexe, altura... Aquesta organització actual es pot contradir una mica ja que no perquè a les aules hi hagi infants amb la mateixa edat hi haurà més bons resultats d’aprenentatges ja que hi ha estudis que afirmen que en les escoles rurals, tenen en les seves aules alumnes de totes les edats barrejats i aconsegueixen unes millors notes. ORIENTACIÓ ESCOLAR Són les disciplines científiques que faciliten el desenvolupament de l’alumne. ALTRES CONCEPTES Metodologia: disciplina que estudia quin és el procés d’estudi. S’utilitza com a sinònim de dinàmica però és erroni aquesta utilització del terme. PENSAMENT. El pensament és el producte de la ment en l'acte de pensar, és a dir, les construccions mentals elaborades fruit de l'activitat del cervell. En tant que activitat fonamental de l'ésser humà, és estudiat per diverses disciplines, entre les que destaquen la filosofia i la psicologia. L'objectiu bàsic del pensament és dotar de significat el món exterior i un mateix, manipulant la informació. La intel·ligència és l'habilitat personal per pensar d'una manera més efectiva. Segons la concepció emprada, un pensament pot ser sinònim d‘ idea o l'acte de produir-la. Construcció de la pròpia consciència: cosmovisió i sentit de la vida sobre els coneixements i competències d'acció assolits amb el suport del LLENGUATGE, dels llenguatges ( també matemàtic, gràfic - plàstic, corporal, de signes, braille) 20

SOCIALITZACIÓ. El ser biològic es fa humà amb al socialització. La socialització és el procés psicosocial mitjançant el qual un individu adquireix les normes de conducta, els valors imperants i la cultura d'un determinat grup social. De durada variable, el procés es concentra en els primers anys de vida, quan hi ha més aprenentatge per imitació. Després queda integrat dintre l’educació. Amb la socialització es produeix la transmissió dels diferents rols i creences entre generacions, tot i que no exclou el canvi social. Els agents de socialització poden ser molt diversos: família, escola, mitjans de comunicació... Se sol distingir entre socialització primària, que prové de l'entorn més immediat del nen en els seus primers anys de vida (escola bressol i família), la secundària, on s'amplien els agents i poden aparèixer conflictes de valors i idees i la terciària, que es produeix mitjançant xarxes lliurement triades. La socialització és el procés pel que cada ésser humà es converteix en membre actiu i amb ple dret de la societat de la que en forma part. Això implica adquirir les pautes, els costums i valors culturals del seu grup. La socialització no acaba en una edat concreta, ja que al llarg de la vida tota persona ha d’anar adaptant-se a noves situacions i els canvis comporten noves pautes, normes. Etc... SAVIESA. És la capacitat d'utilitzar el coneixement de manera intel·ligent i noble. En un sentit, és el cúmul de coneixement que tota persona posseeix sobre els temes que domina. Estat pel qual l'humà té consciència total: del món, de la vida, del seu entorn més proper i es comporta amb mesura: decisió i prudència, ja lliure de frustracions. Convé estar obert a la saviesa però ni es compra, ni s'adquireix amb un màster, ni estudiant els millors autors savis. El qui ja ho sap tot i no aspira a més, que no té preguntes... ja no té possibilitat d'accedir a la saviesa. 21

EFICÀCIA: Objectius que ens proposem. Capacitat d’aconseguir l’efecte que es desitja o s’espera. E = realitzacions/ Objectius < 1 EFICÈNCIA: Capacitat de disposar d’algú o d’alguna cosa per aconseguir un efecte determinat. E = realitzacions /Recursos FUNCIONALITAT: Punt de connexió entre les “E” perquè puguin dur-se a terme. OPTIMITZACIÓ: Producte que es donin eficàcia, eficiència i funcionalitat. 22

(*) Beethoven fa una cançó per Napoleó però quan s’adona que ell esta en el poder es sent tant defraudat que canvia el nom i retoca la melodia i fa una marxa fúnebre, per a descriure el engany y la seva tristesa. “LA INSTITUCIÓ ESCOLAR TAMBÉ UN INTRUMENT DEL DESPOTISME IL·LUSTRAT”  Quadre de Napoleó dèspota il·lustrat “UNIFORMACIÓ CENTRALISME”  Utilitza l’escola de França i Espanya ho ha volgut copiar però actualment hi ha una mala imitació. - Imperi Roma : llengua – dret – religió -Imperi Napoleònic : llengua – dret – escola “EN L’ESCOLA IDEAL TENIM LA RECONCILIACIÓ ENTRE ELS IDEALS INDIVIDUALISTES I ELS INSTITUCIONALS” Dewey, 1897, Mypedagogiccreed “ELS MESTRES SOM QUI, ATENTS AL DESENVOLUPAMENT PERSONAL I SOCIAL DELS INFANTS I JOVES, CONTRIBUIM A FER PERSONES I CIUTADANS” 23

24 6. IGUALTAT ENTRE ELS IL·LUSTRADORS I L’ACTUALITAT (T1 4 I E) IGUALTATS (LOE) AMB ELS IL·LUSTRATS: IGUALTATS (LEC) AMB ELS IL·LUSTRATS: ,[object Object]

La coeducació i el foment de la igualtat real i efectiva entre dones i homes.

Tema 1

Recomendados

Recomendados

Mais conteúdo relacionado

Semelhante a Tema 1

Semelhante a Tema 1 (20)

Tema 1