1. QUI MANA?

2. QUI MANA?
SITUACIONS:

3. QUI MANA?
●QUÈ EN PENSEU
DE LES
SITUACIONS
PRESENTADES?

4. QUI MANA?

5. QUI MANA?
● AL TRIAR LA ROBA.
● AL TRIAR EL MENJAR.
● A L’ANAR A DORMIR.
● TELE:AL TRIAR ELS
DIBUIXOS QUE MIREN

6. QUI MANA?
● MARXEM A SOPAR, AL
GIMNÀS, A CAMINAR...
-NO POTS MARXAR!
● EXIGIR AJUDA QUAN
NECESSITEN:
-VINE ARA A AJUDAR-ME!
● AL SORTIR DE L’ESCOLA: -
PORTA’M LA MOTXILLA!

7. QUI MANA?
PARLEM-NE

8. QUI MANA?

9. QUI MANA?
“... les pràctiques parentals intervenen en el desenvolupament del comportament dels nens; és
una qüestió complexa i podem estar segurs que els pares són factors importants en els
resultats conductuals dels seus fills.”
ELS PRINCIPALS ESTILS EDUCATIUS SÓN:

10. QUI MANA?

11. QUI MANA?
QUIN ESTIL D’EDUCACIÓ ÉS EL MÉS
ACONSELLABLE?
ESTIL ASSERTIU / EMPÀTIC /COMPRENSIU:
• Comporta respecte, autoritat, diàleg, flexibilitat. No
existeixen amenaces ni càstigs sinó conseqüències.
• Transmetem el missatge “això és el que jo penso”
(quins són els meus valors), “això és el que jo sento”
(aquestes són les meves emocions), “això és el que
cal fer” (aquesta és la conducta en què crec). És a dir,
transmetem qui sóc, com em sento i què vull, i ho fem sense dominar ni
humiliar. Diem les coses per tal que el nen ho entengui sense que se
senti agredit. Es tracta de saber com dir-li a un nen que ha fet una cosa
dolenta sense que senti que és una persona dolenta.

12. QUI MANA?
Les coses es poden dir de moltes maneres. Per exemple:
– Mama: “El volum del teu joc em molesta, baixa-ho una mica si
us plau”
– Nen: “Doncs ves-te’n i no ho escoltaràs”
– Mama: “Aquesta no és manera de contestar-me, no m’agrada,
no vull que em parlis així. T’he demanat si us plau que baixis el
volum”.
Si no el baixa, haurem d’actuar buscant una conseqüència.

13. • L’estil de criança assertiva/ democràtica pot ser l'estil més eficaç, però,
també acostuma a ser el més exigent en termes d'energia i temps invertit.
● Els progenitors són molt afectuosos
● Mantenen amb els seus fills/es alts nivells de comunicació,
● Les normes i els límits són clars i solen ser explicats i justificats davant dels seus
fills de forma raonable a les diferents edats i necessitats, així com també, controlen i
restringeixen el comportament d’aquests/es amb normes i límits clars. És a dir,
s’atenen les necessitats dels fills però s’estableixen normes i límits adequats a
les necessitats i capacitats d’aquests, explicant-los els motius de manera clara i
coherent per a ells.
● És un estil educatiu bidireccional ja que s’escolten les explicacions i iniciatives dels
fills alhora que s’incideix en aquests i així s’ajuda a adquirir alts nivells d’autocontrol
i autoestima en els fills, a tenir una major capacitat per afrontar situacions noves
amb confiança, major persistència en les tasques que inicien i major habilitat en
la interacció i relacions amb els iguals;
● Els fills i filles són independents i afectuosos, així com també es fomenta la
interiorització de valors morals.
● Aquests pares pensen que els seus fills i filles poden resoldre problemes per si
mateixos i deixen que aquests prenguin decisions i escullin perquè aprenguin
les conseqüències.
● Els fills i filles cooperen si se’ls anima a fer-ho i, van aprenent que els problemes se
solucionen de manera cooperativa, pares i fills participen conjuntament en la
resolució dels problemes.

14. HABILITATS DE L’ESTIL ASSERTIU
1. Escolta activa / empatia. “Ja sé que t’agrada escoltar música però tan alta a mi em molesta”
2. Ajuda a pensar amb preguntes obertes: “Per què ho fas? Com et sents?” Les preguntes sempre ajuden a
pensar i és el que ens interessa per acompanyar l'aprenentatge.
3. Utilitza missatge “JO”. Cal evitar dir frases com: “tu ets desordenat”, “tu ets … “ i canviar-les per frases
“jo sóc…”
4. Elogia i valora positivament els comportaments. Hi ha comportaments a priori dolents però que també
poden tenir un cantó positiu. Per exemple, un nen pega a un altre nen al parc; podem increpar-lo directament
o podem preguntar-li per què ho ha fet (potser ho ha fet perquè pensava que l’altre li prendria una joguina);
si coneixem el motiu podem tractar millor la situació.
5. Sap fer una crítica. Amb l’exemple anterior: a part de dir al nen que no ha de pegar, s’ha esbrinat per què
ho ha fet per tal d’entendre’l i fer-li una crítica constructiva, per tal que no se senti menyspreat.
6. Aplica sentit de l’humor. Sovint ens hem de riure d’uns mateixos. Riure amorosament ajuda a relaxar una
situació tensa.
L’estil assertiu potencia el creixement i la confiança. La reacció que hem de tenir ha de ser:
a) Empàtica: “Entenc que t’enfadis”. Per exemple quan a un nen li neix un germanet i el nen diu frases com
“emporteu-vos el nen, jo no l’he demanat”. És un sentiment de rebuig, però hem d’entendre que és un sentiment
natural.
b) Sincera: “Tens raó, això no agrada a ningú, però ho hem de fer”. La sinceritat és el que s’agraeix
en un fill. El nen confia més en un pare/mare que et diu realment com són les coses.
c) Respectuosa: “Si vols que t’escolti no em cridis”. És una manera de fer crítica a la seva manera de
dir les coses.
d) Compromesa: “Pensaré en el que m’has dit”. Compromís amb el fill, pensem-ho junts, ho resoldrem
junts.

15. QUÈ HEM D’EVITAR?
– Criticar, comparar i ridiculitzar (“El teu germà és més ràpid”)
– Generalitzar (“A tots els nens els agrada anar al parc”)
– Etiquetar (“Ets tímid”== “Ets una persona (atribut)”)
– Culpar (“Ja t’ho deia jo”, “No corris que cauràs”)
– Missatge tu: “Ets un desordenat” es pot canviar per “No m’agrada el desordre de la teva
habitació”)
– Sermonejar (canviar el “Hauries d’estar content”, “Hauries de …” per “Jo sento que…” o “Jo
crec que el que tu ets és…”). Si sermonegem massa, cansem. Cal que la paraula sigui una cosa
fresca i poderosa. Si parlem massa, perdem capacitat per influir.
COM AJUDAR-LOS A QUE ES COMUNIQUIN MILLOR?
– Ajudar-los a expressar i discriminar les emocions: “No és que la mare sigui dolenta, sinó
que tu estàs enfadat/da amb mi”
– Animar-los a que expressin el que desitgen sense por ni culpa, tot i que diguin coses que
no ens agraden, i anar amb atenció perquè també se’ls ha de dir que no sempre s’ha
d’expressar tot.
– Acceptar la seva manera de ser. Per exemple, existeixen nens que són molt introvertits; si
els hi insistim molt, anem contra la seva naturalesa i això agreujarà el problema. No vol dir que
no hem de fer res perquè el nostre fill és així, sinó que hem d’intentar que no es guardi tot, però
sense voler convertir-lo en un nen xerraire i molt comunicatiu.

16. QUI MANA?

17. QUI MANA?

19. QUI MANA?
https://www.youtube.com/watch?time_continue=26&v=dSeAeQaeZV8

21. QUI MANA?
• GRÀCIES PER LA VOSTRA
ASSISTÈNCIA