SERENDIPIA - Llibret A.C. Falla la Vila 2021

Edita
Associació Cultural Falla La Vila
Coordinació General
Patricia Gonzàlez Cadalàs i Aitor Muñoz Oliver
Portada
Jordi Sanhermelando
Maquetació
Yogur de Fresa
Fotografíes
Carles Graullera, A.C. Falla la Vila, Hybridimages, Bash Mutumba, TDC Photography, Christian
Bertrand, Hitesh Kapur, Africanstar / Shutterstock.com
Dipòsit legal
V-216-2015
Justificació de tirada
400 exemplars
El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del
valencià de l’any 2021.
Aquest llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres | www.lletresfalleres.info
L’Associació Cultural Falla La Vila no es fa responsable de les opinions expressades pels col·laboradors.

ÍNDEX
FANÀTICS DE LA SERENDIPITAT
SOM
1
2
19
2.1
1.1
2.4
2.2
2.5
Salutació de l’alcalde
Dario Moreno Lerga
Temps que corren
2.3 Fallera Major
Rebeca Marín León
Executives
Major i Infantil
Els nostres representants
Monuments
15

41
51
ESPERE QUE TORNES
3
4.2
3.2
3.1
Continuarem
donant suport a
la cultura
per Asun Moll
Diari Faller
2020
4.1 València és música
per Xavi Rius
Programa de festes
Falla La Vila
Tendresa Insubmisa
4

ENTRELÍNIES
RENAIXEM
5
6
Xavi Sarrià
5.2
5.1
6.1
5.3
6.2
6.3
Bastides per enfortir
per Vicent Xavier Contrí
Primavera musical
valenciana i en valencià
per Amàlia Garrigós
Romandre a la trinxera
a Luis Óscar Garcia
La poètica de l´abans i l’ara
per Pepa Cases
La cultura és part de la solució
a Joan Gregori
5.4 La indústria de la música
baixa el volum
per Carla Melchor Una lluita per la música en directe!
per José Sendra
5.5
5.6
Al·legat a la alegria
per Pau Chisbert
Les sales
per Albert Llueca
67
79
57
105

LA VIDA ÉS UNA FESTA
7
7.3
6.4
7.4
6.5
7.2 Perquè vull!
per Miquel Gil
Abanderats de l’esperança
per Daniela González
Parlem de música
per Katia Rollo i Javi Campos
(Notikumi)
El so tradicional de la festa
per Germans Caballer
La nova realitat
per Sergio Batisse
109
7.1 L’any Ohvidi
a Manolo Miralles
117
131

GRÀCIES
8
8.1
8.2
Agraïments
FEAT
7.7 Un Kilòmetre més
per Ñekü
7.8
7.9
7.10
7.11
I ara què fem?
per Pau Sancho
Rap en femení
a Pupil·les
Pròxima parada
per José Beteta
Confinats i confitats
per Dani Miquel
7.12 La música ens pot salvar
per Omar Vilata
7.6
7.5
La música desamparada
a Paco Casas
Una albà d’esperança
per Laura Soriano
155 147
165

01. FANÀTICS DE
LA SERENDIPITAT
La Fúmiga feat Smoking Souls

FANÁTICS DE LA SERENDIPITAT - LA FÚMIGA
SERENDIPITAT AUSTERA
D’UN DESCOBRIMENT CASUAL
NO BUSCÀREM LA MANERA
DE TORNAR-NOS A TROBAR.

13
Ja sabem que el valencià té un bon grapat de
paraules per al qual els idiomes d’altres
països necessiten frases senceres per
a expressar el mateix. No obstant això,
hi ha un terme anglés que defineix a la
perfecció el que vull comptar ací: eixa
troballa que desafia la llei de probabilitats
per a convertir-se en un esdeveniment quasi
impossible, de pur fortuït. Es tracta de
serendipity, que ja comença a instaurar-se
en el valencià com “serendipia”.
Formalment serendipia és un descobriment o
una troballa afortunada i inesperada que
es produeix quan s’està buscant una altra
cosa diferent.
En març de 2020 vàrem tindre una serendipia
que a tots i totes ens va deixar gelats,
parats. Quasi amb les falles plantades el
Covid-19 ha sigut un clar recordatori que al
llarg de la història, el progrés ha depés de la
capacitat dels éssers humans per a traure el
màxim profit del desconegut.
En el context d’una pandèmia que ha canviat
el curs de la vida diària i ha exacerbat
les desigualtats, som testimonis de com
persones, entitats i empreses abracen
l’inesperat de manera creativa. Per exemple,
destil·leries que en lloc de tancar van
començar a produir desinfectants per a
mans a base d’alcohol a un preu assequible.
I individus que s’han reinventat i s’han connectat
no sols amb el que és realment important
per a ells sinó amb les persones que són
realment valuoses en les seues vides.
En temps de crisi, aquest tipus d’esforços
tendeix a ser impulsat per la necessitat.
Però investigacions en el camp de les
ciències socials i naturals també mostren
que els grans avanços i oportunitats
sovint són una qüestió de serendipia:
la bona sort inesperada que resulta de
moments no planificats, en els quals
les decisions proactives condueixen a
resultats positius.
És d’aquesta última premissa des de la qual
volem partir. Molts sectors productius
relacionats amb el món faller han patit
aquest congelament i alentiment. Des dels
artistes fallers, indumentaristes, perruquers,
esteticistes, floristes, pirotècnics així com
establiments hotelers i d’hostaleria han
patit i estan patint aquesta pandèmia. Però
nosaltres volem detindre’ns i ficar la lupa
en un sector, que abans de la pandèmia ja
estava patint, que és el de la música.
No s’entenen les falles sense música. Això és
obvi. No s’entén la vida sense música. I és
per això que pretenem fer una radiografia de
la situació de artistes, creadors, promotors,
treballadors del sector i administració pública
per tal d’entendre quina és la seua situació,
com ho veuen les persones implicades -i el
que és més important- i quina és la seua visió
de futur i esperança en aquest temps de
pandèmia.
Aquesta serendipia ha fet “silenciar” a les
falles però tornaran amb més força que mai
amb llum, color, flors, traques i xarangues.
Apostem?
TEMPS QUE CORREN

SOM - OBRINT PAS
SOM L’ESPURNA QUE ENCÉN LA FLAMA,
SOM LA LLUITA QUE HEM COMPARTIT,
SOM LA PEDRA EN LA BARRICADA,
SOM EL POBLE PER CONSTRUIR.

17
DARÍO MORENO LERGA
Les Falles són una tradició de més de tres
segles convertida en una festa universal
singular. La festa de Sant Josep forma
part de les nostres vides i cors: desfilades,
cercaviles, ofrenes florals, esdeveniments
musicals i, especialment, el monument faller.
Tristament la COVID-19 passarà a la història
com el virus que va vindre a canviar el nostre
món i, l’any 2020, passarà a la història
com l’any que va posar en pausa la nostra
realitat. Es van ajornar festes centenàries,
actes culturals i festius arrelats en el
temps, així com esdeveniments esportius
de tanta rellevància com els Jocs Olímpics.
L’ombra del coronavirus s’ha deixat sentir a
tot arreu, des de les relacions quotidianes
o interpersonals, a l’economia, passant
pels esdeveniments culturals, esportius o
religiosos. Vivim en un impasse.
Enguany la Falla La Vila ha decidit posar en
relleu com aquesta situació excepcional
que estem vivint ha afectat la música. El
sector cultural, i especialment el musical, ha
sigut colpejat. Músics, mànagers, tècnics,
orquestres... autònoms i pimes que s’han
vist greument afectats. És clar que el primer
és la salut pública, però cal recordar la
importància de sectors tan imprescindibles
com el cultural i el musical.
Tots i totes hem de donar suport al sector
musical. Des de les administracions
públiques fomentant les activitats culturals,
i des de la societat adaptant els nostres
hàbits de consum. Perquè la música no cura
una pandèmia, però restitueix l’ànima. És
SALUTACIÓ DE L´ALCALDE
DE SAGUNT

una de les formes d’art més antigues i alhora
una de les més actuals, que participa d’una
forma o altra en milers de moments de la
nostra vida.
M’agradaria agrair a tota la Junta Directiva de
la Falla La Vila, a les Falleres Majors i als
Presidents, la seua implicació i dedicació
durant aquest any tan complicat. La seua
labor és fonamental per a gaudir de les falles
i la seua essència.
Si les falles ressorgeixen cada any de les
cendres qual ocell fènix, aquesta garrotada
causada pel coronavirus només serà una
altra manera de demostrar al món que les
Falles ressorgiran amb força i energia per a
manifestar el seu art, màgia i esplendor.
Reprendrem la festa gran del poble valencià!
Que visquen, ara i sempre, les Falles!
Darío Moreno Lerga
Alcalde de l’Excel·lentíssim
Ajuntament de Sagunt

SALUTACIÓ DEL
PRESIDENT
INFANTIL
Hola a tots/es. Soc Carles, president infantil
de l’A.C. Falla la Vila. La meua família és
molt fallera i des de ben menut havia volgut
representar a la xicalla de la falla que m’ha
vist créixer.
L’any passat anaven a ser unes falles molt
especials per a mi, pero no va poder ser.
Espere que tots i totes estigueu bé.
Enguany encara no sabem el que va a pasar.
No vos vaig a mentir, estic trist, però el
recolzament de la meua família i dels amics
de la falla està sent una espenta molt
important per seguir endavant.
M’agradaria convidar-vos a tots als actes que
fem per als xiquets i xiquetes, siguen en
març, juny, juliol o quan siga.
M’agradaria que les falles renasqueren encara
amb més força després d’aquest paró
obligatori. Que continuaren sent les falles
igualitàries i respectuoses amb homes,
dones, xiquets i xiquetes que sempre
he conegut. Que siguen encara més
respectuoses amb la nostra cultura i la
nostra llengua del que eren fins ara i que ho
siguen també amb els animals que puguen
tindre por als coets.

21
Espere que els nostres veïns, menuts i
menudes, tornen a gaudir dels actes que
organitzem per a ells quan tot puga tornar a
la normalitat.
Ara més que mai, que visquen les falles i que
visca la Falla la Vila!!!
CARLES
GRAULLERA
GALARZA

S
A
L
U
T
A
C
I
Ó
P
R
E
S
I
D
E
N
T
Estimats fallers i falleres, col·laboradors, familiars, amics i veïnat; encara
no hem pogut despertar d’aquest malson anomenat COVID i que tant de
patiment ens està fent passar.
En primer lloc vull recordar a totes les persones que han perdut la vida per
aquesta maleïda pandèmia, enviar el nostre suport als seus familiars i
amics. Enviar totes les nostres forces i desitjos d’una ràpida recuperació
per als que estan patint ara els símptomes i com no desitjar-vos a tots
molta salut.
Tampoc podem oblidar-nos de les persones en problemes laborals derivats
d’aquesta situació a les que també enviem tot el nostre suport.
La importància de la tradició, la cultura i la festa valenciana han quedat
devaluades des que en març de 2020 canviaren les nostres vides.
Hem intentat mantindre viva la flama fallera, però som conscients que per
damunt de tot està el benestar i la salut de les persones.
Ha sigut un any dur en tots els aspectes, com a fallers encara no hem
pogut superar la decepció de no tindre la nostra setmana fallera, de
no traure els nostres monuments al carrer i de no poder vestir-se amb
els trages tradicionals valencians. Hem passat un any sense actes i amb els
cassals tancats i afrontem una setmana fallera que no sabem si es podrà
celebrar o en quines condicions ho podrem fer.

23
Potser la flama fallera estiga apagada, però hi
ha cendres, i com l’ocell Fènix ressorgirem
d’aquestes cendres quan sanitàriament es
puga, tornarem, i tornarem en més forces,
perquè les Falles són tradició, cultura,
germanor, festa, alegria, música... Valors
que en aquesta pandèmia trobem a faltar
i que possiblement ara valorem molt més
que abans.
Per últim vull agrair als fallers i falleres el seu
suport i treball realitzat, la seua comprensió
i el seu compromís amb la Falla La Vila
i les Falles, i com no donar les gràcies a
col·laboradors, familiars, amics i veïns que
sempre ens donen unes paraules d’ànim
quan ens veuen pel carrer amb els desitjos
de tornar a gaudir de les Falles al barri.
Visca València, Visca les Falles, Visca la Falla
La Vila i molta salut per a tots. I recordeu
que tornarem.
El president
DIEGO VILLALTA CIVERA

FALLERA MAJOR
INFANTIL
El full blanc torne a tindre davant,
avui torne a versar,
ha arribat l’hora de deixar les paraules volar.
Nineta que ja es fa gran
nineta que el somni al final complirà,
perquè els somnis,
sempre tenen el final desitjat.
Les teues amigues has vist regnar,
i al remat tu et vares animar,
encara que els plans dels pares vas canviar.
Carmen, xiqueta riallera, carinyosa, esportista i
[un poc vergonyosa.
No podia faltar de parlar,
d’eixa família tan especial
que sempre al teu costat està,
eixa que per vore la teua careta de felicitat, faça
[que es vista el teu germà.
Al llibre d’or de la Vila,
el teu nom brillarà per l’eternitat,
perquè el títol de reineta dels infantils, has ostentat.
Recorda que el teu somni ha sigut especial,
cada segon no has d’oblidar i a la fi,
el final desitjat ocorrerà,
per sempre, la reineta dels dos anys seràs.

FALLERA MAJOR
Un any més he de recitar algú especial,
avui el full en blanc torne a omplir de paraules
[que ixen del meu pit.
Dona amb un somriure al semblant,
a la comissió d’una persona molt especial va
[arribar,
i avui del braç del seu home va
i amb orgull llueix eixa cara de felicitat.
Els teus xics orgullosos de vore’t regnar.
La teua família molt feliç està,
de veure el teu somni fer realitat.
Què dir de la teua família vilera
eixa que impacient espera vore’t al mig desfilar
eixa que el seu suport et donà davant el vendaval.
Els contes es fan realitat
doncs aquest és un poc més llarg
però tots tenen el seu gran final i aquest
[prompte el tindrà.

27
No oblides mai cada segon que has viscut,
cada persona que has conegut,
perquè ells seran els que òmpliguen eixe conte
de lletres i d’històries inoblidables.
Conte que amb Carmen i Carles recordaràs
i junts gaudireu del seu final desitjat.
Sols em resta cridar,
que la Vila orgullosa està de tindre’t com a
[màxima representant.
REBECA MARÍN LEÓN

EXECUTIVA
INFANTIL
PRESIDÈNCIA
INFANTIL
Adriana Huguet Martínez
Lucia Huguet Martínez
Pau Cano López
Marina Iborra Cuenca
Carmen Aleixandre Puig
Carmen Guillem Núñez
Ximo Guillem Núñez
Vicepresidència
Vicepresidència
Secretaria
Tresoreria
Comptadoria
Delegats
Carles Graullera Galarza

29
VOCALS
Aitana Alcocer González
Emma Alcocer González
Aritz Soro Teruel
Francisco Gil Bonaque
Mateu Muñoz Sobrino
Carla Aleixandre Muñoz
Lucia Aleixandre Muñoz
Júlia Villar Martínez
Paula Villar Martínez
David Santana Soriano
Sofia Santana Soriano
Andreu Cuenca González
Carmen Cuenca González
Edurne Pascual López
Marina Pascual López
Fran Aleixandre Talamantes
Daniela Estada Arévalo
Júlia Sanhermelando Graullera
Manel Puig Palacios
Lola Pérez López
Jorge Lirola Blasco
Paula Solsona Antón
José Ribera Asensio
Carmen López Martínez
Dídac Garcia Civera
Leire Muñoz Sobrino
Laura Palomar Aroca
Manel Carretero Balaguer
Mireia Graullera Galarza
Irene Aleixandre Talamantes
Carla Vilata Hervás
Aleix Gómez Contreras
Rodrigo Sánchez Bono
Iker Faulí Ortega
Ferran Villalta Marín
Júlia Garcia Civera
Emma Gandia Amoraga
Jaume Aleixandre Puig
Guillem Pedro Sanchis
Aitana Pedro Sanchis

EXECUTIVA
Vicepresidència
Manuel Guillem Fabregat
Vicepresidència
Rafael Carretero Lluch
Vicepresidència
Aitor Muñoz Oliver
Vicepresidència
Patricia Holgado Ortizà
Secretaria
Belén Martínez Alonso
Vicesecretaria
Soraya Amoraga Altes
Tresoreria
Natalia Antón Gómez
Comptadoria
José Garcia Martínez
Vicecomptadoria
Cristina Villalta Civera
Delegació de Festes
Inés Núñez Martínez
Delegació de Loteries
Mariam Galarza Gumbau
Delegació Infantil
Jordi Sanhermelando Navarré
Delegació d’Activitats Diverses
Angela Villalta Civera
Delegats
Maria Sanchis Bertomeu
Andrea Ariño Civera
Patricia González Cadalás
Rubén Gandia Escrihuela
Bibliotecària/Arxivera
Neus Graullera Agustí
PRESIDÈNCIA Diego Villalta I Civera

31
Carles Graullera Agustí
Natalia Asensio Rodrigo
Yolanda Civera Monserrat
José Vilata Martínez
Eva Maria Balaguer Garcia
Rebeca Marín León
Sergi Fernandez Albiol
Sergio Moreno Castellano
Laia Arnau Navarro
Itziar Bono Pozuelo
Jorge Blasco Arnandis
Mª Ángeles López Elena
Mª Del Mar López Ferruses
Carles Quevedo Martínez
Sandra Sobrino Andrés
Adrián Gandia Lledó
Helena Martínez Martínez
Albert Solsona Guillem
Jorge Guillem Campos
Davinia Bono Pozuelo
José Luis Yeste Casanova
Silvia Cabo Marzo
Andrés Civera Monserrat
Xavier Graullera Agustí
Quim Aliaga Rothe
Guillem Rubio Garcia
Maria Lara Cardo
Maria Luisa Ático Piera
Ana Maria Monzó Martínez
Cristina Palacios Jerez
Miguel Gómez Moltó
Patricia Contreras López
Estela Mora Andrés
Ana Palacios Jerez
Inmaculada Cuenca Ibáñez
Beatriz Iborra Pastor
Rebeca Ortega Gil
Francisco Javier Cister Martínez
Patricia Begoña Teruel Torres
Iván Soro Forment
Manuel Puig Viñals
Jose Eduardo Ribera Fernández
Oscar López Elena
Francisco Gil Ferrer
Adelaida Bonaque Alonso
Vicente Pedro Oliva
Francisco Javier Alcocer Segura
Francisco Javier Villar Ariño
Mª Luz Martínez Alonso
Maria Jerez Carañana
Isabel Talamantes Gil
Francisco Aleixandre Lluesma
David Santana Badia
Paloma Soriano Peris
Natalia Arévalo Torralbo
Alejandro Vilata Martínez
Manuela Gómez Tent
VOCALS

CRÍTICA
MONUMENT
INFANTIL
Sona la música,
Plena d’esplendor,
Escolteu la melodia,
Que ens plena d´amor.
Unes notes musicals,
Marquen el ritme triomfador,
Un verdader espectacle,
Una rebonica funció.
Un orgull per a Sagunt,
Representa aquest saxòfon,
A la nostra Lira Saguntina,
Que li tenim pura devoció.
Tot tipus de música,
Fins el rock i la melena,
posen cultura al cartell,
del gran Sagunt a Escena.
El mestre Rodrigo,
El concert ha començat,
Amb la simpàtica guitarra,
A Aranjuez vol cantar.
LEMA
ARTISTA
“Musical”
Dani Barea

33
Una arpa molt antiga,
La història de Sagunt vol contar,
Del castell i del teatre,
I dels nostres avantpassats.
Volen fer un homenatge,
De la trompeta és el seu so,
Que ompli la nostra Setmana Santa,
D´amor i molta tradició.
Adrian Luna

CRÍTICA
MONUMENT
GRAN
LEMA
ARTISTA
“Serendipia”
Dani Barea
COS CENTRAL I REMAT
Una recerca infinita,
“Serendipia” fa representar,
o siga trobar cosa millor,
o pitjor de l’esperat.
A tots ens passa a vegades,
trobar del bo el millor,
o simplement tot el contrari
de Màlaga anar a “malagón”.
Així és aquesta vida,
a vegades esperes trobar or,
i d’altres no et queda altra,
que menjar-te un bon torró.
Una explosió positiva,
la felicitat hem trobat,
buscàvem una bona vida,
i hem trobat el millor al remat.
Volien anar de vacances,
pensaven tempesta trobar,
però a la fi varen veure,
fins neu a la mar.
Una lluna prou màgica,
Il·lumina la nit de la ciutat,
I hem observat les joies,
d’aquest Sagunt immortal.

35
ESCENA 1
Tot il·lusionat que anaves,
Per a l´entrevista passar,
i quan veres el sou,
quasi te’n vas foradat.
ESCENA 2
Una vesprada de pesca,
volien bons i grans peixots,
trobaren l’escut de la falla,
Que del bo, era el millor.
ESCENA 3
Buscaven la bellesa més noble,
així és l’origen d’aquesta ciutat,
varen trobar l’esplendor,
i d’aromes romans estava impregnat.
ESCENA 4
Volien la melodia més ideal,
I varen aquesta parella escoltar,
Que sonaven a valenciania,
I amb tradició ens varen delectar.
ESCENA 5
Del fons de la Mar Mediterrània,
Una bonica joia has trobat,
T’esperaves un bon premi,
i sorprés amb el primer t’has quedat.

03. ESPERE QUE TORNES
Samantha

ESPERE QUE TORNES - SAMANTHA
SÉ QUE TU I JO ENS HAVIEM DE
TROBAR, DE TROBAR
TOT EL QUE ENS HA PASSAT
ENS HA ANAT BÉ, HO SÉ

DATES PER CONFIRMAR
@FallesSagunt @FJFS
DIA 1
Nit Albaes Sector I
DIA 2
Nit Albaes Sector II
DIA 3
Nit Albaes Sector III
DIA 4
Nit Albaes Sector IV
DIA 5
Entrega de guardons i visita als sectors III i IV
DIA 6
Visita de cortesia als sectors I i II
DIA 7
Ofrena a la Mare de Déu a Sagunt
DIA 8
Ofrena a la Mare de Déu al Port de Sagunt

41
DIA 1
Xocolata i traca amb joguets
per als més menuts
Plantà del monument
DIA 2
Entrega de premis i visita
de cortesia als Sectors III i IV
DIA 3
Visita de cortesia als Sectors I i II
DIA 4
Ofrena de flors a la Mare de Déu
DIA 5
Mascletà a càrrec de
Pirotècnia Lluch a la
Plaça Major de Sagunt
“Cremà” de monuments
DATES PER CONFIRMAR
Esteu atents a les xarxes socials:
@ACFallaLaVila
@fallalavila @ACFallaLaVilaSagunt

DIARI FALLER
PRE-COVID
1. crida
2. nit de albaes
3. sopar de gala
4. exposició del ninot
5. visita monument
6. cavalcada
7. presentació llibret 2020
1
2
4
3

43
DIARI FALLER
POST-COVID
quedat a
casa
7
6
5

Entrega de premis
ninot falla covid
reunió executiva
ofrena
covid

04. Tendresa Insubmisa
El Diluvi

TENDRESA INSUBMISA - EL DILUVI
ENS IMAGINE ESGUELLANT LA GEOGRAFIA,
CREUANT PAÏSOS, MIRADES I DESTINS,
FENT DE LA VIDA LA MILLOR FILOSOFIA
AJUNTANT LES MANS, ENCREUANT ELS DITS.

VALÈNCIA
ÉS MÚSICA
PER XAVI RIUS

Des de l’inici de l’anterior legislatura i com a responsable de l’Àrea de Cultura
vaig tindre clar quatre coses en tant que gestor cultural de la Diputació:
Primera, som una Diputació i calia emmarcar la nostra funció dins de les
responsabilitats pròpies, és a dir, no podíem fer ni de Generalitat ni
d’Ajuntament. Havíem d’allunyar-nos de competències institucionals. No
calia vore qui fa més o té més projecció com es feia abans, en molts casos
duplicant accions.
Segon, calia donar suport o tractar amb totes les arts vinculades a la cultura
amb respecte i consideració, evitant deixar oblidades aquelles disciplines
menys conegudes o de menys públic objectiu.
Tercer, havíem de posar l’objectiu en la projecció territorial cultural en ciutats
i pobles de menys recursos i possibilitats. Vertebrar territori i garantir el
benestar humà, amb un accés igualitari a la cultura, independentment d’on
es visca.
Quart, treballar exquisidament allò que ens fa singulars als valencians i
valencianes, principalment en matèria cultural, és a dir, la música. Cap
territori del món pot gaudir de més i millors músics, en totes les modalitats i
en les seues distintes manifestacions.
Aquests quatre objectius centrats en la música, objecte del present article,
suposava continuar aportant recursos als ajuntaments i a les bandes de
música com a motors administratius i socials de cultura musical i tanmateix
donar especial atenció a la música tradicional, música clàssica i noves
formes musicals. I per descomptat hem incrementat la política de promoció
cultural descentralitzant-la del cap i casal, tot això emmarcat en la marca
“València és música” que estem promocionant des del 2015.
Les diferents línies d’actuació donarien per a un article i anàlisi molt extens
però voldria centrar-me en aquesta època grisa, depriment, emmarcada
per una pandèmia que ha impactat fortament en la nostra societat i ens
ha caigut, parafrasejant a Raimon, “com un matalàs immens que ens
han posat damunt”, que si bé no ens mata sí que ens aixafa físicament i
mentalment, ens afecta en la nostra quotidianitat i convivència, i com no,
substancialment en la nostra relació amb la música.
1
2
3
4

49
El poble valencià és música, ho dugem en el
nostre ADN i aquest fet pandèmic suposarà
un entrebanc, en alguns casos, una aturada
temporal, però no acabarà amb la nostra
essència. Tots els àmbits de la música a
la llarga, reeixiran més enfortits. Posaré
un exemple, fa poc vaig assistir a uns
premis de composició i es presentaren
més del doble de treballs dels esperats. La
introspectiva obligada ha suposat un vast
treball d’elaboració i producció què, en breu,
es convertirà en una realitat.
Aquest parèntesi també ha incidit en les
formes. La indústria, les i els músics, s’han
reinventat i ha suposat un pas més accelerat
a una nova fase productiva. Recordem com
es passà de la reproducció física (vinils,
cassettes, Cd’s...) als concerts en directe
com a eix fonamental de la transmissió i
interrelació amb el públic, i ara, forçadament
això sí, s’ha donat en general, un bot
als distints canals telemàtics com a eix
fonamental de transmissió musical. Mai
s’abandonaran ni les gravacions físiques ni
els directes, però a partir d’ara conviuran
fortament amb aquestes noves formes, en
major o menor mesura.
Des de la Diputació de València com hem
actuat? En primer lloc hem intentat de totes
totes, mantindre la programació pròpia,
hem assessorat els municipis per tal de
continuar mantenint les programacions
culturals amb fórmules innovadores. Hem
vist com s’han pogut mantindre concerts en
camions rodant pel poble, programacions
en balconades d’institucions públiques, hem
assumit espectacles amb molt poc públic,
fórem els primers a retornar amb actuacions
de gran format en espais oberts (Les Arts
Volants) a mitjans de juny, hem intentat
adaptar-nos i permetre als ajuntaments cobrir
les distintes convocatòries de subvencions
amb productes enllaunats i en streaming.
Excepcionalment programàrem “Desconfinant
la cultura” per donar cabuda, per una part
a les distintes actuacions suspeses per
imperatiu legal durant l’estat d’alarma, i per
altra, per a programar grups i companyies de
gran format que són els que més difícil tenen
recuperar la normalitat. Podem dir, a manca
de tancar definitivament l’exercici del 2020,
que la caiguda d’activitat en allò que gestiona
i subvenciona la Diputació no haurà estat
superior al 10% del pressupost.
Per a l’any 2021, des de les distintes
administracions tenim una obligació
ineludible, tirar del carro de la programació,
pensant en el conjunt de la indústria cultural
com a bé a protegir, i retornant-li allò que la
cultura en general i la música en concret,
ens ha aportat durant el confinament i les
restriccions posteriors. Tancats o semi
tancats, hem gaudit de finestres que ens
han permés espais i visions per a reflexionar,
animar-nos, sentir, emocionar-nos. Això no
està pagat amb diners. Ara, com a gestors,
hem de retornar a la cultura eixe esforç
perquè la recuperació de l’impacte siga ràpida
i la normalitat s’assolisca promptament.
Tota crisi patida és una oportunitat. Una
oportunitat per a renovar i progressar. Les
noves formes de comunicació de la cultura

amb la ciutadania han vingut per quedar-
se i conviure amb les anteriors. Com a
societat crec que s’ha posat de manifest
la importància vital de la cultura per a les
persones. Llavors, cal un esforç per a ajudar
a la producció cultural com ja feien a altres
estats del nostre voltant sense complexos.
La cultura, i la música, com a béns de primera
necessitat, necessiten ajudes especials i
un tractament fiscal adequat. Durant molts
anys, polítiques conservadores i neoliberals
han menystingut la cultura. Així es reflectia
als pressupostos la constant baixada en
percentatge del total. Han volgut sotmetre-la
al principi del “lliure mercat”. Realment una
òpera, grups com Capella de Ministrers, una
banda de música o grups musicals de gran
format poden sobreviure en una societat
marcada pels beneficis materials?
El conjunt de la societat, si vol avançar i
créixer, ha de destinar recursos per garantir
l’oportunitat d’aquestes manifestacions
artístiques. No és economia, és salut física i
vitamina per al nostre cervell.
Xavier Rius
Diputat de Cultura
Diputació de València

CONTINUAREM
DONANT SUPORT
A LA CULTURA!
PER ASUN MOLL

Ens resignem a les circumstàncies o ens adaptem a elles i continuem
treballant? Aquesta és la primera qüestió que vam haver d’afrontar des
del Departament de Cultura, Festes i Cultura Popular de l’Ajuntament de
Sagunt en el moment que ens vam assabentar que havíem de passar un
confinament i gestionar d’una manera totalment diferent de com ho estàvem
fent fins eixe moment, aleshores continuarem treballant.
Era una situació sense precedents que ens tenia bocabadats, sorpresos, sense
saber cap on anar, entumits per notícies que ens parlaven d’un virus, la Covid-19.
Però mai no podíem imaginar que aquell virus que venia de tan lluny ens
afectaria d’una manera tan contundent, tan implacable. I tot això passava a les
portes de la festa més internacional dels valencians i les valencianes: les Falles.
No podia ser, no donàvem crèdit, estàvem somiant. Era un malson? No, no era
un malson. El 13 de març, a les portes de la nostra festa, la més important, ens
anunciaven un toc de queda que ens obligava a estar confinats en les nostres
cases i suspendre totes les activitats que no foren imprescindibles. I aquesta
situació es va allargar fins a tres mesos que no acabaven mai.
La veritat és que vam haver d’afrontar una situació insòlita que marcarà, sens
dubte, la història del segle XXI: la pandèmia del coronavirus ens va fer
veure que som una societat vulnerable i que, a pesar de formar part dels
països més privilegiats del món, els virus ens afecten exactament igual
que a les persones dels països més pobres. M’agradaria que aprenguérem
aquesta lliçó i afrontàrem la vida amb més humilitat i solidaritat amb la
gent que ho necessita.
Davant d’aquesta situació, què podíem fer? No podíem quedar-nos amb els braços
plegats, resignats a no fer res! Fet i fet, ens posàrem mans a l’obra i, amb la
implicació generosa de tot el departament, començàrem a programar activitats
culturals i festives online. Era el moment d’utilitzar els recursos telemàtics
per a poder continuar fent la nostra vida habitual des de les cases: la música,
el cinema, el teatre, el circ, les visites virtuals a museus, etc. Vam oferir una
extensa programació a través de la web de l’Ajuntament, la ciutadania havia
de saber que nosaltres, els gestors públics, continuàvem treballant a pesar
del confinament, que continuàvem actius i estàvem per la labor d’empoderar-
nos, a pesar de les circumstàncies, oferint cultura i entreteniment a través dels
dispositius telemàtics. Com no podia ser d’altra manera, la cultura ens salvaria
de l’avorriment i alleujaria els nostres dies a casa!
No podíem
quedar-nos
amb els braços
plegats

53
Va acabar el confinament i després vingueren
les fases de desescalada i l’encoratjadora
“nova normalitat”. Semblava que tot anava
a ser “normal” i tornaríem de seguida a la
situació del 13 de març. Però no, d’això res.
Estàvem profundament equivocats. Teníem
l’esperança de poder plantar els nostres
monuments i recuperar la festa de les falles
al carrer, encara que fora juliol i en mànega
curta, no ens importava gens ni mica! Res
més lluny de la realitat. Començaven les
fases de desescalada i en cap moment
véiem que la festa fallera fora realitat.
I, com deia abans, ens resignàvem a les
circumstàncies o ens adaptàvem i tiràvem
endavant. No era possible tornar massivament
al carrer, ens limitaven l’aforament, però des
del departament al costat dels companys i
companyes proactius i molt professionals,
no estàvem disposats a plegar els braços i
resignar-nos a les circumstàncies. Decidírem
tirar avant no sense la por al cos, però si amb
responsabilitat i conscients les mesures a
aplicar per evitar contagiar, però tranquils per
què estaven fent bé el treball. I com podíem
fer-ho? Senzill però molt complicat alhora:
adaptant les activitats a tota la normativa
sanitària que marcaven les autoritats
competents en benefici de frenar el ràpid
creixement de contagi i poder controlar la
situació, marcada per les diferents fases
de desescalada. I encara que les activitats
festives no estaven contemplades, les vam
transformar en activitat cultural, per poder
tindre una mínima activitat festiva durant els
mesos de juliol i agost, donat que s’havien
quedat sense festes patronals. Dit i fet,
normativa en mà, començàrem a donar suport
al sector cultural, que tan necessitat estava
d’ajudes i empatia per part del sector públic.
Començàrem a implantar les mesures marcades
per l’administració competent: senyalització
d’espais, entrades i eixides dels recintes,
cartells amb normes, mascareta, hidrogel,
presa de temperatura, tanques i limitació
de recinte quan l’activitat es desenvolupa a
l’aire lliure, activitats sempre amb butaques,
etc. En conclusió: estàvem disposats a
no resignar-nos i tirar avant, amb valentia
i prudència alhora. Posar en marxa totes
aquestes mesures comportava més treball,
més feina i més responsabilitat, però
estàvem disposats a treballar i ajudar, en la
mesura de les nostres possibilitats, el nostre
sector de la cultura.
Sempre recordaré la primera activitat realitzada
a l’aire lliure, amb la col·laboració del Palau
de les Arts, amb l’espectacle El tutor burlat,
del cicle les arts volants, on fan arribar als
pobles un espectacle rodant amb un camió,
per tal d’apropar l’òpera a la ciutadania. He
de confessar que no vaig dormir tranquil·la
fins que va passar tot. Però va ser la
clau que em va donar força per continuar
treballant més si cal per a oferir divertiment
a l’aire lliure a la nostra ciutat.
Posàrem en marxa un rosari d’activitats,
monòlegs, música, cinema i dos grans
musicals, un d’infantil i un altre per a
majors, tant al nucli històric com al nucli
del Port. Va ser un èxit, no sols perquè
la ciutadania perdia la por i participava

de nou d’una activitat cultural presencial,
sinó que a més aprofitaven per a fer-
se una cervesa o sopar a la fresca a
les cafeteries. I el més important: els
professionals dedicats al sector de la
cultura recuperaven l’alé i veien una
xicoteta llum al final del llarg túnel.
Això ens va servir, més si cal, per a agafar
forces i ser un referent a la Comunitat
Valenciana en l’organització del festival
Sagunt a Escena, que vam poder dur a
terme amb l’adaptació a la nova normativa
que haguérem de fer per poder continuar
fins al final. No és fàcil adaptar tots els
espectacles culturals a la normativa vigent
de cada moment i més si és tan canviant,
per això ha de ser bidireccional la relació
entre els productors i les administracions,
però tenim l’obligació de posar a l’abast
totes les facilitats per tal de consumir
cultura. I, ja us dic, gaudir d’aquestes
activitats amb mascareta durant tot
l’espectacle no és gens agradable, però és
l’única manera de poder continuar. El nostre
objectiu era clar: donar suport a la cultura.
Adaptàrem l’aforament dels espais les vegades
necessàries: al 50%, al 75%, i, de nou, al 50%,
amb tanques i cadires, gel, termòmetres i
distància, però no paràrem. El dia Mundial
de l’Art, el 15 d’abril passat, vaig prendre un
compromís amb el qual pense continuar fins
al final: donar suport a la cultura, i així ho he
fet i ho faré fins que em deixen.
Però tota aquesta activitat no haguera
sigut possible sense l’esforç, el
treball, la tenacitat i l’experiència dels
professionals de l’administració. Hem de
ser responsables, recolzant i complint
les normes sanitàries, acceptant i donant
tot el meu suport i gràcies al personal
del Departament de Festes i Cultura
de l’Ajuntament de Sagunt, que des del
teletreball fins a les activitats presencials
ha estat al peu del canó, normativa en mà
i plans de contingència, adaptant cada
espai, ja fora tancat o a l’aire lliure, a la
normativa vigent per tal de fer possible
que la cultura siga segura, sense rendir-
se i donant suport a un sector laboral
minoritari, però que tots consumim.
Continuarem donant suport a la cultura!
Asun Moll
Regidora de Cultura, Festes i Cultura Popular
de Sagunt

05. ENTRELÍNIES
Clara Andrés

M’HAS VINGUT, ENTRELINIES - CLARA ANDRÉS
HUI M’HAS VINGUT COM LA
CARICIA DEL VENT,
I TAN IGUAL A TU QUE ARA NO SÉ
SI M’HA VINGUT EL VENT
PRIMER.

PRIMAVERA
MUSICAL VALENCIANA
I EN VALENCIÀ
PER AMÀLIA GARRIGÓS

La Universitat d’Alacant ha armat una
engrescadora exposició itinerant anomenada,
Primavera Musical, on es mostra el recorregut
de la creació valenciana des de diferents
vessants: la producció de grups, el disseny,
i la literatura. Una mostra que palesa com
en els darrers quinze anys hi ha hagut un
creixement continuat en la publicació de
propostes, de tots els gèneres, vehiculades en
valencià. Cantants d’estils ben diversos com
Xavi Sarrià, Feliu Ventura, Pau Alabajos Panxo
de Zoo o grups com Smoking Souls, Tardor
o Maluks són de fills de la LUEV, la Llei d’Ús
i Ensenyament en Valencià que va entrar en
vigor l’any 1983 i que regulava la incorporació
del valencià al sistema escolar. El creixement
ininterromput de l’ús de la nostra llengua tant
al sector editorial com al musical va lligat,
sense cap dubte, a l’educació i l’aprenentatge
dels xiquets i xiquetes, i després adolescents,
que estudiaven i s’educaven en la línia en
valencià. ‘Som la flor que naix de la llavor que
vau sembrar’, cantava Aspencat en la cançó
‘L’herència’ (2011). En els últims anys de la
dècada dels 90 es van plantar llavors que han
fet florir una collita prolífica en el que porten
de segle XXI, tant en quantitat com en qualitat.
I si compten el nombre de festivals que hi ha
ara a les comarques valencianes ens trobem
en els llocs top de tot l’Estat espanyol. La
revista TresDeu cada any edita un llibret–guia
de festivals comarcals.
Fotografia: Ulisses Ortiz

59
COM HEM ARRIBAT
FINS ACÍ? Cal destacar la tasca impagable del Col·lectiu Ovidi Montllor (El COM) que va
fer eixir a la llum nombrosos treballs discogràfics que eren ignorats per les
institucions que governaven la cosa pública en els 90 i primers anys 2000. La
creació del Col·lectiu de Músics i Cantants en Valencià, l’any 2005, va marcar un
punt d’inflexió en un sector que es movia, de manera alternativa a l’oficialitat, a
través d’associacions, casals culturals i plataformes socials. El COM va tindre
la inicativa de crear uns guardons que reconegueren el treball de tot allò que
envolta la creació i produció d’un disc. La primera convocatòria dels Premis
Ovidi fou el 2006 i des d’aleshores s’han dut a terme de manera ininterrompuda
fins el dia de hui. En aquells anys, aquests reconeixements van saber generar
autoestima i reconeixement mutu entre els artistes que no tenien apenes espais
on poder mostrar i promocionar els seus discos. Aquesta convocatòria anual
és un bon termòmetre per comprovar la crescuda del riu musical. En l’any 2017
hi havia 92 referències de repertori en valencià; en 2018, va pujar a 129; 162
treballs musicals en el 2019 i 195 en el 2020. Durant el temps de confinament,
la creació ha anat en augment amb propostes que estant tenint ara molt bona
resposta per part del públic com és el cas del grup emergent Vienna i alguns
èxits apoteòsics com és el cas de Zoo, amb l’àlbum ‘Llepolies’ que, per posar
un exemple de la seua trascendència, fa fer sould out a Madrid durant tres
concerts en un sol cap de setmana.
La producció valenciana és molt rica, diversa i original. L’estat actual de la
música valenciana i en valencià és excel.lent. I excel.lent no és un adjectiu
gratuït. Ho comprovem des de fa tres anys amb la convocatòria de
l’Institut Valencià de Cultura (l’IVC) dels Premis Carles Santos de la Música
Valenciana on tenen cabuda tots els estils i llengües. Ho veiem també a la
Fira Valenciana de la Música, el Trovam, que, des de fa set anys, es realitza
al Palau de Congressos de Castelló. Una Fira que reuneix totes les parts
del teixit professional: programadors, coordinadors de festivals, segells
discogràfics, mitjans de comunicació, bloggers, revistes especialitzades,
regidors d’ajuntaments i tècnics de cultura i de turisme (perquè els festivals
actualment també són un reclam turístic a les nostres terres).
Ara, enmig d’una crisi sanitària insòlita que ha sacsejat el món sencer i ha
posat en greu perill la supervivència de bona part de les empreses culturals,
el sector de la música en directe a la Comunitat Valenciana s’ha unit per a
impulsar la FEVIM, Federació Valenciana de la Indústria Musical. Es tracta
d’una plataforma que agrupa les principals associacions professionals de

la música en directe: l’Associació Musicapro CV Promotores Musicales,
formada per 21 empreses; l’Associació de mànagers Valencian Music
(VAM!), formada per 5 empreses; i l’Associació Valenciana de Sales de
Música En Directe En Viu!, constituïda per 22 empreses. És fonamental
la unió per poder fer front a la vulnerabilitat d’aquest sector professional,
que d’altra banda, ens ha salvat durant els moments més salvatges de
la pandèmia, perquè La música és una eina dotada d’un enorme poder
de persuasió capaç d’influir en les actituds, en els estats d’ànim, en les
emocions i en els actes.
Un altre factor indiscutible del moment lluminós que estem vivint pel que fa
a la música en valencià és la recuperació dels espais públics. Des de cases
de cultura, passant per teatres i auditoris que van estar tancats, durant
anys i panys, per als nostres músics. A hores d’ara, eixe vergonyant tap s’ha
desembussat i els espais públics que pertanyen a la ciutadania, i no només a
uns pocs, donen visibilitat als artistes. Ara cal que consolidem totes aquestes
llavors fonamentals per alimentar les diverses escenas musicals valencianes.
Es fascinant veure per la televisió una gala on reben guardons el gran Carles
Dénia per la seua magnífica obra ‘Cant espiritual d’Ausiàs March’ compartint
escenari amb La Raiz, amb Novembre Elèctric o amb la música per a infants
de Dani Miquel. Aquests esdeveniments han de ser actes de normalitat d’una
societat normal que no tapona ni boicoteja als seus creadors. Ans al contrari,
els mostra, els promociona i genera referents.

61
‘D’un silenci antic i molt llarg’. La música en valencià ve de la cançó tradicional
i de la Nova cançó, un concepte que forma part del patrimoni històric i
musical dels valencians. Podríem dir que es tracta d’un gènere clàssic, la
font d’on han begut molts dels nostres creadors actuals que, a més, els
reivindiquen. Al llarg de la meua trajectòria, de més de trenta anys en la
ràdio, els músics sempre han reclamat el mestratge de noms indiscutibles
com Ovidi Montllor, qui va fer una proposta avançada al seu temps, amb
eixa prosòdia tan seua, amb la teatralitat de la posada en escena, amb la
qualitat dels textos; o Al Tall, que van ser uns renovadors de sonoritats en el
seu temps i dels quals s’han nodrit els grups de folk actuals. Els integrants
valencians del moviment de la Nova Cançó són els progenitors d’una
generació de músics que en ple segle xxi són també fills de l’ensenyament
en valencià i canten en la llengua materna sense prejudicis i amb naturalitat,
sent conscients, això sí, que l’opció del valencià com a llengua vehicular,
sempre serà una decisió més minoritzada, perquè, encara hui, la llengua
està sent maltractada i menystinguda. La Nova Cançó, per tant, forma part
de la història i del patrimoni valencià que hauria de ser inclosa dins del
programa pedagògic de l’assignatura de música i dels currículums escolars
de l’ensenyament públic.
El que hi ha actualment és una proposta de cançó d’autor revisada- sense
l’adjectiu nova- i una producció estilística diversa com mai no havíem
tingut abans. La Nova cançó mirava a la cançó francesa de Jaques Brel o
Brassens i estava articulada com a moviment al voltant de la reivindicació
de la llengua, d’uns principis ètics de caràcter democràtic i d’una voluntat
d’acció col·lectiva. I no caldria oblidar també que entre l’any 1967 i 1968 va
sorgir un altre moviment molt interessant, el Grup de Folk, que feia música
en català d’arrels anglosaxones i tenia com a referents Pete Seeger o Bob
Dylan. Els seus màxims exponents van ser Pau Riba i Jaume Sisa. L’Equip
València Folk, l’embrió d’Al Tall, va nàixer de l’experiència del Grup de Folk,
amb l’homenot Vicent Torrent, La institució musical que és Julio Bustamente
i el seu germà, Tico Balanzá. D’aquelles influències anglosaxones va
naixer a final dels 70 un àlbum de culte, Brossa d’ahir, de Pep Laguarda, un
geni que va crear un disc de culte, i el primer d’allò que el periodisme de
Madrid anomenà, la trilogia del rock mediterrani juntament amb Humitat
relativa de Remigi Palmero (1979) i Cambrers de Julio Bustamante (1981).
D’ON VENIM?

A causa de la volada que estava agafant la proposta de la Nova Cançó, els
músics van patir restriccions administratives, censures absurdes i, fins i tot,
detencions. Els noms que van proliferar al País Valencià en els anys setanta
són Raimon, Ovidi Montllor, Lluís el Sifoner, Carles Barranco, Paco Muñoz,
Rafa Xambó, Carraixet, Els Pavesos, Lluís Miquel, Al Tall o els 4Z. Creadors
que van tindre una presència massiva durant els anys de la transició
democràtica i que omplien allà on anaven perquè connectaven amb un públic
àvid de llibertat.
Després de l’eclosió de la Nova Cançó, van arribar uns anys molt pobres, quasi
erms de propostes. Quan aquells polítics que lluitaven per la democràcia i
que contractaven els músics abans dels mítings per tindre més audiència,
assoliren el poder, quan ja havia arribat l’estatut d’autonomia, quan ja teníem
una ràdiotelevisió pública pròpia, van abandonar els músics. I molts d’ells
van haver de caminar una llarga travessia pel desert. Fins que va aparéixer
des d’un institut de València la proposta d’Obrint Pas, que va trencar el
silenci després d’haver emmudit la Nova Cançó. En els 90 cal destacar
com a exemple, el disc recopilatori de rock que va editar Ràdio Nou amb
l’Institut Valencià de la Música on escoltàvem uns adolescents Obrint Pas,
Owix, The Jam Ones o Los Anselmos. En eixos primerencs noranta també
sonaven amb força Munlogs, Bajoqueta Rock, Pinka, Sant Gatxo, 4000 som
prou o Dropo. S’havia estrenat una nova etapa en la cançó d’autor amb
Joan Amèric i Feliu Ventura començava a caminar. En el folk, Cendraires
va deixar el solatge per a formacions posteriors com L’Ham de foc, Aman
Aman o Aljub. Actualment, els valencians som posseïdors d’un patrimoni
musical riquíssim i divers. La producció musical no ha deixat de créixer i de
diversificar-se. És indubtable que la música feta a casa nostra està vivint
un dels moments artísticament més interessants. Les nostres propostes
conviuen perfectament, dins del mercat de consum globalitzat, en igualtat
de condicions amb la música feta en altres indrets del planeta. La collita és
bona i hi ha un públic potencial. Vivim un moment d’impuls on estem fent
passes endavant que no haurien de tindre camí de retorn.
Amàlia Garrigós
Periodista

BASTIDES
PER ENFORTIR
PER VICENT XAVIER CONTRÍ

Passat l’estiu, vaig fer una mena d’aproximació del moment que travessava
la música en directe. Aquell article -publicat en la revista Saó i en el meu
web- era un recull de diferents veus del sector que opinaven sobre com la
pandèmia havia afectat la complicada economia de la música.
Mentre les sales de concerts, les promotores, els estudis de gravació i els
artistes agonitzaven amb l’aturada pel confinament, paradoxalment els grups
i solistes valencians es mostraven molt prolífics en les xarxes socials. S’han
fet discos durant la crisi de la Covid-19 i els seguidors han pogut assistir a
nombrosos concerts en línia, des dels llocs confinats més insospitats.
Però d’això es pot viure? Existeix una indústria musical amb suficient múscul
per a aguantar un parell d’anys actuant entre restriccions, aturades, concerts
domèstics i sense grans festivals? «Qui ha fet caixa que la guarde i la
racione», em comentava el cantant d’un conegut grup. La vacuna arribarà...
La gent s’ha reinventat; però ho ha fet més bé per mantindre la flama artística
viva, i així afrontar “el retorn” post Covid amb més garanties, que per
guanyar-se la vida en aquests dies d’incertesa.
El problema no és la Covid. El virus ha sigut més bé un accelerador que ha
portat al sector musical on ja caminava tot sol. El nivell de desprotecció dels
artistes s’ha fet més palés en aquests mesos en els quals han perdut la seua
principal font d’ingressos: els concerts en directe.
Després, cal fer autocrítica. Sempre parlem d’aquells artistes que viuen
de la música i que en són ben pocs. En canvi, no parlem dels grups
amateurs que cobren poc i no viuen de tocar. Unes formacions que tot i
no ser professionals, omplin els cartells dels festivals, formen part dels
programes de les sales de concerts més modestes i també paguen els seus
percentatges a les empreses de management. És a dir, també estan dins de
l’engranatge de la suposada indústria musical.
Per altra banda, tenim els gustos de la gent i la manera que les noves generacions
arriben a la música en l’actualitat. Ja no ho fan majoritàriament per la ràdio, ni
per la tele. Ho fan a través dels algoritmes que generen les xarxes socials, les
plataformes digitals i tota mena de galetes i instruments robotitzats que ens
condueixen allà on qui posa diners vol que arribem. Eixa és la indústria musical

65
El virus ha sigut
un accelerador que ha
portat al sector musical
on ja caminava tot sol.

que dona beneficis. Abans la viabilitat te la
proporcionava sonar totes les setmanes en la
ràdio i ser escoltat per milers d’oients. Ara te la
dona la «cookie» de la revista digital de viatges,
Tik tok, la banda sonora de la sèrie d’HBO o el
buscador de Spotify.
En aquest darrer terreny, els grups valencians
estan preparats per a tot això? Doncs estan
igual de preparats que quan volien sonar
en les ràdios comercials i no podien si no
pagaven o els fitxava un segell discogràfic
potent. Amb tot, al remat també es pot viure
de la música si et mantens al marge d’allò que
marquen els qui controlen els fils del negoci.
La música alternativa també ha donat per a
menjar, encara que molts no ho vegen com
un instrument per a viure. Quants grups que
omplin camps de futbol han eixit de baix cap a
dalt i no de dalt cap a baix? Quants grups han
picat pedra, de bolo en bolo entre pubs i casals
populars, fins a esgotar entrades en un teatre?
Se’n podrien citar uns quants.
Ara bé, els actors de tot el sector musical haurien
de continuar reivindicant-se davant de les
administracions públiques com a treballadors.
La cultura és essencial i mereix el mateix
suport que altres teixits empresarials. Els
beneficis fiscals i les ajudes a la creació que
tenen en molts països d’Europa haurien de ser
equiparables a casa nostra.
Igual, qui sap, la Covid enforteix les febles
bastides que sustenten la música ara mateix.
Vicent Xavier Contrí
Periodista

LA POÈTICA
DE L´ABANS
I L´ARA
PER PEPA CASES

Abans que tot esclatara, que el món s’aturara,
que ens confinaren només amb data
d’entrada, la meua vida i la de tothom, em
pense, semblava normal, enfeinades amb
les nostres coses, les nostres rutines,
sense adonar-nos de com de feliços érem
amb la llibertat de besar, abraçar, viatjar
i mostrar la nostra cara. Però llevat de la
poètica de lábans i l’ara, en el meu cas, la
meua vida estava en constant moviment,
com sempre, però potser el fet déstar a
punt de complir 40 feia que pensara que
aquest era un any especial.
Ja al gener havia fet la valoració del transcurs
del temps i estava orgullosa de tot el que
havia aconseguit en la vida. La meua carrera,
malgrat els inicis, el fet de ser dona o les crisis
econòmiques que hem patit, sempre ha anat
vent en popa, sempre he anat fent a poc a poc,
pas a pas, sense pressa però sense pausa.
La constància, la passió, la disciplina i la fe
han fet que fins i tot els pitjors moments foren
límpàs dállò que vindria a ser després una
gran oportunitat.
Potser el 2020 havia començat genial, la meua
carrera estava en un punt àlgid on el treball
de 20 anys de professió seguien donant els
seus fruits. Aleshores em vaig tancar a casa
tranquil·la, amb fe i confiança, com jo soc.
Ja feia uns anys que havia “enviat a pastar”
la idea que molta gent em repetia
d’escollir una disciplina perquè em
negava a haver de triar i fer tot el que
m’apassiona es va convertir en el meu
segell: actuar, ballar, cantar, escriure,
els primers dies van ser
com un regal caigut del cel

69
coreografiar, donar classes, presentar,
dirigir, gestionar... aleshores totes les
meues propostes culturals creixien
desmesuradament després d’anys de
formació, implicació, portes tancades i
finestres mig obertes. No sé si sempre
m’ha anat bé o si en realitat sempre he
vist la part positiva, d’aprenentatge i de
valor humà que té cada procés i cada
escaló que aconsegueixes pujar per
arribar a eixa felicitat ansiada.
Recorde que els primers dies van ser com un
regal caigut del cel. Necessitava tant parar,
gaudir d’uns dies de calma, en família, del
silenci, del no fer, de no ser, del no-res...
Era una gran fantasia: unes vacances mundials!
Vull dir, que estàs aturada però saps que el
món també ho està i per tant no hi ha sentit
de culpabilitat si no fas, perquè no eres
tu, és que no et deixen i per tant l´horrible
sensació d’haver de ser productiva es fa
menudeta quan apareix la comparativa i les
circumstàncies ens afectaven a totes i tots.
La segona setmana va ser com un poal d’aigua
amb gel. Les xarxes socials eren artefactes
mortals, les notícies explosius sense fre i
l’ansietat començava a guanyar-me quan
tot anava difuminant-se de manera que
l’agenda, acostumada a estar saturada
d’emocions, romania amb caselles en
blanc o amb cancel·lacions i actuacions
enganyosament ajornades.
Per altra banda hi havia consolació: companys
i companyes estaven en la mateixa situació,
ningú sabia que era tot allò però per dins
nostre sabíem que la cultura no anava a
passar-ho bé una vegada ens alliberaren de
l’eterna quarantena.

Estar en família, amb la meua parella, la meua
filla i les meues gosses vivint en la natura
em va donar forces per valorar cada instant
i per no perdre el nord, i després de dies i
dies rumiant i com no, plorant impotent, vaig
recuperar forces per lluitar, com sempre
havia fet, però des de casa.
El confinament ens va unir i ens va fer valdre.
Potser hi ha gent que no ho pense però no hi
ha conversa sobre el confinament on no es
parle d’aquell concert que vam gaudir entre
cerveses per zoom, d’aquella pel·lícula que
vas veure que mai havies tingut temps, de
tan bé que es van portar els veïns fent teatre
pels xiquets al carrer o de quants vídeos de
dansa van admirar...
I així, artistes de tot tipus ens vam unir en
reunions online (mai havia tingut tantes
reunions seguides en la meua vida! ), sobre
arts de carrer, sobre teatre, sobre dansa,
sobre escoles de dansa, sobre cancel·lacions
d’actuacions... i vam crear associacions,
manifestos, informes reivindicatius,
vídeos per conscienciar i vincles únics que
segueixen funcionant a hores d’ara.
Una situació com esta ens havia de servir per
a estar més junts i més juntes que mai,
per fer veure a les polítiques i polítics que
no ens podien deixar de costat, que érem
primera necessitat.
Donada la meua hiperactivitat i quan vaig
recuperar la positivitat que em caracteritza,
el confinament el vaig passar treballant:
gravant part de la temporada 5 de ‘Trau la

71
llengua’, col·laborant en la ràdio d’À Punt
els diumenges amb una secció d’humor
amb la meua amiga Maria Juan, recuperant
les classes de dansa de l’Aula de dansa
de l’UJI i de l’Escola Municipal de dansa
contemporània de Vila-real (EMD Vila-real)
de manera online per mantindre la formació
amb alumnes menuts i grans, component
cançons, fent vídeos col.laboratius per
a Bromera, creant videodanses per a
programacions culturals online, escrivint,
jugant, oferint entrevistes per a motivar
alumnes d’arts escèniques... un no parar!!
Perquè a tot açò feia els deures amb la meua filla,
cuidava de la casa i de la família, mantenia
videotrucades amb els meus pares, la meua
germana i amics i amigues propers i quan ja
es podia, gaudia com mai dels passejos per la
natura amb les meues gosses.
Al final del confinament havia aconseguit
convéncer a alguns polítics que ajornar
era la manera d’ajudar a la cultura i no
cancel·lant, que les classes de dansa
online eren la solució a la tristesa dels i les
alumnes, que els festivals tornarien d’una
altra manera però havien de tornar i que
la cultura ens havia salvat dins de casa
i ara tocava salvar-la fora, amb protocol,
termòmetre, gel hidroalcohòlic i mascareta,
però que era tan necessària com el menjar.
Els i les artistes sempre hem estat en crisi
i això fa que sempre estem reinventant-
nos, siguem positius amb el que vindrà i
no ens faça por res perquè sempre hem
estat desprotegits, som fràgils i estem
UNA SITUACIÓ COM ESTA
ENS HAVIA DE SERVIR PER
A ESTAR MÉS JUNTS I MÉS
JUNTES QUE MAI

acostumats a haver de treballar molt per ser
visibles, aleshores crec que les coses no
tornaran com estaven però, les volíem així?
Potser molaria aprofitar aquest succés per
no tornar i millorar el que teníem? Jo crec
que sí. Corregir no, evolucionar. No hi ha res
a rectificar, res del que penedir-se, tot ha
format part del creixement del sector. No
diria indústria perquè ací no hi ha d’això, som
artesans i per tal que fem indústria hauríem
de tindre més suports i ser més valorats per
la societat en general.
El futur sempre el veig millor que el passat, i
és que està per fer i això és una meravella.
El passat ja no el pots retocar... no sé si la
pandèmia ens ha fet millors persones però
sí que crec que ens ha fet més espavilats i
espavilades.
No pense que aquesta siga la situació més
difícil que he hagut de viure. Crec que una
pandèmia en un país com el nostre no és
una situació complicada. He estat a Iraq, a
Bolívia, a Brasil... he viscut a Argentina i he
recorregut barris impossibles. En aquestos
països podem dir que sí, que una pandèmia
multiplica les dificultats habituals que ja
pateixen. Ací ens ha obert els ulls i hi ha
moltes famílies patint, i tant, però som
afortunats i afortunades, ens han tancat els
bars i ens hem tornat bojos, a altres països
es maten per menjar, els furten els fills per
posar-los a treballar, els compren les filles per
prostituir-les... en què estem pensant? En què
ens han tancat el bar del cantó, he de portar
mascareta tot el dia i el meu cap no vol que
faça teletreball i em toca anar a treballar?
Potser de la meua carrera la situació més
complicada no és la que ve donada de fora
sinó la que ve des de dins, quan no et trobes
com artista, quan no saps qui eres i no trobes
el teu lloc, quan tens inseguretats i pors, quan
creus que t’has enganyat de professió. Això,
encara que per sort eixa fase la vaig passar
ràpidament, és la pitjor situació.
Aprofitem el que tenim, fem de la crisi una
oportunitat, valorem on vivim i amb qui,
trobem els talents que tenim i emprem-los
per a gaudir i fer gaudir. Així sí que serà
possible dir que “açò també passarà” i a
més a més, haurà pagat la pena si a la fi,
despertem.
Pepa Cases
Actriu, cantautora, ballarina i coreògrafa
El futur sempre el veig
millor que el passat, i és
que està per fer i això és
una meravella.

La indústria
de la música
baixa el volum
PER CARLA MELCHOR

75
Ni tenda de campanya, ni renyonera. Ni tan
sols ressaca. Fa un any que els festivals
de música a la Comunitat Valenciana han
desaparegut del calendari. L’Arenal Sound,
el FIB, The Music Port Fest, el Festival de
les Arts… Tots han degut quedar-se en mute,
com també els concerts i espectacles de
tardor i hivern, que s’han quedat a l’espera de
la fi d’aquesta pandèmia. La crisi sanitària
ha sacsejat el sector de la música fins
a deixar-lo sense algunes de les seues
peces principals. Músics, promotors, road
mànagers, tècnics, il·luminadors… Tots s’han
vist afectats per aquest fenomen inèdit que
atempta amb fer girons el mapa d’empreses
musicals a la Comunitat.
Tot i que encara és prompte per a comprovar
els efectes que tindrà la pandèmia a llarg
termini, segons un estudi del Consell
Valencià de Cultura (CVC), la indústria de
la música i dels espectacles serà la més
afectada per la crisi i qui més trigarà a
recuperar-se econòmicament. Segons
aquest informe, la música «és qui està
rebent més impacte a causa del seu gran
volum» de professionals i en molt poc
temps, la qual cosa ha dificultat la seua
reacció davant les restriccions sanitàries.
Aquesta és una de les conclusions de
l´«Informe sobre la situació de la Cultura
Valenciana a conseqüència de la Covid-19»,
del CVC. El document ha sigut elaborat
per Nuria Vizcarro, Dolors Pedrós, Irene
Ballester, Rosana Pastor i Ana Noguera. «La
música viu una situació molt singular. És un
dels sectors que aglutina més empreses,
però arrossega problemes derivats de la
la indústria de la música
i dels espectacles serà
la més afectada per la crisi

precarització laboral. Aquesta situació
de vulnerabilitat s’ha aguditzat des de la
pandèmia», ha explicat Noguera.
Segons l’informe, a la Comunitat Valenciana
el 70% de les persones contractades en
la indústria musical s’han vist afectades
per un ERTO i el 65% de les empreses de
música en directe han demanat la prestació
d’autònoms.
Pel que fa al futur, l’estudi apunta al fet que
«únicament un 10% del sector estima
que podrà mantenir-se més de sis mesos
amb les mesures actuals d’inactivitat i
reestructuració de l’aforament» i posa en
alerta: «Es preveu una recessió econòmica
a llarg termini». Aquesta és la preocupació
més gran.
L’informe del CVC ha valorat en positiu els
intents per reprendre la normalitat en el
sector, a través de festivals que han afavorit
el format en acústic i cicles que han obtingut
el suport de les administracions públiques.
Tanmateix, aquesta normalitat «resulta molt
difícil d’aconseguir». «És indiscutible que la
música en directe a la Comunitat Valenciana
viu una crisi sense precedents. Resulta
impossible predir què ocorrerà en un futur
immediat», afig l’informe. Fruit d’aquesta
necessitat per revitalitzar el sector van sorgir
noves iniciatives públiques com el cicle ‘A la
llum de la lluna’ al Monestir de Sant Miquel
dels Reis, i altres que seguiren endavant
com cada any malgrat la pressió de les
restriccions d’aforament, com el circuit
Sonora, el cicle ‘Rock, pop…, al Palau’ o ‘Nits
70% de les persones
contractades en la indústria musical
s’han vist afectades per un ERTO

77
al Carme’. La indústria també es va haver
de reinventar per donar eixida a alguns dels
seus projectes primigenis. De fet, el Festival
de les Arts, gestionat per l’empresa The
Music Republic, es va convertir en Les Arts
Lite, amb un aforament reduït i un calendari
de concerts més extens.
Malgrat això, les pèrdues econòmiques són
descoratjadores. La indústria valenciana
de la música en directe perdrà més de 50
milions d’euros de facturació per la crisi
sanitària de la Covid-19. Així ho ha posat
de manifest l’Associació de Promotors
Musicals de la Comunitat Valenciana
(MusicaProCV). Aquest col·lectiu
professional, on es troben les principals
empreses valencianes vinculades als
espectacles, ha impulsat una enquesta
entre els agents del sector (promotors,
companyies de management, sales de
concerts, empreses de so i il·luminació,
d’espectacles i de serveis) per a valorar els
efectes del coronavirus en el gremi.
Segons les dades aportades en l’enquesta,
des de l’inici de l’estat d’alarma fins al 31
de maig, el crebant econòmic va ascendir
als 8.660.000 euros. Durant la temporada
alta, des de l’1 de juny al 15 de setembre,
aquesta quantitat va aplegar als 45.500.000
euros. Els 20 principals festivals de la
Comunitat representen un 60% d’aquesta
xifra (més de 33 milions). En canvi, les més
afectades per aquesta situació són les
empreses promotores, que podrien arribar
a perdre 38 milions d’euros (un 83% de la
seua facturació total).

Les quantitats augmenten si es tenen en
compte els impactes indirectes i induïts. En
el primer cas, es valora el volum de negoci
general d’aquelles indústries que produeixen
béns i serveis subsidiaris de la indústria
de la música en directe. El seu impacte
es quantifica en 10.832.000 euros. D’altra
banda, si es tenen en compte les activitats
econòmiques addicionals associades a la
reinversió de salaris guanyats gràcies al
sector de la música, l’impacte induït s’estima
en 8.124.000 euros. Per tant, el coronavirus
pot suposar unes pèrdues de 70 milions
d’euros per a la indústria valenciana de
la música en directe i per a les activitats
relacionades indirectament (turisme,
hostaleria, indústries creatives, sanitat,
esport, tecnologia, transport, etc.).
L’enquesta de MusicaProCV revela que la
Comunitat Valenciana acolliria 10.700
actuacions musicals entre de març i setembre
d’aquest any si no hi haguera pandèmia.
En aquesta xifra s’inclouen grans festivals,
concerts a l’aire lliure, espectacles en sales
i esdeveniments en municipis per a festes
patronals, entre altres. Si es té en compte
que la pràctica totalitat de les actuacions
han hagut de ser cancel·lades o ajornades, el
sector afronta el futur amb molta inseguretat.
A més, s’han de ponderar els dubtes
que genera l’evolució de la pandèmia i la
concentració d’esdeveniments reprogramats
que dificultarà la temporada d’estiu de 2021.
Amb motiu d’aquesta incertesa, la indústria
musical es va mobilitzar en una convocatòria
històrica sota el nom “Alerta roja”, que va
englobar col·lectius diversos del sector
dels espectacles, com el Sindicat d’Actors
i Actrius Professionals Valencians (AAPV),
l’Associació de Professionals de Circ de la
Comunitat Valenciana (APCCV), l’Associació
Sindical de Tècnics de l’Espectable del País
Valencià (ATEPV), l’Associació Valenciana
de Sales de Música en Directe (ENVIU),
l’Associació de Promotors Musicals de la
Comunitat Valenciana (MUSICAPROCV),
l’Associació d’Organitzadors de Congressos
i Esdeveniments de la Comunitat Valenciana
(OPCE-CV), l’Associació de Promotors
de Festivals de la Comunitat Valenciana
(PROMFEST), el Sindicat de la Música
Valenciana (SIMUV) o Valencian Music
Association (VAM!).
El sector de la música i dels espectacles
continuarà cercant en 2021 una finestra
oberta per a la cultura amb l’esperança que
siga la pandèmia qui es fique en mute i no la
música.
Carla Melchor
Periodista
Més de 10.000 concerts cancel·lats
amb efectes dramàtics en l’ocupació

AL·LEGAT
A L’ALEGRIA
PER PAU CHISBERT

En aquesta vida he tingut la gran sort de poder
dedicar-me professionalment a la música
des que tenia 18 anys. L’experiència com
a periodista musical i com a integrant de
l’equip de direcció de diversos festivals m’ha
permés fer de la cultura no sols la meua
manera de guanyar-me la vida, també s’ha
convertit en la meua manera d’entendre-la.
Un camí que en els últims mesos s’ha vist
tallat per l’aturada de la música a causa de
l’arribada de la Covid19.
L’aturada que ha suposat per a tots els que vivim
a la carretera viatjant de concert en concert
ha sigut una maçada sense precedents. Al
març les setmanes passaven i el silenci de
les nostres llars ens recordava la falta de la
calor del públic.
Allò que fins llavors donàvem per segur que
cada cap de setmana sentiríem i que de
sobte ens va ser arrabassat de les mans per
una desastrosa emergència sanitària.
El que al principi van ser unes poques setmanes
d’aturada, es va acabar convertint en una
reclusió que semblava no tindre fi. Però
d’entre tota la foscor que il·luminava les
nostres vides, la música va tornar a salvar-
nos. Les pantalles dels nostres mòbils i

81
ordinadors ens van llançar un flotador al qual agafar-nos per a salvar-nos de
morir ofegats. Quan menys s’esperava, quan més es necessitava, la cultura
va tornar a reinventar-se per a fer-nos durant uns minuts oblidar la situació
que estàvem vivint.
Aquelles cançons a l’Spotify, aquells directes en Instagram, aquelles noves
versions acústiques eren la forma en la qual el món de la música volíem agrair
al respectable tot l’amor que durant tant de temps ens han donat a l’escenari.
En aquell moment les cridòries en qualsevol concert es canviaven per
comentaris en les xarxes socials, però curiosament, quant més lluny
estàvem, més a prop ens sentíem.
Després de la llarga primavera, l’estiu va arribar a les nostres vides amb les
promeses d’una ràpida recuperació. Hui dia encara recorde quan l’equip de
Nativa ens vam tornar a pujar a la furgoneta direcció al nostre primer concert
des de la volta a la “normalitat”. La família tornava a estar unida i sabíem
que al final del viatge ens esperarien desenes de persones per a fer que
durant uns minuts la música fora l’única protagonista.
Mentre escric aquestes paraules recorde a la perfecció els rostres de felicitat
que inundaven cada metre d’aquell concert en Arbucies. No sols el públic
desprenia alegria per cada porus de la seua pell, la banda damunt de
l’escenari vibrava com mai. Aquell moment va crear una comunió entre tots
els presents que va compensar el llarg confinament que havíem viscut.
Després d’aquella màgica nit descobrirem que allò havia sigut només un xicotet
oasi en el desert que se’ns plantejava per davant. Els festivals que en principi
es van moure a la tardor de 2020 véiem com desapareixien del calendari.
Les sales a les quals acudíem cada cap de setmana baixaven les persianes,
algunes per a desgràcia de tots, feien d’aquell tancament temporal una
clausura definitiva.
Dir que aquell temps des de llavors ha sigut fàcil, seria mentir. Les esperances
pugen i baixen com si estigueren muntades en una muntanya russa. Poder
armar un projecte amb un futur incert com l’actual és poc menys que una missió
impossible. I no són poques les vegades al dia en les quals sobrevola el meu cap
un pensament d’abandonar el que fins ara era la meua manera de viure la vida.

Però un dia t’alces i veus penjant l’acreditació de
premsa del primer festival al qual vas acudir
i somrius. Penses en el teu primer viatge
amb la banda a Barcelona, els nervis del
primer concert i la felicitat del treball ben fet
i tornes a somriure. Obris les xarxes socials
i veus un missatge d’un fan que et diu que la
música de Nativa li està acompanyant i fent
més suportable la pressió dels exàmens i et
sents abrigallat.
És llavors quan t’adones de per què un dia vas
decidir que amb tu no anava una “vida normal”.
Aquell dia amb 18 anys mentre tots triaven les
seues carreres “serioses”, tu decidies regalar
la teua vida a la música i la cultura. Aquella
decisió, sense tu saber-ho, et regalaria amb el
pas del temps els moments més bonics que
mai has viscut. Les anècdotes que contaràs
algun dia als teus nets. I sobretot t’ha regalat
una felicitat que t’ha acompanyat cada dia
durant els últims huit anys.
Ara l’arribada de 2021 sembla que ens torna
a oferir més ajornaments, més concerts
cancel·lats, més espera. Per sort, sembla
que al final d’aquest llarg camí es comença a
veure la llum de l’esperança brillar de manera
molt tènue. Una llum que ja ens ensenya cap
a on ens hem de dirigir perquè abans que
ens adonem, tornarem a gaudir de la música
que tantes vegades ens ha fet vibrar.
No serà un treball fàcil, i sobretot no serà un
treball que puguem aconseguir sense formar
equip. Tal com han dit els companys d’Alerta
Roja al llarg de tota aquesta emergència
sanitària, aconseguir salvar a la cultura de la
veus penjant
l’acreditació de premsa
del primer festival
al qual vas acudir
i somrius

83
terrible situació en la qual es troba només és
possible si artistes i públic treballem tots a
una. Ara més que mai és necessari que totes
les persones que ens han acompanyat en
festivals i concerts ens ajuden, ens salven i
ens acompanyen, com la música ha fet amb
elles en multitud d’ocasions.
Que l’esperança que la música sempre troba als
racons per a seguir endavant no descoratge
els esforços per salvar-la. Per descomptat
que el Covid19 no acabarà amb la música,
cap cosa acabarà mai amb la música. Però
en aquests moments de silenci cultural
obligatori, crec que més que mai els
habitants de la Comunitat Valenciana ens
hem adonat del gran verger cultural que és
la nostra terra. Terra de músics, terra de
bandes i sobretot terra de cultura.
Però jo almenys hui, just quan comença una
hibernació que molts esperem que siga més
curta del que apunta, hui em sent orgullós de
dir que tirarem avant. Cada vegada veig més
a prop el dia en què tornem a fer cua enfront
d’una sala amb la il·lusió d’un xiquet amb
sabates noves perquè sabem que el nostre
artista favorit ens farà vibrar.
És increïble pensar ara en això, però el meu
rellotge ha començat un compte enrere
per a aquelles vesprades de cerveses per
Blasco Ibáñez prèvies a un concert en
algunes de les sales de la plaça del Cedre.
La volta de la música no serà simplement
això, serà la volta de tot el que acompanya
a la música i a totes aquelles vetlades on
amb amics, amb parella o acompanyats
de nosaltres mateixos anàvem a gaudir de
concerts i festivals.
Amb la volta de la música tornarà aquella
mirada furtiva amb una persona
desconeguda del públic que pot acabar
sent especial. El retorn de les actuacions
en directe retornarà a la nostra vida aquella
cançó que tant de mal ens fa però que no
sabem per què, mai podem deixar d’escoltar.
Tornaran la bogeria col·lectiva cada vegada
que un concert de Zoo acabe amb Esbarzers
sonant a tot volum i tothom explotarà en una
histèria col·lectiva.
Són mals temps per al positivisme, és per
això que hui més que mai hem de ser
revolucionaris i apostar per la felicitat com a
símbol de lluita. Com a símbol de la persona
que no ha perdut l’esperança i sap que tot
això passarà, i que per molt separats que
estiguem ara mateix, el moment de mirar-
nos als ulls i abraçar-nos sense cap perill
cada vegada està més a prop.
Sent en els meus dits escrivint l’efusivitat
d’aquell que ha sigut ferit però no derrotat.
I és molt probable que quan aquest text
siga llegit, aquest auge de positivisme siga
poc menys que una bogeria, però com diu
aquella cançó “siguem realistes, demanem
l’impossible”. Així que si es pot demanar,
cap cosa acabarà
mai amb la música

demanem que aquest malson estiga
acabant i que prompte puguem tornar a
gaudir d’una cultura segura.
I si a tu que estàs llegint açò, et costa pujar-te al
carro del positivisme, no ho faces per tu, fes-
ho per aquelles persones que la Covid19 ens
ha arrabassat. Ara hem de viure el doble per
ells, cantar el doble per ells, estimar el doble
per qui ells no han pogut estimar, i viure la
vida nostra i la d’ells perquè això només es
quede en un mal somni.
I sobretot, i per damunt de tot, posa’t aquella
cançó especial que només tu saps quina
és. Aquella que fa que un pessigolleig
recórrega cada extrem del teu cos. Posa-
te-la a la teua habitació, en els teus cascos
o pel carrer. I una vegada li dones al play,
deixa’t portar per cada nota que escoltes.
Solta’t com si el món fora teu. Sents el
pessigolleig ara mateix? Perquè jo et dic que
això és la vida, això és la música i la tenim
enfront de nosaltres. Així que no deixes que
aquesta maleïda pandèmia ens ho lleve
tot i prepara’t, perquè abans que tornes a
obrir els ulls, estarem de tornada i com diria
Andrés Montes, recorda que “la vida pot ser
meravellosa”.
Pau Chisbert
Periodista

ADMINISTRACIÓ PÚBLICA:
LA RESISTÈNCIA
Durant moltes dècades han hagut, en Sagunt i en la comarca, moltes sales on se
celebraven espectacles quasi setmanalment amb les millors veus i ‘conjunts’
del panorama valencià i estatal.
Durant esta pandèmia les sales que encara quedaven, que no són municipals, i
en les que encara es realitzaven espectacles han estat tancades deixant la
seua activitat apartada.
El problema és que a la nostra comarca no estan organitzant. No com en altres
zones valencianes on si s’han aconseguit millores i aperturar sales després
dels confinaments. Estes sales de concerts s’han sumat a l’acte reivindicatiu
convocat “L’últim concert”, per a denunciar la seua situació d´”emergència” i
un “crit desesperat” dirigit a l’Administració, a la qual reclamen mesures que
eviten el seu tancament total.
També es lamenta la “mala imatge” que s’està projectant d’aquestes sales com
a “punts perillosos” de contagi quan “els locals de concerts han tingut menys
incidències” que altres establiments.
El sector compta amb quasi cinc mil treballadors directes, la majoria afectats
pels ERTO des de principis de març, a més d’un gran nombre de treballadors
intermitents, autònoms i pimes que presten servei a l’activitat, músics,
tècnics, segells discogràfics, fotògrafs, bookers o promotors.
Denuncien així mateix que en aquests mesos s’han cancel·lat prop de 25.000
concerts, i preveuen unes pèrdues, fins a finals d’any, de prop de 120 milions
d’euros al territori valencià.
A Sagunt tant els Auditoris, casa de cultura i Casal Jove han mantingut la seua
programació, amb restriccions. També s’ha celebrat el Sagunt a Escena,
l’únic festival estiuenc al territori valencià.
L’Ajuntament s’ha sumat a la iniciativa #culturasegura. La iniciativa dona
resposta al compromís adquirit pel ministre, José Manuel Rodríguez Uribes,
en les diferents trobades mantingudes amb representants del sector cultural
durant els últims mesos, amb l’objectiu de recolzar-lo enfront de la crisi de la

87
OCI NOCTURN
COVID-19 i visibilitzar l’esforç per aplicar els protocols sanitaris en teatres,
cinemes, festivals, auditoris, i museus, entre altres espais culturals.
Però no sols en l’Ajuntament de Sagunt. Com explica Josep Maria Fonalleras la
cultura és segura. És el mantra que figura en la majoria de reivindicacions
del sector. S’entén. En pocs espais hi ha hagut tant de control i tant de rigor
a l’hora d’establir els protocols sanitaris. Però hi ha un error, en aquesta
reivindicació. Un error de fons, un error de concepte que va més enllà de la
seguretat física reivindicada. La cultura no és segura. Aquesta seguretat
implica una zona de confort, l’espai amable on trobar un recés, un descans.
La cultura, per contra, exigeix inseguretat, ofereix preguntes sense resposta,
fa que penetrem en la foscor sense saber amb certesa si trobarem la llum
que ens console, reclama una exigència moral que està lluny de la placidesa.
La cultura, que és pòsit, també imposa el valor d’enfrontar-se a ell per a assumir-
lo i per a incorporar-lo a la vivència quotidiana. No parlem només d’històries
contades o de superxeries que ens ajuden a suportar el pas inexorable del
temps, sinó de prendre consciència de tot el que ens van dir els antics i que
ara ressona com a contemporani, perquè, de fet, mai hem abandonat aquella
cerca infructuosa, les respostes que no trobem a la fragilitat.
En agost de 2020 tres de cada deu brots a Espanya tenen el seu origen en
zones d’oci i la gran majoria dels brots amb més contagiats, els que tenen
més de cent casos, salten en terrasses, pubs, discoteques i reunions
d’amics i familiars. D’aquí ve que les comunitats comencen a imposar
noves restriccions en l’oci nocturn, mesures que de moment l’Administració
descarta. I fins i tot l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha pres cartes
en l’assumpte, la qual cosa evidencia que el problema no és espanyol, sinó
global. L’OMS anima a tancar per un temps limitat i en àrees específiques els
locals d’oci nocturns.
La responsable tècnica de la cèl·lula de gestió de la pandèmia en l’OMS, María
Von Kerkhove, va advertir que els locals de diversió nocturna s’han convertit
en “llocs propicis” per a la transmissió del virus en unes certes àrees. “Potser
han de ser tancats per algun temps”, i afectant així a tota una economia molt
important en la nostra ciutat.

A València, l’Executiu autonòmic va aprovar
un decret amb sancions per als qui
incomplisquen la normativa de prevenció
sanitària i es contempla el tancament de
locals i negocis quan, per exemple, se supere
l’aforament permés i hi haja a l’interior del
recinte menors d’edat o majors de 65 anys.
Les multes oscil·len entre els 60 euros per no
portar la màscara al carrer als 60.000 per
desobeir “de forma reiterada” l’aïllament
domiciliari després d’haver donat positiu.
“No es pot permetre que comportaments
irresponsables i insolidaris puguen derivar
en mesures encara més dràstiques que
ningú vol ni podem permetre’ns”, va afirmar
la consellera de Justícia, Gabriela Bravo,
però eixa és la solució.
O la situació quan s’administre la vacuna...
entenc que l’oci nocturn i de sales no serà
el mateix que era. Les normes canviaran
i possiblement no queden locals ni sales
obertes després d’estar més de 12 mesos
tancades. La indústria, si alguna volta ha
existit, passarà a contar zero en l’economia
comarcal, això sí, per a ser positiu sols podrà
anar a millor.
Albert Llueca
President L’ARXIU - Camp de Morvedre
LA SITUACIÓ
POST PANDÈMIA

RENAIXEM - XAVI SARRIÀ
RENAIXEM
DE LES LLUMS DE L’ALBADA
EL SOL QUE ENS CREMA CADA DIA
L’INSTINT DE LES FERES FEROTGES
EL VOL DELS OCELLS
LES ONADES BRAVES

EN
TR
EV
IST
A
A LUiS ÓSCAR GARCIA

Luis Óscar Garcia és president de Música
Pro, Associació Valenciana de Promotors,
vicepresident d´Acces, Associació Estatal
de sales de música en directe, tresorer de
VAM, l’Associació Valenciana de Mànagers,
tresorer també d’En Viu, l’Associació
Valenciana de Sales i vocal de Es Música,
Federació de la Música d´Espanya, a més de
gerent de Metrònom.
Hem mantingut una conversa telefònica amb ell
per a què ens done la seua visió sobre l’estat
del panorama actual de la indústria musical
valenciana en aquests temps de pandèmia.
Abans de Març de 2020, la indústria musical
valenciana estava en creixement. Es feien
més esdeveniments any rere any i pareixia
estar amb una bona salut.
Més que en creixement, la indústria
musical valenciana està en naixement,
desenvolupament i normalització. La
indústria musical valenciana, que no
en valencià (són coses completament
diferents) no comença fins que fa 10
anys un grup de gent entre les que jo
estava va crear les tres associacions de
la música: VAM, Música Pro i En Viu, en
eixe ordre. Feia falta una vertebració. Feia
falta passar els límits del País Valencià,
potenciar la nostra música i per a això era
fonamental fer-ho des de la música. És a
dir, el sistema productiu és el que ha de fer
el desenvolupament. Per tant, estem ara
mateix iniciant-nos. Hi ha gent que diu que
som una protoindústria, no és així, perquè la
indústria existeix, però és una indústria molt
menuda i molt feble. Amb el govern de 2015
ja es van produir canvis perquè s’ho van
creure més que el que s’ho havien cregut
els qui estaven abans, però la cosa va molt
a poc a poc.
Com ha afectat la pandèmia al col·lectiu de
promotors?
El coronavirus? Ha afectat a tot l’estat per
igual, hem sigut un dels sectors més
afectats i encara ho estem. Ens ha
deixat trontollant. Les empreses grans
1
ROMANDRE A LA TRINXERA

93
estan aturades per no poder fer grans
esdeveniments. Les menudetes estan
ofegades perquè les mitjanes estan
menjant-se el seu terreny, perquè com
no es poden fer coses grans i tenen més
recursos, s’estan menjant el terreny de les
empreses menudes. Això no passa amb
les empreses grans perquè, encara que
tenen més recursos que les mitjanes o les
menudes, no és el seu mercat. Però a les
mitjanes no els costa gens perquè totes
han començat per baix. En definitiva, les
empreses mitjanes són les que més estan
aguantant ara mateix.
Sabem tot el que ha suposat aquesta parada
i les possibles conseqüències sobre
l´economia cultural valenciana?
Música Pro vam fer un primer estudi a mitjans
de març, només ens confinaren, que és
també el que ens va demanar el Ministeri
de Cultura a Es Música. Era fins al 31 de
Maig, encara que en aquell moment tots
pensàvem que dos mesos i mig era un estudi
massa llarg, que no anàvem a parar tant de
temps... En aquest estudi vam concloure que
l’impacte era de més de 8 milions d’euros. En
temporada mitjana! Pensa que fins al 31 de
Maig sols està el SANSAN de Benicàssim, i
realment és un festival mitjà.
Després férem un altre sondeig econòmic fins al
31 de setembre i ja ací la cosa es va disparar
a més de 100 milions d’euros de pèrdues
directes, sols de les empreses valencianes,
no de tot el teixit que forma part de la música.
Tenim les empreses musicals amb la seua
gent en nòmina (un 70% són propietaris i un
30% assalariats, per tant hi ha molta xicoteta
empresa). Però també estan les empreses
“etiqueteres”, empreses de seguretat, bars,
restaurants, comerços en general del lloc
on es fa l’esdeveniment, els taxis, transport
en general, etc. Normalment, l’impacte d’un
esdeveniment gran es calcula d’una forma
molt senzilla. Per exemple, arriba el FIB i es diu
que ha tingut un impacte de 6 milions d’euros,
això vol dir que han vingut 30.000 persones
que s’han gastat 500 euros cadascuna, però
clar, d’eixos 500 euros, 200 se’ls han gastat al
recinte del festival, però 300 euros han sigut
gastats fora del festival, a la població.
3

A banda tenim els invisibles de la música: els
tècnics de so, els músics que es donen d´alta
cada bolo... Si al País Valencià es pensa que
hi ha unes 1.000 persones en nòmina en
les empreses musicals, els invisibles de la
música poden arribar a 10.000! I aquests no
tenien ajudes al principi de tot el problema.
Després, els assalariats de les empreses van
caure en ERTOS, però a més, aquestes ajudes
no eren reals, perquè el Ministeri de Cultura
va traure unes ajudes que es calculaven sobre
els ingressos dels últims tres mesos (de
mijtan desembre a mitjan març), i per a això,
havies d’haver tingut al voltant de 60 bolos...i
en temporada baixa això és impossible per a
la majoria de la gent del sector.
Ens costarà recuperar-nos després de quasi un any?
De moment, empreses han tancat molt poques,
per no dir-te que cap, perquè tota aquesta gent
està molt acostumada a la batalla, a la trinxera,
i a la precarietat. Hi ha empreses que van fent
coses i empreses que estan tirant d’estalvis o
de finançament extern per sobreviure.
Vam passar la crisi del 2011 al 2015, que va ser
brutal. I no recorde cap persona que després
d’això haguera volgut canviar de sector. Vull
dir que estem massa acostumats a la duresa
com per a què s’haja tancat molt. Sí que
és veritat que si tornem a passar un altre
estiu igual que el passat, calcule que alguna
empresa tancarà, però crec que serà així.
Tenim molta moral. Inclús jo m’he plantejat
últimament poder optar a una altra cosa,
però els que ens dediquem a la música, és
per vocació i apurem molt per a fer el canvi.
Una de les activitats que s’ha pogut fer ha sigut
el TROVAM, que tots els anys se celebra
a la ciutat de Castelló. Com va anar la fira
i quines són les sensacions que deixa?
Quines són les idees que s’han pogut traure
en aquest any especial del TROVAM?
He de dir que per la nostra insistència i per ser
cabuts, el TROVAM ha sigut l’esdeveniment
cultural més important a l’estat espanyol
enguany. S’ha fet perquè el fa una associació,
el VAM, que té suport tant públic com
privat. Nosaltres aconseguim que es puga
desenvolupar a un preu molt baix, que fa que
a les institucions els coste la meitat de preu
que si ho feren ells, i per això ho vam poder fer.
Simplement vam fer el que sempre li diguem a
les institucions que han de tindre ara mateixa,
valentia. Les institucions valencianes estan
actuant generalment amb covardia. Quan
hi ha un foc de coronavirus una setmana,
la conselleria de sanitat trau els balanços i
els que passen de l’índex establit aturen les
activitats. Així que cada dimecres a nosaltres
ens diuen el que podem i el que no podem
fer. Però, això sí, només tallen les activitats
culturals. Les úniques mesures que es fan als
pobles, habitualment, és aturar les activitats
culturals. Si Almussafes, per exemple, té un
brot de coronavirus, evitarà que un artista que
du 40 persones a una sala menuda, faça la
seua actuació, però no tancarà la Ford (per
posar un exemple)… perquè pensen que la
Ford es precisa i que la cultura dona igual.
La consellera de Sanitat ha arribat a dir coses
com que ja farem concerts quan tinguem
la cura, per a què hem de fer-los abans?
4
5

95
Ana Barceló està portant-se mal amb
la cultura del País Valencià. La sanitat
és la prioritat ara mateix, això ho tenim
clar. El que no podem tindre és el greuge
comparatiu de la cultura amb la resta
d’activitats econòmiques. La cultura i la
música produïm un 3,2% del PIB del País
Valencià, un poc menys que l’agricultura.
A ningú se li ocorreria parar l’agricultura,
però sí que es para la música, és per a
tindre-ho en compte.
Al TROVAM vam concloure, com no podia ser
d’altra manera, que hem d’estar tots units per
a lluitar contra l’invasor. I qui és l’invasor?
Tot aquell a qui no límporta la música ni
la cultura. Tenim molta tasca per a anar
adoctrinant a la classe política, que veja
que la música no és oci, que la música és
realment cultura i hem de lluitar per tota la
gent que es dedica a això.
Els músics, bandes, institucions, empreses…
han pogut i han sabut reinventar-se?, Creu
que aconseguirem una millor indústria
després d’aquesta situació?
A veure, més que reinventar-nos, estem
ara mateix en “peus quiets”. Les sales
de música han estat tancades fins a la
setmana passada, perquè sí es podia
obrir un teatre però no una sala de
concerts. Eixe tipus d’injustícia feia que
no hi haguera molt de marge de maniobra
per a poder reinventar-se. L´única opció
és quan et deixen fer un concert fins a
400 persones, per exemple, fer-ho, no
quedar-te parat.
El problema és que la iniciativa privada com a
promotor està completament aturada. Jo la
setmana que ve tenia un festival en Gandia.
Me l’anul·laren per un brot que hi havia a
la ciutat. Jo només posava l’equip de so,
els tècnics, etc. L’espai era municipal. Quin
benefici tenia jo d’eixe festival? 500 €, per
exemple. Amb la cancelació déixe festival
jo he deixat díngressar 500 € i ja està.
Ara bé, si jo haguera contractat un espai,
perimetrat, pagat els estudis d’aforament,
de seguretat… i me l’hagueren anul·lat igual
haguera perdut 5000 €. La forma en la que
s’estan fent ara les coses fa que la iniciativa
privada estiga totalment morta, que ningú
es vulga arriscar.
Sí que hi ha gent que està fent coses, conec un
parell de casos on estan fent de promotors
d’esdeveniments, però en el seu cas és per
necessitat, per no tancar.
Eixirem més forts? El que sé segur és que
eixirem més “resaviats”, igual que sortirem
de la crisi del 2011, la de Lehman Brothers.
Jo, personalment, amb 48 anys, ara estic fent
coses que m’estan ajudant a sobreviure a
aquesta crisi que vaig aprendre de l’anterior.
Calcule que l’experiència ens donarà una
indústria musical més forta, però és mal
senyal que puguem eixir més forts sols amb
debacles com aquesta.
Quines són les conclusions que extrau Luis
Óscar García de tot el viscut els últims
mesos? Quin creu que és el camí a seguir
a partir d’ara i què pensa del futur de la
indústria musical valenciana?
6
7

La indústria musical valenciana cal que
conjugue amb les institucions. Que les
institucions se les creguen. Ara mateix tenim
algunes institucions que sí que es creuen
la necessitat de la música i dels actes
culturals. Per exemple, l’institut valencià de
cultura, la branca de música en directe de
l’Institut Valencià de Cultura, té a gent que
s’ho creu des del primer dia: Raquel Tamarit,
Secretaria autonòmica de cultura, Abel
Guarinos, Director general, i Marga Landete,
Directora adjunta, que treballen colze a colze
amb nosaltres i que trauen accions que a
vegades ens agraden més, altres vegades
ens agraden menys. També hi ha d’altres
que no poden fer cap cosa, perquè a més
les institucions estan molt anquilosades.
Igual que a l’Agencia Valenciana de Turisme,
on tenim a Francesc Colomer, que des del
primer dia ha treballat amb nosaltres.
El més important és continuar amb la guerra,
aconseguir que totes les conselleries ens
tinguen en compte, en la Conselleria de Treball,
en la d’Economia… Necessitem que tots ens
tinguen com el que som, sector productiu.
Hem creat el FEVIM, Federació Valenciana de
la Indústria Musical, per tal de tindre una
plataforma comuna per tal de lluitar per al
benefici de tota la indústria.
També hem de tindre una cosa molt clara, i amb
això acabe, no hi ha cap indústria, empresa,
del sector productiu a l’estat espanyol que
no estiga subvencionada per l’estat. I com
més important és, més subvencionada està.
A veure, Citroën, que és francesa, té una
subvenció de més de 70 milions d’euros
anuals, més que tot el cine espanyol, cada
vegada que ix la dreta dient que si la cultura
està molt subvencionada i que li donen més
diners a Almodóvar que a la lluita contra el
càncer… m’entren ganes de dir-li: mira, la
Citroën en té més que tot el cine espanyol…
Hem de mirar només les ajudes que arriben a
l’agricultura i les que arriben a la cultura, i no
pot ser. Per posar un exemple: cal mirar les
oficines de desenvolupament que es creen
per a l’agricultura i les que es creen per a la
música, o les ajudes que arriben d’Europa
per a l’agricultura i les que arriben per a la
música. La forma que té l’estat d’articular
que eixes ajudes arriben als agricultors i la
forma que té d’articular-ho per a la cultura…
Necessitem ajuda institucional per tal
d’aconseguir totes eixes subvencions
europees que ens poden arribar i això no
s’està fent per part de les institucions.
Com hem dit abans, hi ha un agravi comparatiu
enorme amb el tema de les ajudes i
subvencions. Jo vull que tingam ajudes,
les que ens toquen, però igual que la
resta d’activitats com poden ser el sector
automobilístic o el tauleller. Em pareix
bé, l’economia és important, i l’economia
controlada més encara. Jo crec en
l’intervencionisme de l’estat, no soc una
persona liberalista pel que fa a l’economia,
és més, el liberalisme post econòmic em fa
por. Però, per a tots igual.

Qui sap de música a València, coneix el nostre
següent col·laborador. Joan Gregori Maria
es Director de la Fira TROVAM i també
responsable de l’empresa Pro21cultural, amb
21 anys d’experiència a la industria cultural
(musical) valenciana. Ens ha atés en una
“video-entrevista”, de les que ens toca fer
ara. De la conversa amable i distesa, sols
podien eixir coses bones...
En quin punt estava l’empresa abans de la
pandèmia?
Hem de diferenciar varies èpoques. Pro21 fa
enguany 21 anys, i per tant hem pogut mirar
el que ha passat amb perspectiva. Quan un
comença en un sector, el mateix mercat et
va portant per un camí o un altre i et va dient
per on et pots desenvolupar i per on no, et
va ressituant. Nosaltres començàrem com
a empresa de gestió cultural d’una manera
molt genèrica abans d’especialitzar-nos i de
dedicar-nos més concretament a la música,
a la gestió d’espais escènics i a la distribució
d’arts escèniques.
Vam viure un creixement continu, eren anys
de gran despesa pública fins que el 2008
explota la bombolla, la crisi va ser molt
dura i al mateix temps vam aprendre a
suportar una crisi, a no donar per fet el que
teníem abans.
1
LA CULTURA ÉS PART
DE LA SOLUCIÓ

SERENDIPIA - Llibret A.C. Falla la Vila 2021

SERENDIPIA - Llibret A.C. Falla la Vila 2021

Recomendados

Recomendados

Mais conteúdo relacionado

Mais procurados

Mais procurados (20)

Semelhante a SERENDIPIA - Llibret A.C. Falla la Vila 2021

Semelhante a SERENDIPIA - Llibret A.C. Falla la Vila 2021 (20)

SERENDIPIA - Llibret A.C. Falla la Vila 2021