1. En Jofre i
les estacions
Esther Asensio Castillo
Grup 1827

2. Hola, sóc en Jofre! Visc al mig
del bosc. No sóc massa alt però
tinc moltíssimes fulles i
m’agrada molt jugar a moure-
les amb totes les meves forces.
Això sí, amb qui millor m’ho
passo és amb els meus dos
millors amics: en Blai i la Naia.
Us els presentaré tot seguit!

3. La Naia és una guineu molt trapella, es
passaria el dia jugant sense parar. Tot i
així, és força mandrosa i passa moltes
hores dormint sota la meva ombra.
En Blai és un mussol molt intel·ligent,
sempre ens ajuda a resoldre els
problemes i ens explica coses molt
interessants. El que més li agrada fer és
llegir, sempre porta un llibre amb ell!

4. Ara que ja em coneixeu a mi i als meus amics us explicaré una petita història.
Fa un temps, quan era estiu, estava sol jugant amb les meves fulles quan vaig conèixer en Blai i
la Naia. Ells dos ja eren amics i els vaig sentir des de ben lluny perquè s’estaven barallant. Quan
em van veure jugant sol amb les meves fulles els hi vaig fer molta gràcia i em van demanar si
podien jugar amb mi i així és com ens vam conèixer. Vam passar tot l’estiu junts i jo em sentia
molt feliç i content d’haver trobat dos amics tan divertits com ells!

5. Però en arribar la tardor vam quedar
sorpresos…Les meves fulles verdes que tant
ens agradaven van començar a canviar de
color!!!
De sobte eren taronges, vermelles, ocres,
grogues… Cap dels tres sabíem què estava
passant, però estàvem molt contents perquè
era un canvi que a tots ens va agradar. En
Blai ens va dir que tot podia tenir una part
bona, i era veritat! Tot i trobar a faltar el
color verd ara tenia molts més coloraines i
feia més de goig.
Però el fred arribava…

6. L’hivern ja era aquí, i les
meves fulles van començar a
caure. En aquell moment
ningú entenia res i jo estava
molt trist, no feia més que
plorar i plorar. No trobàvem
cap solució, ni tan sols el savi
d’en Blai, així doncs ens vam
posar tots a pensar què podia
ser el que estava passant però
no hi va haver cap resposta
que encaixés bé; ni estava
malalt perquè em trobava
d’allò més bé, ni deixava
caure les fulles sinó que
queien soles i tampoc no
estava gens estressat ni
nerviós. Em sentia molt
confós, sense les meves fulles
no em sentia gens bé.
Un matí, en Blai va arribar
volant molt eufòric i ens va
explicar que ja ho entenia
tot, que ho havia llegit en un
llibre! Doncs es veu que jo
sóc un arbre de fulla caduca
i aquests tipus d’arbres
deixem anar les fulles quan
fa molt fred perquè així hem
d’escalfar només el tronc i
les branques i no perdem
energia escalfant les fulles.
La Naia i jo vam quedar
sorpresos i ens vam adonar
que si llegíssim més com bé
fa en Blai podríem resoldre
molts més dubtes i
problemes.

7. El fred va passar i el bon temps va tornar amb
nosaltres. La primavera ja era aquí i amb
ella venien un munt de flors que van començar
a sortir per tot arreu! El bosc estava preciós
tot eren coloraines i el meu tronc estava
cobert també per un munt de flors.
I sabeu què és el més important? Les meves
fulles verdes van tornar a sortir! La veritat és
que van tardar una mica, però el Blai ho havia
encertat, tot era qüestió de temps.
Així doncs, vam tornar a jugar amb les meves
fulles fins no poder més, la Naia i en Blai feien
becaines sota la meva ombra, cantàvem i
ballàvem junts... Fins que un matí vam tenir
un bon ensurt...

8. La Naia, com cada dia, estava dormint sota la meva ombra i sobre totes les flors que havien
sortit. Quan de sobte va saltar de cop cridant que li feia molt mal la galta, a prop del bigoti.
En Blai va baixar d’una de les meves branques volant i va veure que tenia una galta
inflada. La Naia ens deia que començava a veure borrós i nosaltres ens vam espantar. De
cop i volta va sortir una abella molt empipada d’una de les flors i va dir que estava farta de
que aixafessin totes les seves flors quasi cada dia perquè no podia extreure bé el pol·len,
per això havia decidit picar a la Naia. Vam intentar parlar amb ella per fer-li veure que el
que havia fet no estava bé tot i que estigués enfadada, però va marxar volant sense dir res
més.
Sort que en Blai feia poc havia llegit un llibre sobre picades d’insectes i va saber com
reaccionar! Primer de tot va intentar calmar a la Naia, després li va treure de dins el fibló
que li havia deixat l’abella i finalment va anar volant a la vora del riu i va mullar unes
quantes fulles amb aigua ben freda per posar-li a sobre de la picada. Al cap d’una estona la
Naia ja tornava a estar bé i van poder seguir jugant tenint més cura de les flors.
Vam quedar sorpresos de que l’abella reaccionés tan violentament,
nosaltres pensem que les coses que ens preocupen o ens molesten s’han
de parlar sense atacar a ningú. Què en penseu vosaltres?

9. Fins una altra!