1. ARCSI MASSADA SABADELL
abril 2012
EDITORIAL
Estem a les acaballes del mes d’abril i, tot i
essent sempre un plaer compartir aquest
newsletter amb vosaltres, aquesta
vegada ho fem especialment contents i
optimistes.
En efecte, si en el darrer
número compartiem la nostra alegria degut
a que Massada-Sabadell assolia el seu dotzè
número i per tant el seu primer any de
vida, en el present us portem dues bones
noves.
Per una banda i en referència a la revista,
volem traslladar-vos la nostra satisfacció
pel fet de poder comptar amb dues noves
col·laboracions. Una del Sr. Victor Argaña
i una altra del Sr. Jordi Lozano, més
conegut com a Jordi Petit. Per a nosaltres és
tot un honor i des d'aquí els agraïm que
hagin tingut l’amabilitat de col·laborar de
forma desinteressada amb la nostra revista.
I per l’altra, informar-vos que la nostra
entitat, l’Associació de Relacions
Culturals Sabadell Israel (ARCSI) ha
organitzat la “I Setmana Cultural
Sabadell Israel” que es desenvoluparà
entre els dies 7 i el 14 de maig.
Comptarem amb la col·laboracíó de
persones amb una dilatat coneixement de la
política i la cultura israelianes en particular
i jueva en general, com el periodista Plàcid
Garcia-Planas, Ana Bejarano, Sébastien
Bauer, Ravid Goldschmidt i conferenciants
del més alt nivell. Així mateix comptem
amb la col.laboració d’entitats tant
importants com Fundació Bosch i
Cardellach, la Cambra de Comerç de
Sabadell, l’Alliance Française, Cineclub
Sabadell o Joventuts Musicals.
L’objectiu que perseguim és poder oferir la
nostra ciutat un ventall de propostes de Número: 13
caire bàsicament culturals, destinades a que
aquelles persones que estiguin interessades,
puguin conèixer en forma de petits tastets,
la realitat cultural d’Israel.
Us animem a consultar la programació en CONTACTA’NS
aquesta mateixa revista així com a assistir
a tots aquells esdeveniments que siguin del massadasabadell@gmail.com
vostre interès.
Que gaudiu de la lectura.
1

2. ARCSI MASSADA SABADELL
... i la ciutat convidada és: TEL AVIV
Tots els anys l’organització del PRIDE-BCN convida una ciutat mediterrània a participar en la
manifestació de l’Orgull de lesbianes, gais, bisexuals i transexuals (lgtb). Al 2011, per
unanimitat de totes les associacions homosexuals i transgénere catalanes del Pride, es va
triar la ciutat de Tel-Aviv.
Sabíem que potser podria haber-hi disens per motius polítics, aliens a la defensa dels drets
de la comunitat lgtb. Finalment no fou així i tothom va ser conscient del que significa l’estat
d’Israel pel que fa a llibertats personals.
Rodejat de païssos on els drets de les dones son absents i l’homosexualitat està
penalitzada, tothom que pot emigra a Israel per a poder viure més lliure. Els costums
inspirats per una interpretació integrista i errònia del Corán, porten a casos com el que va
explicar-nos una activista lesbiana palestina fa uns anys a Barcelona. Allí, si una noia es
descoberta per la familia com a lesbiana, la tanquen a casa i conviden a un parent per a
mostrar-li el “recte camí”: violació. Un malson. Els gais son apallissats i marginats. Doble
vida doncs, si cal sobreviure en aquella gran regió.
Disident davant les grans causes que no respecten les llibertats individuals
Personalment sempre he actuat en defensa de la comunitat lgtb a tot país. En la meva
época de militància al PSUC sovint donava “la nota”. Quan a un congrés ens visitava un
destacat camarada del PCUS o del PC Cubà, tothom s’aixecava per aplaudir. Servidor
restava enganxat al seient i creuat de braços. Quan em preguntàven per la meva actitud,
responia que si anés a Moscú o a La Habana, aniria a la presó. Segurament quelcom em
passaria si em planto a Gaza en oberta defensa de les llibertats sexo-afectives. Tanmateix
tot el meu desig i suport de que pari tot atac mutu i trobin una entesa de pau ambdós
veïns.
Respecte les ong’s de cooperació internacional, costa que
assumeixin la questió lgtb, però ja porten a terme molts
interessants projectes d’emancipació de les dones i contra l’
vih/sida. Obama ha donat una lliçó : l’ajut dels EEUU per a
païssos en vies de desenvolupament, será condicionat a la no
existència de lleis homófobes. La comunitat lgtb es il·legal encara
a 75 païssos (6 amb pena de mort). Els 46 membres de la Lliga
Àrab són el pricipal front opositor dins l’ONU.
El moviment lgtb no és de dretes ni d’esquerres, és un moviment
pro-Drets Humans i contra la pena de mort. No és anticlerical,
engloba associacions de persones lgtb jueves, musulmanes i cristianes, creients, però
marginades dins les seves religions.
Israel no és perfecte, però recomano visitar Tel-Aviv
Israel tampoc és el país perfercte per a la comunitat lgtb. Però hi ha suficients llibertats
legals, dret d’associació i un munt de llocs d’esbarjo. Israel no ha creat un estat entorn la
Torà, ni la Biblia, es prou laic. Curiosament, l’únic acord al que han arribat les tres religions
2

3. ARCSI MASSADA SABADELL
monoteístes locals, es fer pressió per a que fos prohibida la manifestació del Pride a la
“ciutat sagrada” de Jerusalem. Fins ara han pogut mantenir-la “pura”. Cristians ortodoxes i
catòlics, jueus i musulmans han oblidat que cal interpretar els textos religiosos en el seu
contexte de fa milers d’anys. Crec que el més pur del món és l’expressió de l’amor.
Totes tres religions mantenen allunyades les dones dels respectius oficis litúrgics.
Sortosament la religió jueva, al no tenir un cap inapel·lable, presenta diferents corrents, més
o menys progressites. Igual que els anglicans. Respecte dels imans passa el mateix, tot i
que caldria una escola europea del Corán.
Pel que fa als quatre evangelis oficials (els van escollir entre molts d’altres), no apareix cap
condemna a l’homosexualitat ni marginació de la dona. Fou Pau de Tarso que va arruinar
l’igualitari pensament cristià original. Va introduïr la filosofía estoica de la culpa, el paper
marginal de la dona, la condemna de l’homosexualitat, el pecat del plaer i la necessària
expiació. Servidor va “pagar” el pecat homosexual als 13 anys amb cilicis al braç, a una
companya meva les germanetes li ho posaren a una cuixa per “la llibertat de Cuba”…finals
anys 60.
Qui no hagi vist l’estupenda pel·lícula de Amenábar “Agora”, cal que ho faci d’immediat,
més clar: aigua.
Finalment hem de reconèixer l’éxit d’Isarel del 1998 a Eurovisió, molt més que una cançó.
Un missatge de respecte a la diferencia: una representant transsexual, amenaçada pels
integristes i que va guanyar el primer any en que, justament , es va establir el tele-vot del
públic. Triomf doncs rotund i popular.
VISCA DANA INTERNATIONAL-VISCA TEL-AVIV
http://www.youtube.com/watch?v=1LCP2KzDad0 (DIVA ,V.O. Hebreu)
Jordi Petit, Creu de Sant Jordi i Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona.
Si alguna amistat us ha enviat aquest Newsletter
però voleu rebre’l a la vostra bústia electrònica, feu-
nos-ho saber a massadasabadell@gmail.com. Si no
voleu rebre-la més també us agrairem que ens ho
indiqueu. Moltes gràcies
3

4. ARCSI MASSADA SABADELL
El call jueu de TORTOSA
En l’anterior número de Massada-Sabadell, us parlàvem dels singulars gegants jueus de
Tortosa, la Caxixa i Bonjuhà. Ara, hem volgut aprofundir en el llegat jueu d’aquesta ciutat de
les terres de l’Ebre parlant-vos del seu call.
Un entramat laberíntic de carrers estrets i places pintoresques amb pou. Això és el que es
pot trobar al Call Jueu de Tortosa, una estructura urbana que s’ha mantingut gairebé intacta.
Entre els segle XII i XV, la comunitat jueva de Tortosa va ser una de les més importants de
Catalunya fins que les pressions i persecucions impulsades pels Reis Catòlics van culminar
amb l'expulsió dels jueus de la Península al 1492.
Un bon punt de partida per conèixer el Call Jueu de Tortosa, és la plaça de la Immaculada
del barri de Remolins. Si, des d’allí, prenem el carrer Jaume Tió i Noé arribarem als carrers
de Jerusalem i d'en Fortó. És en aquest indret on les fonts documentals ubiquen la
sinagoga, la carnisseria i el forn, tres edificis que han patit notables transformacions. Darrera
de la Sinagoga hi ha la plaça Menahem ben Saruk, on vorejarem la muralla per la travessia
Vandellòs, un dels carrerons més estrets del Call, fins arribar a l'anomenat portal dels Jueus.
Es tracta de l'únic portal que resta de l'antic call, que donava pas, extramurs, al cementiri
hebreu.
Tortosa passà a formar part de la Red de Juderias l'any 1998, i des d'aleshores, d’una
banda, s'ha sumat a les diferents activitats que ha gestionat l'associació, i, de l’altra, ha
impulsat diverses accions envers la recuperació del seu llegat jueu. Dins del marc del
commemoració del 850è aniversari de la donació de la carta de poblament cristiana i de les
de seguretat sarraïna i jueva, es va impulsar la realització d’unes jornades d’estudi de caire
jurídic i històric sobre aquest fet, a la vegada que l’Ajuntament de Tortosa, en el logo
d’aquestes jornades, incorporà com a element identificatiu l’anagrama amb símbols de les
tres cultures, des de la voluntat de recuperar la història plural de la ciutat. En la mateixa línia
d’actuació, es va dissenyar i es construir la parella de gegants jueus, Caxixa i Bonjuhà, que
s’afegeix a la de moros i la de cristians, de manera que completa la representació de totes
tres comunitats. L’estudi i la difusió han estat també objectius contemplats en la investigació
al voltant de la làpida funerària hebrea encastada al pany de muralles del segle XIV del barri
del Rastre, i en l’elaboració d’un itinerari turístic i cultural anomenat La presència jueva,
inclòs en l’edició de la guia de la ciutat, Tortosa, ciutat mediterrània de les tres cultures.
Fonts: Diputació de Tarragona i Ajuntament de Tortosa
4

5. ARCSI MASSADA SABADELL
El personatge: Corrie Ten Boom
Corrie Ten Boom, una salvadora holandesa
Pocs han sentit parlar d'ella. No és una figura "famosa". No
obstant això, la seva història mereix ser coneguda perquè
va ser artífex de la salvació de jueus i altres persones
durant l'ocupació nazi d'Holanda, en l'època de la Segona
Guerra Mundial.
Corrie Ten Boom va néixer el 1892 en el si d'una família
profundament cristiana. Casa seva estava sempre oberta
per a aquells que tinguessin alguna necessitat.
L'avi de Corrie, Willem, havia establert una rellotgeria l’any
1837, a l'edifici situat al número 19 de Barteljorisstraat, a
Haarlem, Holanda, ciutat on ella va néixer. A la planta baixa, sobre el carrer, funcionava el
local comercial i en els pisos superiors vivia la família.
El negoci va ser heretat després per Casper, fill de Willem, i finalment per Corrie, qui es va
convertir així en la primera dona rellotgera holandesa i també en la primera dona que va
dirigir un moviment de resistència contra els nazis al seu país.
Als 48 anys d'edat, i en ser testimoni del que passava a Holanda sota el règim
nacionalsocialista -especialment, la implacable persecució dels jueus-, va decidir que havia
de fer alguna cosa. Se li va acudir llavors la forma d'auxiliar-los, trobant immediat suport per
part del seu pare i dels seus germans.
Quina va ser la idea de Corrie? Que l'habitatge de la família comencés a utilitzar-se com a
refugi. Unes sis o set persones es podien amagar allà. A la pràctica, i en general, quatre
d'elles eren jueves i les restants, membres de la resistència holandesa. En algunes
ocasions, s’hi estaven només unes poques hores, com un lloc d'espera i trànsit cap a altres
llocs segurs, en altres, es quedaven durant mesos fins que aconseguien marxar. Però una
vegada que la idea es va posar en marxa, la circulació d'éssers humans perseguits es va
convertir en una cosa permanent.
A la segona planta de l'edifici, en la pròpia habitació de Corrie, es va construir un amagatall,
l'entrada estava dissimulada per un armari, que consistia en un espai de prop de 2,5 m. de
llarg per 0,70 m. d'ample. Podia albergar com a màxim a unes sis persones en forma
simultània, les quals havien de romandre de peu i sense moure’s.
Cada vegada que sonava l'alarma (un timbre petit ocult costat de l'escala), la gent disposava
de poc més d'un minut per ocultar-se en aquest lloc, portant les seves pertinences. Allà es
quedaven fins que passava el perill, en absolut silenci i completa immobilitat.
La rellotgeria era una perfecta "pantalla" per a aquestes activitats, ja que no era cridaner ni
sospitós que, com en qualsevol altre negoci, entressin i sortissin persones constantment.
Així va ser com poc a poc, Corrie es va trobar al capdavant d'una xarxa formada per una
vuitantena de persones, el grup "Beje" (aquest era el nom comercial de la rellotgeria), que
buscava altres cases d'holandesos arriscats i valents que poguessin donar asil a la gent com
5

6. ARCSI MASSADA SABADELL
ella mateixa ho feia. La major part del seu temps l’invertia en tenir cura dels refugiats, una
vegada que els trobava alberg.
Es creu que així va salvar la vida d'uns 800 jueus, a més de nombrosos integrants de la
resistència holandesa i estudiants que eren perseguits perquè refusaven col · laborar amb
els nazis.
La traició.
Un dia, un home va entrar al negoci dels Ten Boom i li va dir a Corrie
que ell i la seva dona eren jueus i que necessitaven diners per
subornar un policia.
Aquest home va ser qui el 28 de febrer de 1944 els va delatar a la
Gestapo Els seus agents van esperar durant tot el dia, vigilant la
rellotgeria, i van detenir a cadascuna de les persones que es
disposava a entrar. Al vespre, havien capturat al voltant de trenta
persones.
Després van escorcollar la casa, on van arrestar Corrie, el seu pare Casper, els seus
germans Willem, Nollie i Betsie i el seu nebot Peter, i els van conduir a la presó de
Scheveningen.
Encara que la Gestapo sospitava que hi havia gent amagada en algun lloc i va revisar
acuradament tot l'edifici, no van aconseguir trobar el refugi, on en aquell moment hi havia
quatre jueus i dos membres de la resistència. Encara que la casa va continuar sota
vigilància, tots van poder ser rescatats per altres integrants de la xarxa de Corrie. Durant les
47 hores que van passar fins que els van alliberar, se les van arreglar per a romandre quiets
i silenciosos, pràcticament sense aliments i sense aigua. Els quatre jueus van ser portats a
un altre refugi i tres d'ells van sobreviure a la guerra. Pel que fa als dos membres de la
resistència, un va morir poc després i l'altre va aconseguir sobreviure.
La destinació dels Ten Boom
Ja a la presó, quan a Casper li va ser informat que podia ser condemnat a mort per salvar
jueus, va declarar: "Seria un honor donar la meva vida pel poble
elegit de Déu". I en certa manera així va ser, ja que va morir als deu
dies de ser detingut, als 84 anys d'edat.
Corrie i la seva germana Betsie van estar en tres presons diferents
durant els següents deu mesos després del seu arrest, fins que van
ser enviades al camp de concentració de Ravensbrück, prop de
Berlín, a Alemanya.
Betsie, de 59 anys, va morir al poc temps d'arribar-hi: no va
aconseguir suportar les privacions a què va ser sotmesa.
El germà, Willem, de 60 anys, el "crim" del qual havia estat col · laborar amb la resistència,
va contraure tuberculosi durant la seva estada a la presó i va morir poc després d'acabar la
guerra.
Un altre dels nebots de Corrie, Christian, de 24 anys, va ser portat al camp de Bergen
6

7. ARCSI MASSADA SABADELL
Belsen també acusat de formar part de la resistència, i mai més es va saber d'ell.
De manera que quatre membres de la família Ten Boom van donar les seves vides davant
del compromís que havien assumit per salvar les d'altres éssers humans.
...I Corrie va tornar.
A finals de 1944, i gairebé per miracle, el seu nom va ser inclòs en una llista de persones
que havien de recuperar la llibertat. Va tornar a Holanda i va poder guarir-se dels problemes
de salut contrets durant el temps en què va estar presonera. Va viure a casa de Haarlem
l'últim hivern de la guerra, però no va romandre inactiva. Com ella deia: "Déu ens va donar
l'amor per ser capaços de perdonar als nostres enemics".
Corrie va perdonar. Va perdonar la pèrdua dels seus éssers estimats i els seus propis
sofriments, aquells que li van ser infligits en l'època de la seva permanència al camp de
concentració. I va anar més enllà. Un dia de 1947, a Munic, un home va voler saludar-la i va
pretendre donar-li la mà. En veure el seu rostre, el va reconèixer immediatament com un
dels guardians més cruels de Ravensbrück, un dels molts davant els quals va haver de
desfilar nua amb la seva germana Betsie quan, segons els especials criteris imposats pels
nazis, seleccionaven a la gent que era encara útil per al treball d'aquella que no ho era. Com
podia donar-li la mà a aquest home?. Ell li va dir que s'havia convertit al cristianisme després
de la guerra i que creia que Déu l'havia perdonat per totes les maldats que va cometre al
camp de concentració, però que necessitava que ella personalment li digués que el
perdonava. Corrie ho va fer i li va donar la mà.
I com evidentment tenia molt d'amor per donar, va fundar una casa de convalescència en
Bloemendal, destinada a la curació i el repòs dels supervivents.
Va sentir que la seva vida era un regal de Déu i que necessitava compartir el que ella i la
seva germana Betsie havien après al camp de concentració: "No hi ha dolor tan profund que
l'amor de Déu no pugui arribar a ell".
El 1968, el Museu de l'Holocaust a Jerusalem (Yad Vashem) li va demanar que plantés un
arbre en memòria de les moltes vides de jueus que ella i la seva família van salvar. Així ho
va fer i aquest arbre encara creix allà.
A principis de la dècada del 70, el seu llibre "The Hiding Place" (El Refugi) es va convertir en
un best seller.
També es va filmar una pel · lícula basada en la seva història el 1975.
El 1978 va patir un accident cerebrovascular que la va deixar paralitzada. Va morir el 15
d'abril de 1983, dia en què complia 91 anys. És notable que ens deixés en aquesta data .
Segons la tradició jueva, només a la gent molt beneïda per Déu se li concedeix el privilegi
especial de morir el mateix dia del seu aniversari.
Avui dia, l'antic "refugi" es pot visitar com un museu.
Font: The Internacional Raoul Wallenberg Foundation
7

8. ARCSI MASSADA SABADELL
Juegos florales, una reflexió sobre Günter Grass
El nostre company Víctor Argaña, membre d’ASEI (Asociación de Solidaridad España
Israel) ens ha fet arribar aquesta reflexió arran de la publicació del poema “Was
gesagt werden muss” (El que s’ha de dir).
El poema, o lo que sea, publicado ayer por la izquierda mediática internacional, es decir,
New York Times, Süddeutsche Zeitung, La Repubblica y El País nos ha despejado al menos
dos dudas sobre Günter Grass: La primera que su poesía aburre todavía más que su prosa
y la segunda que Freud tenía razón, las creencias infantiles son difíciles de borrar. Los días
felices pasados por el niño Günter en la juventudes SS, le han dejado no solo una
percepción de la realidad averiada sino también un odio irracional.
Si fuéramos benévolos diríamos que a Günter Grass no se le puede tomar en serio ni como
poeta, ni mucho menos como analista de política internacional, pero cuando se publica un
panfleto antisemita que leen, o intentarán leer, millones de personas, lo menos que se puede
decir es: Günter qué odio tienes, cuánto daño haces y cómo puedes esconder tanto mal
detrás de ese bigote.
De lo que se puede entender de los 13 versos del escritor alemán es que está muy
preocupado por la paz mundial, que Israel es una amenaza para el mundo y que Alemania,
no sabemos por qué, no debe vender más submarinos a Israel. Pero el escritor calla sobre el
régimen represor iraní, que oprime a su pueblo, financia el terrorismo internacional y que
hace unos años no dudó en condenar a muerte a un colega suyo por publicar cuatro versos
de adolescente enamorado. La diferencia que quizás no quiere ver Grass es que, a pesar de
lo malo que es su poema, nadie le va a condenar a muerte por haberlo escrito. Ni en
Alemania, ni en Estados Unidos, ni en Israel.
La crítica literaria, por ahora, se ha abstenido de valorar esta joya de la lírica universal.
“Sobre la poesía política de Grass y sus actividades políticas prefiero no manifestarme” ha
dicho el crítico literario Marcel Reich-Ranicki. Otros sí opinan sobre las carencias técnicas
del poema: Posee una métrica desigual y carece de sonoridad. Los expertos apuntan que
recuerda a la lírica alternativa de los años 70, al estilo de Erich Fried, que nadie entendió,
nadie compró y todo el mundo olvidó. Y eso los que lo lean en alemán, porque los que lo
lean en inglés, en español o italiano, lo único que se les puede ocurrir es por qué lo
disfrazan de poesía cuando lo que quieren publicar es propaganda antisemita. La pregunta
ahora es si habrá una campaña internacional de esas de “Todos somos Günter”, que de no
haber muerto, encabezaría el pérfido de Saramago o, peor aun, si algún cantautor antiisraeli,
tipo Ismael Serrano, se atreverá a musicar estos versos y nos torturarán con ellos en la
próxima edición de Rumbo a Gaza.
Y entre tanto verso suelto, rima asonante y juego floral, Emmanuel Nahson, Embajador de
Israel en Alemania, y político revelación de esta primavera, se ha atrevido a levantar el velo
y nos dice que es lo que se ve en este poema del nobel alemán: “Lamentablemente esto
parece formar parte de esa tradición europea de culpar a los judíos durante la fiesta del
8

9. ARCSI MASSADA SABADELL
Pesaj de crímenes rituales: Antes eran los
niños cristianos, cuya sangre se usaba para
hacer mazad, y hoy es el pueblo iraní al que el
estado judío quiere aniquilar. Es triste que
Israel sea el único país del mundo que tenga
que justificar todos los días su derecho a
existir. Solo queremos vivir en paz con nuestros
vecinos”.
En fin, querido Günter Grass lo que te pedía el
cuerpo era haber escrito este poema de 1931,
que quizás leíste en tu infancia de brazo en alto
y camisa parda, pero por tu falta de empatía
con el ser humano, creíste que era verdad, sin
entender que Friedrich Hollaender, su autor, lo
había compuesto irónicamente, en respuesta a
esa afirmación tan antisemita de “no tengo
nada contra los judíos pero todos sabemos
que…” Justo lo que acabas de decir cuando te
han empezado a caer los palos.
Los judíos son culpables de todo
Pero cómo es eso?
Por qué son culpables?
Nene, tu no lo entiendes
Pero ellos son culpables
Yo tampoco se de qué
Pero ellos son culpables
Los judíos, fueron, son
y serán culpables de todo
aunque no lo creas, es así
-Entonces, los judíos son culpables?
-Sí
-Ah claro, entonces ahora ya lo entiendo
Los judíos son culpables de todo
Günter Grass.
Amenaza para el sentido común y para la poesía en general
9

10. ARCSI MASSADA SABADELL
Un llibre NOTÍCIES
El violí d’Auschwitz
Maria Àngels Anglada
Columna Edicions
El violí d'Auschwitz és
una novel·la de la filòloga
i escriptora catalana
Maria Àngels Anglada, Serrat i Sabina actuaran a
escrita l'any 1994 i amb Tel Aviv
més de 100.000
exemplars venuts en Els cantautors Joan Manuel Serrat i Joaquín
català.[1] La novel.la narra Sabina, han confirmat que actuaran el proper
el sofriment del poble mes de juny a Israel i van sortir al pas de les
jueu als camps de crítiques que algunes ONG’s espanyoles i
concentració alemanys, israelianes, finançades habitualment per
personificat en Daniel, un governs europeus que promouen la
lutier jueu de Cracòvia deslegitimació i el boicot contra l’estat d’Israel.
que treballa al camp com “Tenim un compromís amb la gent a la que
a fuster. Sauckel, el comandant del camp estimem a Israel, amics nostres que estàn
s'assabenta del veritable ofici d'en Daniel i lluitant per una Israel i una Palestina més
condiciona la seva vida a la construcció de un justa i jo estaré allà al costat dels meus amics
violí de so perfecte. La construcció de israelians, que no és el govern. I des d’allà
l'instrument és constitueix en el fil que lliga en intentaré transmetre el que jo faig i com ho
Daniel amb la vida en una situació contra rellotge faig”, va afirmar Serrat. “A aquestes alçades
en la que s'enfronta la dignitat d'un ésser humà a del partit no crec que hagi de donar
la barbàrie del feixisme. explicacions del meu recorregut i es provable
que les coses que jo faig no siguin del gust de
Aquesta és una història corprenedora que posa tothom, però si que he de tractar que siguin
de manifest la dignitat i la capacitat de del meu gust”, va adduir el músic català
resistència d'una persona davant l'adversitat més juntament amb Sabina.
terrible com era viure en les condicions Serrat va sortir al pas de les crítiques
infrahumanes en què es vivia en els camps de vessades pels representants d’organitzacions
concentració dels nazis. com Mundobat, Acsur-Las Segovias y la
Rescop (Red Solidaria Contra la Ocupación
de
Palestina). Els portaveus d’aquests grups van
expressar la seva frustració al donar-se a
conèixer que ambdós artistes es presentaran
a Tel Aviv el proper 21 de juny. “Anirem a Tel
Aviv, pel que a mi respecta per primera
vegada, a cantar fonamentalment perquè hi
10

11. ARCSI MASSADA SABADELL
ha una colònia d’argentins amplíssima, crec
que són més de cent mil i suposem que I Setmana Cultural Sabadell
aquest serà el públic que tindrem”, va declarar
Sabina. “Si tenim l’oportunitat de discutir amb Israel
la gent o amb la premsa de quins són els
nostres punts de vista, no dubtin que ho
farem” va afegir el cantautor que es va
presentar juntament amb Serrat en una gira
per Paraguai, per promocionar el seu
espectacle “Dos pájaros de un tiro”
Concert de música Klezmer
Dins del proper mes de maig, ARCSI
(Associació de Relacions Culturals Sabadell
El passat dissabte 21 d’abril, Cat Ensemble & Israel) està organitzant unes jornades
Co va oferir un concert de música Klezmer al culturals per apropar la tradició i cultura
cafè teatre Àgora de Sabadell. És un quartet israelianes a la nostra societat. Entre els actes
format per piano (Jordi de la Torre), percussió que hi ha previstos, destaquem conferències,
(Jordi Cascales), flauta (Montserrat Munill) i cinema i música, amb les que pretenem donar
clarinet (Pau Prat) que gaudeix fent arribar a conèixer una realitat que ens és molt
aquest estil de música a tots els públics. propera.
El concert consistia en un seguit de peces
curtes tot intercalant diverses explicacions ENLLAÇOS
sobre els orígens de la música klezmer, les -AMBAIXADA D’ISRAEL A ESPANYA
influències provinents d’altres cultures, les http://embajada-israel.es
seves característiques principals i, fins i tot, -ARCCI (Associació de Relacions Culturals
Catalunya Israel) http://www.arcci.cat
fent participar al públic tocant i ballant. -ASEI (Asociación Solidaridad España-Israel )
http://www.aseiweb.net
Tot plegat va durar poc més d’una hora i el -Tarbut Sefarad, amics de la cultura hebrea
públic va sortir-ne molt content, però no pas http://www.tarbutsefarat.com
més que els músics, que vibren amb -ACAI (Associació Catalana d’Amics d’Israel )
l’espectacle i saben transmetre la seva il·lusió. http://www.acai.cat
11

12. ARCSI MASSADA SABADELL
Programa de la Setmana Cultural Sabadell Israel
12