1. Quan el test dóna positiu
Anna Badia López
“De cop et canvia la vida. Tot el que tenies planejat s’esvaeix, tot el que et preocupava
et sembla una tonteria”. La Sonia Vinaixa, estudiant de 20 anys, va assabentar-se fa
sis mesos de que estava embarassada. La notícia li va desmuntar tots els esquemes,
però després de poder assimilar-la es va haver d’enfrontar al més difícil: què fer?
Com reaccionar davant d’un embaràs no desitjat és un dilema amb que s’han hagut
d’encarar moltes dones a Espanya. Segons un estudi de la farmacèutica HRM Pharma
de l’any 2010, més d’un milió i mig d’espanyoles reconeixen haver passat per aquesta
situació. “Sempre és un shock quan li diem a una noia que està embarassada”,
assegura Paula Baldi, treballadora social del Centre Jove d’Anticoncepció i Sexualitat
(CJAS) de Barcelona, on duen a terme assessorament i planificació familiar i efectuen
proves d’embaràs i revisions ginecològiques a les noies que ho sol·liciten. “Abans de
fer la prova sempre plantegem a la noia la possibilitat de que el resultat sigui positiu,
per mentalitzar-la, tot i que la reacció sempre és de commoció. És una situació molt
complicada”, reconeix Baldi. Davant d’aquesta notícies, les mares poden optar o bé
per interrompre voluntàriament l’embaràs o de continuar amb la gestació, ja sigui per
quedar-se el fill o per donar-lo en adopció, tot i que aquesta és un opció molt poc
comuna, segons Baldi.
Des del CJAS no recomana ni cohibeix a les mares per a que escullin una via o una
altra, simplement es dóna a les noies tota la informació de cada alternativa i les
conseqüència que comportaria elegir una via o l’altre. “Les famílies i les parelles, en
el cas de que en tinguin, sí que solen cohibir-les per fer-les tirar cap a la banda que
consideren adequada”, lamenta Baldi, sentenciant que, tot i que per la situació el més
raonable sigui triar l’altra via, la mare ha d’optar pel que estigui convençuda, ja que en
cas contrari pot comportar efectes psicològics complicats. “És fatal que una noia
tingui el fill quan no el vol només perquè l’han pressionat. Pitjor és, però, que avorti
quan tenia clar que volia seguir endavant”.
La Sonia Vinaixa gairebé va a trobar-se en aquest segon grup citat per Baldi. Amb 20
anys i acabant el curs pont per accedir a un cicle de Grau Superior, quan la Sonia va
descobrir que estava embarassada tota la família va tenir-ho clar: havia d’avortar.
Després d’uns dies de pensar-s’ho i plantejar-se la idea d’interrompre l’embaràs, la
Sonia va decidir seguir endavant. “Jo sempre havia dit que si un dia m’arribés a trobar
en aquesta situació avortaria, i ho deia convençuda. Però quan em van dir que estava
embarassada em vaig adonar que no, que el volia tenir, que era massa important com
per simplement esborrar-lo com si mai hagués existit. Suposo que és una d’aquelles
situacions en les que mai saps com reaccionaràs fins que t’hi trobes”. Tot i això, la
Sonia no compta ni amb recursos ni amb el recolzament familiar. La seva parella, en
Xavi, que tampoc comparteix amb ella la idea de tenir el fill, continua la relació i diu

2. que se’n farà càrrec d’ell, tot i que ho troba “una bogeria”. “No tenim res, ni diners ni
el suport dels nostres pares”, es lamenta. Degut a la situació i a que cap dels familiars
es volia fer càrrec del fill, la Sonia va arribar a veure l’alternativa de donar-lo en
adopció com la única sortida possible, però finalment va descobrir una altra opció: les
cases d’acollida per mares i fills.
Hi ha diversos centres d’aquesta naturalesa a Catalunya, com són la Residència
Maternal Santa Eulàlia, de la Fundació Maria Reventós; la Residència per a mares
adolescents Antaviana, de la cooperativa Eduvic, o la Llar Santa Isabel, on acullen
mares durant l’embaràs i els dos primers mesos de vida del nadó. El centre compta
amb una capacitat de divuit places dirigides a mares que passen per una situació de
dificultat que no les permet viure de forma autònoma el procés de la maternitat. “El
nostre objectiu és oferir un entorn que possibiliti el desenvolupament tant de la mare
com del fill i unes condicions de vida dignes pels dos”, assegura una treballadora del
centre, on a més de l’assistència integral i continuada de les usuàries es duen a terme
activitats enfocades a l’adquisició d’hàbits, de suport psicològic i d’inserció
sociolaboral per garantir que les mares assoleixin coneixements d’organització
domèstics i estabilitat psicosocial, segons afirma el centre.
Aquesta opció, però, és poc coneguda, com lamenta Baldi. “Des del CJAS comentem
aquesta possibilitat a les noies, però sovint, quan veuen que no tenen recursos ni
gaudeixen del recolzament de la família, opten per interrompre l’embaràs, ja que ho
veuen massa complicat”. La reducció de la partida dels pressupostos dirigida a mares
sense recursos i en situació de vulnerabilitat ha provocat que moltes noies que es
queden inesperadament embarassades ni tan sols es plantegin la possibilitat de seguir
endavant, segons Baldi, tot i que assegura que “l’eliminació de l’ajut de 1.000 euros
per fill ha tingut molt poca incidència en la presa de decisió d’aquestes mares, ja que
en un moment de shock com és el que s’experimenta quan saps que estàs embarassada
això és l’últim en el que penses”.
Un cop va tenir clar que continuaria amb l’embaràs, però, la Sonia va començar a
preocupar-se pel què vindria després. Conscient de que no compta ni amb recursos ni
amb feina, ha començat a buscar possibles llocs de treball que pogués compaginar
amb els estudis i a investigar a quins programes i prestacions públiques es pot acollir
en la seva situació. “Ara per ara hi ha poques ajudes”, lamenta, i fins i tot s’ha
plantejar la possibilitat de fingir que la seva parella, el Xavi, s’ha desentès tant d’ella
com del fill, ja que el títol de família monoparental dóna avantatges tant en l’àmbit
familiar com en el de l’educació, passant pel de l’habitatge, entre altres. “Aconseguir
el carnet de família monoparental ens donaria preferència per aconseguir un pis de
protecció oficial, per exemple, i és una opció que estem contemplant seriosament”,
afirma la Sonia, tot i que el Xavi no es mostra gaire convençut. “Després de tot el que
hem passat junts, em costarà fingir que res m’importa. Però ens en sortirem sigui com
sigui, encara que ens costi i no tinguem res”.

3. La dificultat de la situació fa que la Sonia s’hagi preguntat en diverses ocasions si el
millor hagués estat fer cas del seu voltant i interrompre voluntàriament l’embaràs, i
fins i tot reconeix que degut a la pressió que ha patit a vegades ha sentit “ganes de
llençar la tovallola, fins i tot de morir, per porder-me oblidar de tot. Però després
sempre pensava: per què morir, si ara el que he de fer és viure per dos?”.
La interrupció voluntària de l’embaràs, però, és la via a la que més recorren les dones
que passen per un embaràs no planificat. Segons l’estudi de HRM Pharma, el 59,2%
que van passar per aquesta situació l’any 2010 van optar per avortar, el que va
comportar que a Espanya es produïssin més de 113.000 interrupcions voluntàries de
l’embaràs durant aquell any. “Tot i que en molts sectors es considera la sortida fàcil,
és una decisió molt difícil que en alguns casos por comportar conseqüències
psicològiques”, sentencia Paula Baldi. Sota el pseudònim d’Andrea per mantenir el
seu anonimat, una estudiant de Batxillerat de 17 anys que va decidir interrompre
l’embaràs quan va conèixer que estava en estat assegura que va passar uns moments
molt complicats a l’hora de decidir com actuar. Especialment lamenta el poc temps
amb el que va comptar per prendre la decisió, ja que va descobrir que estava
embarassada a les set setmanes de gestació, el límit per poder recórrer a un avortament
químic mitjançant fàrmacs i evitant una intervenció quirúrgica. “Em vaig sentir
impotent perquè no vaig tenir temps de pensar bé i amb calma el que volia fer, i més
aviat van ser els del meu voltant els que van decidir per mi, sobretot la meva parella,
que no es va arribar ni a plantejar tenir-lo, l’únic que per ell calia decidir era quin
mètode avortiu utilitzar”, lamenta, i reconeix que els primers dies després de la
interrupció es sentia “fatal i tenia ganes de plorar” quan veia mares embarassades. Tot
i això, degut a la seva edat i situació, considera que “és el que havia de fer en aquell
moment, encara que a vegades quan hi penso me’n penedeixo”.
“El més important és que la noia tingui la oportunitat de decidir per ella mateixa”,
sentencia Baldi, que lamenta que aquests casos es produeixin amb tanta freqüència,
ja que presencien “molt sovint al CJAS com les famílies i les parelles tenen massa
influència sobre la presa de decisió, i a vegades sense voler-ho acaben provocant la
infelicitat de la noia”. Cal plantejar mostrar tot el ventall d’opcions que s’obre
davant d’un embaràs inesperat i la situació a la que portaria cadascuna, i orientar la
mare que passa per la situació, però mai decidir per ella, ja que pot provocar
“conseqüències fatals”.