1. LA GUINEU

2. CONTE

4. Totes i cadascuna de les plantes tornaran al seu màxim esplendor en un esclat de color, i romandran al servei de l'home, perquè en pugui fruir. Dolça primavera! Quin espectacle meravellós! Tot en el bosc és alegria i content. Quants ocellets vinguts de països llunyans tornen a cantar des de les branques dels arbres! El brogit i el moviment són presents a tots els racons. En aquests moments d'esclat primaveral, una família de guineus que vivien en un vell cau un xic esquifit es disposaven a participar com tots els altres animalets del xivarri d'aquell indret.

5. Tota la vida havien viscut en el mateix lloc i no haurien sabut anar a una altra banda, era una qüestió sentimental, perquè moltes generacions de la mateixa família havien nascut i viscut, des de temps immemorials, en el mateix forat. La família estava constituïda pels pares i quatre fills. El gran era mascle i també el caganius de la colla, i les dues mitjanes eren femelles. Els pares estaven molt cofois dels seus fills, perquè cadascun d'ells tenia una gràcia especial que omplia de goig els seus progenitors. El gran anomenat Picamoixó, era un guillot assenyat, treballador i preocupat per obrir-se camí, i encara que no tenia un temperament massa alegroi, era companyó i sempre estava disposat a donar un cop de mà a qui calgués. Les dues mitjanes eren diferents com la nit i el dia. La gran, anomenada Ordina era eixerida com un pèsol, i sense ser maca, tenia una simpatia desbordant; i tan alegre era que semblava una campaneta. L'altra es deia Altimira, en record de la flor i era molt maca, però tristona i malaltissa i això la feia desconfiada i poc decidida. El petit, era fresc com una rosa, i li posaren de nom Aligat, com l'ocell, perquè tenia un nas molt especial. Ben segur que mai no haureu vist un gandul com aquell, però com que era molt intel·ligent se sabia sortir de tot, i encara feia gràcia, perquè els seus acudits i beneiteries eren d'allò més divertits

6. Com sol passar a totes les famílies nombroses, les baralles entre germans eren freqüents i a vegades per la ximpleria més insignificant. Això era el què succeïa entre les guineus, encara que no arribava mai la sang al riu, perquè s'estimaven d'allò més i quan la mare o el pare feien un avís, afluixaven tot seguit. La mare, quasi sempre romania a casa, mentre que el pare sortia amb els altres caps de família a caçar, per portar menjar a casa. El temps anava passant i la quitxalla feia via de créixer. L'Altimira però cada dia tenia més problemes, s'havia tornat molt poruga i s'avergonyia de ser una guineu, perquè les guineus tenen fama de ser llestes i valentes. Aquestes circumstàncies la feien , voltes, més retreta i poc comunicativa i ni tan sols els seus germans, podien endevinar mai el motiu de la seva tristor. L'Aligat, que era un diable, sovint li feia malifetes, perquè la seva germana es veiés obligada a seguir-lo. Heus ací, que una vegada li va fer creure que havia amagat un tresor en el bosc, i que només a ella li explicaria on era. Seria un secret que compartirien tots dos. La pobra Altimira, que era de molt bona fe, es va creure la mentida del seu germà, i el va seguir fins a l'indret on ell li havia explicat que es trobava el pretès tresor, però vet ací que quan eren pel camí, en una zona que el bosc era molt espès, l'Aligat es va fer fonedís i la pobra Altimira es va quedar tota sola.

8. En aquestes, que va començar a cridar el seu germà amb totes les seves forces, però el poca vergonya, ja se n'havia anat i ella es va haver d'espavilar sola, com va poder, i va arribar a casa tremolant. Com que no veia clar què havia passat i suposant que el seu germà s'havia perdut, va confiar el seu problema a la seva germana gran. L‘ Ordina de seguida va veure clar que allò no era més que una entremaliadura del seu germà i va dir: - Ai Altimira, com t'ha enreda't! - No, -contestà ella-, si l‘ Aligat m'ha explicat on es trobava el tresor, i segur que diu la veritat. - Mira germana, em sembla que t'ha volgut prendre el pèl, jo m'ho deixaria córrer. - Així que no em vols ajudar! Doncs gràcies, ja m'espavilaré sola! - No dona, no, si ho veus tan clar aniré amb tu, encara que tornarem amb la cua entre les cames, n'estic segura. Ja m'explicaràs quin tresor pot haver en aquesta contrada que no l'hagi trobat mai ningú, només el nostre germà! L'Ordina, tot i tenir les coses molt clares, decidí acompanyar la seva germana. Caminaren plegades i s'anaren endinsant pel bosc, fins que al cap de molta estona, i quan ja es trobaven dalt d'un turó, veieren el barranc que havia descrit l'Aligat i on, segons ell, es trobava el preuat tresor. Buscaren bé l'amagatall, que era un forat cobert per una pedra molt grossa i que amb penes i treballs van fer rodolar.

9. Quin ensurt! Tot seguit sortí d'aquell cau una verinosa serp, que feia alguns dies que estava presonera, perquè l'Aligat li havia tancat la sortida. Les pobres guineus començaren a córrer espantades, perquè la llarga serp les perseguia. Es posaren a córrer fins arribar a un lloc, on el bosc és tan espès i ple de verdisses, que es pogueren amagar, fins que va passar el perill. Després tornaren a casa sense dir ni una paraula, la petita no gosava parlar, per por dels retrets que li faria la seva germana, i la gran no gosava renyar l'Altimira perquè s'adonava de la vergonya que havia passat. Arribaren a casa i a la porta trobaren l'Aligat, que les esperava per fer-se un bon tip de riure. Però la mare que era a dintre, fent el sopar, en sentir les rialles del guillot i els plors de la filla petita, sortí cuita corrents per aclarir què havia succeït. Llavors l'Ordina explicà a la mare la treta d'aquell dimoni. La mare va renyar molt l'Aligat, però ell feu com si sentís ploure. També en Picamoixó s'enfadà amb l'Aligat i defensà les seves germanes. El pare no en va saber res, perquè aprofitant la primavera havia sortit a caçar i feia tres dies que era fora de casa. L'Altimira després d'aquell succés tenia ganes de canviar i de perdre la por i aquella inseguretat que sovint la feien patir molt, i només rumiava la manera de poder-ho aconseguir. Estava convençuda que allò que podien fer els altres també ho aconseguiria ella, i tenia també molt clar que una guineu no pot ser poruga, perquè la por és contrària a la seva espècie. Un altre dia no massa llunyà la perjudicaria ser tan temorenca i tímida, perquè s'hauria d'espavilar tota sola, i si no estava entrenada no tindria prou coratge per fer-ho.

10. Passaven els dies i la pobra guineu estava preocupada, però decidida a prendre una decisió important. Vet ací que una tarda començaren a sortir uns núvols espessos que enfosquiren completament el cel, i com sol ser freqüent a la primavera, no tardaren a descarregar una gran tempesta de llamps i trons i un bon xàfec. Mentre plovia amb ganes, una guineu esverada va passar per davant el cau plorant perquè havia perdut el seu fill petit i tenia por que amb aquell temps es perdés pel bosc. L‘ Altimira, que ho va escoltar, va decidir que aquella podia ser la seva oportunitat i va dir a la seva veïna que ella l'ajudaria a cercar el petit guillot. Agafaren camins diferents, i ben aviat l'Altimira es va trobar uns caçadors que s'havien aixoplugat en un antic cobert, al costat d'una masia abandonada, que en altre temps havia servit per guardar la palla. La guineu va endevinar que aquells homes havien arreplegat el petit, perquè sentia els seus crits, però com que el van veure tan cadell no l'havien matat, només es divertien espantant-lo i fent-li passar por, i el tenien lligat en una vella alzina que hi havia al costat del cobert.

11. De seguida es va adonar que estava en una situació compromesa, i que havia de pensar bé com donar-li solució. En aquest cas, havia de ser prou llesta per enganyar als homes, i poder alliberar el petit. Ideà un pla: ella s'amagaria en unes mates altes que hi havia darrere el cobert i fingiria el crit d'un senglar per atreure els caçadors, i quan els tingués molt a prop seu es ficaria sense ser vista per darrera el munt de llenya que la cobriria i alliberaria el petit. Va esperar el moment oportú, i va aconseguir portar a terme el pla que havia ideat.

12. Quan va tenir la cria lliure, la va agafar i es posà a córrer, per fugir del perill, però els caçadors de seguida es van adonar de la situació i tot seguit disparen un tret, atrets per l'oportunitat de poder matar les dues guineus alhora. L'Altimira però havia corregut tant, que va poder escapar del perill. No havia passat gaire estona, que en el camí de retorn trobaren la mare del petit guillot, que el pogué abraçar, sa i estalvi, gràcies a l'esforç de la seva bona amiga. La notícia de l'alliberament del petit s'estengué com la pólvora, i ben aviat totes les guineus de la contrada anaren a felicitar a l'Altimira per la seva valerosa gesta. Quedà ben demostrat que per aconseguir les coses que ens proposem, cal tenir coratge i lluitar, i sobretot ser constants. Moltes vegades allò que més desitgem és allò que ens costa més. I darrera la porta hi ha una bossa de confits on tots els llaminers hi van a ficar els dits. Conte contat, ja s'ha acabat.

14. ENDEVINALLA LA GUINEU TAFANERA, TOT HO ENSUMA, I LI AGRADA EL GALLINER; S’ HI ATANSA, LA MOLT ASTUTA, PER ENXAMPAR UN POLLASTRET.

15. Català : guilla, guineu, renart, volp, vop, volpell, volpitz, raposa, rabosa,guinarda. Castellà : zorra, raposo, raposa, vulpeja, raboso, rabuda. Gallec : raposo, raposa, xau, das patas lixeiras, o saltaparedes, o rabilongo, o do rabo, o das orellas largas, o amigo dos polos... Basc : azeri, azelko (la guilla dels contes).

17. PROVERBIS I REFRANYS DEL MÓN ARÀBIA: EL DOL DEL LLOP ÉS LA FESTA DE LA GUILLA. ESCÒCIA: QUI ES POSA A SERVIR LA GUILLA ÉS EL SEU APODERAT. FRANÇA: LA GUILLA CREU QUE TOT EL MÓN MENJA POLLASTRE COM ELLA. GRÈCIA: QUAN LA GUILLA TÉ GANA SIMULA DORMIR. HOLANDA: ES DIFÍCIL ATRAPAR GUILLES AMB GUILLES ANGLATERRA: SI LA GUILLA CORRE, LES GALLINES TENEN ALES.

18. LA MÀSCARA DE LA GUINEU