1. La descolonització d’Àfrica:
Les “tres Àfriques”

2. La descolonització d’Àfrica: Les “tres Àfriques”.
L’ocupació europea d’Àfrica (territoris i potències)

3. La descolonització d’Àfrica: Les “tres Àfriques”.
Les independències (països i dates)

4. La descolonització d’Àfrica: Les “tres Àfriques”.
1. L’Àfrica septentrional: del Machrek al Magreb.
Característiques:
• Recuperació de la sobirania i de la identitat
aràbigo-islàmica: mateixa llengua (l’àrab);
mateixa religió (l’Islam)
• Diversitat: Països rics (Libia); menys rics
(Argèria i Tuníssia) i pobres (Mauritània,
Marroc, Egipte i Sudan)
• Règim polític: Monarquia tradicional de marcat
autoritarisme (Marroc); sis repúbliques dels més
variats colors polítics, des de les denominades
islàmiques (Mauritània, Sudan) a les populars
(Libia), passant per les presidencialistes
(Egipte, Argèria, i Tuníssia).
• Coincidència comuna: Tots menys Marroc (on
el rei ho és per “dret diví”) són militars, prenent
l’exemple del coronel Gamal Abdel Nasser, a
Egipte, que prengué el poder en 1954 amb el
cop d’estat dels “Oficials Lliures” i serví de
model a la resta de països àrabs, amb una
barreja de populisme, nacionalisme, islamisme i
socialisme, amb pretensions de partit únic.
• Fet rellevant: nacionalització del Canal de Suez,
el 1956.

5. La descolonització d’Àfrica: Les “tres Àfriques”.
2. L’Àfrica subsahariana.
Característiques:
• Mosaic de països (de Guinea a
Somàlia i del Txad al Zaire).
• Autèntic conglomerat de cultures,
ètnies i tribus, abastant totes les terres
compreses entre el Sàhara i el sud
profund del continent (del Txad al
Zaire) i de l’Oceà Atlàntic a l’Índic (de
Guinea a Somàlia.
• És l’Àfrica negra per antonomàsia, els
valors comuns de la qual són la
negritud i l’africanitat, orígen del
somni panafricà, de molta importància
per a la culminació del procés
descolonitzador a l’obtenir la
independència durant els anys
seixanta i setanta.
• Afropesismisme: Majors taxes de
desnutrició i mortalitat, múltiples
conflictes ètnics i tribals, més alts
índex d’analfabetisme.

6. La descolonització d’Àfrica: Les “tres Àfriques”.
2.1.L’Àfrica subsahariana occidental.
Característiques:
• Zona saheliana (Malí Níger, Burkina
Fasso i Txad): la fragilitat econòmica,
el colpisme i els conflictes civils
marquen la vida política de tots
aquests països (Ex.: Txad: constants
cops d’estat, conflictes i guerres civils
des del mateix moment de la
independència en 1960).
• Països del Golf de Guinea (Costa
d’Ívori, Ghana, Togo, Benín i Nigèria):
règims polítics i autoritaris de totes les
tendències, des de la dictadura
paternalista de Costa d’Ivori
(Houphouet-Boigny en el poder des de
1960) fins l’”afrocomunisme marxista-
leninista instaurado en Dahomey en
1975 (denominat des de llavors
República Popular de Benín), passant
pel socialisme “afrohumanista” de
Ghana durant el mandat de Khrumah,
pare del panafricanisme, el qual fou
deposat el 1966 per un cop d’estat).
Malí
Níger
BurKina Fasso
Txad
Costa d’Ivori
Ghana
Togo
Benin
Nigèria

7. La descolonització d’Àfrica: Les “tres Àfriques”.
2.2. L’Àfrica subsahariana: països del Golf de
Guinea. Zona centre occidental.
Característiques:
• Zona centre occidental: Santo Tomé i
Príncipe, Guinea Equatorial, Camerún,
Gabón, Congo, República Centreafricana i
Zaire.
• Grans similitud amb les altres àrees:
problemes tribals, escisions i conflictes
civils… com ara a Zaire (antic Congo Belga,
independent des de 1960), on des del
començament es viu una situació
d’autèntica guerra civil amb motiu de l’intent
de secessió de la rica província de Katanga
o Shaba, que tornaria a repetir-se el 1977, i
que derivà en un gravíssim contenciós
internacional amb intervenció de l’ONU. A
mitjan dels setanta el general Mobutu es
feia amb tot el poder i establia una
dictadura militar.
• Caos econòmic, règims de partit únic, des
de l’”afrocomunisme” del Congo -el govern
revolucionari proclamà en 1968 la
República Popular- a les dictadures
personals dels demés països, on resalta el
cas de la República Centreafricana, on en
temps del dictador Bokassa, en el poder
des de 1966 a 1979, s’arribà a proclamar
fins i tot l’Imperi.
Santo Tomé i
Príncipe
Guinea Equatorial
Camerún
Gabón
Congo
República
Centreafricana
Zaire
Angola
Zàmbia

8. La descolonització d’Àfrica: Les “tres Àfriques”.
2.3. L’Àfrica subsahariana: Zona centre oriental.
Característiques:
• La independència es donà entre 1961 i
1963.
• Discrepàncies tribals i noves formes
d’organització arran de la independència,
tot i que es mantingé una certa cooperació,
com p.ex. el tractat de col·laboració entre
Kènia, Uganda i Tanzània a finals de 1968 i
que, malgrat que es mantingué fins el 1977,
va tenir poca efectivitat.
• El Protectorat d’Uganda assolí la
independència en octubre de 1962 gràcies
al recolzament dels britànics al partit
interètnic de Milton Obote, el Congrés del
Poble d’Uganda. Els abundants casos de
corrupció, l’escàs desenvolupament
econòmic i les tensions interterritorials
dugueren al cop d’Estat de 1971,
protagonitzat pel comandant en cap de
l’exèrcit, Idi Amín Dadà, que donà pas a
una sagnant dictadura, fins que va ser
enderrocat per les tropes tanzanes el 1979.
• A Kènia, la Unió Nacional Africana (KANU),
presidida per Jomo Kenyatta, ocupà la
presidència després de la independència de
1963.
Sudan
Kènia
Uganda
Tanzània

9. La descolonització d’Àfrica: Les “tres Àfriques”.
2.3. L’Àfrica subsahariana: Zona centre oriental.
Característiques:
• A Kènia, la Unió Nacional Africana (KANU),
presidida per Jomo Kenyatta, ocupà la
presidència després de la independència de
1963. Imposà un sistema monopartidista
fortament centralitzat entorn seu gràcies al
recolzament de la tribu majoritària en el
país, els kikuyus, el que li permeté mantenir
el control del país fins a la seva mort el
1978.
• Tanzània va néixer en abril de 1964, fruit
del que havia estat el fideicomís de
Tanganika i el Protectorat de Znzíbar.
Controlat el país per la Unió Nacional
Africana de Tanzània (TANU) fundada per
Julius Nyerere, el TANU es convertí en
partit únic de caràcter socialista després de
la coneguda “Declaració d’Arusha”, en
1967. Neyrere fou reelegit successives
vegades com a president del país fins el
1980, tot i que va fracassar en l’aplicació
del programa de Ujamaas, “socialisme
ofricà o d’aldea”, que obligava a la població
a tornar al camp, on establia granges
col·lectivitzades.
Sudan
Kènia
Uganda
Tanzània

10. La descolonització d’Àfrica: Les “tres Àfriques”.
2.3. L’Àfrica subsahariana: Zona centre oriental.
Característiques:
• El Corn d’Àfrica, per la seva situació geo-
estratègica i la seva naturalesa peculiar, al
ser-hi encreuament de cultures força
distintes i arrelades en tradicions religioses
diverses, ha estat i continua essent una
zona enormement conflictiva.
• A Etiòpia, el vetust imperi de Haile
selassie, el Negus, fou inflexible davant els
canvis i transformacions experimentats en
el món després de 1945 i tractà de
perpetuar una forma de dominació
anacrònica, mitjançant una complexa xarxa
jeràrquica de senyors quasi-feudals, el
vèrtex de la qual era la figura de
l’emperador, al mateix temps que s’obria als
Estats africans de recent creació (Addid
Abeba fou elegida seu de la OUA en 1963).
Selassie fou enderrocat en 1974 mitjançant
un alçament millitar que provocà sagnants
lluites entre les diferents faccions.
Finalment, en 1977, va assolir imposar-se el
general Mengistu Haile Mariam, el qual va
buscar l’ampara soviètica per dur a terme la
transformació socialista del país.
Sudan
Kènia
Uganda
Tanzània
Etiòpia
Somàlia

11. La descolonització d’Àfrica: Les “tres Àfriques”.
2.3. L’Àfrica subsahariana: Zona centre oriental.
Característiques:
• Els primers anys de la independència de
Somàlia, a partir de 1960 foren
relativament sosegats i estigueren molt
marcats per la personalitat del president
Osman. El cop de mà del coronel Siad
Barré en 1969 va empenyer la política
somalí cap a l’òrbita soviètica, l’ajuda
material i i militar de la qual fou
fonamental en la ruptura d’hostilitats amb
Etiòpia, enemic tradicional a causa
d’antigues reivindicacions territorials. La
guerra d’Ogadén entre 1977 i 1978
provocà la derrota somalí i l’allunyament
paulatí de la URSS al descobrir Barré
l’enfortiment dels llaços etíope-sòviètics.
• Les matances de Rwanda l’any 1994
entre hutus i tutsis és l’expressió d’un
llarg procés de lluites i guerres civils a
l’Àfrica subsahariana que no s’ha deturat
des dels inicis de la descolonització, en
1961. (
http://www.ub.es/conflictes/conflictes/paisos/rwa
)
Sudan
Kènia
Uganda
Tanzània
Etiòpia
Somàlia
Rwanda

12. La descolonització d’Àfrica: Les “tres Àfriques”.
3. L’Àfrica austral.
• L’Àfrica austral ha estat marcada
pel protagonisme de l’home blanc
i la segregació racial (apartheid),
practicada sobretot per la
República de Sudàfrica, la
influència de la qual s’ha deixat
sentir especialment en països com
Lesotho, Swazilàndia, Bostwuana,
Zimbabwe o Namíbia (darrers en
accedir a la independència,
després d’haver-les assolit, des de
mitjans dels setanta, les antigues
colònies portugueses).
• La oposició a dita influència ha
estat exercida tradicionalment pels
països que formaven l’anomenada
“Línia del Front”, és a dir,
Zàmbia, Malawi, Moçambic i
Angola).
República
Sudafricana
Lesotho
Swazilàndia
Bostwuana
Zimbabwue
Namíbia
Zàmbia
Malawi
Moçambic
Angola

13. La descolonització d’Àfrica: Les “tres Àfriques”.
3. L’Àfrica austral.
• El desenvolupament dels
aconteixements ha estat
condicionat pel paper del govern
de la República Sudafricana i
l’evolució interna d’aquest país
que ha intervingut amb constància
en els afers dels seus territoris
veïns amb la finalitat de mantenir
el seu peculiar domini sobre la
zona.
• Final Segona Guerra Mundial
⇒ Presa de consciència de la
població negra.
⇒ Necessitat d’organitzar-se per
reivindicar els seus drets.
• Població blanca: Partit Nacional,
en el poder ininterrompudament
des del 1948.
República
Sudafricana
Lesotho
Swazilàndia
Bostwuana
Zimbabwue
Namíbia
Zàmbia
Malawi
Moçambic
Angola

14. La descolonització d’Àfrica: Les “tres Àfriques”.
3. L’Àfrica austral.
• 1961 => Independència definitiva
de la metròpoli i retirada de la
Commonwealth. Això facilita el
desenvolupament del programa
segregacionista al llarg dels anys
seixanta i setanta.
• La legislació provada durant
aquestes dècades separaven tots
els àmbits de l’esfera pública i
privada a ambdues comunitats
racials, i incloia des de la
prohibició de matrimonis mixtos a
l’existència d’arees de residència
distintes a les ciutats, o bé la
participació política restringida a la
minoria blanca, qui elegia amb
exclusivitat als representants al
Parlament.
República
Sudafricana
Lesotho
Swazilàndia
Bostwuana
Zimbabwue
Namíbia
Zàmbia
Malawi
Moçambic
Angola

15. La descolonització d’Àfrica: Les “tres Àfriques”.
3. L’Àfrica austral.
• La discriminació econòmica: a
mitjan dels setanta, la quarta part
de la població de l’Estat –blancs-
obtenia prop del 68% de la renda
nacional, mentres que el 72% -la
majoria negra- únicament rebia el
27%.
• 1955 => El Congrés Nacional
Africà publica La “Carta de la
Llibertat”, demanant la
democràcia igualitària i
representativa.
• 1961 => Els governants blancs
prohibeixen el Congrés Nacional
Africà. El Moviment es radicalitza
i neix el seu braç armat.
• Anys 60-70 => Intervenció
constant, solapada o directa, del
règim sudafricà en el procés
descolonitzador dels estats
fronterers (Àfrica del sudoest-
Namíbia, les dues Rodhesies…)
República
Sudafricana
Lesotho
Swazilàndia
Bostwuana
Zimbabwue
Namíbia
Zàmbia
Malawi
Moçambic
Angola

16. La descolonització d’Àfrica: Les “tres Àfriques”.
3. L’Àfrica austral.
• L’ensorrament del sistema colonial
portugués a mitjan anys setanta
fou determinant en el canvi de
correlació de forces en el sud del
continent africà.
• Moçambic, per la seva posició
estratègica i pels seus ports en
Beira i Lourenço Marques,
representava un bastió molt
necessari per a la seguretat de
Sudàfrica.
• Durant els anys setanta, aparegué
amb força la guerrilla nacionalista
del Front per a l’Alliberament de
Moçambic (FRELIMO), el qual
arribà a provocar un autèntic estat
de guerra en tot el territori, i
estigué en la base del cop d’Estat
de tall esquerranista de Portugal
de 1974 (Revolució dels
Clavells).
República
Sudafricana
Lesotho
Swazilàndia
Bostwuana
Zimbabwue
Namíbia
Zàmbia
Malawi
Moçambic
Angola

17. La descolonització d’Àfrica: Les “tres Àfriques”.
3. L’Àfrica austral.
• El FRELIMO es va fer amb el
poder i el 25 de juny de 1975
Moçambic es convertia en un nou
estat independent.
• El govern, en mans de Samorra
Machel, establia un règim
monopartidista, convocava una
Assemblea Popular amb
representants únicament del
FRELIMO, adoptava el marxisme
leninisme com a doctrina oficial de
l’Estat i firmava el 1977 un tractat
de col·laboració amb la Unió
Soviètica.
República
Sudafricana
Lesotho
Swazilàndia
Bostwuana
Zimbabwue
Namíbia
Zàmbia
Malawi
Moçambic
Angola

18. La descolonització d’Àfrica: Les “tres Àfriques”.
3. L’Àfrica austral.
• A Angola, després del cop de
1974, les autoritats portugueses
apostaren pel Moviment Popular
d’Alliberament d’Angola (MPLA),
de filiació marxista, per tal de
conduir el país cap a la
independència.
• En aquest cas, Pretòria va dur a
terme una acció armada ràpida,
envaint el sud del país i recolzant
a UNITA, un moviment minoritari
fundat en 1966 i caracteritzat per
la seva militància anticomunista.
• El novembre de 1975 el MPLA
declarava la independència en
Luanda, la capital angolesa,
mentre que la UNITA feu el mateix
en Nova Lisboa i, amb l’ajuda de
la Rep. Sudafricana, assegurà les
seves posicions en el sud.República
Sudafricana
Lesotho
Swazilàndia
Bostwuana
Zimbabwue
Namíbia
Zàmbia
Malawi
Moçambic
Angola

19. La descolonització d’Àfrica: Les “tres Àfriques”.
3. L’Àfrica austral.
• A mitjan anys setanta, el final del
colonialisme portugués en el
continent i l’immediat sorgiment de
dos estats socialistes, l’arribada
d’un govern negre a Rodhesia-
Zimbabwe i l’empitjorament de la
situació a Namíbia accentuaren
cada cop més la sensació
d’aïllament del règim sudafricà, el
qual perdia el seu “cordó sanitari”
front els sistemes de majoria
negra, poc proclius a un
enteniment amb ella.
• Malgrat tot, durant els anys
setanta s’endurí la política
d’apartheid i, al marge de la
teòrica fermesa de les resolucions
internacionals contra ella, tingué
un creixement econòmic positiu.
República
Sudafricana
Lesotho
Swazilàndia
Bostwuana
Zimbabwue
Namíbia
Zàmbia
Malawi
Moçambic
Angola

20. La descolonització d’Àfrica: Les “tres Àfriques”.
3. L’Àfrica austral.
• Amb aquesta paradoxal situació –
un règim segregacionista aïllat i
condemnat internacionalment,
però amb una estructura
econòmica sòlida- els resultats
electorals de les eleccions de
1978 no suposaren cap sorpresa:
l’electorat blanc sudafricà continuà
reolçant majoritàriament al Partit
Nacional i el seu dirigent Pieter
Botha fou nomenat Primer
Ministre.
• Les relacions amb els seus veïns
continuaren empitjjorant,
especialment amb Rhodesia-
Zimbabwe, on l’enfortiment de les
guerrilles donà un salt qualitatiu
amb l’acord assolit pels seus
líders per a formar el 1976 el Front
Patriòtic de Zimbabwe.República
Sudafricana
Lesotho
Swazilàndia
Bostwuana
Zimbabwue
Namíbia
Zàmbia
Malawi
Moçambic
Angola

21. La descolonització d’Àfrica: Les “tres Àfriques”.
3. L’Àfrica austral.
• Davant d’aquesta situació
compromesa, Ian Smith, el primer
ministre de Rhodesia, comença a
obrir-se als sectors nacionalistes
negres menys radicals. Així, el
dirigent moderat del Congrés
Nacional Africà de Rhodesia, Abel
Muzorewa, fou designat en 1979
Primer Ministre d’un govern en el
que Smith desempenyava un
paper preponderant.
República
Sudafricana
Lesotho
Swazilàndia
Bostwuana
Zimbabwue
Namíbia
Zàmbia
Malawi
Moçambic
Angola

22. La descolonització d’Àfrica: Les “tres Àfriques”.
3. L’Àfrica austral.
• El moviment anti-apartheid,
especialment el Congrés Nacional
Africà (CNA) iniciaren campanyes
de resistència, marxes, protestes i
sabotatges que responien a la
forta repressió a què eren
sotmesos des dels anys seixanta.
En 1990 el govern del Partit
Nacional aixecà la prohibició
sobre el Congrés Nacional Africà i
altres organitzacions polítiques
d’esquerres i alliberà a
Nelson Mandela de la presó
després de 27 anys. La legislació
de l’ Apartheid fou gradualment
retirada i se celebraren las
primeres elecciones multirracials
en 1994. El CNA va guanyar per
majoria absoluta (Mandela,
president), i des de llavors roman
en el poder.
República
Sudafricana
Lesotho
Swazilàndia
Bostwuana
Zimbabwue
Namíbia
Zàmbia
Malawi
Moçambic
Angola