Article sobre els diversos posicionaments al voltant del paper desenvolupat pel web social durant les revoltes àrabs deTunis i Egipte.

1. Revoltes àrabs i xarxes socials
Xavier Lasauca i Cisa, autor del bloc La mà de Fàtima
Llegeixo al Foreign Policy que corre per Egipte aquest acudit: Hosni Mubàrak
es troba els expresidents egipcis Anwar as-Sadat i Gamal Abdel Nàsser al més
enllà, i Mubàrak pregunta a Nàsser com ha anat a parar allà. “Verí”, diu Nàsser.
Mubàrak s’adreça a Sadat: “I tu?”, pregunta. “La bala d’un assassí”, diu Sadat.
“I tu, Hosni?”, a la qual cosa Mubàrak respon: “Facebook”.
Imatge: Pundit Kitchen
Xarxes socials: agents decisius… o no tant?
En aquest interessant moment de la història es conjuminen dos dels àmbits que més
m’atreuen: les xarxes socials i el món àrab. He estat llegint tot el que queia a les
meves mans sobre web social i les revoltes àrabs, i he seguit amb interès el gran
debat entre els especialistes que donen gran importància al paper desenvolupat pel
web social i els que, sense negar-lo, minimitzen aquest impacte. Entre aquests últims
trobaríem l’article Túnez. La fe etnocentrista 2.0 en una revolución 1.0, de José
López Ponce (Rizomática). Fa una interpretació de l’article de Malcolm Gladwell
Small Change. Why the revolution will not be tweeted, que critica l’opinió majoritària
que advoca per Twitter com a eina imprescindible en la lluita pels drets civils. En el
seu article López Ponce escriu:
A raíz de las revueltas-revolución en Túnez, en la blogosfera y la redes sociales han
empezado a proliferar los “análisis” y mensajes precipitados y buscando la rápida
notoriedad y posicionamiento en los “rankings” a partir de un par de fuentes de
cuarta mano y sin haber realizado una mínima aproximación a la complejidad de las
revueltas para destacar el “importantísimo papel que la red y los medios sociales han
tenido en la explosión y la coordinación de las acciones que llevaron al desenlace
final” (edans). Dudo que nadie va negar que los medios sociales han estado

2. presentes en la revuelta, pero ni han tenido un “importantísimo papel” en la
explosión, ni en la coordinación.
En el cas de Tunis, segons l’autor, els joves tunisians que participaven en les
manifestacions no es dedicaven a tuitejar des dels seus mòbils ni hi havia una
pàgina a FB, sinó que els centres de mobilització eren presents als barris, als centres
d’estudis, als cafès, a les mesquites, als hammams, als mercats i a les viles (en els
països àrabs el grau de socialització en els espais públics és elevadíssim, sobretot
en el cas dels homes). Pérez Ponce també esmenta que els fluxos d’informació
sobre la revolta tunisiana provenien sobretot de l’exterior:
En otras palabras, los puntos de vista sobre el rol de los medios sociales en las
revueltas-revolución son muy distintos si se analiza desde fuera o internamente.
Desde fuera se ha construido el ideal de una revolución 2.0, mientras que para los
tunecinos ha sido una vía abierta en un sistema con una fuerte censura en todos los
medios de comunicación (de masas y sociales) para informar al mundo, e informarse
ellos mismos, sobre lo que estaba ocurriendo. Importante sí, pero no determinante.
L’autor conclou l’article fent una referència al que ell anomena visió etnocentrista
occidental (o ciberactivisme de sofà), molt allunyat dels vincles forts en el compromís
i en les idees en què s’han de basar les revolucions i els moviments reivindicatius.
Begudes energitzants per al triomf de la revolta a Tunis. (Imatge: Emir Tharir)
En una lína similar s’expressa José Luis Rodríguez Martínez (El Oppidum) des de
l’anotació Revoluciones Off Line contadas por Twitter: exagerar su influencia [de les
xarxes socials] sería como ignorar que, detrás de todas estas protestas, hay antes
una historia off line de injusticias, pobreza, ausencia de libertad y hastío por la falta
de oportunidades laborales. Segons l’autor, Twitter i Facebook han accelerat la
caiguda dels règims, però no l’han propiciat ni en garantiran l’èxit (i posa com a prova
les mobilitzacions frustrades a l’Iran).
És evident que les xarxes socials no han causat ni han fet la revolució en els països
analitzats, però en la seva tasca d’acompanyament l’han socialitzada. Internet ha

3. esdevingut una eina a disposició de les persones a les que els autòcrates han
arrabassat els seus drets i que cerquen l’accés a la veritat. I, sobretot, el que ha
originat l’èxit de les revoltes populars ha estat el producte d’anys de ràbia i frustració
reprimides davant de la corrupció i l’abús de poder, que s’havien convertit en
autèntics segells distintius d’aquells règims autoritaris.
Els antecedents
Els antecedents de tot plegat cal cercar-los a Egipte en els grups ‫حركة شباب 6 إبريل‬
(Moviment Juvenil 6 d’Abril, pàgina a FB i compte de Twitter) i ‫( كلنا خالد سعيد‬Tots som
Khaled Saïd, pàgina a FB). El primer (amb gairebé 85.000 persones seguidores) va
néixer l’any 2008 arran de les vagues dels treballadors del sector tèxtil que van tenir
lloc a Mahalla al Kubra, al nord del país, salvatgement reprimides pel règim, mentre
el segon (958.000 persones seguidores) va emergir després de la mort l’11 de juny
de 2010 del jove alexandrí Khaled Saïd a mans de la policia, després que pengés un
vídeo que demostrava que la policia feia negoci amb drogues. Vaig ser coneixedor
de la indignació generalitzada que va produir aquest fet a tot el país, perquè en
aquella època seguia alguns comptes de Twitter de persones que vivien a Egipte
vinculades als drets humans: ja aleshores la twittosfera arabòfona bullia de ràbia, en
sóc testimoni.
A l’esquerra, imatge identificativa del grup Moviment Juvenil 6 d’Abril. A la dreta, Khaled Saïd.
Quant a Tunis, destaca Nawaat.org (Facebook i Twitter), espai d’informació pública
creat l’any 2004 i que contínuament ha hagut d’esquivar la censura. Ha tingut un
protagonisme molt important durant els 27 dies de revolta tunisiana.
L’esclat
Amb aquest substrat, i sota la influència de la recentment triomfadora revolta
tunisiana, el 25 de gener d’enguany es produeix una gran manifestació al Caire,
convocada amb el suport de les principals xarxes socials (Facebook, Twitter i You
Tube) que va acabar esdevenint el principi de la fi del règim. En la crida s’aplegaven

4. jovent i sectors treballadors, sense un lideratge polític aparent ni tampoc signes
visibles d’antiamericanisme o islamisme radical.
I aleshores el règim va passar a l’acció: el dia 28 de gener va ordenar tallar les
connexions a Internet, la telefonia mòbil i la recepció via satèl·lit. Un espectacular
gràfic publicat pel diari ARA reflectia el brusc descens de trànsit a Internet entre els
dies 27 i 28 de gener. Aquesta decisió, juntament amb les barroeres mesures
d’intimidació contra la premsa estrangera (que van acabar esdevenint força
contraproduents), van ser un greu error, i la desconnexió no va funcionar. I els
principals agents que ho van impedir van ser Google, Twitter i el tractament de la
informació de televisions per satèl·lit com Al Jazeera o CNN.
El paper de Google
Google, amb la col·laboració de Twitter, se les va empescar per dissenyar un
programa que convertia els missatges de veu que els egipcis deixaven a tres
números telèfonics internacionals en missatges escrits que eren transmesos per
Twitter amb el hashtag #Egypt i, a més, els esmentats números telefònics també
permetien escoltar els missatges deixats (vegeu la notícia que ho tractava al diari
ARA). Aquesta iniciativa fou una autèntic cop de puny a Mubàrak i als seus intents
de desconnexió total i permeté al poble egipci expressar-se lliurament.
Imatge: Foreign Policy (JOSEPH EID/AFP/Getty Images)

5. El paper d’Al Jazeera
Al Jazeera, la cadena de televisió per satèl·lit creada per l’emir de Qatar l’any 1996,
ha estat el motor que ha fet possible l’eclosió de les revoltes. Ho explica molt bé José
A. Sorolla des d’El Periódico en el seu article Al-Jazira, un dels motors del canvi: Al-
Jazira ha representat efectivament al món àrab el paper dels partits polítics a les
democràcies occidentals. Ha fet pedagogia democràtica en societats tancades per la
censura del poder, ha demostrat a la població dels diferents països àrabs que el
debat és possible i necessari (un dels seus programes de debat tenia ja llavors una
audiència de 30 milions), i ha canalitzat el pluralisme, les opinions diverses que
s’expressen en la societat i que estaven reprimides per les dictadures dominants.
Quinze anys després de la seva creació, el fet cert és que els àrabs han fet seu
aquest canal de comunicació, i bona prova d’això és la gran vitalitat del hashtag
#aljazeera. La cadena ha impregnat les societats àrabs d’un pòsit democràtic, d’una
visió crítica dels règims governants i ha cobert de manera independent els grans
conflictes internacionals.
En definitiva…
És innegable que, al marge d’Internet, hi havia xarxes presencials molt consolidades
als àmbits locals dels països revoltats i, com afirmava Wael Ghonim, no hem de
menystenir que, en el cas d’Egipte, la revolta es va veure enormement beneficiada
per l’”estupidesa” del règim: el tall d’Internet motivat pel pànic, la contractació de
sicaris i la incapacitat d’oferir un camí alternatiu coherent per al canvi. Sense treure
importància a aquestes evidències, crec innegable la importància de les xarxes
socials com a eina de mobilització de la població en aquests països, especialment
entre l’estrat social més jove, i com a instrument potenciador d’altres vies de
comunicació i contagi revolucionari.
En aquest sentit és interessant l’article de Timothy Garton Ash La revolución
tunecina, Twitter y Wikileaks, publicat a El País, que té una visió més proactiva sobre
la funció que van desenvolupar les xarxes socials en el triomf de la revolta tunisiana.
L’autor contraargumenta les tesis del bielorús Evgeny Morozov, que en el seu llibre
The Net delusion ridiculiza la visió optimista sobre les TIC i la seva utilitat per als
moviments contraris als règims dictatorials:
Su postura [de Morozov] es saludable, pero, como la mayoría de los revisionistas,
Morozov exagera en sentido contrario. Túnez es un caso que corrige de forma muy
oportuna su tesis. Porque da la impresión de que Internet sí desempeñó un papel
importante en la difusión de la noticia del suicidio que desencadenó las protestas y
después en la multiplicación de esas protestas. Se calcula que el 18% de la
población tunecina está en Facebook, y el dictador se olvidó de bloquearlo a tiempo.
Podemos estar seguros de que los jóvenes universitarios que salieron en tromba a la
calle tenían un nivel de participación en la Red (y de uso del móvil) superior a la
media. El estudioso Noureddine Miladi cita un cálculo según el cual la mitad del
público televisivo de Túnez ve televisión por satélite, y subraya que “Al Yazira
mencionó abundantemente diversas páginas de Facebook y YouTube como fuentes
de las informaciones sobre lo que estaba ocurriendo”. Es decir, la información
profesional en la televisión por satélite se apoyó en el periodismo ciudadano.

6. Garton Ash també aborda el paper de Wikileaks, i titlla d’absurd que es pugui parlar
de “revolució de Wikileaks” o de “revolució de Twitter”, però afirma que las
revelaciones de Wikileaks sobre lo que sabía Estados Unidos de la corrupción
imperante en el régimen de Ben Ali contribuyó en cierta medida a llenar el caldero de
indignación que se ha desbordado en el país magrebí. Incluso había una página web
específica para difundir y discutir los cables relacionados con Túnez (es tracta de
tunileaks.org, a la qual podeu accedir simplement donant-vos d’alta, cosa que es pot
fer en llengua catalana, per cert).
Els militars al costat del poble. Imatge: Heba Farouk Mahfouz
Finalment, en una interessant entrevista, el catedràtic de Sociologia i director de
l’Internet Interdisciplinary Institute de la Universitat Oberta de Catalunya Manel
Castells ens parla del paper clau que han tingut les xarxes socials per superar la
censura imperant: aquestes insurreccions populars al món àrab són un punt
d’inflexió en la història social i política de la humanitat, i potser són la transformació
més important de les nombroses que internet ha induït i facilitat, en tots els àmbits de
la vida, la societat, l’economia i la cultura. I només som al principi, perquè el
moviment s’accelera, encara que internet sigui una vella tecnologia, desplegada per
primera vegada el 1969.
Castells no es mostra sorprès per la capacitat de la societat xarxa d’Egipte i Tunis a
l’hora de mobilitzar-se: En el meu llibre Comunicació i poder dedico força pàgines a
explicar, sobre una base empírica, com la transformació de les tecnologies de la
comunicació crea noves possibilitats per a l’acte-organització i l’acte-mobilització de
la societat, superant les barreres de la censura i la repressió imposades per l’Estat.
És clar que la qüestió no depèn de la tecnologia. Internet és una condició
necessària, però no suficient. Les arrels de la rebel·lió rauen en l’explotació,
l’opressió i la humiliació. Però la possibilitat de rebel·lar-se sense ser aixafat
immediatament depèn de la densitat i la rapidesa de la mobilització, i això depèn de
la capacitat creada per les tecnologies del que he conceptualitzat com a
autocomunicació de massa. Segons Castells, en definitiva, no van ser revolucions
per Internet, però sense Internet les revoltes no s’haurien produït.

7. Imatge: Foreign Policy (AFP/Gettyimages)
Gràcies a Twitter hem pogut seguir en directe el que pensaven personatges tan
importants com el líder de l’oposició egípcia, Nobel de la pau i exdirector de l’Agència
Internacional de l’Energia Atòmica, Mohammed El Baradei (Twitter), dels tweets del
qual es feia ressò el diari ARA en acabar la revolta; o com el primer ciberlíder i
wikirevolucionari de la història, el jove executiu de Google Wael Ghonim (Twitter),
organitzava manifestacions i ens tenia informats en tot moment dels fets que
esdevenien a la plaça Tahrir; o com el jove Slim Amamou (Twitter), informàtic
blocaire empresonat durant la revolta tunisiana per fomentar la dissidència des de la
xarxa, ens feia saber des del seu compte de Twitter que havia estat nomenat
secretari d’estat de Joventut i, a més, tuitejava els acords del primer consell de
ministres al qual assistí. Fins i tot hi ha gent com ara Phil Brennan, que aprofita per
aprendre àrab sobre la base dels tweets que fan seguiment de les revoltes (vegeu la
seva anotació Revolutionary Arabic).
Anotacions relacionades
Democràcia al món àrab: cap a un nou ordre àrab a la Mediterrània?
Administració Obama: una nova etapa entre Orient i Occident?
Directori d’etiquetes o hashtags per seguir les revoltes que han vingut, les que
s’estan produint i les que encara han d’arribar.
• General: #protest #revolution
• Tunísia: #Tunisia
• Egipte: #Egypt #jan25 #tahrir
• Bahrain: #Bahrain #lulu #Feb14
• Líbia: #Libya #Feb17 #gaddafi #Tripoli
• Algèria: #Algeria
• Iemen: #Yemen #Saleh
• Marroc: #Morocco
• Aràbia: #Saudi #Arabia
• Síria: #Syria
• Jordània: #Jordan
• Kuwait: #Kuwait
• Iraq: #Irak
• Qatar: #Qatar

8. • Oman: #oman
(Article publicat al bloc La mà de Fàtima el 27 de febrer de 2011)
Avís legal
El text d’aquest article està subjecte a una llicència Reconeixement 3.0 de Creative Commons. Se’n permet la
reproducció, la distribució, la comunicació pública i la transformació per generar una obra derivada, sense cap
restricció sempre que se’n citi el titular dels drets (Xavier Lasauca i Cisa. Bloc La mà de Fàtima). La llicència
completa es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/legalcode.ca