1. Un dia a l’edat mitjana
Hola, sóc la Júlia una nena d’onze anys molt aventurera. M’agrada molt la història, tant que
m’agradaria saber-ho tot. Un dia molt calorós d’estiu, quan els meus pares havien marxat a
comprar, jo estava asseguda al sofà bevent una Coca-Cola fresca i llegint una revista juvenil de
música. Llavors vaig sentir un soroll molt estrany que venia de les golfes. Em vaig espantar, però
alhora vaig tenir molta intriga per saber què passava. A continuació em vaig aixecar del sofà vaig
guardar la revista, em vaig acabar la Coca-Cola i vaig anar corrents cap a les golfes. En entrar
quasi em desmaio. Allà hi havia un portal gegant que semblava un forat negre, però aquest era
lila. M’hi vaig acostar amb molt de compte i hi vaig ficar la mà. Ràpidament després d’això el
portal em va xuclar sencera. Vaig anar a parar a l’espai o almenys allò semblava. Després, davant
meu va aparèixer una pantalla tàctil. A dalt hi havia un títol: “Un dia a ...”. A sota hi havia sis
botons. En el primer posava prehistòria, en el segon edat antiga, en el tercer edat mitjana, en el
quart edat moderna, en el cinquè edat contemporània i en el sisè futur. Sense pensar-hi vaig
posar el dit damunt de l’edat mitjana. Segur que us preguntareu per què. Doncs perquè és la
meva edat de la història preferida. He llegit molts llibres i enciclopèdies sobre l’edat mitjana.
De sobte la pantalla va desaparèixer i va tornar a aparèixer el forat lila. Ara sense que toques
el forat em va xuclar un altre cop. Vaig aparèixer en un poblet molt petit i pobre envoltat de
muralles. Davant meu hi havia una nena. Em va dir:
-Hola, com et dius?
-Júlia. I tu?
-Gemma. Però què fas aquí?
-No ho se però em sembla que he viatjat en el temps. En quin any estic?
-A l’any 1226.
-De debò?
-Sí.
-Que bé! Em podries ensenyar com és la teva vida quotidiana?
-Sí, clar!
Després ella em va portar a casa seva, em va presentar els seus pares: la Clara i en Josep.
Ells em van saludar amablement i la Gemma em va ensenyar la seva habitació. I em va dir:
-Et pots quedar aquí, si vols.
-Moltes gràcies. I una pregunteta: De que treballeu?
-Som mercaders. Venem espelmes.
Després vam anar a dormir. Ella em va despertar a les set dient-me que havíem de preparar
l’esmorzar als seus pares. Jo la vaig ajudar. Quan vam acabar de preparar-lo, els vam despertar.
A les vuit la Gemma va agafar unes espelmes i vam sortir de casa. Quan vam arribar a l’església,
vam resar. Quan va acabar la missa, els hi vam regalar unes espelmes i vam marxar. La Clara i en
Josep se’n van anar a la botiga a vendre les espelmes, jo i la Gemma vam anar a comprar.
Després vam anar a casa a preparar el dinar. Més tard, quan vam acabar de fer el dinar, el vam
portar als seus pares. La mare va tornar a casa i nosaltres ens vam quedar. En Josep ens va
portar en carruatge cap al regne del costat. Ja eren les sis. Vam vendre moltes espelmes. Cap a
les nou vam tornar. Ens esperava la Clara amb el sopar a punt. Després de sopar ens vam anar a
dormir. Com em va agradar aquell dia !
Quan em vaig despertar tenia la revista juvenil a sobre i la samarreta tota mullada de Coca-Cola.
Vaig apartar la revista i vaig mirar al meu voltant. Estava al sofà del menjador de casa ! Ho havia
somiat tot, o havia passat de veritat? No ho vaig saber mai. Però va ser molt real! Mai vaig
oblidar aquella experiència! I ja esta! Aquesta és la meva història! Fins una altra! Adéu!
Autor:
Olga Vasilieva

2. UN VIATGE AL FONS
MARÍ
La meva història va començar un dissabte d'estiu molt assolellat quan vam decidir anar a la platja, amb la
meva família. Ens vam posar els banyadors i, després, vam preparar-ho tot: les tovalloles, el para-sol, la crema
solar, una ampolla d'aigua, un taper de fruita per compartir... Pel meu germà Teo: un flotador, la seva galleda i les
pales. Ja estàvem preparats per anar a la platja. Devien ser dos quarts de deu quan vam arribar a la platja de
davant de casa. El mar estava molt tranquil, amb aigües cristal·lines d'un color blau com el cel. Vam estirar les
tovalloles a sobre de la sorra. Jo em vaig estirar i tranquil·litzar amb el soroll magnífic de les onades. Vaig estar
una bona estona allà, més tard el meu germà em va demanar que anéssim a banyar-nos i jo li vaig dir que sí. Perquè
sabia que al meu germà li agradava molt l'aigua. Llavors, quan estàvem a l'aigua em va dir:
- Com es deu sentir un peix sota l'aigua?
I jo li vaig respondre:
- No ho sé, però quan ho sàpiga t'ho diré.
De cop va aparèixer un remolí que ens va xuclar al meu germà i a mi. Ens vam espantar molt i de cop varem
desaparèixer sota l'aigua. Jo vaig agafar al meu germà, de cop algú em va agafar el peu i, em va estirar i, jo amb
la mà agafada al meu germà el vaig arrossegar amb mi. Va passar mitja hora fins que el meu germà i jo vam tornar
a recuperar el seny.
-Et trobes bé- em va dir una noia rossa molt simpàtica i educada-
-Sí, però el meu germà encara no s'ha despertat - vaig contestar-.
Durant uns instants no em vaig fixar on era però després vaig veure que... Érem sota l'aigua! I el més
impressionant era que podíem respirar! I la noia era una sirena!
La seva cua era de color blau, al cap portava una corona petita i platejada era molt maca. I li vaig dir:
-Gràcies per haver-nos ajudat-.
-De res em -va contestar-
-Com et dius?-li vaig preguntar-
-Em dic Aqua i sóc la filla del rei del mar, i tu?
-Jo em dic Martina i ell es el meu germà Teo. I no sé com em pogut arribar aquí. Ens podries ajudar a trobar
menjar i un lloc per descansar?
-Clar que sí, seguiu-me.
El meu germà es va despertar, li vaig donar la mà i me'l vaig endur cap a on era l'Aqua.
Vam arribar a un palau gegantí, on de cop es van obrir les portes que estaven davant nostre. L'Aqua va parlar amb
el seu pare, un home vell amb barba i amb una corona una mica més gran que la de l'Aqua i daurada.
En va ensenyar l'habitació i ens va deixar uns instants sols.
-Què és això. - Em va preguntar el meu germà, mirant a través de la finestra-
Hi havia un bidó de gasolina i ampolles de vidre a la sorra. Llavors vaig escoltar al pare de l'Aqua dient molt
preocupat:
- Em de treure a la superfície el bidó de gasolina i les ampolles de vidre, sinó acabarà contaminant tot
aquest regne
- Ja ho sé, però ningú s'atreveix a pujar a la superfície. Ja saps que si algú té contacte amb l'aire es
convertirà amb espuma. -va dir l'Aqua-
-Recordes dels nens que han vingut avui?
- Sí, es clar que sí- va respondre el pare-
- Doncs ells, venen del món de la superfície i els agradaria tornar-hi. Els hi podem demanar que treguin el
bidó i les ampolles.
- Bona idea. -va respondre el seu pare-
De cop vaig sortir de darrere la porta i vaig dir:
- Us ajudaré en tot el que calgui perquè vosaltres m'heu ajudat a mi. Què he de fer ?
El rei em va explicar com ho havíem de fer: els seus guardians ens ajudarien a pujar les ampolles i el bidó.
L'endemà vam prepar-ho tot. Vam començar a pujar cada cop més, més i més fins arribar a uns quants metres de
la superfície. Llavors els guardians van deixar el bidó i les ampolles de vidre. Nosaltres vam fer l'últim esforç i...
Per fi vam arribar a la platja.
Tot estava com abans com si no hagués passat res i li vaig dir al meu germà :
- Ara ja se com es deu sentir un peix. Amb bastants problemes a causa de la contaminació.
- Gràcies Martina, sí tens raó el mar està contaminat per culpa d'alguns humans.
I així va acabar aquesta aventura.

3. Autora: Martina Rabal Prieto