O slideshow foi denunciado.
Utilizamos seu perfil e dados de atividades no LinkedIn para personalizar e exibir anúncios mais relevantes. Altere suas preferências de anúncios quando desejar.

El cancer de mama gisela sara 11

763 visualizações

Publicada em

  • Seja o primeiro a comentar

  • Seja a primeira pessoa a gostar disto

El cancer de mama gisela sara 11

  1. 1. 12.- Estudi de diferents casosEn aquest apartat volem tractar la malaltia del càncer de mama amb un punt més personal iveure com afecta a cada malalt. Dues malaltes o ex malaltes de càncer de mama ens han fetun relat sobre els mateixos aspectes proposats a lentrevista per així poder contrastar elsdos casos i veure les diferents reaccions en dues persones diferents.Entrevista a: Nati MartínezEdat: 50 anysUna nit estava connectada a la xarxa i men vaig anar a dormir molt tard i sense fer soroll.Al posar-me al llit vaig sentir una picor a prop de laixella i em vaig rascar. Al fer-ho vaignotar un petit (molt petit) bony i vaig mirar que no fos una cosa que estigues a les duesparts. Només el notava si tenia el braç estirat amunt. Vaig demanar hora al metge i em vademanar que em programessin una mamografia i una ecografia urgents. La mamografia mela van fer en una setmana i no es veia res, la ecografia va trigar tres setmanes més i laencarregada de fer-la ja va fer mala cara. Va dir que shavia de fer una biòpsia. Em vanderivar a lhospital de la Vall dHebron. A la primera visita i amb la valoració de lecografia, el doctor Cordoba ja va dir que segurament seria càncer, va programar labiòpsia i aquesta ho va confirmar.Després del diagnòstic del càncer no vaig reaccionar, vaig sortir de la consulta i li vaig diral meu company el que mhavia dit el metge tal i com mho havia dit. No vaig dir res aningú més fins que la biòpsia ho va confirmar. Ho vaig explicar amb normalitat,serenament i sense dramatitzar, traient importància al fet, no calia que tots sespantessin.La meva vida va canviar dun dia per un altre i jo no notava que estigues malalta. Em feienmolta por aspectes laterals del tema, com el fet de perdre un pit o de que em fessinquimioteràpia, però això no ho deia a ningú.Per combatre la malaltia em van fer diversos tractaments. Em van operar dues vegades, emvan fer tot tipus de proves. Em van posar un "portacat" per posar la medicació (això tambéen un quiròfan). Em van fer quimioteràpia (vaig patir una baixada de defenses amb febre 29  
  2. 2. de 39 i la tensió arterial a 3 i a 5 i em van haver de posar molts sèrums i fer una transfusióde sang). Em van fer radioteràpia. Em van medicar amb tamoxifè per continuar eltractament i com patia moltes rampes mel van canviar pel loxifàn que és el que prenc ara itinc força mal als ossos. També estic visitant el psicòleg.Amb tota la medicació notava molts canvis, cada vegada estava pitjor, ja que son unstractaments molt agressius. Físicament em va caure el cabell amb la quimio, em marejava,tot tenia mal gust. La pell es va irritar amb la radioteràpia. Jo no tenia cap símptoma ni capmolèstia quan em van operar i encara ara pateixo els efectes secundaris del tractament.Psicològicament la meva actitud va ser evadir-me. Pensar en altres coses i deixar passar eltemps. Feia coses per distreure el cap. Feia fotos. Tenia actituds compulsives i una micaadictes. Es podria dir que el temps que no estava massa malalta i podia fer alguna cosa,estava connectada a la xarxa o comprant alguna cosa.No va caldre fer una mastectomia. Els doctors ara son més conservadors i si no ésnecessari no la fan. Va ser una simple qüestió de proporcions. Si hagués tingut el pit unamica més petit lhaurien fet. Va ser al darrer moment que el doctor va decidir no fer-la.Ara, després de totes les operacions, tractaments i proves, físicament crec que, encara quehaig que seguir tractament, del càncer ja estic bé.Mhan quedat dues cicatrius que no fan gaire nosa i em van treure tots els ganglis delaixella dreta amb la qual cosa no puc agafar pes ni em puc fer ferides perquè no tincdefenses en aquest cantó i per petita que sigui la entrada de microbis pot ser greu. Vaigtenir dues cel·lulitis al braç i pit drets i vaig estar ingressada dues vegades amb moltsantibiòtics. Es podrien repetir.El cabell també mha quedat molt feble i tinc poca quantitat.Les pitjors seqüeles han estat a nivell laboral. Jo era fotògrafa de casaments i tenia la mevapròpia empresa. Vaig estar de baixa un any i mig entre les operacions, la quimioteràpia i laradioteràpia. Quan em vaig voler reincorporar, tenia dos problemes. Una pila de feinaacumulada que va costar molt posar al dia i que ni físicament ni psicològicament estavapreparada per reincorporar-me. Les fotos en els casaments requereixen treballar més de 14hores seguides ( tants dies com casaments tinguis) i un alt nivell destrés. A més danarcarregada amb dues càmeres que superen la quantitat de pes que el meu braç dret potsuportar. Ho vaig intentar i no vaig poder resistir el ritme de feina.Psicològicament no estic bé encara. Tinc angoixa, insomni, vertígens i poca concentració.Penso de vegades que tant els metges com jo hem malbaratat masses esforços a salvar-me 30  
  3. 3. una vida que no se massa bé encara com reconstruir. Reconstruir una vida sempre és unafeina molt difícil, primer perquè has de saber com i després perquè no depèn només de mi.Jo coneixia a gent que havia patit càncer però no van poder aconsellar-me res. Ja no hi sonentre nosaltres. Al cap del temps de superar el càncer de pit van agafar càncer dossos.El que millor em va aconsellar va ser un amic meu que tenia un fill amb càncer dossos.Em va aconsellar que em queixés de tot el que em molestés. Que no em fes la forta, que elsmetges tenen solucions per moltes de les molèsties, però si no et queixes no saben que noestàs bé i no te les poden donar. Va ser un gran consell. Per desgracia el seu fill ara tampocés viu i jo no lhe pogut ajudar.Jo, si hagués de donar un consell a algú que li acaben de diagnosticar la mateixa malaltia lidiria:Que no perdi el temps pensant que es morirà, perquè estadísticament és poc provable. Delque sí sha de preocupar és de gestionar el millor possible la seva vida durant la malaltia idesprés.Que no es preocupi per la malaltia, que està en mans de professionals i ells estan al cas delque han de fer.Que es carregui de paciència, perquè el sistema sanitari cura, però te moltes qüestionslaterals que són una molèstia.I, finalment, que sigui rigorosa amb els tractaments, són molt importants.Entrevista a: Loly FernàndezEdat: 43Professió: Responsable del Departament de Salut Laboral de la CONCA mi em van diagnosticar el càncer de mama a partir duna revisió rutinària desprès de laquarantena. Degut a lantecedent familiar de la meva mare em tocava fer mamografia i tot ique estava donant el pit a la meva filla vaig fer-me-la i va sortir una imatge sospitosa. Apartir daquí, em van derivar a fer totes les proves i vaig acabar en 1 mes amb el diagnòstic.Em va afectar molt el diagnòstic i també dir-ho als familiars, de fet, a la consulta vaig anaramb les meves dues germanes i el meu marit. 31  
  4. 4. Van ser el millor pilar i suport daquest procés. A més va venir amb mi una companya iamiga de la feina també que és metgessa per donar-nos més tranquil·litat. en concret a laconsulta érem 5 persones i el metge i la infermera... Semblava una reunió més que unaconsulta (!!!)Per acabar amb el càncer em van sotmetre a una sèrie de tractaments: cirurgia radical delpit afectat i preventiva l altre (per voluntat pròpia), quimioteràpia adjuvant, tractamentamb anticossos durant 12 mesos (endovenos) i rehabilitació del braç ja que em van treureganglis.A mesura que avançava amb els tractaments notava molts canvis, des defectes acumulatiusde toxicitat per tanta medicació (durant la quimio) com els efectes físics del tractament(caiguda de cabell, cansament, augment de volum corporal (no pes))...La veritat és que vaig reaccionar força bé durant el transcurs de la malaltia. Vaig tenir pocsmoments de tristesa, en tot cas era cansament físic per tot el cúmul desforços (et recordoque tinc dos filles que en aquell moment tenien 5 i 1 anys, (fa dos anys i mig que em vaigoperar)).En tot cas sempre i sense esforç he tingut una actitud positiva. He vist cada situació comuna oportunitatVa ser necessària una mastectomia radical del pit afectat i vaig demanar voluntàriamentmastectomia preventiva de laltre pit.Estic molt i molt contenta de la meva decisió. Vaig haver de defensar-ho davant de lequipde valoració de mama i passar vàries proves: psicologiques, genetiques ...Tenia clar el que volia i ho vaig aconseguir.Com a seqüeles tinc una cicatriu a tota la part de baix dels dos pits (que es nota molt poc) iuna petita sensació de formigueig a laixella que van fer el buidatge dels ganglis de tant entant, però en realitat no és invalidant.. Gairebé no mhan quedat seqüeles.Un punt clau de superar amb tant èxit la meva malaltia va ser que, en el moment que vaigestar ingressada lhospital es va posar en contacte amb mi una persona membre dunaassociació dafectades i va ser un suport fonamental. Durant tot el procés ho vaig estarcompartint amb elles i el fet dhaver de fer rehabilitació des de linici feia que cada diatingués un parell dhores per compartir amb companyes de penes que manaven explicant 32  
  5. 5. les seves experiències. Crec que va ser un suport fonamental junt amb el de la mevafamília i amics.Si hagués de donar un consell diria que pensin que el diagnòstic no és una mala notícia,perquè afortunadament el càncer de mama es diagnostica de manera precoç moltes vegadesi es pot curar. Si tens un diagnòstic a temps tens oportunitat per tractar-ho i controlar-ho iper tant que la informació es pot i sha de viure amb positivisme perquè et dóna eines perafrontar-te a les situacions.També els hi diria que la família i els amics també ho passen malament al teu costat i quehas de compartir les coses bones i dolentes, per això són la teva família i els teus amics ique si ho aconsegueixes es preciós.Entrevista a : Matilde LlunyetTenia 32 quan em van diagnosticar càncer de mama. Tot va començar quan per casualitat em vaigtrobar un bony al pit. Em vaig espantar i vaig demanar hora al ginecòleg de seguida , esperant queno fos res greu. Però si que ho va ser i a partir d’aquí va canviar la meva vida i la de la mevafamília. Em va costar molt fer-me a la idea de que patia aquesta malaltia ,no volia explicar-li aningú, com si em fes por reconèixer-ho. Per això em va costar molt dir-ho a la meva família,sobretot al meu marit i als meus pares, els hi vaig dir de seguida però va ser molt dur.Gairebé no coneixia res d’aquesta malaltia, només algun cas però no massa proper amb la qual cosatenia molts dubtes que intentava aclarir amb el meu doctor.Va ser necessari fer una mastectomia, després de l’operació, quan estava a l’hospital em vaigadonar que no només estava passant jo per aquell mal moment si no que molta altra gent tambéestava patint càncer i se’n sortia. Després de la mastectomia vaig haver de fer la quimioteràpia queva ser una experiència desagradable però necessària perquè físicament em deixava destrossada,vaig perdre molts quilos i em provocava molt vòmits. També vaig perdre el cabell em vaig haverde acostumar a portar perruca o un mocador al cap. I acostumar-me a la meva nova imatge.Passada tota aquesta mala època em vaig operar els pits amb cirurgia estètica perquè així estariamés satisfeta amb el meu físic. 33  
  6. 6. Ara passats uns quants anys i amb els controls rutinaris em sento una persona nova. veig la vidad’una altra manera i procuro viure el dia a dia perquè no saps mai el que et passarà i procuro gaudirde la meva família com si demà fos l’últim dia.El meu consell a les persones que li acaben de diagnosticar un càncer de mama és que s’informinbé, que intentin anar a un metge competent i a la vegada humà que et donin bon tracte perquè hi hametges que no saben tractar els pacients adequadament i aquests es poden sentir molt malamentEntrevista a: Manela AlcarazEdat: 84Em vaig detectar dos bonys al costat del pit, i vaig anar a fer-me unes probes. Tenia 84anys, i no coneixia res de la malaltia, tan sols n’havia sentit a parlar però no en vaigprofunditzar mai.La meva reacció va ser deprimir-me molt, ja que per mi en aquell moment tenir càncersuposava moltes complicacions a la meva vida.El meu marit i els meus fills em van acompanyar al metge, per això no em va resultardifícil explicar-ho. Però els altres familiars es van assabentar a traves dels meus fills.No coneixia a ningú que hagués patit aquesta malaltia, per això em trobava una mica sola.Per curar-me em van treure el pit i vaig prendre petites dosis de quimioteràpia. A mesuraque avançava el tractament jo no notava res, només ho vaig notar a l’hora d’operar-me.El braç em va quedar immòbil, però el cop mes brusc va ser quedar-me sense pit.Va ser necessària una mastectomia per acabar de curar-me. Jo personalment a una personaque tingues càncer no sabria aconsellar-la perquè es tant el que sofreixes que ningú t’ho pottreureEntrevista a: Xavi BosqueAl principi, és un cop fort assabentar-te de que un familiar proper teu està afectat percàncer. Ja que el càncer sempre és una malaltia associada a tenir poques possibilitats decuració, però ràpidament has de canviar de xip i pensar que hi ha molta gent que es cura ique s’ha de lluitar fins que no hi hagi cap esperança. 34  
  7. 7. Sempre intento ser optimista en totes les circumstàncies de la vida. A més, en aquest casels metges també ens van donar moltes esperances de que ho superaria. Malauradament enla meva família hem patit diversos casos de càncer i, per mi, no era una situació nova. Peròcada cas és diferent i l’afrontes de diferent manera. L’esperança no s’ha de perdre mai isempre s’ha de ser positiu ja que t’ajuda personalment a tirar endavant i ajuda al malalt aque tingui ganes de lluitar i de seguir vivint.El canvi més fort és el de la intervenció quirúrgica i més en aquest tipus de càncer ja queestèticament és un canvi molt brusc. La zona del pit queda totalment buida, com si fos uncràter i per la dona que ho pateix, doncs és un canvi físic molt important i molt visible. Enel tema de la quimioteràpia, en el cas de la meva mare, les dosis no son les més fortes jaque es va poder netejar be tota la zona infectada amb la operació i per aquesta raó no hatingut els efectes secundaris com la caiguda de cabell, vòmits, etc.Jo, personalment, a una persona que té un familiar amb càncer aconsellaria, sobretot, queno s’enfonsi. Que sigui optimista, positiu, ja que hi ha molts casos que es poden curar. Amés si el malalt ens veu enfonsats i depressius s’encomanarà d’aquestes sensacions i aixòno és bo per tirar endavant en qualsevol malaltia. Si ens anem compadint per la desgràciaque ens ha tocat viure no aconseguirem veure la llum mai i cada vegada entrarem en unaespiral més negativa. Si el malalt ens veu amb ganes de tirar endavant, de fer plans defutur, etc. sempre tindrà ganes de lluitar per la curació. I això, és aplicable a tots elsaspectes de la vida.Entrevista a: Sergi BosqueQuan em vaig assabentar de que la meva avia tenia càncer no vaig reaccionar gaire bé, jaque ja se’m va morir un avi d’aquesta malaltia i tenia por de perdre’n un altre, tot i aixíamb l’ajuda familiar i les bones noticies dels metges tot va anar a millor.Se’m va fer molt difícil afrontar aquesta situació, però a mesura que avança i veus que elscanvis comencen a ser positius, vaig començar a veure el final. Tot i així davant la mevaavia mai expressava els meus sentiments i sempre li feia treure un somriure (suposo que esel que sha de fer) 35  
  8. 8. No coneixia a ningú que tingues un familiar amb càncer de mama, però el meu avi es vamorir de càncer de pròstata, així que vaig passar una situació similar.Al principi, la meva àvia estava molt aixafada, però quan el pit se li va començar a curar ija li van donar la pròtesi del pit va començar a millorar. Un altre decaiguda moral que vapatir va ser quan va tornar a casa, ja que no estava 100% atesa com a lhospital.Jo, a una persona que estigues en la mateixa situació que jo, li diria que mai senfonsi, i siesta enfonsat que miri de no contagiar-li al malalt, ja que ell el que ho passa pitjor.Entrevista a: Francesc MartínezQuan em vaig assabentar que la meva dona patia càncer no m’ho podia creure, de fet nom’ho he cregut mai.En el meu cap hi havia molta barreja de idees i sentiments però finalment vaig pensar quenomés tenia dos camins o tirar endavant o enfonsar-me, evidentment vaig optar per laprimera. En aquests casos és el millor que es pot fer. Si t’enfonses ja has perdut.Al principi no coneixia a ningú, però com que estava sempre a l’hospital vaig poderconèixer més gent que patia càncer, no del mateix tipus que la meva dona però estàvempassant per la mateixa experiència traumàtica. L’associació oncolliga em va ajudarmoltísim, sobre tot amb els nens. També m’ajudaven psicològicament i em donaven moltsconsells. Em van fer veure que no era l’únic en el món que li passava això.Cada cop el càncer avançava més i notava com la meva dona s’anava deteriorant, el càncerestava guanyant i els metges no van poder fer res per ella, malauradament. Es va escampara altres parts del cos.El meu cas va acabar molt malament però el càncer no vol dir mort. l’últim que has de feres enfonsar-se. Normalment la gent que sap que te càncer es tanca en el seu mon, la famíliael que ha de fer es donar-li suport a la persona afectada i ajudar-la a superar aquest malmoment. 36  
  9. 9. Entrevista a: Antonia AguilarEm vaig quedar molt sorpresa el dia que la meva amiga em va comunicar que li haviendiagnosticat càncer de mama.Ella m’ho va explicar com una cosa normal però em va deixar molt preocupada encara quejo no li vaig dir però no angustiar-la més. Li vaig dir que contés amb mi per qualsevol cosasobre tot amb els seus fills. I li vaig donar ànims explicant-li que avui dia la medicina haviaavançat molt y que havia un percentatge molt alt de curació i que havíem de ser positives ipensar que tot sortiria bé.Coneixia altres casos de afectats de càncer que ara estaven bé i que ho havien superat, peraixò vaig ser optimista i vaig intentar que ella també ho fes i que en cap moments’enfonsés. Encara que els casos que jo coneixia no eren del mateix tipus de cancer si quepodíem parlar del que es trobaria amb els tractaments i com se sentiria. Ella sempre emdeia que parlant amb mi se sentia més bé.A mida que avançaven els tractaments veia com la seva imatge es desmillorava, es vaquedar molt prima amb la quimioteràpia. I algun dia que havia anat a visitar-la em deia quees trobava molt malament, molt cansada i que havia estat vomitant tot el dia. També vaperdre el cabell i per ella que era un persona molt presumida va ser un trauma. Però tambého va superar i es va acostumar a la seva nova imatge amb el mocador o la perruca.El meu consell a les persones que tinguin un parent que estigui patint càncer es que li facincostat intentant aixecar-li els ànims i una bona idea es contactar amb alguna associaciód’ajuda amb el càncer.    37  
  10. 10. -Dia amb una persona que va estar afectada per el càncer.22 ABRIL 2012 -Maria9.00---ens trobem amb ella a l’avinguda Barcelona9.15---ens parem a un bar a esmorzar una mica (croisant+tostadas+café)10.00---agafem l’autobús direcció rambla10.21---l’acompanyem a fer tasques: -fruiteria -merceria -Mercadona12.16---agafem l’autobús altre con per tornar a casa12.38--- baixem del bus12.45--- tornant cap a casa hem de parar-nos a descansar, està cansada i una mica marejada13.00---arribem a casa13.15---comença a fer el dinar13.45--- comencem a menjar *ella menja poc ja que està acostumada que a la quimioteràpia tot el que menjava ovomitava, es va acostumar a no menjar gaire i ara te l’estomac tancat13.45---acabem de menjar però en quedem una estona més a la taula parlant *ens explica les seves sensacions durant i després de la quimioteràpia, la satisfacció depoder dir que ha superat el càncer. Ens explica també com l’hi va dir a la seva família, lesseves reaccions.15.15---l’ajudem a recollir la taulaNORMALMENT DESPRES DE DINAR FA LA MIGDIADA PER TANT DEIXEM QUEDESCANSI, TORNAREM A QUEDAM AMB ELLA A LES 18.00 AL MERCAT DEL’INDEPENDENCIA18.05---ens trobem altre cop amb ella18.15---seiem a una terrassa d’un bar a prendre alguna cosa *parlem sobre la vida després del càncer. Encara que quedin seqüeles com menys pit i notenir cabell, això no importa quan acabes de sortir d’una malaltia en la que podries havermort, val mil més la teva vida que tenir més cabell o tenir més pit. I al recordar lo 38  
  11. 11. malament que ho va passar i lo bé que està ara es posa a plorar. I amb llàgrimes als ulls ensagraeix que intentem demostrar que les persones amb càncer no son inferiors als altres nidiferents, son igual de persones i humanes que qualsevol altre. I que després de superar-hoes pot fer una vida normal.Deixem de costat el tema del càncer i parlem de nosaltres ( l’escola, els amics...). Novolem que segueixi recordant moments dolorosos de la seva vida.  39  

×