per passar a classe

1. Grècia
L’antiguitat clàssica
escultura i ceràmica

2. Tres etapes
Període hel·lenístic
(del 323 aC fins al 31 aC)
Orientalització i atomització dels centres artístics.
Període clàssic
(del 475 aC fins al 323 aC)
Moment de màxima esplendor.
Període arcaic
(finals del segle VIII aC fins al 475 aC)
Comencen a fixar-se els estils arquitectònics.

3. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
MARBRE / BRONZE
Materials: Marbre (talla) i bronze (fosa / cera perduda), encara
que també utilitzen pedra calcària, fusta, or i ivori.

4. Segons el material que es faci servir s'utilitzaren unes eines o unes altres.
Consisteix en treure o rebaixar la matèria sobrant d’un material dur. Els materials
habituals als que s'aplica la tècnica de la talla són la pedra o la fusta.
Pedra: el martell, el cisell, l’escarpra. Fusta: maces, gúbies , trepant.
Les escultures realitzades amb la tècnica de la talla solen ser obres definitives, perquè
aquesta tècnica no permet fer-ne rectificacions.
TÈCNICA DE LA TALLA

5. TÈCNICA DE LA FOSA
És la tècnica que s’utilitza per realitzar escultures en metall, principalment en
bronze.
El procés s’inicia amb la realització d’un model amb un material mal·leable (fang,
guix, cera...) a partir del qual s'obté un motlle, amb el qual es reproduirà l’escultura
en metall.

6. A. Model, de fang o guix.
B. Recobert d’una capa de cera.
C. Recobriment del mateix material refractari que el model.
D. Eliminació de la cera tot escalfant el conjunt.
E. Després s’hi aboca, per un orifici, el bronze fos que, en solidificar-
se, adopta la forma del model inicial.
F. Escultura de bronze.
MÈTODE DE LA CERA PERDUDA

7. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
CÒPIES ROMANES
La majoria d’escultures gregues ens han arribat a través de còpies
romanes, no els originals.

8. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
DUES TIPOLOGIES: EMBALUM RODÓ I RELLEU
L’escultura exempta o d’embalum rodó i el relleu (decoració de frisos i mètopes en temples i altars).

9. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
POLICROMIA
Les escultures originals estaven policromades.

10. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
ESCULTURA ANTROPOMÒRFICA
Es representen figures humanes (fins i tot els déus tenen forma humana), i busquen un ideal de perfecció
que combina bellesa física i equilibri espiritual.

11. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
Partint de la influència oriental (egípcia sobretot) i el seu estatisme, evolucionen cap a una escultura que
busca el moviment, el naturalisme i l’expressivitat.

12. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
Dorífor de Policlet Apoxiomenos de Lisip
El rostre està dividit
en tres parts iguals:
el front, el nas i el
mentó.
CÀNON 1/7 i CÀNON 1/8
Els cànons de 1/7 i 1/8 posen
de manifest l’harmonia i la
proporcionalitat en relació a
l’ésser humà.

13. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
Especial preocupació per la representació del moviment i el volum: contingut serè i equilibrat en el
període clàssic i exagerat i expressiu, en l’hel·lenístic.

14. CARACTERÍSTIQUES GENERALS
Els escultors passen de ser artesans a tenir una consideració social important (signen les obres).

15. Dama d’Auxerre o
Koré d’Auxerre
650-625 aC
Museu del Louvre
Període arcaic
Kouros d'Anàvissos
530 aC
Museu Arqueològic
Nacional d'Atenes
Koré del pèplum
510-500 aC
Museu de
l'Acròpoli d'Atenes
Auriga de Delfos,
Pitagores de Reggio,
478-474 aC
Museu del Santuari
de Delfos
Protoclàssic/ Estil sever
Discòbol, Miró
460 aC
Museu Nazionale
Romano
delle Terme
Dorífor (7 caps), Policlet
450-420 aC
Museu Vaticà de Roma,
Museu Nacional de
Nàpols
Apoxiòmenos (8 caps),
Lisip
340-325 aC
Museu Vaticà, Roma
Primer classicisme, s. V aC. Segon classicisme, s. IV aC.
Hermes amb Dionís infant
Praxíteles, 343 aC
Museu Arqueològic d’Olímpia
Hel·lenístic
Victòria de
Samotràcia
Pitòcrit de Rodas
200-190 aC
Museu del Louvre
Laocoont i els seus fills
Agesandre (pare), Polidor i
Atenodor (fills) de Rodes
Segle II aC (bronze) / marbre del segle I aC
Pati de Bellvedere, Museus Vaticans
Zeus / Posidó
Artemision
460-470 aC
Museu Arqueològic.
Atenes

16. Període arcaic
Segles VIII – VI aC

17. KOUROI: Figures masculines. Els kouroi (en singular kouros = noi)
Representen atletes nus a partir d’un model real idealitzat.
KORAI: Figures femenines. Les korai (en singular koré = noia)
Representen dones vestides amb túnica (pèplum / chiton / mant (himation)).
Es creu que eren sacerdotesses o dames oferents.
Dos
tipus

18. Influència clara dels models orientals i egipcis

19. Frontalitat
L’escultura està concebuda totalment per ser vista frontalment.

20. Simetria axial
Un eix central divideix l'estàtua en dues meitats iguals.

21. Esquematisme i
geometrització en les formes
Realització de les formes del cos de forma esquemàtica i
amb ús d’elements geomètrics.

22. Rigidesa / Estatisme
Els peus estan sòlidament fixats a terra i, en els Kouroi, encara que es
presenten avançant la cama esquerra, no s’aconsegueix cap sensació de
moviment.
Formes molt rígides, amb els braços pegats als costat, punys closos i
mirada endavant. En les Korai, el cabell i el vestit cauen pesadament, sense
moviment.

23. Hieratisme
Posat sever i solemne, el rostre no
deixa entreveure cap sentiment.
Somriure arcaic
Somriure estereotipat amb
llavis arquejats cap amunt.

24. Ulls ametllats
Lleugerament convergents amb
mirada fixa.

25. Policromia

26. L’expressió plàstica i el moviment és més naturalista i el tractament de la pell és
més delicat a mesura que ens apropem a l’època clàssica.
Clara evolució

27. cos despullat
anatomia
sumament
primària
actitud de caminant
avança la cama esquerra
coll robust
pits massissos
cames musculoses
els braços units al cos
hieratisme
els punys closos
cabellera llarga que cau
sobre les espatlles
stefano o diadema
somriure arcaic
 Representació d’un jove atleta vencedor
 Representació d’un déu?
 Objecte bell dedicat a un déu.
 Memorial d’un home.
simetria axial
ulls exageradament
sortits i convergents cap
avall
frontalitat
Kouros d’Anàvissos

28. Estàtua femenina que presenta els mateixos
trets que les masculines, però es diferencien
en què solien ser representades vestides.
En les primeres, el cos quedava reduït a un
cilindre, amb un lleuger bombament en el
pit i amb cintura més estreta. Eren molt
frontals, rígides i inexpressives i els
cabells geomètrics.
cos vestit amb túniques
fins als peus
cames juntes i peus junts
hieratisme
simetria axial
frontalitat
braç unit al cos i puny
clos
possiblement
portava una ofrena
somriure arcaic
ulls exageradament
sortits i convergents cap
avall

29. Kouroi de
Kleobis i Biton
Museu Arqueològic de Delfos
610-590 aC.
Marbre.

30. Kouros de Súnion
Museu Arqueològic Nacional d’Atenes
600 aC. apx.
3,05 m. d’alçada. Marbre.

31. Dama d’Auxerre
Musée du Louvre. París
650-640 aC.
75 cm. Pedra calcària de Creta.

32. Kouros d’Anàvissos
Museu Arqueològic Nacional d’Atenes
530 aC. apx.
1,95 m. d’alçada. Marbre blanc.

33. Kore del pèplum
Museu de l’Acròpolis d’Atenes
505 aC. apx.
1,21 m. d’alçada. Marbre de Paros amb restes de policromia.

34. Període sever
Primera meitat del segle V aC

35. El nom prové de la severitat (expressions més serioses, sense somriure arcaic) i
sobrietat de l’estil; és a dir, més intenció expressiva (rostre), però amb una austera forma
externa.
Varietat temàtica (atletes, aurigues, herois, déus).
Varietat de materials (predomini de marbre i bronze).
Més expressivitat dels sentiments: expressió de reflexiva serenitat als rostres.
Continuen la frontalitat i la simetria, però es comença a trencar amb caps i peus
lleugerament girats, plecs desiguals de túniques i vestits...
Certa sensació de moviment: es trenquen la rigidesa i el hieratisme amb els braços
desaferrats del cos, la torsió lateral del coll, la cama avançada i doblegada...
Intent d’aconseguir equilibri, serenitat i dignitat en les figures representades.
CARACTERÍSTIQUES

36. Auriga de Delfos
Museu Arqueològic de Delfos
478-474 aC.
1,80 m. d’alçada. Bronze.
Conjunt escultòric exempt realitzat en
bronze que reunia els cavalls i el conductor
de carros de curses, que és l’única resta que
ens ha arribat.

37. Destaquen les
incrustacions
d’ònix i esmalt
en els ulls.
Actitud serena i
elegància amb què
cauen els plecs de
la vestidura,
semblen estries
d’una columna.
Figura dempeus sobre el carro.
Amb cordes a
les aixelles
perquè no se li
bufi el xitó.
Aspecte serè del
rostre;
no té el somriure
arcaic típic de
l'estil arcaic
precedent sinó
l'aspecte serè.
Llavis amb aliatge
de coure per
aconseguir una
policroma
rogenca.
Amb la mà dreta
agafa les regnes.
Bronze
(cera perduda).
Disposició dels
pues oblics al
cos.
Suau torsió del cos i
del cap per
aconseguir un lleu
moviment i, així,
trencar amb el
hieratisme del
període arcaic.

38. Zeus / Posidó Artemísion
Museu Arqueològic Nacional d’Atenes
460-450 aC.
2,10 m. d’alçada. Bronze.

39. Dempeus
Amb barba
Moment de llançar amb
la mà dreta un objecte
(llamp o trident)
Figura nua
Aliatges de coure
per a les pestanyes i
els llavis
Incrustacions
dels ulls
perdudes.
Bronze
(cera perduda)
Volums
anatòmics
precisos
Posició dinàmica,
moviment centrífug
Trenca amb la
frontalitat del
període arcaic

40. Bronzes de Riaze
Museo Nazionale di Reggio di Calabria
460-430 aC. apx.
2,05 m. d’alçada. Bronze a la cera perduda.

41. No al hieratisme:
suportant el cos en la cama
dreta mentre que l’esquerra
descansa lleugerament
aixecada i flexionada.
Els braços esquerres
doblegats pels colzes,
conserven restes del lligat
d’un escut; els seus
braços drets cauen al
costat del cos amb
naturalitat i tenen la mà
tancada, amb el gest
d’agafar una llança o una
espasa.
Llavis de coure Dents de plata
Celles de plata
Els ulls estaven fets
amb materials
compostos; marfil i
calcaris per les
còrnies i pasta vítria
i potser àmbar per
l’iris i les pupil·les.
Dos homes
madurs i
vigorosos.
Ambdós
barbuts,
dempeus,
completament
despullats.
Gran naturalisme.
Se li veuen les
venes i els tendons
dels braços, mans i
peus.
Barbes rinxolades d’estil jònic
pesen 400 quilos
Contrapposto

42. Es creu que, durant l’Antiguitat, els guerrers es van portar de
Grècia a Roma i el naufragi del vaixell on anaven, les va fer
anar al fons del mar.
No se sap on eren els guerrers; els escriptors grecs diuen
que hi havia escultures com aquestes als carrers i als
temples de les seves ciutats; els romans les apreciaven molt i
se les enduien a Roma; gairebé totes es van fondre en
arribar a l’Edat Mitjana per aprofitar-ne el metall.
Aparegueren, junts, a 7 o 8 metres de profunditat.
Foren trobats el 1972 de manera
fortuïta a les aigües de la mar
Jònica, a uns tres-cents metres de
la costa al territori de la Comune
de Riace, a Calàbria.

43. La seva expressió és molt tranquil·la, fins i
tot capficada: està atent al que passa però
s'ho mira de lluny, sense passió pel
combat.

44. Va tot nu, la qual cosa és impròpia per a la lluita amb
armes, perquè el poden ferir; i és que la perfecció i la
bellesa irradien una força tan gran que el fan ja vencedor;
ningú no gosaria enfrontar-s’hi.

45. Període clàssic. Primer classicisme
Segona meitat del segle V aC

46. Període de major esplendor. Es trenca definitivament amb la rigidesa arcaica i s’implanta un
model que marcarà l’escultura per a sempre.
Escultura naturalista, però amb un naturalisme idealitzat que busca un ideal de bellesa basat en
la proporció i l’harmonia.
Inventaren el cànon 1/7 per tractar d’aconseguir l’ideal de bellesa proporcionada.
S’acaba amb la frontalitat i s’aconsegueix captar el moviment, però un moviment serè i
contingut a partir del contrapposto, que trenca amb la rígida simetria anterior.
Domini tècnic quasi total que permet canvis: els braços se separen del cos i es dobleguen, la
roba suggereix les formes (“draps mullats”), els caps s’inclinen, detallisme...
Estudi de l’anatomia i el moviment real de la musculatura.
El tractament de la pell és molt més delicat.
Augmenta l’expressivitat del personatge i s’intenta representar la seva personalitat i les
emocions, però de forma continguda, sense excessos dramàtics. Se cerca l’equilibri entre
ment i cos, per la qual cosa els moviments i l’expressivitat són continguts i serens.
Els autors deixen de ser simples artesans i guanyen en prestigi: Miró, Policlet i Fídies.
CARACTERÍSTIQUES

47. Discòbol
Miró
Museo Nazionale Romano. Roma
460 aC.
1,55 d’alt. Còpia en marbre d’un original de bronze.

48. Certa calma inexpressiva en el rostre.
El rostre no transmet l’esforç que
realitza l’atleta, manifesta serenitat.
El somriure és encara semblant a
l’expressió estereotipada dels kouroi. Els cabells, encara es
representen
geomètricament.
Són com una mena
de casc de rínxols
que no es diferencien
els uns dels altres.
El costat dret del
Discòbol és llis i
tancat, està regit per
una corba contínua.
El costat
l’esquerre
és angular
i obert i
està regit
per una
ziga-zaga.
Miró excel·lí sobretot com a bronzista.
Còpia romana de marbre.
A la còpia de
marbre es va
haver d’afegir un
tronc per tal de
suportar el pes de
l’escultura.
És la captació del
moviment en
l’instant fugaç de
llançar el disc.
Miró, amb el
Discòbol, vol
distanciar-se
definitivament
del hieratisme
del període
arcaic.
Miró volia evitar la simetria.
Moment de
màxim equilibri
de l’atleta,
moment
anterior al
llançament del
disc.
Els músculs estan
marcats i l’anatomia molt
més ben representada.

49. Aquest tipus d’escultures es feien
per homenatjar els vencedors
dels jocs atlètics, però no
guardava mai cap versemblança
amb l’atleta. Els artistes grecs
intentaven plasmar en les seves
obres la bellesa ideal.
Durant el segle V era vigent la teoria de Plató que deia que el món terrenal era el reflex imperfecte
d’un món ideal supraterrenal.

50. Dorífor
Policlet
Museo Archeologico Nazional di Napoli
430 aC.
2,12m d’alt. Còpia de marbre d’un
original de bronze.

51. El Dorífor és un noi que duu una llança i mostra
l'equilibri perfecte.
Totes les parts del seu cos tenen una relació correcta
amb les altres i cadascuna guarda també una relació
matemàtica i geomètrica amb el conjunt.
Sembla que la unitat de mesura era el dit. El cap és la
setena part del cos; el rostre està dividit en tres parts
iguals: el front, el nas i el mentó; el peu és tres vegades
el palmell de la mà; l'arc toràcic i el plec engonal són
arcs d'un mateix cercle. La bellesa esdevé mesura i
proporció.
Policlet, el seu autor, va escriure un llibre, avui perdut,
on explicava aquesta proporció perfecta.
L’obra original era de bronze.
El Dorífor és «qui porta la llança»
.
En ocasions és identificat com la
representació ideal del mític heroi Aquil·les.
Model
perfecte de
les
proporcions
del cos
humà
Cànon1/7

52. Contrapposto
Expressió serena.
Un home que es pren
el triomf amb
serenitat.
Cos baronívol
Suport
lateral
Equilibri
perfecte.
Cànon 1/7
Gran naturalisme
Perfecció
anatòmica.
Figura en moviment amb una
marxa tranquil·la que portava
una llança amb la mà
esquerra.
Ideal de bellesa= proporció, mesura, equilibri, harmonia

53. Contrapposto
Expressió serena.
Un home que es pren
el triomf amb
serenitat.
Cos baronívol
Suport
lateral
Equilibri
perfecte.
Cànon 1/7
Gran naturalisme
Perfecció
anatòmica.
Gran plasticitat en la
representació dels
cabells.
Gest elegant de
cenyir-se l’estefano
Jove que es col·loca l’stefano
Diadumen
Policlet
Museu Arqueològic Nacional d’Atenes
425 aC.
Còpia de marbre d’un original de bronze.

54. Destacant els treballs de
l’Acròpolis, especialment el
Partenó (estàtues exemptes i
relleus), però també és “l’escultor
dels déus”.
Fídies
El gran escultor de l’Atenes clàssica

55. Atena Parthenos
Fídies
Originalment en el Partenó
Segle V aC.
Criselefantina (or i ivori)

56. Zeus Olímpic
Fídies
Originalment en el Temple de Zeus a Olímpia
Segle V aC.
Or, ivori i pedres precioses
Una de les Set Meravelles del Món Clàssic.

57. Situada al bell
mig de
l’Acròpolis, es
calcula que feia
15 metres.
El seu nom significa 'la que combat en primera línia’.
Atena Promacos
Fídies
Originalment al bell mig Acròpolis d’Atenes
Segle V aC.
Bronze

58. Frontons del Partenó
Fídies
British Museum I Museu de l’Acròpolis d’Atenes
Segle V aC.
Marbre

59. Mètopes del
Partenó
Fídies
British Museum I Museu de l’Acròpolis
d’Atenes
Segle V aC.
Marbre

60. Fris de les Panatenees. Partenó
Fídies
British Museum I Museu de l’Acròpolis d’Atenes
Segle V aC.
Marbre

61. Període clàssic. Segon classicisme
Segle IV aC

62. Les Guerres del Peloponès acaben amb el període de major esplendor i l’hegemonia d’Atenes.
Els ideals anatòmics es transformen i s’introdueix un cànon més esvelt: El cànon 1/8 de Lisip.
Se n’accentuen els moviments i es comença a perdre la serenitat del primer classicisme.
S’accentua el naturalisme en gestos i actituds, amb més realisme i mostrant actituds menys
heroiques i més quotidianes, que fan les figures més lliures i menys majestuoses.
Apareix el retrat com a gènere escultòric.
Augmenta l’expressivitat, sobretot al rostre, i busca l’expressió dels sentiments (pathos)
davant de la serenitat, l’equilibri i l’idealisme serè del primer classicisme.
Composicions més complexes: L’art es torna més inquiet i desassossegat, igual que els temes
tractats (temes més mòrbids i sensuals).
S’introdueix el nu femení integral com a tema, i es crea un nou model anatòmic de dona
diferent del masculí: Les Afrodites o Venus.
Autors més importants: Praxíteles, Lisip i Scopes.
Plena humanització dels déus.
CARACTERÍSTIQUES

63. Hermes i Dionís
Praxíteles
Museu Arqueològic d'Olímpia.
350-330 aC.
2,13m d’alt. Marbre.

64. Tendresa amb què Hermes mira Dionís.
Aquesta escultura era un exvot del temple
d’Hera, a Olímpia. Fou trobada l’any 1877 en
unes excavacions.
Rectilini suport (tronc d’arbre cobert amb una túnica)
Contrasta el dinamisme del cos amb la rigidesa del suport.
Atenció als sentiment i a les
emocions
Naturalisme i delicadesa en el
tractament anatòmic
Gran expressivitat
(rostre abstret)
Esfumato
Humanització dels déus
(jove atleta)
Corba praxiteliana
(equilibri entre
moviment i repòs)
Lleu ondulació de
malucs
Possible original de
marbre
Superfícies blanques i suaus.
Modelat molt polit
sandàlies
Totalment nu

65. Naixement de Venus. Uffizi.
Sandro Botticelli
Introducció del nu femení integral
Afrodita de Cnidos
Venus de Mèdici.
Uffizi
Còpia en marbre
del segle I aC.

66. FauneApol·lo Sauròcton

67. Apoxiòmenos
Lisip
Museus Vaticans
340-330 aC.
2,05m d’alt. Còpia romana en marbre d’un original de bronze.

68. Els ideals anatòmics es transformen i s’introdueix un
cànon més esvelt: “El cànon 1/8.”·
Lisip és el primer retratista i l’escultor
preferit d’Alexandre el Gran.
Recolza el pes
en una cama
mentre l'altra
està desplaçada
cap a un costat.
El cap és petit i està girat de forma
semblant a la del Dorífor de
Policlet,.
Es tracta d'un
atleta nu que es
neteja d'oli amb
l’estrígil.

69. Hèrcules Farnese
Lisip
Museus Arqueològic Nacional de Nàpols
Segle IV aC.
3,17m d’alt. Còpia romana en marbre d’un original de bronze.

70. Mènades es pot traduir per "les que
desvariegen" o "les dones posseïdes”
Mènade
Escopes de Paros
Albertinum de Dresde
Segle IV aC.
Còpia romana de l’original grec perdut
Gran expressivitat de rostres;
arriba quasi al PATHOS,
patetisme hel·lenístic .
Moviment desbordant
(composició pràcticament
helicoïdal)
Sacerdotessa del
temple de Dionís en
ple èxtasi.

71. Període hel·lenístic

72. La barreja de la influència oriental (colossalisme, monumentalitat, patetisme, nous temes) i la
tradició clàssica porta a una nova forma de concebre l’art i l’escultura.
Els ideals clàssics de bellesa, harmonia, serenitat i equilibri són abandonats en favor de la tensió, el
moviment i una expressivitat extrema.
El naturalisme continua, però es deixa de buscar la idealització per perseguir el realisme, i arriba a
recrear-se en la plasmació dels defectes físics, d’allò lleig.
Representen el moviment, però ja no de manera equilibrada, sinó intensa, amb difícils escorços que
trenquen el plànol i transmeten la tensió i el dinamisme dels moments reproduïts.
Les composicions es compliquen encara més i s’arriba a la teatralitat.
Es busca la representació del volum, fins al punt de treballar els músculs al mínim detall de tal manera
que hi ha efectes de clarobscur.
Forta expressivitat: tendència a expressar els sentiments i la passió en els rostres (pathos)
exageradament, en moments de forta intensitat, acompanyats per la tensió de la composició.
Temes molt variats: temes anteriors més dramàtics, retrats psicològics, grups escultòrics, temes
trivials de la vida quotidiana, temes grandiosos de déus i herois, al·legories...
Es perd la unitat estilística de tota Grècia i sorgeixen escoles locals: Atenes, Pèrgam, Rodes,
Alexandria...
CARACTERÍSTIQUES

74. Escola d’Atenes

75. Afrodita de Melos
Musée du Louvre. París
130-110 aC.
2,11 m. d’alçada. Marbre.

76. Destaca per la serenitat al rostre, la
bellesa, i la corba praxitel·liana.
Corba praxitel·liana,
aquesta composició en
“S” que li proporciona
sensualitat i flexibilitat.
Els plecs de la roba són
flexibles. Es creu que
amb una mà es
subjectava la roba i amb
l’altra sostenia una poma
Esculpida en
diversos blocs de
marbre blanc
units de manera
invisible
Moviment
ondulant del cosElegant actitud
Verisme anatòmic
L'expressió
transmet sensació
de calma
Modelat molt
suau, la llum es
difumina i
produeix
l’esfumato

77. Tors de Belvedere
Apol·loni d’Atenes
Museus Vaticans
Segle I aC.
Marbre.

78. Escena anecdòtica on es tracta el tema de la infantesa.
Nen de l’espina
Museus Capitolins. Roma
Segle I aC.
Bronze.

79. Escola de Pèrgam

80. Gigantomàquia / Altar de Zeus
Pergamonmuseum. Berlín
180-190 aC.
Marbre.

81. Maqueta de la ciutat de Pèrgam

82. planta de forma quasi quadrada
(38,6 x 36 m.)columnata
jònica
Altar
(ales) cossos laterals
que enquadren
ampla i elevada
esglaonada
Monumental (proporcions gegantines)
Alt relleu
(gigantomàquia)
columnata
jònica
pati
2,30 x 1,20 m.
d’alt
Monument a la grandesa de la
dinastia Atàlida

83. Alt relleu amb el tema de
la Gigantomàquia
figures que es
retorcen
dramàticament
més de 100 m. de
longitud
molt volum
escultòric
2,5 m. alçada
lluita entre déus i
gegants
molt moviment i
gran tensió
musculatures en
tensió
expressions
turmentades
"pathos" fort efecte de
clarobscur
actituds i
vestimentes
agitades

84. Lluita d’ATENA i ALCIONEU

85. ZEUS en lluita contra els TITANS o GEGANTS

86. Escultures exemptes que tracten el
tema relatiu a la invasió dels gals.
Formava part dels monuments
erigits per celebrar la gran victòria
sobre els gals a l’Acropòlis de
Pèrgam.
Destaca la visió de patiment, el dolor
dels rostres, però també de serenitat
amb el que afronten el seu tràgic
destí.
Gal Moribund
Museus Capitolins. Roma
Segle III aC.
Còpia romana d’un original grec de bronze.
Gal suïcidant-se
Museus Capitolins. Roma
Segle III aC.
Còpia romana d’un original grec de bronze.

87. Escola de Rodes

88. Representava Helios (déu del sol), realitzada
en bronze per Cares de Lindo, i col·locada al
port de Rodes. Tenia una torxa a la mà que
servia de far a les naus que entraven en el
port per sota de les seves cames. Fou
destruïa per un moviment de terra i no es va
tornar a esculpir.
Colós de Rodes

89. Victòria de Samotràcia
Atribuïda a Pitòcrit de Rodes
Musée du Louvre. París
200-190 aC.
2,45 m. d’alçada. Marbre de Paros.

90. Pedestal en forma de
proa d’un vaixell amb
els bacs dels rems (23
blocs de marbre gris
blavós procedents de
Rodes)
Descobert l’any 1875.
3,3metres
d’alçada
Moment en què es posa a la proa del
navili, fent front al propi moviment del
vaixell i a la força del vent.
Vista frontal, el cos presenta
una lleugera torsió, la figura es
recargola i s’obre en les dues
llargues corbes de les ales.
Aquesta vestimenta, «Draps
mullats», i el xitó ple de
sensualitat, dota el cos de la
Victòria d’una bellesa molt
seductora.
Va vestida amb un fi mantell (xitó)
que, adherit al cos, deixa entreveure
les seves elegants corbes femenines.
La posició d’avançar de la
cama dreta denota fermesa
però, al mateix temps,
confereix lleugeresa a la
figura.
Niké / Victòria
personificada en la
forma d'una deessa
alada, que descendeix
a la terra per honorar
el guanyador (marbre
de Paros).
Descoberta l’any 1863.
2,45 m. d'alçada.
Vista lateralment, s’observa una
gran línia diagonal que
enllaçaria des de la cama fins al
cap, desgraciadament
desaparegut.
El dinamisme de la composició
es complementa amb les
múltiples i delicades corbes del
vestit.

91. El 3 de setembre de 2013, el Louvre va llançar una crida a través
d’internet «crowdfunding» per rebre donacions que li permetin
finançar la restauració d’aquesta obra mestra. El cost de
l’operació de restauració de la Victòria s’estimava en 4 milions
d’euros, tres dels quals ja ha reunit el Louvre, gràcies a
mecenatges. El projecte va culminar amb una exposició l’any
2015.
Restauració: crowdfunding

92. Samothrahi –Samotràcia
Petita illa al nord del mar Egeu,
la figura de l’any 1863 i el
pedestal l’any 1875;
actualment, el conjunt original
és al Museu del Louvre, París.
Estava situat en un petit edifici al Santuari de Samotràcia i, de ben segur, era una d’aquelles
innumerables ofrenes fetes al Santuari.
Fou consagrada, sens dubte, en agraïment als déus després d’una victòria naval. Tot fa pensar que es
va esculpir per celebrar els triomfs d’Antioc III el gran.
La nau se situava sobre
un estany a dos nivells.
El superior, poc profund,
és el que sostenia el
vaixell. Mentre que
l'inferior tenia grans
pedres que suggerien la
vora de la mar o potser el
port. La Victòria es podria
veure reflectida a
l'estany.
Monument commemoratiu erigit al Santuari de Samotràcia

93. Laocoont i els seus fills
Agasandre, Polidor i Atenodor
Musei Vaticani
Segle III - II aC.
2,42 m. Còpia romana de Marbre

94. Narració que Virgili en fa a l’Eneida.
Composició piramidal
Diagonal que
travessa tota
l’ecultura
La serp uneix les
tres figures
Els cossos dels fills
són
anatòmicament
com el pare però a
escala reduïda
Cossos
contorcionats.
Moviment violent.
Només pot ser contemplat frontalment
El Laocoont va
impressionar a Miquel
Àngel quan l’estàtua es va
trobar l’any 1506 Roma.
El florentí quedà
impressionat per la ràbia
continguda (terribilità).
Probablement va ser una
font d’inspiració per al seu
famós Moisès.
En aquesta obra les
serps s’enrotllen als
cossos del pare i dels
dos fills, el dolor de
Laocoont no és
només físic, sinó
també psicològic en
veure patir els seus
fills.
Anatomia
musculosa.
Gran tensió
Pathos
Representació del patiment

95. Se la considera
l'escultura d'una
sola peça més gran
de totes les que han
pervingut fins a
nosaltres i des de
l'antiguitat.
Toro Farnese
Apol·loni de Tralles i Taurisc de Tralles
Museo Archeologico Nazional di Napoli
130 aC.
3,70m d’alt. Marbre Monumentalisme,
dinamisme,
expressivitat i
teatralitat són
característiques
d’aquesta
escultura i pròpies
del període
hel·lenístic.

96. Grècia
L’antiguitat clàssica
ceràmica
Era una manifestació artística molt important i un producte dels pocs que exportaven. A les àmfores hi
ha un conjunt de característiques úniques totes unides: les formes, el bon fer dels artesans i l’harmonia de
colors. N’hi havia de gran diversitat i el seu nom depenia de la seva funció i de la seva forma.

97. Era una manifestació artística molt important i un producte
dels pocs que exportaven. N’hi havia gran diversitat i el seu
nom depenia de la seva funció i de la seva forma.

98. CERÀMICA GEOMÈTRICA
Segles X-VIII aC.
Sanefes geomètriques (línies paral·leles, triangles,
formes romboïdals, etc., disposades en franges
horitzontals i paral·leles

99. CERÀMICA GEOMÈTRICA Segles X-VIII aC.
Decoració amb sanefes geomètriques i lineals disposades en franges.
A partir del segle VIII aC.
apareixen figures i animals esquematitzats.

100. CERÀMICA ARCAICA Segles VII – V aC.
A partir del segle VII aC
De mica en mica la figura humana pren
protagonisme, cada vegada serà més gran i
estarà representada amb més detallisme.
Àmfora d'Eleusis
De temàtica religiosa, ja que escenifica "L'Odissea".

101. A partir del segle VI aC. apareix una
nova modalitat de ceràmica anomenada
"de figures negres”.
CERÀMICA ARCAICA
Segles VII – V aC.
Ceràmica de figures
negres
Han desaparegut les franges i la figura humana
pren tot el protagonisme. Una escena a manera
de quadre és representada al centre del recipient.
Escenes amb figures negres sobre el fons roig
dels recipients, que s’ajuden amb gravats fins i
amb petits tocs en roig o en blanc.
Els temes més abundants són els mitològics,
aquells que narren llegendes sobre déus, herois i
les relacions amb els mortals.

102. A poc a poc, al llarg de l’època clàssica, les escenes aniran
guanyant naturalitat, moviment i expressivitat.

103. CERÀMICA CLÀSSICA
Segles V aC.
Ceràmica de figures roges
Aquest estil fou suposadament inventat per
Andròcides, pintor de l’Àtica.
Tècnica consistent en dibuixar en roig o en gravar
les figures damunt l'argila fresca, pintant tota la
resta del recipient en negre. Els detalls es
gravaven o es pintaven en negre damunt de les
figures roges.
El tema, sense oblidar les llegendes
mitològiques, solia representar escenes
relacionades amb la vida quotidiana, les
competicions atlètiques i mostra una major
preocupació pel realisme i el detall.
A finals de l’època
arcaica, apareix ja la
modalitat de anomenada
"de figures roges” que
tindrà el màxim moment
en l’època clàssica.

104. CERÀMICA CLÀSSICA
Segles V aC.
Domina la decoració de figures
vermelles sobre fons negre. La
representació escènica esdevé
més complexa. Desataca la
riquesa de moviments, l’ús
d’escorços i una expressió més
emotiva dels personatges.