1. L’art bizantí

2. L’art bizantí
Origen: Constantinoble (Istanbul), fundada per Constantí el 330.
El 395 és la capital de l’Imperi Romà d’Orient. Quan cau l’Imperi d’Occident, el
476, Constantinoble mantingué la dignitat imperial durant mil anys més.
El regnat de Justinià, al segle VI, el ja anomenat Imperi Bizantí, assolí el seu
màxim esplendor. Als segles VIII i IX es produeix l’etapa de destrucció
d’imatges, l’iconoclasta. Després es produí un nou renaixement cultural bizantí,
fins que al segle XV (1453), Constantinoble fou conquerida pels turcs otomans.

3. Localització:
Part oriental de l’Imperi Romà, l’exarcat de Ravenna a Itàlia i Rússia (principat
de Kiev) i altres països eslaus. Durà 1000 anys i es distingeixen 3 grans etapes:
Evolució artística
Segles V al VII: - Regnat de Justinià (527-565)
- Dinastia dels Heraclis (S. VII)
Període iconoclasta (726-843) - Destrucció d’imatges.
- Prohibició de fer-ne i exhibir-ne.
Període posticonoclasta (843-1453). Cisma d’Orient (1054), naixement
de l’Església Ortodoxa oriental. Hi destaquen dues etapes:
- La dinastia macedònia, o “segona edat d’or” (867-1056).
Gran desenvolupament de les arts pictòriques (mosaic i icones).
- La dinastia dels Paleòlegs (1259-1453). Renaixement
cultural i expansió de l’art bizantí als pobles eslaus.

5. Característiques generals
L'art bizantí és producte de la combinació de tres elements:
- La tradició grega i hel·lenística. (Relleus, perspectiva i elegància clàssiques)
- La tradició urbanística i monumental romana. (Voltes, cúpules i procediments
constructius)
- Les influències orientals i cristianes. (Marbres, mosaics, esmalts, imaginería
cristiana)
Les manifestacions artístiques principals són: arquitectura i mosaic (influències
múltiples: romana, cristiana i grega i oriental).

6. Arquitectura.
L'arquitectura bizantina es va caracteritzar per l'ús de l'arc de mig punt, la
planta de creu grega o la planta basilical (planta rectangular amb una o més
naus), per l'ús de la volta de canó i d’aresta i la cúpula (semiesfèrica), la mitja
cúpula i les petxines, així com pel luxe en la decoració dels interiors.
La planta basilical d’inspiració tardoromana o paleocristiana fou usada fins a
principis del segle VI. També mantingueren l’atri o nàrtex, més reduït, la
coberta de fusta de dos aiguavessos i afegiren la tribuna o matroneu (espai per
les dones a la part superior dels murs de les naus laterals).
Al segle VI, amb Justinià,
s’evolucionà cap a formes més
orientalitzades. Així apareixen les
grans cúpules més dinàmiques
gràcies a les petxines o les
trompes (fan d’unió entre l’espai
circular de la cúpula i les plantes
poligonals).

7. La volta de canó per cobrir es espais longitudinals i la volta d’aresta (la
intersecció de dues voltes de canó) als espais quadrangulars.
Extradós Línia de clau
Clau
Intradós
Imposta
B
Eix de la volta A
Llum
Salmer
Estructura d’una volta de canó
Les empentes, a la
volta d’aresta es
concentren als punts: D C
A, B, C i D

8. Petxina Trompa
Triangle Semicon situat
esfèric, en el damunt la caixa de
diedre de la murs, com una volta
caixa de murs volada feta en un
o en els arcs racó, amb el vèrtex
torals, i que a la part més baixa
recull, en la per passar d’una
part superior, planta circular
la base de la (dalt) a una
cúpula. ortogonal o
quadrada.
http://upcommons.upc.edu/e-prints/bitstream/2117/1589/11/10-ACC%20antic.%20
http://www.xtec.cat/serveis/cda/c5900032/empentes_fitxers/frame.htm#slide0
(vocabulari arquitectònic)

9. La columna coríntia deriva de la
tradició romana. Els capitells
incorporen a la part superior el
cimaci, peça en forma de piràmide
truncada i invertida, decorada amb
diversos motius i que alleugera el pes
del capitell.
Les principals construccions van ser els palaus i les esglésies ,entre les quals
destaquen la de Santa Sofia, a Constantinoble, i la de San Marc, a Venècia. Els
exteriors són de gran austeritat, i estan construïdes amb pedra o maó.
L’interior presenta gran riquesa decorativa.
L'arquitectura bizantina es va estendre per Occident , a Itàlia (Venècia: San
Marco; Ravenna: San Vitale; Palermo: Monreale) i a Espanya (Catedrals de Toro,
Zamora, Salamanca i Plasència), França, Alemanya...
L'arquitectura bizantina continuarà, després de la caiguda de l'Imperi, als
països eslaus com ara: Rússia, Ucraïna i Bulgària, a més de la pròpia Grècia.

10. Ravenna: San Vitale
(segle VI)
Té la planta
centralitzada
Els exteriors són molt austers, construïts amb
pedra i maó, per l'escassetat del marbre.
Els interiors però presenten una gran riquesa
decorativa.

11. Basílica de San Apolinar Nuovo,
Ravenna (Itàlia). Segle VI.
Exterior de maó i interior
ricament decorat amb mosaics.
Planta basilical.

12. Pintura i mosaic
Els murs i les cúpules es van recobrir amb mosaics, que constitueixen la màxima
expressió de l'art bizantí.
Els artistes, en el seu desig de ressaltar l'espiritualitat dels personatges, els
representaven de manera idealitzada sobre un fons de color daurat, tant en els
mosaics com en les icones, pintures menudes sobre fusta. Les figures són
rígides, apareixen dispostes de front i no s'hi observava profunditat ni volum,
l’ornamentació és exagerada i els falta expressió.
Els mosaics són de temàtica religiosa o civil, de tradició romana. Mosaics i
Justinià i Teodora a San Vitale (Ravenna).
També feien miniatures i decoració de llibres.
Escultura
Molt poca importància degut a les contínues heregíes iconoclastes (moviments
integristes cristians que prohibien les representacions de estàtues civils o
religioses)
Es manté la decoració vegetal i geométrica als capitells, frisos i d'altres
elements

13. Detall d'un mosaic amb els Reis
d'Orient (San Apollinare
Nuovo, Ravenna)
Mosaic de Santa
Sofia

14. Mosaic de Justinià i el seu seguici, San Vitale, Ravenna.

15. Mosaic de Teodora i el seu seguici, San Vitale, Ravenna

16. Justinià i Teodora, emperadors de Bizanci al segle VI (detalls)

17. Santa Sofia de Constantinoble

18. Documentació general
Nom: Basílica de Santa
Sofia de Constantinoble
Arquitectes: Artemi de
Tral·les i Isidor de
Milet
Cronologia: 532-537
Localització:
Constantinoble (actual
Istambul, Turquia)
Estil: bizantí
Materials: maó i marbre,
interior mosaics
Sistema constructiu:
arquigravat i voltat
Dimensions: rectangle de
69,70 m x 80,90 x
55,90 m (alt)
http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Sofia_(Istanbul)

19. Elements de suport i suportats Anàlisi formal
La planta forma un rectangle al
centre del qual, 4 grans pilars
delimiten un quadrat de 31 m de
costat. Aquests suporten una bona
part del pes de la cúpula.
Damunt els pilars hi ha 4 grans arcs
de mig punt i un sistema de petxines
(triangles esfèrics) defineixen el
cercle sobre el qual s’aixeca la cúpula
semiesfèrica, de dimensions
inaudites en aquella època (més de 54
m d’alçada i 31 m de diàmetre).
Atri o nàrtex (entrada)

20. Pilars, arcs i petxines no eren
suficients per sostenir la cúpula, i es
col·locaren a la part est i oest d’aquesta
dues mitges cúpules o semicúpules.
Aquestes es sostenen per pilars i
exedres (espais de planta semicircular)
disposats octagonalment.
Quatre grans contraforts exteriors
ajuden a sostenir també la gran cúpula
central.
El mur i el tambor presenten gran
número de finestres, que són els
focus de llum.

21. L’ interior presenta una
planta basilical, de tres
naus. Al centre de la nau
principal s’aixeca la gran
cúpula, de 31 m de
diàmetre i 54 m
d’alçada. Aquesta se
sustenta sobre 4 arcs
de mig punt que
defineixen 4 petxines
que transformen l’espai
quadrat en circular.
En alçada les naus laterals mostren dos
pisos d’arcades superposades. El superior
funcionava com a tribuna des d’on els alts
càrrecs seguien les cerimònies religioses.

22. Un eix longitudinal va des de
l’entrada fins a l’absis. Als
dos costats de la nau central
hi ha una nau lateral molt
dividida i separada de la
primera pel doble pis de
columnes i arcs que hem vist.
Les finestres del tambor
generen un anell de llum
sobre el qual sembla “surar”
la cúpula. Tot dona sensació
d’irrealitat.
Cada element decoratiu estava pensat per fer
més viva la llum que entra per les finestres. El
paviment original era de mosaics i marbres
policromats. Murs, capitells i columnes estaven
coberts amb lloses de marbre. Tot reflectia
amb força la llum.
Els musulmans taparen amb estuc tots els
mosaics i hi col·locaren plafons amb inscripcions.

24. Imatges de l’interior

27. A l’exterior el que més destaca
és la gran cúpula, sobre un
tambor de finestres, els grans
contraforts i el mur estructural
també amb finestres.
El color vermell de l’exterior li
dona un aspecte bastant sobri,
que contrasta amb el luxe dels
elements interiors.
Després de l’ocupació turca
(1453), la basílica es convertí
en mesquita, i s’hi afegiren 4
alts minarets i una sèrie
d’edificis annexos.

29. Entorn i integració urbanística
Malgrat el seu colossalisme, l’antiga basílica harmonitzava perfectament
amb el seu entorn. També dominava estratègicament un dels accessos a
l’estret del Bòsfor. Mes tard, els minarets i els annexos afegits quan es
convertí en mesquita, donaren al conjunt un aspecte una mica caòtic.

30. Interpretació
Santa Sofia es construí sobre les restes d’un
temple del segle IV consagrat per Constantí
on s’hi guardà, segons la tradició, un
fragment del lignum crucis (la vera creu).
Quan l’església de fusta anterior es va
cremar,
Teodosi II en feu construir una altra
dedicada a la Saviesa Divina (Hagia Sophia).
S’acabà el 416 i fou destruïda per una revolta
el 532.
Justinià i Teodora, al segle VI, per mostrar
el seu poder, van reconstruir i embellir la
capital de l’imperi, l’aixecaren un nou temple
de grans dimensions i també el consagraren a
la Saviesa Divina.
El temple havia de fer ostentació del poder
Suprem de l’emperador, màxima autoritat de
l’imperi.

31. Aquest temple havia de mostrar el poder
d’un imperi teocràtic, per la qual cosa
confià l’obra a un geòmetra i teòric Artemi
de Tral·les (Turquia) i a Isidor de Milet,
reconegut geòmetra i arquitecte bizantí,
director de l’acadèmia platònica, professor
de la universitat d'Alexandria i
Constantinoble, autor també
d’un tractat sobre les voltes.
Originàriament estava situada al costat del
palau imperial i de l’hipòdrom. Això posa en
evidència l’estreta relació existent entre
el poder civil i el poder religiós en l’època
de Justinià.
L’historiador bizantí Procopi diu que l’emperador aconseguí “que aquesta
església es convertís en un producte inusitat de belesa, superior a la
capacitat d’aquell qui la contempla, que en queda meravellat; i superior a
tot el que pugui imaginar qui en sent parlar en un lloc llunyà”.

32. Models i influències
Santa Sofia pertany a l’edat d’or de l’art bizantí. Se la considera la síntesi
de la tradició clàssica grecollatina i la tradició constructiva de l’Àsia Menor
(oriental). Hi ha elements romans, com la planta basilical, els suport sobre
pilars principals i la grandària del conjunt. L’espai central amb cúpula ens
porta a les cobertes d’Àsia Menor. Aquí s’usà per primer cop el sistema de
petxines a escala monumental i es convertí en característica fonamental
de l’art bizantí i després de l’arquitectura occidental.
La seva magnificència influí en altres esglésies de Constantinoble en
època de Justinià, com Santa Irene, i el seu model es reproduí molts cops,
a menor escala, en altres llocs de l’imperi.

33. Santa Irene de Constantinoble
(S. VI-VIII)